Per oblidar

Si quinze dies abans l’equip de Márquez mostrava la seva millor cara al Bermabéu,
la de l’Ono Estadi, és la pitjor i més prescindible. Per oblidar.

No exagero gens si dic que el Mallorca, em sembla un dels pitjors equips de la categoria. Sense la màgia de Ibagaza, té un aspecte vulgar que gairebé es resumeix en el futbol primitiu que pot exposar un home com David Navarro. I no tinc res en contra dels primitius, ni dels jugadors que fan servir en excés el cos per a altres coses que no siguin acaronar la pilota. L’exemple més clar d’això, pot ser el futbol també primitiu d’Aritz Aduriz, de qui em confesso admirador, i que suposa l’altre extrem del primitivisme al servei del futbol. Un futbolista que sempre recordo fent anar de corcoll a les defenses, i que no entendré mai com l’Àthletic de Bilbao se l’ha deixat perdre. Tampoc entendré com l’àrbitre (el mateix que va permetre el, ja cèlebre gol amb la mà de Messi) no va expulsar Aduriz, quan fent gala dels primitivisme va caçar Moisès tatuant-li els tacs al turmell.

Tennis

Entre tots els mallorquins, destaca Rafa Nadal, i no és casualitat doncs, que els números 1 i 2 del Reial Mallorca tinguin nom de tennista (Moyà i Santana).

L’altra debilitat que tinc en el equip illenc és l’ex-Bètic Varela, arran del “golarro” que la temporada 2002-03 a Victor Valdés al Villamarín.

També us puc confessar, que tal i com es va desenvolupar el primer temps, va aflorar l’optimisme en el meu imaginari. Estava convençut, tal i com anava el partit, que el Mallorca acabaria madurant com una figa de l’època, i acabaria caient al nostre sarró.

Innocents

Un Mallorca inoperant, havia arribat un parell de cops amb perill, amb xuts innocents que Kameni havia resolt sense problemes. També innocent havia estat Tamudo en l’oportunitat més clara dels blanc i blaus. Algunes bones combinacions de l’atac perico feien presagiar una segona part com la del Colombino.

Somnis, res més que somnis, que van derruir-se com un castell de cartes al minut 3 de la primera part. Si a la primera part, i sense conseqüències havíem presenciat la primera errada ximple de Nico Pareja, al minut tres de la segona la vam viure d’un de més habitual. Carlos Kameni rebutjava a mitja distància un córner, i no tornava a la seva posició. Un segon centre el sorprenia descol·locat i el primitiu Aduriz rematava de cap a dins.

Sense temps per reaccionar en un corner, per suposat del Mallorca, ja que els blanc i blaus van quedar inèdits en aquest capítol, Aduriz tornava rematar de cap dins a la porteria. No sé si Nené, és el jugador més adequat per aparellar en un córner amb Aduriz....

De fet l’alineació de Márquez, encertada o no havia deixat a la banqueta a Roman, que la setmana abans havia estat extremadament gris. La ubicació de Coro en aquesta posició a cavall del mig cap i la banda dreta, no va semblar desencertada del tot, si s’espirava a guanyar.

La realitat estava, però molt lluny, i a deu minuts del final,i en una bona combinació només possible davant un equip descentrat, Varela marcava el 3 a 0 definitiu.

Aixecar el vol

Semblava que després de jugar amb els equip forts de la lliga, l’equip blac i blau havia d’aixecar el vol. El vol del perico. Un perico que ara recula clarament a la classificació. Una classificació, que com ja estem acostumats anys rere any, el dissabte l’encapçala un equip fantasma(l’equip dels rècords batuts), i que els diumenges abandona la seva virtualitat per situar-hi el líder real. Els dissabtes baten rècords de gols en una part, de gols contra l’Atlètic de Madrid,i l’endemà passen a la història.

La jornada pròxima Camacho torna. A veure se Tamudo li recorda qui és, deixem la vocació samaritana, i no li fem un favor al cuer.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

O a O de vertigen

Una de les exhibicions físiques més destacades dels darrers anys, i una demostració més, que no cal una golejada per veure futbol de categoria són dues de les conclusions a les que es podria arribar després de veure un partit, en la que qualsevol jugada semblava destinada a arribar a la porteria contrària.

M’hauria agradat que com en alguns partits de la xampions (em sembla haver-ho vist en partits jugats a Anglaterra) es fa un càlcul dels metres recorreguts pels jugadors. La xifra dels metres recorreguts per jugadors com Nené, Javi Venta, Moises o Sergio Sànchez, per dir-ne quatre, havia de ser sorprenent.

El futbol, especialment físic, mostrat pels dos equips posava en desús, alguns termes futbolístics molt utilitzats en els temps que corren. Lo de “futbol horitzontal” , no es va poder fer servir ni per descriure períodes de joc superiors als 10 o 12 segons.

D’un costat a l’altre

La pilota, sempre conduïda amb sentit i passades ben dirigides, anava d’un costat a l’altra, passant sempre pels peus dels centrecampistes, d’aquesta manera es van anar succeint les jugades. En poques ocasions, però la pilota va arribar amb perill extrem a l’àrea contrària.

Dels primers 45 minuts, em va impressionar especialment la qualitat d’un jugador que fins avui m’havia suposar certs dubtes. El brasiler Nené. No es tracta d’un crack grandiós. Tampoc d’un home decisiu. Però si d’un bon jugador, que a més de saber ocupar la seva banda amb desimboltura, es desplaça sense pors per altres zones del camp. També cal destacar dues clares ocasions de gol del Vila-real, i un penal indiscutible sobre Nené.

Lluny d’afluixar, la segona part va ser encara més física, amb més jugades d’anada i tornada. I quan passa això, ja se sap, els pessimistes de mena temem el pitjor cada vegada que l’equip contrari té la pilota. I quan no hi havia anada i tornada, era perquè un impecable Moises ho impedia. Se’n va fer un fat de tallar pilotes al centre geomètric del camp.

Fruït de tot plegat, només començar es va intuir un nou penal a l’àrea groga. Ara, en cara sóc incapaç de dir si Godin va fer penal a Tamudo al minut 1 de la segona part. Si, però, que sóc capaç de imaginar què hauria passat si a Tamudo li surt una jugada de picardia que va intentar sobre la ratlla de fons, a la dreta de l’atac. Segur que no els haguessin repetit, ni una milionèsima part de les vegades que ens mostren les moneries de Messi.

Penal tonto

El perill insistent del tàndem De la Peña-Tamudo, va donar el seu resultat al minut 24, quan el se Santa Coloma es va veure beneficiat per un dels penals més “tontos” i clars que ha rebut mai. Un penal en què ell i la pilota eren clarament fora de l’àrea, mentre l’infractor era dins. No sé si el reglament especifica tant, però a mi em sembla que a Tamudo no li havien xiulat mai un penal dubtós a favor.

Tamudo el va picar prou ben col·locat. Segurament no prou fort. I un intuïtiu porter, de nom Diego López el va aturar. El patiment dels jugadors en jugades com aquesta es va poder apreciar en una imatge televisiva en què es veia un Pareja reflexiu, ajupit, mentre Tamudo errava, o millor dit, López encertava. Possiblement el més tonto d’un penal, és errar-lo.

D’aquí a la fi, més del mateix. Dues magnifiques demostracions de Kameni, van impedir allò que tant es diu que les oportunitats perdudes es paguen. Final 0 a 0.

Balanç

Ha passat un fragment curt, però important de la lliga. Set partits, quatre d’ells contra equips favorits. L’equip mostra la seva millor cara, sempre que juguen els millors. Cal refiar-se de la sort que permeti una bona salut en el equip. La porteria està ben coberta. Els lateral també. Al centre de la defensa, ja no sé si m’agrada més el mariscal, o el seu adjunt. Al centre Moisés i de al Peña, formen una parella de fet incontestable. Possiblement jugadors tant vàlids com Roman i Luis Garcia no acaben de trobar la posició, però la cosa en general promet. Possiblement, només es troba a faltar que quan no juga Ivan, ningú assumeix el seu paper organitzador, ni tampoc els altres deu jugadors es comporten amb la fam de pilota que mostren quan ell hi és. Que la salut respecti els puntals de nostre equip i que tots plegats no perdem la xaveta, ni la vergonya, per acabar fent el ridícul com una altre que jo sé i que per deliris de grandesa, tic de nou ric o voler sortir als diaris cada dia volen comprar un equip a USA. Se’n van de costellada a Los Angeles. O que no saben ben bé si presumir o lamentar que tenen molts jugadors internacionals.

(( Contracrònica: Eugeni Rius ))

Real Madrid 2 - Espanyol 2 (Jornada 6)

I al tercer desplaçament, va ressuscitar

La recuperació, física, anímica i tàctica de Raul Tamudo, va estar en paral·lel i conjuntament amb l’empat, la notícia d’una gran nit de l’Espanyol. De nou una gran nit en el escenari on es va aconseguir la Copa del Rei 06. Però no només es va recuperar Tamudo, també De la Peña, Beranger, Pareja 45 minuts i fins i tot Lacruz....

(Foto: EFE)

De víctima propiciatòria. Per l’entitat del rival, la por escènica i la mala folla arbitral, quan se juga contra els “grans”, l’Espanyol arribava al Bernabéu de víctima propiciatòria. Ens en foterien 6? Ens aplanaria el corró madridista? Seria de nou l’arbitre? Seria Raúl?

El valent Tintin, va tornar a posar un equip de cara a barraca. Valent. Va confiar en el turmell malmès de Pareja, en la recuperació de De la Peña, en les possibilitats dels seus. I els seus van sortir al camp sense complexos de inferioritat. Remenant la pilota.

Semàfor-rotonda

De la Peña tornava a la funció de semàfor. Millor dit de rotonda. De solució circulatòria. I com circulava la pilota... amb quina seguretat.

Després d’un tempteig inicial s’arribava al minut 8, 0 a 0. A diferència de la vigília, aquí no s’havia assenyalat cap penal inexistent, ni s’havia fet cap gol a traïció, mentre es col·locava una tanca defensiva, ni semblava un tac-i-gol. Al Bernabéu l’equip visitant arribava a porta amb tanta facilitat com el local. Roman, un gran xutador, encanonava als núvols una pilota perduda al límit de l’àrea. Era un avís al minut 12.

Poc després Tamudo rebia una pilota entrant en posició d’extrem dret. Heinze es passava de frenada i penal claríssim que el de Santa Coloma executava de manera magistral. O a 1.

Amb certa incredulitat els blanc i blaus no van saber defensar el resultat i a la jugada següent, una defensa que per alt no hauria de patir sorpreses, va deixar rematar a un Raul que s’anticipava a Sergio Sánchez.

Al bon joc blanc i blau, cal afegir el fair play que sempre l’acompanya. Al minut 30, va quedar demostrat que si. L’Espanyol si que tira la pilota fora quan un rival a és a terra lesionat. Poc a poc també quedava clar, que amb aquest equip titular i aquest àrbitre, el dissabte anterior l’Espanyol hauria passat per la pedra als culés.

I mentre això es feia evident en el joc, també es reflectia al marcador. De nou una gran jugada de De la Penya, passava la pilota al extrem dret. En aquesta ocasió la recollia Roman, que en un centre-xut ras col·locava la pilota amb força a l’àrea petita, on un atent Luís Garcia, feia el 1 a 2.

A punt del 1 a 3

En aquesta ocasió, l’avantatge blanc i blava es va mantenir més minuts al marcador, i fins i tot es podia haver passat del 2 al 3. Luis Garcia clavava una pilota al pal en una falta de murri, executada directe quan tots esperaven la centrada. I a la mateixa jugada, després de rebotar al pal i passejar-se per l’àrea, la pilota tornava a Luis que la centrava com sap ell, cap a l’area petita on Moises remata sense fe, quan ho tenia tot per fer el tercer. Quina llàstima!

Al darrer minut. Com sempre al darrer, una pilota lluitada per Van der Vart dins l’àrea, com si es tractés d’un golejador, va arribar a Raul que com sempre, aprofita l’assistència. 2 a 2, i mitja part.

No us ho dic ara, per donar-me-les de profeta. Però des del primer minut, en veure el nostre equip vestit amb aquesta ratlla prima a l’uniforme, em va venir a la memòria un dels molts records de la infantesa que m’evoca el nostre equip. Recordo haver-ho vist en blanc i negre, per TVE. A la temporada 67-68. Un partidàs de l’Espanyol dels cinc dolfins, al Bernabéu, que va acabar també amb 2 a 2. Posaria la ma al foc que Rodilla va marcar per l’Espanyol....

Em va venir a la memòria pel bon joc, domini i circulació de la pilota. En blanc i negre, el cabell ros i curt de Marcial, es veia com si fos calb. Evidentment, el Marcial d’ahir era De la Peña. El resultat el mateix, tot i que em temia que no acabaria tant bé.....

Sergio

I sense Pareja, tot es veia més fosc a l’inici de la segona part. I amb Robben, encara més. Però amics, si una cosa se li ha de reconèixer a Marquez, és la decisió presa en el lateral dret. Sergio Sanchez és un jugadoràs que mereix ser titular. Quin partidàs. Va haver de veure-se-les amb quatre jugadors frescos. Raul/Higuain, Robben i Drenthe. Ell ho va estar sempre de fresc! Només va errar en l’anticipació de Raul al primer gol blanc.

La segona part, es va haver de suporatar “l’huracà blanc”. Kameni va estar excepcional. Sobretot en un mal rebuig del Mariscal Jarque, que el camerunès va desviar com si res. Màrquez tornava a encertar amb els canvis. Angel entrava per un Roman que havia lluitat i relliscat contínuament, com si hagués trepitjat merda. No era casualitat que per aquella zona deambulés DiarrEa. De la Peña, ja molt cansat, donava pas a un Coro, que el dissabte abans ja havia demostrat que també sap jugar al mig del camp.

El més fluixet, una vegada més, a la segona part va ser l’arbitre, Perez Borrull. Al minut 10, va passar per alt un doble penal a la mateixa jugada de Pepe a Nené. Eren els millors moments de futbol a la segona part. Un Luis Garcia incrèdul, va desaprofitar a la jugada següent una magnífica assistència de Ivan. Va superar Casillas, fins que la pilota se li va escapar del control.

Pérez-Borrull

El doble penal havia estat un escàndol. La realització de tv, per això va repetir més vegades una ma enganxada al pit de Moises, que l’acció abusiva de Pepe.

Al darrer minut Pérez Borrull va perdonar l’expulsió a Diarrà, en una entrada assassina a Nené. Pérez Borrull, com Medina Cantalejo, no va deixar acabar una possessió de pilota que l’Espanyol tenia d’un córner a favor, després d’un llarg descompte.

En definitiva, empat a dos, com en la premonició. Un gran resultat. Un gran partit. Molt millor que el de la vigília, malgrat els sis gols. Segurament, el pitjor és anar repartint favors a equips que no et van, ni et venen. Equips cada dia més abonats a les jugades antiesportives...però el futbol és així, que deia aquell.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))