Espanyol 2- Almeria 0

Quan intervenen dos mags

L’evident millora que va mostrar l’equip en el més escandalós dels robatoris de l’anomenat “any prodigiós”, va ser una pista a seguir per arribar a les festes de Nadal en un posició mes còmoda, i més relacionada amb la qualitat de la plantilla. Pochetino i els seus homes va prendre nota, i entre d’altres decisions els va donar el control a Màrquez i Verdu.

Calia encarar les festes amb un plus de tranquil·litat. Tampoc calia fer el ridícul coms uns que jo sé, que per posar-se a l’altura del Nadal religiós i tradicional, l’altra dissabte van fer el caganer demanant el final del partit a l’arbitre-col·lega, i aquest dissabte es van passar els darrers minuts resant davant el pessebre esperant que els cagues el tió. Es tractava de recuperar la confiança en el conjunt. Trobar-se a si mateix. I la cosa no estava massa clara. Hi ha un detall que s’explica per si sol. L’equip encara no te clar, com ho tenen tots els equips, de quina porteria escull a l’hora d’atacar en cadascuna de les parts del partit. L’equip va començar la temporada atacant cap a El Prat, i ara intenta convèncer-se, que cal començar per Cornellà. Evidentment encara estan fets un embolic.

Els tres mags

I van trigar encara uns minuts a trobar-se. Abans Soriano havia posat a prova Kameni,i en procés de la recerca d’un mateix, Callejon va errar en la jugada que com sempre pot canviar el partit i mai arriba. El dia que Callejon la clavi, haurem trencat un mala asturgança.

L’equip combinava amb facilitat, la disposició de Màrquez i Verdú com a conductors del joc blanc i blau era tota una garantia. Les estones en que Pochetino ha fet coincidir sobre el camp a dos dels tres “mags” de l’equip, De la Peña, Màrquez i Verdú, han estat estones de futbol de veritat, futbol en majúscules. I la culminació d’aquesta fantasia no va arribar fina el minut 44. Abans Soriano havia posat a prova, de manera molt seria a Kameni, en una falta molt ben executada.

Però tornem al minut 44. Verdú, va conduir un jugada amb sentit per la banda dreta i va centrar dins l’àrea. Molt a prop de porta. I en lloc d’aparèixer el lluitador Ivan Alonso, va arribar-hi Màrquez, que no es va conformar en rematar, si no va empalar la pilota amb l’exterior del peu, per fer-li seguir una paràbola pel damunt del porter que va entrar per l’altra pal. Pura fantasia. Imatge per somniar. Es trencava amb una altra anècdota terrorífica, l’equip portava 535 minuts sense marcar, sense gairebé xutar a porta.

“Comor?”

I venia la reflexió.... com és possible que Màrquez, hagi jugat tants pocs minuts aquesta temporada? La miopia de Pochetino en vers Màrquez, no és singular. El “flamant” seleccionador nacional tampoc l’ha convocat pel partit de dimarts.

A la segona part, l’equip va sortir a sentenciar sense atabalar-se. Dos rematadors sense experiència ho podrien haver fet, però Moises i Pareja, van demostrar perquè no juguen habitualment de davanters. Verdú si va acostar més, en una altra jugada de fantasia amb Màrquez, que va acabar al travesser en una rematada artística. I no va ser fins al minut 80 quan Coro va aprofitar una altra jugada amb intenció de Màrquez, que havia xutat sec i fort des de fora de l’àrea i Alves havia fet prou rebutjant la pilota. Coro va aprofitar els minuts. I va dedicar el gol a l’amic Jarque. Com cal.

Lateral

En resum, noves i bones sensacions. Pochetino ha d’anar aclarint la situació i incorporant jugadors a l’equip. Ben Sahar i Nakamura són a la recambra. El més de Gener sense Kameni, serà una altra cosa, amb tres punts aconseguits. El cal resoldre amb mes urgència es el lateral dret. Roncaglia va estar mes fluix que al camp nou. Possiblement el pròxim partit, el 2 de Gener a Mestalla serà moment de noves proves. Qui sap si serà el moment de posar Forlin al lateral dret, ja que Victor Ruiz, va tornar a demostrar que pot ser titular i que aporta centímetres que no te l’equip.

Bon Nadal i bon any, més perico i amb més sort.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Barça-Iturralde 1 – Espanyol 0

Indignant

Com ja ve sent habitual, en l’eterna competència amb l’altre equip de la metròpolis, els dies previs al partit, ja havien estat prou indignes. Tothom feia referència a l’absència de Messi. Certa. El menyspreu estava una vegada mes contra els blanc i blaus, amb un rosari de lesionats, entre els quals, el jugador que havia estat clau en el darrer derbi.

A Pochetino li tocava fer un equip de circumstàncies. Si a les lesions hi afegim les darreres ensopegades, calia començar de zero, pujant o no a Montserrat. L’absència de Moises es presentava detreminant. Calia tornar a experimentar.

La defensa “barrufet” necessitava de l’aportació en centímetres de Victor Ruiz. Al mig del camp el seny de Verdú. Davant la lluita d’Alonso. Al bon posicionament de l’equip sobre el camp, Guardiola hi va fer la seva aportació, deixant a la banqueta Abidal, uns dels jugadors mes en forma les darreres setmanes.

M’equivocava

Nomes començar, Coro tenia una bona oportunitat, dins l’àrea. Era en un restaurant abonat a una plataforma digitat, per poder veure el partit. Ja se sap, el pericos no som d’aquest món i no tenim dret a que els bastards que hi fan negoci, ens el deixin veure si no paguem per veure Madrid i Barça. Li vaig comentar a món pare, que ja havíem fet més que els darrers dos partits i mig, i que em temia que no tornaríem a veure noves opcions de gol. M’equivocava.

Contràriament al que passa en els estadis dels equips de part alta de la classificació, Kameni no va estar la figura de l’Espanyol. En prou feina va intervenir. Les poques oportunitats de fer gol del Barça es van errar en el xut final o les va interceptar Kamini o la defensa, en el seu procés d’elaboració. Contràriament, Valdés ala primera part va ser de nou el salvador d’un equip amb fortuna, en estar molt ben col·locat quan Verdú va llançar un xut enverinat des de fora l’àrea.

“Piscinassu”

Quan tot semblava que el partit arribaria a la mitja part amb un esperançador 0 a 0, va aparèixer la indignant actuació arbitral en el seu punt més àlgid. Iturralde es treu un penal de la màniga. A més del pilota d’or de futbol, Messi,i del d’handbol, Henry: el trampolí d’or, serà per Xavi. Quin “piscinassu”, noi!

Barça i Madrid, son iguals. Gaudeixen del mateix benefici arbitral. Davant el dubte, sempre els xiulen a favor.

Només ens queda per confirmar si els coberts que no van aprofitar al migdia, Dani i els seus directius al Drolma, els van aprofitar Iturralde i els seus assistents.

Encallats

A la segona part, Pochetino va voler posar un equip amb mes vocació atacant. Va aparèixer de nou Javi Marquez i ens va agradar. Va desaparèixer Verdú, i no ens va agradar, tot i que era per un home d’atac. Callejon, però va tornar-se a encallar quan va encarar porta amb prou avantatges, per presentar-s’hi i afusellar. L’encallada mes gran va estar en el futbol d’atac que ha fet famós a Guardiola. A la segona part l’equip de casa va repartir tanta o més bronca que el visitant, i als darrers minuts va demanar el xiulet final, com un equip caganer. De fet en dates prenadalenques, el paper de caganer es fa mes fàcil d’assumir. L’unica alegria de la nit la vaig trobar de tornada a casa i amb la il·luminació nadalenca del carrer de casa meu. Es blanc i blava.

Tot i la derrota, l’equip ha de sortir enfortit d’aquest enfrontament. Esperem el retorn de Moises i Marqués, i que Pochetino confiï mes en Verdú, Ben Sahar i Marquez. Any nou, vida nova i que Pochetino hi posi mà. Deixem enrere un any convuls, on el mes positiu ha estat la bona imatge donada al Camp Nou, sempre millor al rival. L’equip s’ho ha de creure. Podem.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Espanyol 0 – Racing 4

Desesperant

Si a més de jugar malament, perds i te’n foten quatre, ja no cal dir gaire més. Tot ens porta a pensar que la cosa va molt malament. Contra el Racing, Pochetino va intentar donar la volta a al truita, inventant una alineació condicionada per les baixes.

Ja fa jornades que res no surt be, ni els experiments de Pochetino. L’any passat totes les decisions eren encertades. Ara es comença a dubtar de tot.

Els aficionats, per mes negatius que siguem, sempre ens sembla creure que tenim la solució a qualsevol problema del nostre club. La tàctica, l’alineació, els gols, els canvis....

Em sembla que els de l’Espanyol ja no sabem on donar-la. I sembla que el nostre “entrenador salvador”, tampoc. O ja no domina el grup, o ja no se sap imposar o ja no demostra el coneixement de la lliga que va demostrar l’any passat. Sense gaires dubtes i amb èxit, l’any passat va saber resoldre amb asos a la màniga, la sempre delicada baixa de Moises i De la Peña.

Víctima Verdú

Ara, en teoria i amb un planter escollit per ell, no li sap trobar solució. Possiblement volia castigar a algú per la desfeta del Manzanares. Verdú, va ser víctima. Jo creia que sense De la Penya i Verdú, la responsabilitat hauria de recaure en Javi Màrquez. El invent Forlin-Baena, era nomes en la seu cap. Ni Verdú, ni Màrquez, ni Nakamura, en la direcció. Si juntament amb Moises, Ivan Alonso és una de les peces més tàctiques de l’equip, el “uru” també quedava la banqueta.

Davant, el gran beneficiat era Ben Sahar. Ja li tocava. Però tenim ganes de veure’l dins l’àrea.

I com fa quinze dies, el primer quart d’hora de l’equip va ser el millor. Ganes i intenció. Com fa quinze dies, i tants d’altres va ser l’estoneta en què Callejon va tenir l’opció de marcar i errar. Ho va fer en una gran passada de PIllud. Lo de Pillud també va ser l’única acció bona de l’argenti, en una tarda per oblidar.

A porteria nomes hi va xutar Ben Sahar, i en orsai. A la primera part, a banda d’això, el Racin va poder fer dos gols, un de cap de Morris i un de claríssim de Tchite, que va errar a boca de canó i sense Kameni davant.

Futur sense esperança

La història de la segona part, és per a oblidar. Els gols en contra van anar caient sense posar-hi oposició, fins a quatre vegades. No vaig ser dels que amb la substitució de Tamudo per Ben Sahar vaig abandonar el campi tancar la tele, però que voleu que us digui, vaig perdre tota l’atenció pel futbol. Que fluix! I és que fa molts dies que la cosa és fluixa i preocupant. Farà un mes que un amic em felicitava per la marxa del nostre equip. L’amic Pedro Wang no és un gran aficionat. Ho segueix mirant la classificació de tant en tant. Es el mateix que l’any passat em va dir que ens salvaríem quan estàvem derrotats a la cua. Li vaig comentar si estava de broma. Si havia vist algun partit. Li vaig explicar que tot era ficció. Que estàvem fatal. No calia ser un visionari. Fins llavors, almenys lluitàvem i estàvem ben posicionats sobre la gesta. Des de llavors, no sabem al que juguem. Em costa creure que Pochetino no pensi el mateix. Em temo que no sap tampoc com sortir-se’n. I esperar sumar punts la pròxima jornada, seria demanar massa.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Horrorós

At. de Madrid 4-Espanyol 0

És molt difícil fer previsions optimistes, si per fer aquest balanç cal comptar amb dades tan decebedores com les que es pot obtenir mirant les vegades que s’ha xutat a porta els darrers 180 minuts, per no tirar més enrere. Tres vegades. Si a això hi hem d’afegir que Paolo Rossi no juga a l’Espanyol. La situacio que passa l’equip no sorprendre a ningú.

Les absències de Marqués, Pareja i Ivan Alonso, a banda de la quasi perpètua de De la Peña, no eren un bon presagi. Era però l’oportunitat de veure un altre equip i donar peixet a homes que no estem acostumats a gaudir.

Merda

Nakamura tornava a l’equip. Per veure Coro, Ben Sahar va caldre esperar a la segona part. Res a destacar. El japonès gairebé dona les mateixes sensacions i prestacions a la banqueta, que sobre la gespa. Igual d’absent. I quan va poder donar opcions a una suposada reacció de l’equip, va i rellisca. Merda, merda, merda!

Al darrere, el coneixement i suposada compenetració d’antic de Roncaglia i Forlín, es posava a prova davant l’acció d’homes de solvència contrastada com ara Forlán, Agüero (formidable, tot el partit), Reyes, Simao i Jurado. Sense Pareja, la pilota no surt en condicions del darrere.

En general també massa errades al darrere i molta mala sort al primer gol, quan Forlán rep una pilota en un rebuig de Moisés.

Caricatura

L’equip cada vegada sembla més una caricatura, del que va enlluernar per la seva decisió, lluita i contundència en la remuntada del final de lliga passada. Jugadors que s’amaguen, pilotes que no circulen, partit que no es guanyen ni ala pissarra.


La vergonyosa actuació, va acabar amb un resultat de vergonya 4-0, propiciat per l’expulsió de Rocaglia, que no te mesura, ni fre.


Esperem que el fre si doni un cop de mà a l’equip. L’equip està en caiguda lliure i no sembla tenir a mà un paracaigudes que doni tranquilitat a l’equip abans d’acabar l’any. Tornem a organitzar un stage que situï l’equip, que el torni a posar en òrbita i torni la mora a una afició que ja no sap de quin mal morirem. Continuem engripats. Estem cardats!

Escrit per l'Eugeni Rius

Infectats de G “A”

Espanyol 0 - Getafe 2

Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.



El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.



Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.



Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.





Crisi dels 40





No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.



Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.

Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.



Gran badada



Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.



Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.



D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.



Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

No sempre és diumenge

Espanyol 1 – Valladolid 1

Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.


De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.

L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.

Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.


Carregar a l’esquerra

L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.

La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.

Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.


“Míster assistance”

Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....

Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.

Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.

Artur

No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.

L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Lluitar

Sevilla 0 – Espanyol 0



Mentre el cas Tamudo només existeix en els arguments dels que volen perjudicar la impecable trajectòria dels de Pochetino, no ens vam poder oblidar del tot el 23. El minut 23. Perquè si bé el públic del Sanchez-Pizjuán no va voler oblidar els records emotius que els inspiraven els minuts 16 i 21 de la primera part, el partit va viure al minut 23 de la segona part, un moment que podria passar a la història de les estadístiques futbolístiques per mèrits propis de Carlos Idriss Kameni, que en un sol minut va aturar quatre gols possibles, dos d’ells marca de la casa. De manera quasi miraculosa l’Espanyol no va perdre el partit. I de manera gairebé també miraculosa, no el va guanyar.



De les quatre baixes que presentava l’equip andalús, les de Luís Fabiano i Kanouté, no es podien considerar moc de paó. Estava clar que l’efectivitat de cara a porta del Sevilla, no seria la mateixa a què ens té acostumats. Era per això que el partit es presentava amb millors expectatives a les anunciades prèviament.



Onze Dunga’s

L’Espanyol vestia de groc com a Riazor, però en aquest cas no era “el Brasil” d’aquella meravellosa tarda. Més que onze Pelé’s, al camp hi havia onze Dunga’s. Onze Callejon’s que al primer minut es podien haver posat al davant, en una gran ocasió que Luis Garcia no va poder endollar.

Al minut 4 Kameni feia la pífia de cada partit, que en aquesta ocasió rectificava en una gran intervenció en la mateixa jugada. Va ser només un avís del que seria una gran nit del porter camerunès.

Les intervencions de Navas per la banda dreta de l’atac sevillà va aportar certa incomoditat a la reraguarda espanyolista.

L’àrbitre també tenia aquella clàssica intervenció en un partit de l’Espanyol. La ja clàssica del “ves a cagar!”. Però que mengen els àrbitres abans de xiular “contra” l’Espanyol? En un jugada amb poc perill dins l’àrea sevillista, Escudé enviava una pilota a córner amb el braç. Doncs ni córner, ni penal. Horrorós!



De la Peña

I Kameni començava a fer aturades impossibles, i la resta de l’equip amb una esperit de lluita que ja poden atribuir a “l’era Pochetino”, adormia l’atac andalús, i feien pensar que a la segona part amb De la Peña, tot era possible.



De la Peña, va sortir als pocs minuts de la represa. Ocupava al lloc de Nakamura, que segueix participant molt poc del joc perico. Verdú es col·locava en posició avançada, i de la Peña amb Moisés al mig.

Al minut 14, Pareja es passava de frenada i escombrava Capel. Rebia la segona groga i era justament expulsat. Inevitablement ens venia a la memòria l’expulsió de Forlín a la Vil·la-Real, i perquè no la de Moisès a Glasgow.

Roncaglia entrava per Verdú per assegurar la defensa, i de seguida en una bona connexió entre De la Peña i Luís Garcia, l’Espanyol era a punt marcar. Poc abans una altra connexió entre els Ivan’s, ens deixaven a la vora del 0 a 1.

Toc va patir, i de quina manera. Jiménez posava tants davanters com podia. Com a Vil·la-Real, semblava ben bé que Pochetino era sobre el camp posant ordre a la defensa en companyia del mariscal Jarque.



Minut 23

Passava el minut 23, amb totes les ocasions ja comentades i menyspreades a mans de Kameni. I com qui no vol la cosa es va arribar al darrer minut. Al precís moment en què Callejón va tenir la gran ocasió després d’una jugada d’atac blanc i blava. Si hagués xutat amb l’exterior del peu....llàstima. Quatre minuts i mig més de descompte, patir una mica més i empat final.

Que bé que s’assaboreixen punts com aquest i el del Madrigal! Com puja la moral i l’autoestima! Quina manera de mostrar que som un equip important d’aquesta lliga! Que segueixi tot així i que l’equip mostri la mateixa predisposició a la copa que comença aquesta setmana.

Crònica escrita per l'Eugeni Rius

Espanyol 2 -Tenerife 1

Nova Era

Hi ha jugadors que marquen època. És doncs de lògica pensar que, si com tot ho marca, s’ha acabat l’aportació de Tamudo, ha acabat una època. És de justícia reconèixer que mai se li podrà agrair prou el que ha fet. No és una exageració dir que, és d’ell la responsabilitat més gran. Quantes vegades hauria baixat a segona els darrers 12 anys? On seria l’Espanyol?

Afortunadament, el final de l’època coincideix amb un dels moments importants de la història del club, i en un moment en què Mauricio Pochetino està demostrant jornada rere jornada, que hi ha planter i joves jugadors que empenyen fort des de baix.

I l’aposta de Pochetino va estar de nou per la saba jove. L’aposta pel jovent que tant bon resultat li va donar a l’estressant partit de Vila-real, va seguir en una tarda que es presentava molt perillosa. El perill no era en el rival. Era en l’ambient que es podia respirar. Que es podria arribar a respirar si les coses anaven de tort.

Després d’un començament elèctric de Callejon, Iván Alonso marcava molt aviat un gol que feia pensar en una tarda més plàcida. Però si toquem de peus a terra i no oblidem que parlem d’un partit del “nostre estimat i patit” Espanyol, ser optimista era un frivolitat. I quatre minuts després Alfaro clavava una pilota gairebé imparable a la xarxa de Kameni. Un xut d’aquells durs i secs, que bota dins l’àrea petita i fa estèril qualsevol estirada del porter.

Com un glaçó precipitant-se esquena avall, l’avís era un retorn a les angúnies. El que dèiem, era l’Espanyol.


Amable Tenerife

Certament, l’equip va trigar molt a treure’s aquesta angúnia de sobre. Davant, el Tenerife es mostrava com un equip amable, que deixava jugar, sense abusar del futbol subterrani dels equips més modestos. L’Espanyol, es mostrava exageradament ensopit, tot i “l’amable Tenerife”.

No va ser fins als deu darrers minuts de la primera part, com si es tractés d’una ventolera, que l’equip es va tornar a mostrar perillós. Molt perillós. Iván Alonso i una magnífica falta de Pareja a l’esquadra, van poder donar pas a nous gols, però la fortuna va esquivar els colors blanc i blaus.


Os pedrer

El bon futbol s’havia encomanat, i la segona part va continuar,tot i les tres ocasions que el davanter canari Nino va desaprofitar. La millor notícia va estar l’entrada al camp de Fernando Marqués. Senyors quin fitxatge! Encara no li coneixem la fesomia. D’ell,només teníem a la memòria el llarg tatuatge que li recorre el braç esquerre fins no sé on..., llegendes urbanes que hem llegit sobre ell i un parell de curses per la banda esquerra que ens va obsequiar a l’amistós de Montilivi.

Li vaig sentir dir a un afeccionat “hem canviat un “killu” per un “kinki”....”

Os pedrer! Quin jugadoràs! Esperem que Pochetino continuï prodigant amb valentia l’alineació d’aquesta perla.

Abans de començar el seu recital, deixeu-me que us expliqui una d’aquelles jugades que continua omplint capítols en l’estranya relació del nostre club amb els àrbitres.


Un cap i dues cames

Alonso era a punt de marcar de nou, quan el darrer defensa de la línia canària, el va placar a un pam de l’àrea. Quan tots ens fregàvem les mans amb la més que clara expulsió del defensa, ens trobem amb una targeta groga pel pobre Alonso. De pena.

Però centrem-nos de nou amb l’alegre joc de Marqués. Corria el minut 59 i Marqués corria banda fins centrar la passada de la mort, que Alonso afusellava a la xarxa. Golàs! Alonso qui jugadoràs! Algú em sabria explicar perquè un home que la toca i afusella tant bé amb les dues cames, que salta i remata de cap amb tanta eficiència i que lluita tant ben col·locat sobre el camp, ha passat fins ara de puntetes per la història del futbol?


Rotllo Kameni

Marqués i Alonso van ser les grans estrelles de la tarda, en un equip amb la dosi de lluita de sempre i amb les imprecisions dels sempre irregulars Pillud i Roncaglia que van combinar excel·lents intervencions, amb badades que els deixen a l’altura de Kameni. En podríem dir el “rotllo Kameni”. És a dir, una gran pífia per partit. Ens hi haurem d’acostumar.


En definitiva una bona manera d’acabar una pèssima setmana, amb un final per resoldre. Sóc dels que penso que Tamudo pot aportar encara bons minuts, i també dels que penso que encara té edat per anar a arreplegar uns bons euros/petrodòlars a països exòtics. Cal que uns i altres decideixin quina és l’opció. No és bo que els jugadors xerrin lluny de la gespa. I com sempre passa en aquets casos, m’agrada creure que la culpa és d’aquesta espècia a extingir, anomenada representant. O ho arreglen al marge del representant i s’acaba tot bé, com hauria de passar en un club civilitzat, o se li ha d’ensenyar el camí de la porta. Seria una llàstima.


Però centrem-nos en el moment esportiu. Els onze punts sumats fins ara i les cinc jornades sense perdre, ens fan ser moderadament optimistes. Al Sànchez Pizjuán no s’hi guanya sense Cristiano. Desconec la filiació religiosa dels nostres jugadors. Tocarà patir. Caldrà treure pit i demostrar fins on pot arribar aquest equip.

Si mirem la classificacció, la cosa pinta prou bé, i escarbant a la part baixa podem tornar a destacar la bona educació i tarannà de Pochetino, perquè en boca d'un maradona qualsevol, la situació del seu amic Valverde a la cua seria per deixar anar un improperi maradonià....

((Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius))

Ai, ai, ai, txingurri

Vila-real 0 Espanyol 0

En la mateixa mesura que va decebre el punt aconseguit al diumenge anterior, quan el Xerès ens va fer caure de peus a terra, l’empat a zero aconseguit al Madrigal, il·lusiona i molt. Queda així superat al mal tràngol del començament de lliga que els més pessimistes podien presagiar. Quan veus equips com el Vila-real i l’Atlètico, amb els problemes enfoquen el nou curs, lo de “virgencita, virgencita...” pren valor.



Una frivolitat, com el pentinat que lluïa Kameni, podia fer-nos oblidar de la importància dels punts en joc. Fins i tot passar per alt algunes de les particularitats de l’alineació que presentava Pochetino. Afegir l’absència de Verdú a l’onze inicial, a la ja sabuda de de la Peña, era com signar en paper oficial que la possessió seria per Senna i companyia. Col·locar a Rocaglia com a parella de vall de Cazorla, era complicar-se la vida. Tot però, era conseqüència de les lesions, que des de la primera jornada estan maltractant a l’equip.



Nakamura debutava com a director d’orquestra. N’estem convençuts que pot fer-ho. Els deu primers minuts van ser un monòleg dels futbolistes groguencs. Cazorla superava fàcilment a Roncaglia. El perill arribava per aquell costat. Però passats aquests deu minuts, va semblar que l’equip s’espolsava d’aquesta pressió,i al minut 13, Eguren en pròpia porta era a punt de fer pujar el 0 a 1. Tot va quedar en un miratge quan al minut 15 un malentès entre Pareja i Forlín va deixar Rossi encarant l’àrea en solitari, fins que Forlín li feia una d’aquelles faltes que només poden acabar amb targeta vermella (sobretot si són contra l’Espanyol).



Temia una golejada



El guió del partit es radicalitzava. El domini dels de la Plana, ja no tenia oposició. Pessimista de mena, temia una golejada....



Pochetino prenia la decisió de fer entrar Pillud per reestructurar la defensa, i quedar-se amb la núvia Cazorla. Entrava per Nakamura. Fredament semblava una altra frivolitat, però dels nou possibles era segurament el més veterà, el més justet físicament i el que menys posaria la cama per a mantenir la predisposició defensiva de l’equip.



Definitivament el centre del camp tenia el color de Senna. Comença un partit “crontrarellotge”. No coneixíem com es comportava l’equip de Pochetino amb 10. Lluint d’acollonir-se, Luís Garcia tenia una oportunitat des de la frontal, que xutava fora.



El Vilareal anava acotant el joc sobre l’àrea de Kameni, que abans de començar un gran recital de 4 parades magnífiques, feia un “mistu” en controlar una pilota amb els peus, que posava a prova la cardíacs.



Futbol solidari



Un futbol solidari, un futbol d’ajudes, que com sempre tenia en primeres persones a Moisés, Ivan Alonso i Pareja, ens permetia tenir encara il·lusió d’acabar amb un bon resultat.



Jugadors que prometien tant com Nilmar (visioneu els seus millors videus al yotube), semblaven com hipnotitzats, per la resistència blanc i blava, i el pentinat de Kameni.



Arribava el segon temps, i Pochetino, amb la valentia que el caracteritza, i que tant l’allunya del diarreic Valverde, seguia interpretant el partit en mateix sentit que l’havia començat a domesticar amb l’entrada de Pillud (molt més entonat que a San Mamés). Feia sortir dos joves debutants del planter per allò de posar molt de físic sobre la gespa. Raúl Baena i Javi Lopez. El segon se’l va poder veure poc, però Baena va donar una bona mostra del seu nivell i d’uns centímetres d’altura, en un equip que necessita més altura.



L’autoritat de Kameni i la bona predisposició defensiva només és va veure afectada, per una doble errada de Roncaglia i David G.

Final 0 a 0.



Varietat de recursos



Sis partits, vuit puntets que han de donar l’embranzida definitiva a un equip que és a dos punt de la zona noble de la classificació. Un equip que ja ha fet servir un ample nombre de jugadors, en una demostració que hi ha gran varietat de recursos, malgrat la modèstia de molts dels jugadors. Entrem en un període de 15 dies en que s’han d’anar recuperant totes de baixes, tret de la de Forlín, que haurà de complir penitència. Amb les aportacions de Verdú, de la Peña, Tamudo, Chica... l’equip pot mostrar l’autèntica vàlua del projecte Pochetino.

Contracrònica: Eugeni Rius

Espanyol 0 – Xerès 0

Fluix, fluixet

Ni l’embranzida de la bombonera que dimecres passat va permetre aixecar un d’aquells partits que a Montjuïc es perdia si o si, ni el fet que el Xerès no li foti un gol a l’Arc de Sant Martí, van ser arguments suficients per tirar endavant un partit molt. Un partit amb un excés de passades horitzontals. El pitjor de l’era Pochetino, a casa, i en el que evidentment es va enyorar els veterans.

Els primers 10 minuts del partit va semblar que tot plegat seria bufar i fer ampolles amb el futbol alegre a què ens volien tenir acostumats. Amb tota seriositat es podria afirmar que si Callejón executa al minut si la millor jugada de la davantera blanc i blava, hauríem vist un partit molt diferent. Però també amb tota sinceritat cal reconèixer que l’Espanyol no va merèixer emportar-se el partit.

Doble 1

A l’equip se li va encomanar el joc gasiu dels andalusos, que no es va permetre ni la més mínima alegria, tot i la seva procedència indissimulable. Al llarg d’un quart d’hora llarg (del minut 11 al 27) l’equip no trepitjava l’àrea andalusa. La pilota arrencava del darrera amb lentitud i de la meitat endavant en mostrava imprecisa per un excés de velocitat. Verdú, el doble 1(11), no acabava d’organitzar aquell futbol que ens va enamorar a Riazor. Callejón tampoc acabava d’aportar amb la seva qualitat, el perill de les jornades precedents. Luis Garcia era a la banqueta i l’estona que va jugar no va convèncer.

La defensa i el porter van jugar una primera part molt plàcida, sobretot els darrer 35 minuts. I a la segona part la cosa no va canviar. Semblava que el Xerès estava més acorralat, però a base d’una pressió blanc i blava, que abusava dels canvis de joc de banda a banda, que tant bé van anar als gols de dimecres passat. Tot es perdia en el futbol horitzontal i amb canvis arriscats, que a peus d’un o altra, sempre es malmetien.

Canvi més descarat

Pochetino va intentar donar una volta a la rosca amb Luis Garcia i Ben Sahar, que finalment no va poder afrontar el Yom Kipur amb una alegria. Eren canvis comprensibles, però no prou arriscats. Després calia fer entrar a Javi Márquez, però no en un canvi natural, si no arriscant. Entrant per Roncaglia, i mostrar de manera descarada que s’anava a pelpartit. Possiblement, un canvi com aquest hauria estat tant benvingut pel públic, que s’hauria abocat encara més amb l’equip el darrer quart.

Poques oportunitats va acabar tenint l’equip. De fet a la segona part, va ser el Xarès qui va estar-hi més a punt, de no ser pels reflexes de Kameni. Ahir " excepcional " , amb l'ajuda del travesser, en la seva única intervenció.

Tornem a tocar de peus a terra. Evidentment no som tant temibles com a Riazor, ni desitgem, que tant figaflors com davant el Xerez. Com va passar abans amb altres equips, l’Espanyol passarà a la història d’aquests clubs com el que li va permetre puntuar en estrenar-se a primera. Pochetino ha de fer molta feina aquesta setmana per recuperar la confiança del grup, i començar a determinar com posa a la pràctica aquella combinació joves-veterans que va prometre fa uns dies. Jo també sóc dels que creuen que cal donar el timó als joves, però sense arraconar els veterans. Encara que sigui al darrer quart d’hora, hi ha veterans capacitat per aixecar partits com el d’ahir i s’ha d’aprofitar.

No aprenen

Acabar només amb un comentari més dedicat a la culerada. Des d’aquí sempre ens queixem del tracte desigual que els dos equips de la ciutat tenen en mans dels àrbitres i dels mitjans. El Weligton que ha agafat fama, ja va donar una classe magistral de barroeria i va encetar una tangana dimecres passat a Cornellà, i ningú en va parlar. Ves per on, ara l’han descobert......Van davant i juguen molt, però aquest tema no se supera.

Contracrònica: Eugeni Rius

Estrena de l’efecte Cornellà

Espanyol 2 – Màlaga 1

La il·lusió generada per la bona pesca aconseguida dissabte a Riazor, va fer veure les coses clares a Pochetino. Volia premiar a l’equip que va jugar sense complexos. S’havien guanyat la confiança de tots.

Entrenadors amb diarrea crònica no ho haurien suportat, i si hagués convingut haurien posat sobre el camp a Tamudo lesionat, Lacruz o el seu avi Matusalem. Pochetino domina la situació. Encomana confiança.

Amb quinze dies de retard, la lliga ha començat.



El Màlaga és un equip incòmode. Ben construït. Incòmode. Amb el marcador a favor, sembla difícil de guanyar. Cal superar-lo amb brega.

I tot just començar el partit ja va estar a punt de marcar. L’Espanyol també amb una gran rematada de Coro, que Munúa va desviar en una mostra de reflexes impressionant.



Salt de jerarquia

L’Espanyol tornava a ser l’equip que no rifa la pilota. Que la condueix des del darrere, amb la sortida de Pareja i Forlín. Les sortides dels argentins, però, se saltaven sovint la jerarquia organitzativa de l’onze. Uns Luis Garcia i Callejón molt participatius, rebien directament la pilota “fent el salt” a Verdú. I no és que la qualitat del joc se’n ressentís a l’extrem, si bé no s’hauria de repetir en pròximes jornades. Menystenir Verdú d’aquesta manera és un luxe que no es pot permetre. L’equip hi anava. Jugava. Però un joc un pèl “sosset”. Hi faltava sal i pebre. Possiblement wassabi.



Per acabar d’espatllar-ho, Fernando feia un gol de sort al minut 28. Feia una de les seves jugades de mèrit per la dreta. Rematava amb l’esquerra i Forlin en el tall, desviava una pilota inapel·lable. La cosa es posava coll amunt. 0 a 1.



Fernando i sobretot Duda sobresortien en el compacte equip andalús. A l’Espanyol, Coro era l’home més combatiu i amb menys sort.



Convenia posar-hi una mica de fe. Es presumia una segona part de molta pressió. Però convenia començar el segon temps amb un futbol d’atac que esperonés l’afició blanc i blava.



Afluixa el Màlaga

Només començar el segon temps, el Màlaga va poder tornar a marcar en una oportunitat doble. Però passat el minut 50, va semblar que tot aquell equip seriós que havíem contemplat fins aquell moment començava a cedir. No presentava arguments. I d’aquesta manera en una jugada ràpida d’atac Coro condueix una pilota per la dreta i la centra amb precisió al bell mig de l’àrea, on Ben Sahar rematava a la perfecció. 1 a 1.

La bona predisposició dels blanc i blaus a l’atac es completava amb l’entrada al camp de Ivan Alonso i Nakamura. El wassabi que faltava.



Els andalusos suplien el mal moment amb joc brut. Iniciaven “tanganes”. Perdien temps....i ressuscitava el Callejón de Riazor. Conduint una pilota la centre del camp, feia una canvi de joc des de l’esquerra en veure Nakamura desmarcat. El japonès al primer toc cedia l’esfèric a Ivan Alonso, que al més pur estil Messi, clavava un golàs. 1 a 2.



Quedaven 10 minuts i toca patir com a Riazor. I com allà, Roncaglia sortia a tranquil·litzar i sense saber-ho a tapar el forat que deixava un Forlin que abandonaria el camp ensangonat, als darrers moments.



Del 5 al 10

Sis dels nou punts desitjats aquesta setmana de la Mercè, per no oblidar els orígens barcelonins del club. Quatre jornades és encara molt poc temps per analitzar la situació. Un any més sembla evident que hi ha mitja dotzena llarga d’equips clarament inferiors a l’Espanyol, i 10més de característiques similars. Al gra, l’Espanyol ha de lluitar per assolir confiança en una posició entre la 5 i la 10, sense renunciar a res i sense caure en els patiments endèmics quan residíem a Barcelona.

Escrit per l'Eugeni Rius

Torna el futbol. Imperfecte

Espanyol 0 – R.Madrid 3

Diu que l’esperit de vi va bé per a les ferides. Em disposo doncs a prendre un vodka,per començar a escriure. Un vodka de qualitat, un Permaskaya. Quan jugues contra un rival de qualitat tens el perill de rebre un estrip. El 0 a 3, mostra però un estrip que no reflecteix el que va passar damunt del camp. Caldrà evolucionar molt per sumar els punts que donaran fermesa, conjunció i ens convertiran en equip normal. Esperarem.



No sé si cal repetir que els aficionats que van voler veure el partit per TV, es van trobar que si no t’avens a les ofertes televisives pro-Barça i pro-Madrid, i el teu equip juga contra aquests equips, només pot anar al Bar. Encara sort, si te’n vas a un bar amb bones tapes.... El partit es tornava doncs a presentar gris.



Poca sort



Tret de l’ensurt de Metzelder al minut quatre, quan a la sortida d’un córner li va quedar la pilota als peus a l’àrea petita, i no va saber fer el 0 a 1, l’equip blanc i blau va començar el partit tractant la pilota de manera exquisida, tot i el camp insegur i boterut, i l’absència de Ivan de la Peña. Fins i tot amb alguna ocasió de gol.

També es va poder apreciar el criteri i toc amb la pilota als peus, del debutant Juan Forlín.

Però el gol va arribar abans de la mitja part, poc després que Kameni fes una aturada impressionant a un xut de Marcelo. El gol va arribar en una paret entre Kakà i Granero, en la que Forlín va interpretar el paper de germaneta de la caritat. Granero afusellava tot sol el gol.



Moisès encara va estar a punt d’adreçar el marcador, abans de la mitja part.



Gespa de Sarrià



A la represa, Pochetino va intentar amb l’entrada de Coro i de la Peña, reforçar la voluntat atacant de l’equip. I va semblar que la cosa podia anar així. El detalls de Ivan anaven marcant una nova decoració, que sovint se’n anava en orris per un camp amb la gespa mal arrelada que no semblava gens aliada al joc del calb.

La gespa de Sarrià no va ser mai d’una frondositat admirable. Possiblement el pedaç que s’hi va trasplantar en l’emotiva cerimònia inaugural, no la va afavorir gaire.



Guti



El partit anava prenent un aspecte calcat al de la temporada passada.

Una bona jugada de Kakà, que va fer voltar el cap de Chica, va deixar en safata una gran ocasió de gol de Guti, que comla temporada passada no desaprofitava.



Un Espanyol, amb encara més possessió de pilota que el rival, es presentava descosit ja en el tram final. Ronaldo ho rematava en una jugada en posició dutosa, on feia passar la bola sota les cames de Kameni.



És encara aviat per preveure com serà la temporada. Com reclama Pochetino, no estaria malament posar solució al mal estat de l’herba. Això almenys té solució, perquè fer guanyar centímetres a la tanca defensiva se’m fa inimaginable, possiblement caldria demanar consell a Sarkozy.

Escrit per l'Eugeni Rius
Editat, perdoneu, amb retard.

Saba nova. Comença la lliga

Deportivo 2 - Espanyol 3

Fins ara els resultats no havien fet justícia amb el futbol de l’equip. Costava de defensar davant el pessimisme habitual, però el 0 a 3 havia estat excessiu. Les limitacions físiques d’algunes vaques sagrades feien presagiar el pitjor també per culpa del pessimisme habitual. Dissabte passat ja s’havia vist jugar millor a l’Espanyol de Joan Verdú, que el de Ivan de la Peña. Per tant hi havia certa esperança. Callejón, Coro i Ben Sahar també mereixien confiança.





Va ser el primer Espanyol de la temporada que va jugar de la manera descarada quan ho va fer al tram final de la passada. Els homes de davant, Luis Garcia, Coro, Ben Sahar i Callejón, van jugar amb un convenciment i amb una mobilitat, que feien anar de corcoll a la defensa rival. I al mig del camp, el doble pivot Moises i Verdú,amb la solvència habitual de Moises i el seu soci calb.



Bon Brasil

Vestits de grog com anaven, semblava que veies Brasil. El bon Brasil. I si havia un Pelé, era blanc i es deia Callejón, que després de rebre injustament una targeta groga, com sempre, quan havia estat objecte de penal, rematava al fons de la xarxa, una rematada al pal de Forlín, a la sortida d’un córner. I què dir de Forlin... si fes un pam més faria història. I en companyia de Pareja, esperem que en faci a Cornellà.

El 0 a 1 duraria poc, abans de 10 minuts ens volien fer tocar de peus a terra, quan Valerón feia la seva única aparició per combinar amb un Adrian que en posició dubtosa afusellava la porteria de Kameni, que havia estat excepcional poc abans desviant una pilota impossible.

Però just abans d’arribar a la mitja part, els mateixos protagonistes del primer gol blanc i blau, hi tornaven. Callejón, després de començar una jugada per a l’extrem dret, centrava amb precisió amb l’esquerra al punt de penal, on un Forlín que s’incorpora a l’atac sense complexes, rematava pentinat una pilota excel·lent, mentre feia un moviment de coll que envejaria el més lleig dels cignes.



Afició patidora

Tornava l’optimisme en els pericos, que amb els seu habitual pessimisme, imaginaven una segona part patidora.

Doncs el futbol ras i controlat dels pericos, tranquil·litzava els més pessimistes amb una jugadassa que acabava amb una assistència de David Garcia que sobre la marxa Verdú “encullerava” dins la porteria “deportivista”.

Els futbol, dels percios va continuar mostrant certa solvència fins a 12 minuts del final, quan després de dos “mistus” consecutius, Lassad perforava de nou la porta de Kameni.



Marquesos

L’entrada de Márquez, Marqués i Roncaglia, van ajudar a fer més suportable el tram final del partit, en què els gallecs van pressionar de valent, sense èxit.

Cal felicitar l’equip, i en concret a Pochetino, per recuperar la millor cara de l’equip sense la participació de les vaques sagrades. Pochetino se’n ha assegurat. Ha fet un equip que fa futbol. Que juga amb pilota rasa. Que argumenta futbol. El mateix Javi Màrquez, en l’estona que va ser al camp, va mostrar-se com un home amb un iman als peus, que administra amb criteri i no refusa la direcció del joc.

Arriba un tram bo de la lliga. Dos partits seguits a casa, aquesta mateixa setmana. Si s’espavila,l’equip podria sumar 9 punts en 8 dies, i començar a mostrar ala resta d’equips les seves vertaderes possibilitats. Que així sigui.

Enviat per l'Eugeni Rius

Athlètic Club 1 – Espanyol 0

La maledicció dels partits cantats

Al món del futbol i de la seva competició per antonomàsia, la lliga, hi ha un seguit de tradicions, tòpics, cicles o denomineu-ho de la manera que us sembli més adequada, que semblen irreversibles o que sembla que els seus actius no en prenguin nota. Les coses no canvien. I així, com des de fa molts anys, les visites als equips d’Euskalerria, donen per resultat un tipus de partit travat, soset, de garrotada i arbitratge casolà, de pim, pam pum....i que si ja no l’estàs perdent quan queda mitja horeta, és molt fàcil que te’l guanyin o te’l remuntin. Quan el rellotge marca cap al minut 60, es comencen a esdevenir un seguit de jugades sense massa sentit, amb pilotades cap a l’àrea visitant, que de manera més o menys casual acaben en moltes ocasions dins la porteria I tot i sabent-ho, els equips visitants cauen a la trampa i deixen que els fets se succeeixin.


A qui se li ha acudit jugar partits de futbol a les 5 de la tarda al mes d’Agost? Tanta ineptitud hi ha a la LFP i a les plataformes televisives que comanden el “cotarro” televisiu? Realment és vergonyosa i incompetent la feina dels que fan diners, i dels que els deixen fer diners, aprofitant l’afició futbolera dels ciutadans. S’arramben al poder i a canvi els deixen negociar i enriquir-se, sense garanties de donar un servei complet. Fan ofertes nomes pensades al servei dels clubs megamilionaris i a la resta que ens bombin. Pagui vostè 15 euros i veurà dos partits. I penso, genial, em costarà diners però podré veure el meu equip (el meu partit) i un altre partit. No, el seu equip el poden veure els del Madrid i el Barça, la resta l’han de recomprar. Això si, el dia (qui sap quan) tinguin no sé quina targeta, el dia que la TDT arribi arreu o que TDSatèlit posi a la venda el partit. Segueix el vergonyós show del futbolTV.

Verdú i Nakamura

I a través d’ell alguns vam poder veure l’estrena del nostre club. Com en alguna altra ocasió, el vaig veure al Bar Miami de Puigcerdà, on un grup de irreductibles de Cerdanya segueixen en directe els grans moments blanc i blaus.

Per alegria de tots Pochetino va presentar una alineació amb pretensions i arguments atacants, com ens va tenir acostumats a la millor fase de la temporada passada. Davant hi havia un equip prou vulgar com l’Ath Bilbao. Un banda com va apuntar algun dels espectadors al bar Miami.

Homes de possessió elegant com Verdú i Nakamura, semblaven impulsar l’equip endavant, i no era somniar truites pensar en un bon resultat, tot i que Pillud i Roncaglia generaven molts dubtes a la reraguarda, i sense massa esforç els biscains arribaven amb facilitat a l’àrea de Kameni. Tres clares ocasions a la primera part, mentre els pericos només s’acostaven en quatre ocasions a l’àrea, amb una sorprenent aparició de Verdú entre línies, un falta de Nakamura, un intent de vaselina de Tamudo des de mig camp i un remat de cap de Ivan Alonso.

El minut 60

Començava la segona part. Avançava el segon període. La mateixa inoperància en els dos bàndols. Al Bar Miamí, algunes veus reivindicaven l’entrada de Javi Márquez i Ben Sahar, altres temien l’arribada del minut seixanta. L’arbitratge, era el típic de sempre. Quan els equips de joc dur s’enfronten als equips “super-grans”, són controlats des del primer minut per àrbitres juguin a casa o a fora. De locals i contra els modestos, els àrbitres casolans els deixen campar.

Quan quedaven 12 minuts per a la fi, va arribar la jugadeta “de sempre”. Pilotada endavant, badada de Chica i Roncaglia, i Toquero entre a l’àrea amb la pilota controlada i la clava. En el temps restant, els bilbaïns van poder tornar a marcar, mentre els de Pochetino van seguir inoperants i només va portar perill un xut de Callejón, que als minuts finals entrava en joc.

Mal inici. Només consola el positivisme en que s’ho va prendre l’equip. Tots van sortir del camp assegurant solució en quinze dies, tot i la difícil papereta que ens espera. És bo, però cal realisme i deixar-se de banalitats com l’exposada per David Balaguer a “Hat-tick Espanyol”, volent oblidar la temporada passada. No es pot oblidar. Sense obsessionar-se, cal recordar el que va passar i si hi ha un perquè, evitar que es torni a produir.

((Text d'Eugeni Rius))

Dol a la família blanc-i-blava

Capità per sempre

Possiblement passava per un dels períodes més feliços de la seva vida. És molt difícil posar-se a la pell d’un altra. Però no és cap temeritat pensar que el nou capità del RCD Espanyol, havia d’estar passant per un bon moment mental. Si a tot lo de la inauguració del nou estadi, l’ascens a la capitania i eufòria genera,l després de tot plegat i el passat final de lliga, hi afegim el més que esperançador futur familiar, Dani Jarque hauria d’estar vivint poc menys que en un núbol. De les darreres setmanes, només arribo a sospitar de cert desencant, després de perdre la companyia de Sergio Sánchez i Marc Torrejón, i tractant-se de una solució conformada la del seu amic Sergio, ni això. Inesperadament i en diferent grau els trobarem a faltar als tres.

Sobre la inexplicable sortida de Torrejón, ja el vam sentir expressar-se davant els mitjans. De bon company, ja ho sabíem que n’era. De capità en va començar a exercir aquell dia. Quina situació més oportuna que fer capità de l’equip a un jugador compromès, solidari, de la pedrera i a més del Baix Llobregat.

Quin moment més inoportú per a que les injustes coses de la vida s’encapritxessin d’ell.

El món perico a reaccionat, tal com acostuma a fer-ho, en vers d’un dels seus. Amb un sentit d’emoció molt diferent dels d’una setmana abans, els pericos ens hem bolcat davant la injusta pèrdua. Passi el que passi, Daniel Jarque serà per sempre el capità de Cornellà-El Prat. No sabem que passarà, però a més d’un estaria contentíssim que el seu nom fos el del nou estadi. Encara que això suposi renunciar a un grapat de diners anuals, d’un patrocini multinacional. Pot-ser només donarà el nom de la porta 21. Sigui el que sigui, i al voltant d’aquest club, un dia més s’han viscut escenes increïbles. Inimaginables entre altres grups, clubs o col·lectius. Perquè una cosa és la força d’un sentiment i una altra cosa la força d’un talonari.

((Text d'Eugeni Rius))

Espanyol 3 (4) - Liverpool 0

Emoció Perica

Va ser un dels moments importants de la història. De la nostra història. La d’un club que fa uns quants anys va perdre la casa. I que lluny de perdre la identitat,el sentiment i la categoria, reviu amb casa nova. Uns anys, en què amb la presència de moltes cares a tots nivells, sota la batuta de Dani Sánchez Llibre, ha patit i ha vist perdre la categoria, el senyoriu o la identitat de tants altres clubs, que no sempre han reviscolat. Sense parlar del que han fet, fan i faran sempre pena.

Prefereixo estalviar-me de llançar floretes sobre les virtuts de la nova casa. Deixem que ho facin o ja ho han fet els que senten admiració, i fins i tot els que més aviat senten enveja
Un camp que mentre d’altres lluiten per donar nom a una estació de metro, quan són camí de requalificar-lo, ja neix donant nom a un aeroport. I amb aquesta alegria, pericos vinguts d’arreu ens van fer passar una estona plena d’emoció. Amb manifestacions escèniques, tradicionals o fins i tot jardineres, que ens van fer vessar la llagrimeta. Uns cants, entre els que destacava la veu clara d’en Sergi i la Sara, i un inoblidable solo de Saxo de Pep Poblet.

La presència d’ex-jugadors de Sarrià i Montjuïc fent costat al projecte de futur, que s’encetava aquest diumenge d’Agost, va estar un altra moment d’emoció de laprimera nit de futbol de primeríssima categoria a Cornellà i El Prat.

Assistències

I de futbol n’hi va haver i del bo. Sembla que l’Espanyol ha construït una plantilla compensada amb l’únic defecte, que sembla seguir depenent en Ivan de la Peña. Però no va semblar que fos fins l’extrem d’altres ocasions. El vam veurecom sempre creatiu i oferint ocasions de gol. Però no va ser l’únic. Perquè els dos gols de la primera part, i els hem de comptar tots dos perquè en van ser dos de ben legals, va sortir de la creació de Nakamura (quantes tardes de glòria al Baix Llobregat...). Una magnífica manera d’estrenar l’estadi fent gols a un porter criat a la Masia.
A la segona Verdú i Callejón, també van estar generosos amb els seus companys, i fruit d’una passada de l’andalús, Ben Sahar va mostrar tenir olfacte de gol, a banda d’un nas típicament jueu.

Dels altres debutants, cal destacar-ne la presència de Pillud, que se’l va veure tant peix com Zabaleta en els seus inicis. La resta amb la correcció habitual, destacant per sobre de tot l’encert de Luis Garcia i Tamudo, que van enxufar després d’una sequíssima temporada precedent. Els joves Marquez, Ruiz, i Didac prometen.

Fitxatges

No sabem encara quins dels homes que ahir van jugar continuaran. Sap greu la marxa de Sergio Sànchez, i sobretot la de Torrejón,quan a corre cuita s’ha hagut de fitxar un central estranger. El temps dirà si els fitxatges en un, i altre sentit, han estat un encert. Parlant de fitxatges, i pel que es va veure a la primera part, Mascherano no seria, com no ho va ser Touré, un fitxatge només pensat per aturar les exhibicions de de la Peña al Camp Nou.

Llàstima que Coro no fes el seu gol sempre simbòlic, si bé lo seu va acabar també en el segon gol del nou golejador del Baix Llobregat, Ben Sahar.

I final em més èpica, videogràfica.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

Espanyol 3 – Malaga 0

De tres en tres

Diuen que val més tarda que mai. Però sembla ser que els blanc i blaus s’estan començant a acostumar a la xifra del 3. Fer tres gols torna a ser habitual entre nosaltres. La xifra 3 ha deixat tal marca, que fins i tot ha madurat al subconscient del capità. Portava tres gols fins a la darrera jornada, i com mai havia fet tres gols en un partit, va decidir fer-ne tres el dia que els club s’acomiadava de dotze anys de lloguer a la muntanya màgica.
De màgica ho ha estat, però tots esperem que la màgia arribarà a Cornellà i de la mà de Pochetino i el seu equip renovat.


No es pot dir que el Màlaga mostrés en cap moment intenció de disputar el partit. Possiblement l’empenta amb la que les blanc i blaus van sortir al camp els ho va impedir. Es molt segur també que el fet de no jugar-s’hi res i de comptar amb valuoses baixes, va fer del Màlaga un equip força vulgar. L’Espanyo també presentava dues absències que desconec perquè eren. Sergio Sanchez i Ivan Alonso LM.
Un seguit de combinacions, moltes d’elles al primer toc, va ser una mostra deliciosa de bon futbol en els primers minuts del partit. Un futbol total que alminut set culminava Raul Tamudo amb el seu retrobament amb el gols, després d’una passada de Luis Garcia, que hauria signat el mateix de la Peña en veure la gran desmarcada del de Santa Coloma.



Garcia assistance

I l’empenta encara va durar cinc minuts més en que el partit ja podria haver quedat resolt. La festa es va anar diluint. De nou una gran assistència de l’altra Garcia, David, de “Garcia assistance SA”, va tornar a trobar un Tamudo que s’anava retrobant amb el gol. I després del 2 a 0, el partit encara es va anar tornant més avorrit.

Només els homenatges a alguns del jugadors claus de l’equip van fer més suportable el futbol de la segona part. Primer va ser Moisés. Després de la Peña i finalment Tamudo, després de culminar els seu primer hat trick amb la samarreta del primer equip perico. En aquest cas de penal. Un penal del que va ser objecte ell mateix, després de ser assistit per un defensa, que desconec si es deia Garcia, que havia estat desequilibrat prèviament per Nené.

Cornellà

I aquí s’acaba tot. Entrem de nou en aquell espiral estiuenc que s’inicia amb rumors al voltant d’altes i baixes, ja abans de les vacances. La tornada amb foto oficial i confirmació de fitxatges, l’estatge (esperem que sigui a Navata, per tot el significat i eficàcia) i els partit des tornjos estiuencs. Però aquest any hi ha l’afegit de la inauguració de l’estadi a primers d’Agost contra el Liverpol. L’equip més gran.


I el gran avantatge de comptar amb un gran entrenador. Que es confirmi.

Es parla d’altes i baixes. Ho deixaria tot en mans de Planes i Pochetino. I que siguin en gran part els jugadors, els que decideixin si volen seguir formant part de “la força d’un sentiment”. I buscar grans jugadors que hi vulguin també estar vinculats. Com els jugadors del segon equip, que sense fer soroll, han pujat a segona B.
Es parla de Márquez, Verdú, Nakamura i Estrada. Noms de gran jugadors, per fer un gran equip.
Sense la periodicitat de cada partit oficial,procurarem seguir en contacte des d’aquest Blog. Arreveure!

((Crontracrònica: Eugeni Rius))

1,2,3...salvats!

Almeria 0 - Espanyol 3


D’aquesta manera tant breu i senzilla, definia Oriol Vidal el pas de la piconadora de Pochetino per Almeria. I li haurem de fer cas. Per la confiança que li tenim i perquè, del tot del tot, no ho vam poder veure en la retransmissió televisiva. En un excés de “professionalitat” algú va preferir fer-nos mostrar 60 minuts d’un partit intranscendent, mentre ens en deixava veure només 37 d’un altra de decisiu pel futur de l’esport català.

Salvats. Era el que importava. També estava per veure fins a quin punt l’Almeria s’ho prendria de manera seriosa. Ningú podrà dir, que els andalusos estaven ja de vacances. En el primer quart d’hora havien fet 11 faltes, per quatre l’Espanyol. No cal dir res més.

Terra santa
Al llarg del partit David i Roman van provar l’abast dels tacs de les botes dels andalusos. L’Espanyol tornava a jugar amb un seguit de baixes, molt importants. Sánchez i Pareja la darrere, Ivan i Raul davant. Algú comentava dies enrere que a la LFP només haurien de valdre les jornades en què ha jugat Ivan de Peña. L’Espanyol estaria de la champions cap amunt. Però cal recordar, que sense ell, l’equip també ha sumat punts i ha jugat bons minuts. Sobretot des de l’stage de Navata. Espai sagrat per a l’espanyolisme. Terra santa. El Sarrià de l’Empordà.
I de una major insistència en jugar a l’ata i de una major xifra d’oportunitats van arribar els tres gols. Ivan Alonso LM, reivindicava una vegada més l’encert del seu fitxatge. Coro tornava a ser un dels símbols vivents d’aquest equip. Kameni no fallava gens.

Pitonisos
I quan se juga així i es goleja amb facilitat, poc importa el que passi en els altres camps. Poc importa que d’altres equips regalin punts. Que grans dissenyadors “inventin” la ratlla prima a la samarreta. Que la televisió no ens deixi gaudir amb el nostre equip. Que els mitjons d’algun equip, confirmin allò “del único representante español vivo en la fase final de la champions”. Que els Pitonisos fallin més que les escopetes de fira. Que cançons i politons, juguin també a fer futurologia. Que les noies guapes es pintin les galtes blaugrana (quin mal gust!).
Encara queda un partit. L’amic Joan em feia memòria de tantes coses que han passat als darrers anys. I em deia, si guanyen diumenge, l’Espanyol de Pochetino i els altres dos (Màrquez i Mané, que també deuran cobrar prima. I Herrera), haurà acabat la lliga només amb un punt menys que després de la magnífica i rara, temporada passada. Si ajuntessin la primera volta de l’any passat amb la segona d’aquest any, tampoc vull imaginar quina mena d’adjectiu mereixeria l’equip, ni a quin objectiu hauria arribat.

Quan anem a sopar? Poche
Recordo també la clarividència de l’amic Èric, quan a la mitja part del Camp Nou em va dir que guanyariem i ens salvaríem. I la del meu amic Pedro Wang, que amb seva saviesa oriental em deia mentre es jugaven els darrers minuts contra el Real Madrid, a Montjuïc, l’Espanyol se salva segur. Una saviesa i una seguretat que per moments van il·lusionar a un pessimista de mena. Gràcies i Felicitats a tots. I bons aguris. Mai m’havia trobat en la situació actual. És a dir, acabar una temporada amb el convenciment que a la següent tindrem un gran entrenador a la banqueta. Gràcies, Pochetino. Quan anem tota la penya a sopar?

Escrit per l'Eugeni Rius