Amb la lliçó ben apresa

Racing 0 - Espanyol 1

És més que evident que aquesta temporada li està faltant un ingredient, si voleu, un tòpic. La cançoneta de compte amb tal equip, perquè s'ha reforçat molt, s'ha esvaït. Tret del Màlaga i la formació hispano-suïssa, tots els equips han quedat igual o s'han debilitat. Qüestió de calers.

Amb la lliçó cada dia més ben apresa, no oblidem que l'Espanyol és un equip en fase d'aprenentatge si tenim en compte l'edat mitja dels seus jugadors, l'equip que va saltar sobre l'herba del Sardinero va tornar a inutilitzar el futbol creatiu del rival, per acabar imposant la seva major qualitat.

La limitada capacitat de creació de joc que tenen la majoris dels equips de primera divisió, facilita molt les coses. Si a això hi afegim les alineacions conservadores a què ens comença a tenir acostumats Pochettino, poca cosa hi poden fer tota aquesta colla d'equips limitadets.

Les aportacions de Forlín al mig camp defensiu, compliquen més al feina als rivals. De retruc l'argentí ha baixat el seu registre de fer faltes tontes (amb targeta) fora de lloc.

El "Kubala negre"

Pochettino tornava a confiar amb "l'efecte Romaric" de Vallecas, si bé en aquest cas l'home no va tenir el dia per a seguir demostrant les seves condicions. Si el futbol Mundial, i en concret el brasiler, ha passat gairebé quaranta anys en localitzar un "Pelé blanc". Pochettino, tot solet, ha donat il·lusió al futbol Mundial redescobrint el "Kubala negre". El fort xut, i sobretot, el joc portat al límit recolzat en un cos intimidador que arramba on pot i la seva fama de rei de la nit, fan de Romaric un gran candidat al premi "Kubala negre".

El Romaric del Sardinero, no va ser el Vallecas, i més que obrir forat embussava la creativitat de Marquez i Verdú. Casulament, l'únic gol del partit va arribar quan Romaric ja no hi era, després que Dàtolo el substituís. Verdú va estar hàbil en la passada i Sergio més que oportú en la rematada.

Una acció i una jugada que es va repetir minuts després, intercanviant Verdú i Sergio la responsabilitat assistència-remat.

El "Rensenbrink argentí"

A veure, si després de crear el "Kubala negre", Pochettino fa de Dàtolo el "Rensenbrink argentí", i comencem a confegir un equipàs.

D'aquí al final, es va patir una mica per allò de la por a que un ex (Serrano o Torrejón) ens clavés un golet, si bé l'únic perill va arribar dels peus de Diop.

Desconec, i no ho he llegit a cap diari, perquè Raúl va jugar en la posició d'Amat. Res a dir, ja que els considero a tots dos com a defensors molt vàlids. Ja sabem que la premsa i les retransmissions esportives, només estan pendents de la noves instal·lacions de la marca hispano-suïssa, i dels penals que s'erren al darrer minut.

Raúl i Dàtolo van ser les novetats, i per a dijous n'esperam una altra, ja que Marquez no serà com sempre el jugador substituït, perquè no podrà jugar per acumulació de targetes. No us sembla que el mig centre creatiu no hauria de ser l'home amb més targetes de l'equip? Serà que si no ensenya la llesca, Pochettino no li dona dret a jugar en els seu equip musculós?

El Betis no serà fàcil, caldrà jugar a l'atac, ara que ja sabem com jugar fora de casa. A banda d'anar a classes de català i castellà, Bladko Weiss ha de començar a jugar.
Contracxrònica escrita per l'Eugeni Rius

La polivalència del totxo

Rayo Vallecano 0-Espanyol 1

Tot i l’evidència, i la universalització de la crisi del toxto, hi ha excepcions que confirmen -o no- la regla. Quan al totxo se li busca utilitat com sigui, hi pot haver sorpreses. Superant-se a si mateix, i al seu mestre Clemente, Pochettino ens sorprenia fa 15 dies donant tota confiança a Romaric a la posició de mig centre. Aquell dia ja vam advertir que havia lluït més que altres vegades, sense atorgar-li massa mèrit.

La polivalència del totxo es va fer encara més palès quan Romaric va situar-se de davanter centre. I és que vosaltres no vau veure jugar Amiano?

Jugar el matí, no és el més apassionant que li pot passar a un Espanyol que genera tants dubtes. L’horari del futbol minoritari, és sempre associat a equips de barriada. Només recordo haver assistit una vegada a un partit matinal a Sarrià. Era a mitjans dels setanta, el rival era l’At. Madrid, i el motiu no el recordo. Em sembla que era una data significada del Nadal o Setmana Santa, d’aquells que s’acostuma a dinar tard i amb sobretaula infinita, i no feia gens avinent jugar a la tarda. Crec que vam guanyar un a zero, i la figura del partit va ser aquell mig campista de banda esquerra que l’afició anomenava “correcamins” i tenia per nom Josep Manuel Casanova, fins fa poc responsable del futbol base del club.

Arreplegats

Pochettino presentava una alineació que confirma i marca tendència. Arreplegament i muscle. Només hi faltaven Raúl Rodríguez i Galan, per a mostrar-se més defensiu. Romaric de mitja punta. L’alineació de Màrquez, Verdú i Àlvaro era tota una concessió al bon gust. L’única.

Davant un equip que, no m’estranya que jugui als matins, ja que exposa un joc més propi de categoria regional que no pas galàctic. En 93 minuts no va xutar a porteria. L’Espanyol no havia de tenir cap problema defensiu. Encara menys amb tants defenses. Amb tot, li va costar arribar a l’àrea contrària. I encara rai, perquè un de les poques vegades, a cinc minuts del descans, Dídac era objecte d’un penal clamorós, en ser escombrat per a un defensor. I a canvi, només es va aconseguir una targeta groga per a Javi Màrquez.

Killer Romaric

I tot i no passar nervis, Pochettino no les tenia totes. Als poc minuts de la segona part, va fer la pensada de retirar Àlvaro. I no va ser per a posar Pandiani. Va ser per a fer entrar Rui Fonte, encara molt verd, i posar Romaric de davanter centre. A veure, si Amiano va fer una bona carrera jugant de davanter centre, perquè no hi pot jugar Christian Koffi Romaric? Val més en punta, que no pas de central. Perquè l’altra totxo de la llegenda espanyolista jugava de central – recordeu Mino- i era de pena.

I si, fent honor a l’estratègia del de Rosario, pocs segons després Romaric marcava el gol del partit, com si fos un killer, qui se’n recorda d’Osvaldo? Molt bé Romaric! Es va passar de no jugar a res, a fer els millors minuts del partit davant un Rayo que necessitava obrir-se. Tamudo mal assistit, no aconseguia fer perill. L’entrenador local, veient l’armadura defensiva dels de Cornellà, va fer tres canvi ofensius, per a no res. Tot i que l’Espanyol anava reculant poc a poc, fins a fer-nos patir els cinc darrers minuts, el Rayo va ser incapaç de res.

Vine a sopar!

Tres puntets, que venen a eixugar la derrota del dia del Madrid, i que han de carregar de moral aquest equip que viu del dia a dia. Ara de la meitat endavant, la setmana vinent de la meitat enrere. A veure si dissabte a Santander s’hi va amb ambició. Ambició doble, sumar i esfondrar un rival dels del darrere. Jugar amb alegria i ganes de marcar, encara que juguin onze defenses. Prendre aquella ambició que se li suposa a un equip que no vol problemes. Estic per a convidar un dia d’aquests, a casa,a sopar Pochettino, per a ensenyar-li els partit que el meu fill juga a la PSP. Resultats com Llevant 0 - Espanyol 9; Saragossa 1- Espanyol 5; o Espanyol 4- R. Madrid 0, són tot un exemple de joc ofensiu. Vine a sopar!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perdre per golejada sense que et fotin un bany

Espanyol 0-R. Madrid 4

La inesperada baixa d'Àlvaro, sumada a la sanció de Pandiani, suposava la coartada perfecte al recent tarannà conservador adoptat per Pochettino. Com li passava a Clemente, sovint, les tàctiques disposades contra els rivals més forts són les que mostren més bona imatge de l'equip tot i resoldre's en derrotes. Llàstima, que també sovint, aquestes derrotes venen guarnides per l'abundància de gols i actuacions arbitrals que sempre protegeixen als "grans".

L'excés de múscul i conservadurisme a l'alinieació de Pochetino, no suposava cap sorpresa, després de "l'èxit" experimentat al camp del Llevant. Sense cap davanter centre "oficial", era de suposar que la responsabilitat recauria en el cada dia més entonat Sergio Garcia, i que en general estaria menys assistit del que habitualment estava Osvaldo (algú se'n recorda d'Osvaldo?).

