Quan el mono de treball també se’l posen els cracks.

Espanyol 1- Barça 5

Les diferències augmenten, entre els equips grans i la resta, quan els primers hi posen a més, aquell, punt que és propi dels més modestos. El Barça de Guardiola, ja ho havia provar diverses vegades, i no se’n sortia del tot. Si l’Espanyol hi posava el 100/100, li costava guanyar. Dues setmanes mediàtiques en què en la primera es va criminalitzar la possibilitat que els pericos reservessin forçes, i en la segona que juguessin amb intensitat. Van servir per a fer un canvi de paper més propi de “trileros” que de senyors potentats. Qui es va reservar van ser ells i els que van sortir mossegant al camp, també.

Si algun dubte podia presentar l’alineació blanc i blava, era la possibilitat de fer entrar David Garcia, per a aturar Messis i Duscher per a encarregar-se del “repartiment” al mig del camp. Però un problema personal el va lliurar d’una de bona.

El partit començava doncs amb les alineacions de gala i sense que ningú fes el passadís als campions de la copa Catalunya.

Canvi de papers

El blaugranes van sortir com si els discurs de la pressió, l’haguessin interioritzat tant, que en lloc de sentir aquell discurs de tallar les connexions entre Xavi, Iniesta i Messi, els les haguessin explicat amb Márquez, Verdú i Osvaldo. I començaven pressionant l’inici de les jugades des de Kameni, com no ho ha fet cap equip de la cua de la classificació.

I la cosa té mèrit, perquè, si això ho haguessin fet equips com els que la memòria em transporta (Buckinham, Michels, Weisseiler, HH, Serra F. Rexach....) aquest equip de “l’altra costat de la diagonal”, ens hauria donat molts més disgustos guanyant un grapat de lligues que liu van regalar al seu rival-filial.

Reglament a mida

I d’aquesta manera jugant, el futbol va donar un seguit d’ocasions de gol diferents a la que ens té acostumats Guardiola. Era com un partit de basquet en la sortida al contra-atac , i la pressió des del fons de la pista. Tot plegat va dificultar el joc espanyolista i va propiciar un seguit d’ocasions de gol que estadísticament es comptabilitza en 5 gols, que en podien haver estat molts més. Encara que estadísticament no és just que aparegui un 1 a 5, quant dos van ser clamorosament il·legals. Ja se sap que orsais posicionals i no, només se’ls hi assenyala als equips modestos, Madrid i Barça en queden absents. Lo de l’orsai posicional, és habitualment una fal·làcia.Però no deixa de ser vergonyós que en una jugada de gol, n’hi hagi dos de consecutius i un d’ells dins l’àrea petita. Com es pot dir que un davanter no intervé en una jugada quan és a l’àrea petita? Creieu que el porter no està pendent d’ell? Repeteixo si el porter és Casillas o Valdés, la cosa canvia totalment.

Altres coses

Sap greu que per a la història ens quedi només el resultat. Quan hi va haver més coses, com l’esportivitat dins i fora del cap, protagonitzada per l’homenatge al “gentelman” Iniesta, i sobretot i més problemàtica per a l’Espanyol, que a partir d’ara tots els equips li juguin igual per a trencar la possessió de pilota de Javi Marquez i Joan Verdú. Com a mínim, esperem que al Camp Nou, surtin a jugar la pilota i s’oblidin de pressionar.

El futbol no s’acaba aquí. Aquest any mateix encara hi ha un partit de copa, en què es pot donar un pas important. Ja en la lliga. el partit al camp del València, l’any vinent ha ser un moment per a seguir mostrant que l’equip té futbol per a seguir a les places de dalt de la classificació.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Guanyar mig partit i perdre’l tot

Athletic Bilbao 2 – Espanyol 1

L’Espanyol ja ha experimentat aquesta temporada la comoditat de guanyar molts partit a casa, sense fotre brot, més enllà d’una quants minuts de virtuosisme que desembocava en el gol del triomf definitiu. L’experiment havia donat els seus resultat, però fora de casa no és apte. I menys encara quan se li dona al contrari la pilota per tal que disposi del joc durant 45 minuts.

La baixa de Javi Màrquez , plantejava els seus dubte. L’opció de reservar algun jugador per al derby, era una arma de dues fulles. L’una, proposava la necessitat de disposar de tots els efectius a San Mamès, perquè allà era més fàcil sumar tres punts. L’altra, prou creïble, que els jugadors amenaçat juguessin sense intensitat. I fer això davant un equip que juga el futbol directe amb les puntes-tanc Llorente i Toquero, era perillós. Més quan els amenaçats eren els dos centrals i el mig centre defensiu.

Gran Espanyol

Sense complexos, amb el creixement i confiança que mostra l’equip jornada, rere jornada, la pilota i el domini eren per a l’Espanyol. Verdú dirigia, ben acompanyat per Duscher, Dàtolo i Luis Garcia. Les bones combinacions progressaven fins arribar a la punta d’atac, on un Osvaldo amb bona ratxa de joc i que festeja amb el gol, suposaven un perill continu a la porteria de Gorka. I així en una jugada de tiralínies, Verdú assstia el killer Osvaldo. 0 a 1

Per contra, el perill del Bilbao es reduïa a la pilotada a l’àrea pensant en un Llorente força inactiu a la primera part. Només Toquero ocasionava cert enrenou. Era la història de sempre. Per malament que juguin, en un rebot o en un corner te l poden clavar. Tret d’això, poca cosa més.

Llacuna mental i pèssim Espanyol

Possiblement al descans, i ha vent guanya mig partit, el cap va trair a Pochettino i els seus homes. Es veien tercers a la classificació i més que disposats a passar per la mola el culers, dissabte vinent.

La decisió va ser donar la pilota al rival, desentendre’s del joc i donar opció a allò de la pilotada, que tant bé saben fer. Un atac i gol, sense massa sentit. Els mitjos i atcants de l’Espanyol, d’espectadors i els del darrere castigats a suportar les empentes de Llorente i Toquero. Córner i fora de banda que ren com córner, per a fer-nos patir i creure que no passaria res. Tres puntets i tercers. I is a algú se li acudia jugar una miqueta, el Bilbao rascava. I com rascava! Estil Balaguer. I en tot això van fer dos golets. L’un ben previsible de Llorente i l’altra en una falta ben llançada. I això que Yeste ja no juga a Bilbao...

Dissabte, més

D’aquí al final ho van tornar a intentar, però ja se sap que aquest Bilbao és molt Balaguer quan no juga contra els grans. Tant que al darrer minuts Gorka es va obrir pas dins l’àrea a base d’empentes, sense que l’àrbitre s’immutés. I és que no només els àrbitres de tercera divisió tenen l’Espanyoi en baixa consideració.

Sis dies per pensar, ara si, en el derby. Pensa com guanyar-lo, sense regalar res com van fer a Bilbao, tota la segona part.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Treball

Espanyol 1 - Sporting 0

El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.

I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.

Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.

I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.

I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius