dilluns, 26 d’octubre del 2009

Lluitar

Sevilla 0 – Espanyol 0



Mentre el cas Tamudo només existeix en els arguments dels que volen perjudicar la impecable trajectòria dels de Pochetino, no ens vam poder oblidar del tot el 23. El minut 23. Perquè si bé el públic del Sanchez-Pizjuán no va voler oblidar els records emotius que els inspiraven els minuts 16 i 21 de la primera part, el partit va viure al minut 23 de la segona part, un moment que podria passar a la història de les estadístiques futbolístiques per mèrits propis de Carlos Idriss Kameni, que en un sol minut va aturar quatre gols possibles, dos d’ells marca de la casa. De manera quasi miraculosa l’Espanyol no va perdre el partit. I de manera gairebé també miraculosa, no el va guanyar.



De les quatre baixes que presentava l’equip andalús, les de Luís Fabiano i Kanouté, no es podien considerar moc de paó. Estava clar que l’efectivitat de cara a porta del Sevilla, no seria la mateixa a què ens té acostumats. Era per això que el partit es presentava amb millors expectatives a les anunciades prèviament.



Onze Dunga’s

L’Espanyol vestia de groc com a Riazor, però en aquest cas no era “el Brasil” d’aquella meravellosa tarda. Més que onze Pelé’s, al camp hi havia onze Dunga’s. Onze Callejon’s que al primer minut es podien haver posat al davant, en una gran ocasió que Luis Garcia no va poder endollar.

Al minut 4 Kameni feia la pífia de cada partit, que en aquesta ocasió rectificava en una gran intervenció en la mateixa jugada. Va ser només un avís del que seria una gran nit del porter camerunès.

Les intervencions de Navas per la banda dreta de l’atac sevillà va aportar certa incomoditat a la reraguarda espanyolista.

L’àrbitre també tenia aquella clàssica intervenció en un partit de l’Espanyol. La ja clàssica del “ves a cagar!”. Però que mengen els àrbitres abans de xiular “contra” l’Espanyol? En un jugada amb poc perill dins l’àrea sevillista, Escudé enviava una pilota a córner amb el braç. Doncs ni córner, ni penal. Horrorós!



De la Peña

I Kameni començava a fer aturades impossibles, i la resta de l’equip amb una esperit de lluita que ja poden atribuir a “l’era Pochetino”, adormia l’atac andalús, i feien pensar que a la segona part amb De la Peña, tot era possible.



De la Peña, va sortir als pocs minuts de la represa. Ocupava al lloc de Nakamura, que segueix participant molt poc del joc perico. Verdú es col·locava en posició avançada, i de la Peña amb Moisés al mig.

Al minut 14, Pareja es passava de frenada i escombrava Capel. Rebia la segona groga i era justament expulsat. Inevitablement ens venia a la memòria l’expulsió de Forlín a la Vil·la-Real, i perquè no la de Moisès a Glasgow.

Roncaglia entrava per Verdú per assegurar la defensa, i de seguida en una bona connexió entre De la Peña i Luís Garcia, l’Espanyol era a punt marcar. Poc abans una altra connexió entre els Ivan’s, ens deixaven a la vora del 0 a 1.

Toc va patir, i de quina manera. Jiménez posava tants davanters com podia. Com a Vil·la-Real, semblava ben bé que Pochetino era sobre el camp posant ordre a la defensa en companyia del mariscal Jarque.



Minut 23

Passava el minut 23, amb totes les ocasions ja comentades i menyspreades a mans de Kameni. I com qui no vol la cosa es va arribar al darrer minut. Al precís moment en què Callejón va tenir la gran ocasió després d’una jugada d’atac blanc i blava. Si hagués xutat amb l’exterior del peu....llàstima. Quatre minuts i mig més de descompte, patir una mica més i empat final.

Que bé que s’assaboreixen punts com aquest i el del Madrigal! Com puja la moral i l’autoestima! Quina manera de mostrar que som un equip important d’aquesta lliga! Que segueixi tot així i que l’equip mostri la mateixa predisposició a la copa que comença aquesta setmana.

Crònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Espanyol 2 -Tenerife 1

Nova Era

Hi ha jugadors que marquen època. És doncs de lògica pensar que, si com tot ho marca, s’ha acabat l’aportació de Tamudo, ha acabat una època. És de justícia reconèixer que mai se li podrà agrair prou el que ha fet. No és una exageració dir que, és d’ell la responsabilitat més gran. Quantes vegades hauria baixat a segona els darrers 12 anys? On seria l’Espanyol?

Afortunadament, el final de l’època coincideix amb un dels moments importants de la història del club, i en un moment en què Mauricio Pochetino està demostrant jornada rere jornada, que hi ha planter i joves jugadors que empenyen fort des de baix.

I l’aposta de Pochetino va estar de nou per la saba jove. L’aposta pel jovent que tant bon resultat li va donar a l’estressant partit de Vila-real, va seguir en una tarda que es presentava molt perillosa. El perill no era en el rival. Era en l’ambient que es podia respirar. Que es podria arribar a respirar si les coses anaven de tort.

Després d’un començament elèctric de Callejon, Iván Alonso marcava molt aviat un gol que feia pensar en una tarda més plàcida. Però si toquem de peus a terra i no oblidem que parlem d’un partit del “nostre estimat i patit” Espanyol, ser optimista era un frivolitat. I quatre minuts després Alfaro clavava una pilota gairebé imparable a la xarxa de Kameni. Un xut d’aquells durs i secs, que bota dins l’àrea petita i fa estèril qualsevol estirada del porter.

Com un glaçó precipitant-se esquena avall, l’avís era un retorn a les angúnies. El que dèiem, era l’Espanyol.


Amable Tenerife

Certament, l’equip va trigar molt a treure’s aquesta angúnia de sobre. Davant, el Tenerife es mostrava com un equip amable, que deixava jugar, sense abusar del futbol subterrani dels equips més modestos. L’Espanyol, es mostrava exageradament ensopit, tot i “l’amable Tenerife”.

No va ser fins als deu darrers minuts de la primera part, com si es tractés d’una ventolera, que l’equip es va tornar a mostrar perillós. Molt perillós. Iván Alonso i una magnífica falta de Pareja a l’esquadra, van poder donar pas a nous gols, però la fortuna va esquivar els colors blanc i blaus.


Os pedrer

El bon futbol s’havia encomanat, i la segona part va continuar,tot i les tres ocasions que el davanter canari Nino va desaprofitar. La millor notícia va estar l’entrada al camp de Fernando Marqués. Senyors quin fitxatge! Encara no li coneixem la fesomia. D’ell,només teníem a la memòria el llarg tatuatge que li recorre el braç esquerre fins no sé on..., llegendes urbanes que hem llegit sobre ell i un parell de curses per la banda esquerra que ens va obsequiar a l’amistós de Montilivi.

Li vaig sentir dir a un afeccionat “hem canviat un “killu” per un “kinki”....”

Os pedrer! Quin jugadoràs! Esperem que Pochetino continuï prodigant amb valentia l’alineació d’aquesta perla.

Abans de començar el seu recital, deixeu-me que us expliqui una d’aquelles jugades que continua omplint capítols en l’estranya relació del nostre club amb els àrbitres.


Un cap i dues cames

Alonso era a punt de marcar de nou, quan el darrer defensa de la línia canària, el va placar a un pam de l’àrea. Quan tots ens fregàvem les mans amb la més que clara expulsió del defensa, ens trobem amb una targeta groga pel pobre Alonso. De pena.

Però centrem-nos de nou amb l’alegre joc de Marqués. Corria el minut 59 i Marqués corria banda fins centrar la passada de la mort, que Alonso afusellava a la xarxa. Golàs! Alonso qui jugadoràs! Algú em sabria explicar perquè un home que la toca i afusella tant bé amb les dues cames, que salta i remata de cap amb tanta eficiència i que lluita tant ben col·locat sobre el camp, ha passat fins ara de puntetes per la història del futbol?


Rotllo Kameni

Marqués i Alonso van ser les grans estrelles de la tarda, en un equip amb la dosi de lluita de sempre i amb les imprecisions dels sempre irregulars Pillud i Roncaglia que van combinar excel·lents intervencions, amb badades que els deixen a l’altura de Kameni. En podríem dir el “rotllo Kameni”. És a dir, una gran pífia per partit. Ens hi haurem d’acostumar.


En definitiva una bona manera d’acabar una pèssima setmana, amb un final per resoldre. Sóc dels que penso que Tamudo pot aportar encara bons minuts, i també dels que penso que encara té edat per anar a arreplegar uns bons euros/petrodòlars a països exòtics. Cal que uns i altres decideixin quina és l’opció. No és bo que els jugadors xerrin lluny de la gespa. I com sempre passa en aquets casos, m’agrada creure que la culpa és d’aquesta espècia a extingir, anomenada representant. O ho arreglen al marge del representant i s’acaba tot bé, com hauria de passar en un club civilitzat, o se li ha d’ensenyar el camí de la porta. Seria una llàstima.


Però centrem-nos en el moment esportiu. Els onze punts sumats fins ara i les cinc jornades sense perdre, ens fan ser moderadament optimistes. Al Sànchez Pizjuán no s’hi guanya sense Cristiano. Desconec la filiació religiosa dels nostres jugadors. Tocarà patir. Caldrà treure pit i demostrar fins on pot arribar aquest equip.

Si mirem la classificacció, la cosa pinta prou bé, i escarbant a la part baixa podem tornar a destacar la bona educació i tarannà de Pochetino, perquè en boca d'un maradona qualsevol, la situació del seu amic Valverde a la cua seria per deixar anar un improperi maradonià....

((Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius))

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Ai, ai, ai, txingurri

Vila-real 0 Espanyol 0

En la mateixa mesura que va decebre el punt aconseguit al diumenge anterior, quan el Xerès ens va fer caure de peus a terra, l’empat a zero aconseguit al Madrigal, il·lusiona i molt. Queda així superat al mal tràngol del començament de lliga que els més pessimistes podien presagiar. Quan veus equips com el Vila-real i l’Atlètico, amb els problemes enfoquen el nou curs, lo de “virgencita, virgencita...” pren valor.



Una frivolitat, com el pentinat que lluïa Kameni, podia fer-nos oblidar de la importància dels punts en joc. Fins i tot passar per alt algunes de les particularitats de l’alineació que presentava Pochetino. Afegir l’absència de Verdú a l’onze inicial, a la ja sabuda de de la Peña, era com signar en paper oficial que la possessió seria per Senna i companyia. Col·locar a Rocaglia com a parella de vall de Cazorla, era complicar-se la vida. Tot però, era conseqüència de les lesions, que des de la primera jornada estan maltractant a l’equip.



Nakamura debutava com a director d’orquestra. N’estem convençuts que pot fer-ho. Els deu primers minuts van ser un monòleg dels futbolistes groguencs. Cazorla superava fàcilment a Roncaglia. El perill arribava per aquell costat. Però passats aquests deu minuts, va semblar que l’equip s’espolsava d’aquesta pressió,i al minut 13, Eguren en pròpia porta era a punt de fer pujar el 0 a 1. Tot va quedar en un miratge quan al minut 15 un malentès entre Pareja i Forlín va deixar Rossi encarant l’àrea en solitari, fins que Forlín li feia una d’aquelles faltes que només poden acabar amb targeta vermella (sobretot si són contra l’Espanyol).



Temia una golejada



El guió del partit es radicalitzava. El domini dels de la Plana, ja no tenia oposició. Pessimista de mena, temia una golejada....



Pochetino prenia la decisió de fer entrar Pillud per reestructurar la defensa, i quedar-se amb la núvia Cazorla. Entrava per Nakamura. Fredament semblava una altra frivolitat, però dels nou possibles era segurament el més veterà, el més justet físicament i el que menys posaria la cama per a mantenir la predisposició defensiva de l’equip.



Definitivament el centre del camp tenia el color de Senna. Comença un partit “crontrarellotge”. No coneixíem com es comportava l’equip de Pochetino amb 10. Lluint d’acollonir-se, Luís Garcia tenia una oportunitat des de la frontal, que xutava fora.



El Vilareal anava acotant el joc sobre l’àrea de Kameni, que abans de començar un gran recital de 4 parades magnífiques, feia un “mistu” en controlar una pilota amb els peus, que posava a prova la cardíacs.



Futbol solidari



Un futbol solidari, un futbol d’ajudes, que com sempre tenia en primeres persones a Moisés, Ivan Alonso i Pareja, ens permetia tenir encara il·lusió d’acabar amb un bon resultat.



Jugadors que prometien tant com Nilmar (visioneu els seus millors videus al yotube), semblaven com hipnotitzats, per la resistència blanc i blava, i el pentinat de Kameni.



Arribava el segon temps, i Pochetino, amb la valentia que el caracteritza, i que tant l’allunya del diarreic Valverde, seguia interpretant el partit en mateix sentit que l’havia començat a domesticar amb l’entrada de Pillud (molt més entonat que a San Mamés). Feia sortir dos joves debutants del planter per allò de posar molt de físic sobre la gespa. Raúl Baena i Javi Lopez. El segon se’l va poder veure poc, però Baena va donar una bona mostra del seu nivell i d’uns centímetres d’altura, en un equip que necessita més altura.



L’autoritat de Kameni i la bona predisposició defensiva només és va veure afectada, per una doble errada de Roncaglia i David G.

Final 0 a 0.



Varietat de recursos



Sis partits, vuit puntets que han de donar l’embranzida definitiva a un equip que és a dos punt de la zona noble de la classificació. Un equip que ja ha fet servir un ample nombre de jugadors, en una demostració que hi ha gran varietat de recursos, malgrat la modèstia de molts dels jugadors. Entrem en un període de 15 dies en que s’han d’anar recuperant totes de baixes, tret de la de Forlín, que haurà de complir penitència. Amb les aportacions de Verdú, de la Peña, Tamudo, Chica... l’equip pot mostrar l’autèntica vàlua del projecte Pochetino.

Contracrònica: Eugeni Rius