Va ser una alineació assemblant a les de sempre, amb un únic canvi. Desapareixia l'habitual 9, i entrava Romaric, ubicat en una posició lliure la mig de camp, que tot sigui dit de pas va fer força mal en l'equip contrari. Llàstima que la molèstia, no es traduís en èxit. L'ivorià, no va donar la nota sent el pitjor i el més barroer del partit, com en altres ocasions. Aquesta posició de llibertat al mig del camp, és sempre agraïda per a qualsevol jugador. Llàstima que al llarg de les darreres temporades, no s'hagués disposat amb més freqüència en aquesta posició a homes com Fredson, Luis Garcia, Coro, Maxi Rodríguez o Velamazan........Ara, la posició podria ser per a Sergio.

Romaric no és Romàrio

Afortunat Romaric, que al migdia havia vist el derbi basc per TV, i va intentar un golàs des de mig camp, que apunt va estar de reeixir. No va trigar ni un minut el Madrid en reaccionar, amb un contraatac letal que culminava Higuaín. Un killer.

Mentre tant, Romaric feia de Romaric, i gairebé es lesiona en intentar una passada d'esperó, i com la resta dels seus companys era objecte predilecte d'una colla d'àrbitres que només estan pendents de pitar qualsevol circumstància al voltant de la "bella" figura de CR7. Quina vergonya! Quina Vergonya els arbitratges que any rere any, gaudeixen Madrid i Barça. Excessiu. Grotesc. Sergio és a punt de fer un golàs que només eviten les mans d'un "Sant Iker", i l'àrbitre al·lucina cogombrets, celebrant-ho. No hi ha córner, i segueix el partit.

Marquez ho intenta de fora l'àrea, i de nou Casillas. Amb la tècnica i canonada que té Marquez als peus, no podria intentar, de tant en tant, la gardela amb l'exterior del peu? Prova-ho xaval!

Joc perillós

I els locutors del canal digital ho anaven adornant tot de "un gran Madriz!" i perdonant vides, com quan Baena va treure una pilota amb l'espatlla dins l'àrea i ho van qualificar de "penalty no pitado". La mateixa narració del "nostre canal", però amb un altre equip i una altra llengua.

S'arriba al descans 0 a 1. També excessiu. Els blanc i blaus havien fet més mèrits.

A la represa, la colleta arbitral ens segueix adornant amb una xiulada parcial. Quan els pericos aixequen una mica el peu, és joc perillós. Si ja no és prou perillós jugar contra un equip milionari, afegiu-hi l'arbitratge.

Notícia! Targeta groga per Lass. Visca la diferència, les grogues del Madrid han de ser pel darrere i amb alevosia, mentre que per a les locals, n'hi ha prou amb topadetes. Les targetes de la primera meitat deixaven quatre blanc-i-blaus a caient del precipici..

Amb la derrota més que segura, Pochettino va donar entrada a Weiss, que no suplia cap defensor, si no l'actiu Thievy.

Al minut 20, Higuaín marcava el segon. Un golàs. I ja en són.... uns quants els jugadors que venen a Cornellà i foten el golàs de la seva vida, ja recordo Marcelo i Rossi, la temporada passada.

Llàstima de 1 a 2

El partit podia no haver estat acabat del tot, si Weiis no hagués fallat davant de porta una centrada de Dídac, que culminava una gran jugada personal.

Arribat aquest punt, quedava una quarta part del partit, sobre el camp, ja hi havia una alineació més ofensiva, amb Weiss, Dàtolo i un prometedor Cristian Alfonso, que suplia Romaric. Llàstima que Marquez també fos substituït.

El tràmit final es va resoldre amb dos gols més del Madrid, un mig regalat per Moreno. L'altra el feia Callejón, que com a "bon ex-" ens amartellava. 0 a 4.

Un resultat del tot fictici, en un partit en que l'Espanyol va disputar amb força igualtat, un partit que al Madrid li resultava un bàlsam de tranquil·litat, com ho van ser per Mallorca, Saragossa i Llevant. Un partit en què el més justa hauria estat 1 a 2, i vint minuts per jugar, que era el que faltava quan Weiss no va encertar a marcar.

La lliga continua i ara toca anar al "rescat" del Rayo Vallecano, diumenge al migdia i amb Tamudo amb l'escopeta a punt. Jugant amb les ganes i l'empenta que l'equip va mostrar contra el Madrid, es podrien tenir el mateixos punt que el Llevant, si sempre se jugués igual. Esperem un futur millor.....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius