Aguirresulatdisme. Bon nadal. Amb tres puntets més

Espanyol 2 – Deportivo 0

 No ens enganyem. Futbolísticament parlant l'equip no avança. Només els 10 primers minuts, s'hi va poder veure alguna cosa. La resta, només relligar un resultat que si els mayas arriben a encertar la fi del món, ens hauria consolat pensar que quedàvem transitòriament sobre les places de descens.

 L'equip que aconseguia puntuar al Bernabéu, amb la incorporació de Capdevila al lateral esquerre, era una clara declaració d'intencions d'Aguirre. Incorporar veterans, i eliminar definitivament l'alineació d'un davanter centre referencial. Deixar tota la possibilitat creativa i de producció l'eix central Victor-Verdú-Sergio, amb aportacions de Simao i Wakasso a les bandes, amb més lluita de l'un, que no pas de l'altre. L'aspecte carrincló, li continua donat l'alineació de Forlin a mig camp.

Simao de cap

 Tot i enfrontar-se a un equip amb més preocupacions de identitat (si cap) que el nostre, les jugades d'atac més clares havien estat dels gallecs. Al minut 30 arribava una jugada, mig fortuna mig ofici, en què una pilota rebotada en una centada de córner arribava al cap de Simao. Situat al vèrtex dret de l'àrea petita, no s'hi posava gens nerviós, col·locant-la en vaselina per sobre d'un German Lux, situat a mitja sortida. Gol. 1 a 0. Paradoxal que Simao marqui de cap, per segona vegada en 15 dies.

 Ambdós equips haurien haver pogut marcar abans del descans. Riki, la va tenir a prop. La insistència de Sergi, va estar a punt de rebre premi.

Equip cavaller

 Victor S, havia rebut targeta a la primera part. Baena els substituïa, conformant una alineació més conservadora, si cap. No calia preocupar-se per Wakasso. Amb més cavallerositat que cap altra rival, no hi havia hagut cap provocació.

Negre per negre i tocar campanes, si es pot

 El partit agafava caire de cardíac, tot i la inoperància atacant dels gallecs. Es veia venir el pitjor. En encetar el darrer quart, mon pare em diu: “mira, negre per negre”. Entrava Stuani , per Wakaso. La màscara negra havia fet veure més del que era.

 L'equip no millorava. Tres minuts abans d'acabar, Capdevila era apunt de marcar, i en la prolongació de la mateixa jugada Stuani, en una mitja volta inesperada rematava amb habilitat el 2a0 definitiu.

 L'equip sortia de manera fictícia de les places de descens. Encara quedava molta jornada. Però, els tres punts no els hi treu ningú. Gana renovada per a menjar els torrons, i per reis visita al Camp Nou a fer sonar les campanes.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Certa millora

R. Madrid 2 - Espanyol 2

 La designacíó de Mateu Lahoz com àrbitre, en un partit a camp contrari, és sempre benvinguda, més encara si hi ha perill de sortir escaldat contra un dels grans, als quals, els àrbitres afavoreixen descaradament. Però al Bernabéu, va quedar demostrat que no és garantia de res. La mateixa permissivitat que té en no tallar el joc per poca cosa, la va tenir en els dos gols marcats pel Madrid. Dos gols que en la porteria d'un Madrid o un Barça, haurien estat anul·lats.


 Seria injust dir que l'onze defensiu que Aguirre va disposar sobre el camp va fer un mal partit, tot i l'empat. Però tampoc cal abraçar-se al punt assolit, per omplir de floretes el joc blanc i blau. Aquest equip no mossega. És evident que al Bernabéu tampoc s'hi ha d'anar amb una destral i el ganivet a la boca, perquè pot acabar fàcilment amb 8 ó 9 jugadors. Però amb aquesta actitud el més fàcil es acabar golejat. Allà i al Camp Nou.


No es van rifar pilotes
 El Madrid sembla en hores baixes i Kiko Casilla va estar prou encertat. Fins l'entrada de Di Maria al terreny de joc, el Madrid havia fet poc. Possiblement l'encert més gran dels d'Aguirre va estar no rifar pilotes. Capítol en qual només hi va jugar Simao, que a estones semblava que jugués amb Portugal. Segurament és l'arma més poderosa d'aquest Madrid. Tallar jugada, assistència i gol. I va ser així com l'Espanyol aconseguia el 0a1. Simao a mig camp rascava una bola a Coentrao, Verdú assitia en passada llarga i un Sergio, que tornava quatre partit després del robatori de Mestalla, la posava lluny dels braços de Casillas.
 Era el minut 30, i abans havien passat vàries coses. Primerament certa xuleria blanca en jugar descaradament amb 3 defenses, a lo Guardiola. També la clàssica amonestació a Wakaso, i algunes ocasions del Madrid, ben resoltes per Kiko.
 Cristian Alfonso entrava per Wakaso per por a l'expulsió, i començava força nerviós i imprecís. Afortunadament s'aniria entonant.



Joc perillós!
 A punt de la mitja part, CR7 rematava amb la planta del peu a l'altura del cap, una centrada des de la dreta. Joc perillós flagrant!
 Tot i que va passar en el temps de descompte, Sergio Garcia encara va ser a punt de tornar a marcar, abans del xiulet arbitral.
 L'heroïcitat semblava llunyana, més encara quan el recent incorporat Di Maria, feia de les seves i el lateral -ahir migcampista- Coentrao rematava el 2 a 1, després d'una clara empenta a Forlín.
 Eren els millor minuts del Madrid, que l'Espanyol va superar amb sort i encert defensiu. L'allau de joc, va semblar aturar-se amb l'entrada de Capdevila per Victor Àlvarez, que es veia desbordat per Di Maria.


4 ocasions dins l'àrea petita
 Aturat el perill, l'Espanyol va semblar recuperar la pilota una estona, però sense prou autoritat. Verdú, tocat per un mal de panxa que arrossegava des de feia dies, es retirava a 20 minuts del final. Entrava Albín, aquest home que encara no m'he fet la idea de quina és la seva posició ideal. Només entrar, ben col·locat dina l'àrea en un córner, era apunt de rematar l'empat.
 Va ser la primera de les quatre clares accions dins l'àrea en jugades de córner o pilota penjada. Les altres tres van ser al sis darrers minuts. Abans els blancs, també va tenir tres clares ocasions de sentenciar.
 La primera ocasió blanc i blava, arribava en una rematada de Capdevila (aquell defensa que acabava cada temporada al Depor o al Vil-real amb un quants gols...). la segona en una doble, de Colotto i Sergio, que deixava glaçats els castellans. I finalment a dos minuts de final, de nou Albin, amb una habilitat pròpia de Gerd Muller, rematava a gol, i constatava que és un home que se sap situar en els córners, i que si no recordo malament anteriorment ja havia marcat en el Bernabéu i el Camp Nou, en el seu passat a l'esquadra "gitana" del Getafe.
 Van quedar 2 minuts, més 4 de descompte per patir, i confirmar un punt que psicològicament ha de significar molt i que cal confirmar dijous vinent contra el Depor a Cornellà.


 2a2, un resultat que em recordava un partit, vist en blanc i negre a l dècada dels 60, amb excepcional actuació de Marcial i José Maria, era el 7-10-1967 http://www.bdfutbol.com/p/p.php?id=8324

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sort i desconnexió

Espanyol 2 – Sevilla 2


En el primer dels partits en què els blanc i blaus, semblaven lleugerament afavorits per a les decisions arbitrals, l'equip d'Aguirre tampoc va saber guanyar. De nou la falta de concentració, també existent amb el mexicà a la banqueta, va ser decisiva en encaixar el gol de l'empat al descompte.


 A Pochettino no se li havia posat aquesta temporada, cap partit tant bé per aconseguir els tres punts. Després d'un inici força desconcertant, un clar penal sobre Verdú, que ell mateix executava al minut 13 podia marcar positivament el desenvolupament del partit.

No durava massa l'alegria, ja que quan Muñiz Fdez va tenir ocasió, senyalava un penal inexistent a l'àrea blanc i blava, en un estira i arronsa entre Stuani i Condogbia. Rakitic empatava. 1 a 1.


Poc futbol

El futbol era lleig, com ens tocarà aguantar amb el mexicà a la banqueta. Costava arribar a l'àrea contrària, i més aviat eren els andalusos els que dominaven. Victor Sanchez és un bon element per l'esquema, però tampoc és l'home que ha de dirigir el joc.
La jugada més tonta arribava a poc de la mitja part quan Reyes va executar una falta fora de temps i que l'àrbitre li va sancionar amb la segona groga que el va fer expulsar. S'arribava a la mitja part amb certes esperances, i realment a l'inic del segon temps l'equip va sortir descaradament a l'atac.


Simao de mig xurro

Entrava al minut 13, Simao per Rui Fonte, i un minut després el portugués es trobava amb una pilota que rematava de resquitllada amb el cap, en un córner d'aquells en què sembla que els baixets no compten. Doncs si, gol 2 a 1.
Tot bufava a favor, i tot i que el perillós Negredo sortia al camp, semblava proper el 3 a 1. Verdú desaprofitava dues accions. Aguirre repetia el canvi “aamarrategui” de granada i posava Raúl per waka, que un dia més havia estat el més destacat per la seva lluita, però que acumulava una nova targeta en el seu repertori, aquesta per desplaçar la pilota.



Massa confiats

L'equip mostrava un perillós excés de confiança. Cristian rebutjava amb la cama un fort xut de Rakitic. Negredo errava un xut dins l'àrea. Eren els preludis del temps de descompte quan acabaria tota la il·lusió. Negredo rematava de cap una centrada al punt de penal, amb la mala fortuna que Raul la desvia amb l'espatlla al fons de la xarxa.
Gran oportunitat perduda, davant dos desplaçaments on segur que ningú confia atrapar punts. Bernabéu i Camp Nou, no són dins els càlculs, caldrà assegurar el punts a casa els pròxims partits.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Ánedele, a currar . *Apa-li, pit i collons.

Granada 0 - Espanyol 0

 Tres dies no és res, i evidentment no n'hi va haver prou per poder notar algun canvi a l'equip. El partit de Granada només va constatar que a Aguirre se li ha de donar una mica més de marge per a poder fer-nos una idea de si és possible un canvi. L'equip continua igual d'espès, i només a estones aconsegueix fer alguna cosa destacable amb la pilota als peus. El partit de divendres vinent segurament ens donarà una idea més clara, si sense Pochettino hi ha marge de millora abans de les imprescindibles incorporacions que li calen a l'equip en el mercat d'hivern.

 La crònica d'Oriol Vidal prèvia al partit, amb un dels primers entrenaments del "basc" Aguirre amb neu a les muntanyes de Sierra Nevada, em van empènyer a fer una passejada amb raquetes a la neu que enfarinat generosament el Pirineu, els darrers dies. Una manera de fer passar els nervis que poden suggerir un canvi d'entrenador.

Em vaig asseure davant el televisor quan es posava en joc la pilota, sense temps a conèixer el canvi d'homes proposat per Javier Aguirre. El retorn de Colotto el desitjava, i realment tenia els meus dubtes sobre si el Simao d'avui en dia, té prou cosa per aportar a un equip que s'ha de comprometre amb la lluita. Posar Stuani en el lloc de Longo, és pur maquillatge. Posar Javi López al lateral, una temeritat. Wakaso per la dreta, pot ser solució alguns partits La parella del mig centre Victor S-Baena, no és la millor que es pot presentar. Les esperades absències de Sergio G i Hèctor M, són baixes massa importants per a poder analitzar l'equip amb més profunditat.

El negres eren ells

 En el sorteig de camp, l'equip no en va sortir favorit, Cristian va haver d'aguantar al primer temps un "caralsol" més emprenyador que Toño a la segona part. Els primers minuts van ser, segurament els més caòtics de l'Espanyol, amb un Granada amb molta empenta, que volia resoldre el partit des d'inici.

No va ser fins passada la mitja hora, en que l'Espanyol va prendre el control de la pilota. Una situació que ja duraria fins al final del partit, i que va donar a l'Espanyol un caràcter més assemblant al de la primera part de Mestalla, i que va estar a punt de deixar per davant als blanc i blaus en dues ocasions, abans de la mitja part, si no fos per un Toño excepcional.

En el decurs del primer temps, també es va poder notar que l'equip arbitral no va estar tant sever amb l'Espanyol. Al contrari, seria perquè el Granada va jugar amb 5 jugadors "de color", que més aviat va estar sever amb els locals?

En començar la segona part, Benitez posava a prova Cristian, però era l'Espanyol qui arribava amb bones combinacions des de la banda esquerre, amb pilotes cap al centre de l'atac, on Wakasso es va deixar caure varies vegades amb perill. 

Perill d'incendi

Les baixes prestacions de Simao, es van concretar amb el seu canvi. Entrava Rui Fonte, que va estar un pèl millor que de costum, però sense el perill del "castigat" CAlfonso, que encara no sé perquè Aguirre el va deixar a Barcelona.

Les intervencions de Wakasso van estar a punt de suposar els tres punts. Va ser una jugada en la que a Felip Puig se li deurien posar els pels de punta, quan des del punt de penal, i tot a favor, el ghanès va fer un "misto", que podrien haver "encès" les esperances de salvació. Hauria estat definitiu, i va ser un avís del que podria haver estat la part final del partit. Llàstima que Wakasso i Javi López van rebre una targeta que va fer recular l'equip, sobretot quan Raúl Rodríguez va rellevar el ghanès, en un d'aquells canvis que en aquest web no dubtem a qualificar de "cagon".

Els darrers minuts van ser de patiment, quan el Granada va aprofitar la reculada per penjar pilotes a l'àrea.

Fa anys que hi somnio

Finalment, un puntet. No ho és tot, ni tampoc és res. Em sap greu no haver vist més canvis. Com ja he dit, tres dies són poca cosa, però si psicològicament el puntet serveix per alguna cosa, benvingut sigui. Sobre Aguirre, és aviat opinar,. ja fa anys, força anys que espero algun entrenador que aporti coses noves. Per exemple, des que de Sant Adrià van començar a sortir un seguit de centrals amb certa entitat (Soldevilla, Lopo, CGarcia, Moises, Jarque, Raul... i en venen de més bons) que espero un entrenador que aprofiti la circumstància per aconseguir, amb el suport de laterals amb projecció com Mattioni i Victor Álvarez (Capdevila) per plantejar un 5-3-2, amb ambicions flexibles cap un 3-5-2 i si cal 3-3-4. Fa anys que hi somnio.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius