Cabreig Pochetinno

Sporting 1 - Espanyol 0

Si hem de fer cas a l’estat d’ànims mostrat per Pochetinno en acabar el partit, només podem destacar el cabreig de l’home. Possiblement un cabreig molt més profund que el que va donar de si, el partit de El Molinón. Cabreig per totes les circumstàncies que han ocasionat una segona volta “pixafreda”, en la què començant per la directiva, i passant pel cos tècnic, les bruixes i els jugadors, ens estan fent avorrir el futbol, i per suposat cabrejar-nos a tots.

M’ha traït el subconscient o bé el teclat de l’ordinador m’ha suggerit certa dislèxia. El cert és que
en començar a escriure la contra-crònica del partit he escrit el nom del nostre equip així: Espantol.

L’Espanyol de El Molinón va sortir mossegant. Va semblar que tornaríem a tenir una sessió de futbol assemblant a la de les les jornades anteriors. Ivan Alonso semblava el màxim representant del futbol testicular que comentàvem la jornada anterior.
D’aquesta manera, s’evitaven aquelles arribades a l’àrea, tant típiques dels partits que juga l’Espanyol en camps d’equips necessitats de punts. Alhora, però es jugava sense massa idees, com és costum quan Javi Màrquez no és al camp. Arriba un moment en què no acabem de comprendre si no el fa jugar perquè amb el seu historial de lesions es preferible protegir-lo, o si bé, com em temo que no és ant de la devoció de Poche.
Però, tampoc es pot dir que a la segona part, amb Márquez al camp la cosa millorés. Evidentment no està en el seu millor moment de forma, però quan el vam veure sortir imaginàvem el que podia passar fent parella amb Verdú, com en aquella inesperada a Cornellà, davant la Reial Societat, en què tots dos van fer guanyar el partit en quatre accions disperses.
Lo de la UEFA queda lluny. Molt lluny. I si be l’afició i els jugadors mereixerien ser-hi, la directiva no. I només per això sento mitja satisfacció.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Tot igual. Quasi igual.

Espanyol 2 – At Madrid 2 La línia testicular recuperada en el joc de l’Espanyol a Alacant, és la línia a seguir. Després de mil entrebancs perjudicials per la marxa de l’equip, només queda el que queda, i si això es reforça amb aquesta actitud es poden sumar els punts que manquen. Perquè amb amb la lluita exposada en els dos darrers partits, l’equip podria estar una dotzena de punts per damunt d’on és. I tant que si. Tots els partits de casa, d’aquí fins el final, es venen com a finals. I en realitat, ho són. Sumant els punts se salva bé la temporada. La reacció possiblement arriba tard. Però jugant així en tots aquests camps on hem regalat punts i a casa contra Mallorca i Racing gairebé seriem a la xampions. Javi Márquez no era del tot a punt, i per tant calia deixar-ho tot en mans de Verdú. El cert és que la companyia de Javi López és extraordinària. Un èxit més del planter blanc i blau. I en van uns quants. Veient el seriós marcatge d’Amat sobre el Kun, te’n adones d’un altra. Però la mala sort sempre s’associa al nostre equip. Passi el que passi, no ens traiem el malastruc de sobre. Dos gols visitants, dos regals desafortunats. Mala sort,i a córrer. Córrer per a remuntar. I es va remuntar. La connexió Verdú-Osvaldo va ser impecable i es van salvar els mobles. I qui sap si la mala sort, no es va dissoldre dins el camp. A la graderia, Ferguson exercia d’espia. Diuen que per a veure a De Gea. Encara sort que no jugaven Marquez i Baena, perquè em temo que a la llibreta de l’anglès, més que detalls de Gea hi deu haver anotacions de Kameni, Amat, Verdú i Osvaldo. Només faltaria això. Només tindríem sort que s’enamorés de Callejón. Ja es hora que la directiva escolti les ofertes per aquest home que segueix força desconcertat al camp i al voltant de les ruletes del Casino de Barcelona, on tant sovint hi fa la mona. En una afició tant poc recomanable per a un futbolista jove, per més calers que guanyi, per tant poques hores d’esforç. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Lleugera millora, resultat insuficient.

Hèrcules 0 - Espanyol 0 Feia anys que l’Espanyol no jugava a “La vinya”, ni al “Rico Pérez” (el Pérez ric que hi devia haver abans que Florentino). La darrera va esclatar un tal Tamudo. En aquest cas era l’ocasió de més de mitja dotzena d’explosions. I és que ben mirat, jornada rere jornada, creix la percepció del miracle. Dels suposats titulars que havien de jugar en l’esquema de pretemporada, només es pot disposar de cinc. I d’aquesta manera, et trobes que cada jornada debuta un xicot, nou. Pochettino deu ser a punt d’un rècord Guinnes. L’Espanyol que es va veure a Alacant, va ser un altre. Molt diferent que el que estem acostumats a veure al camp de les “Ventafocs” de la categoria. Veient amb la decisió i l’actitud amb què va afrontar la primera part, es pot entendre part de l’èxit d’un equip que fins a mig campionat s’ha destacat per tenir sempre un recanvi a punt. Recanvis que finalment han petat de manera col·lectiva, però que quan hi ha un bon plantejament encara poden donar guerra. Els veterans Comandats per veterans com Kameni, Luis G i Osvaldo, la resta complien. En tota la primera part, l’Hèrcules només arribava a l’àrea amb cert perill una vegada, si descomptes les internades de Drenthe. Un personatge d’estudi psiquiàtric. Deu ser aquell paio que de nen a l’escola, era en totes les salses.... L’Espanyol controlava el joc, i va ser l’únic equip que va ser a punt de marcar en una remat d’esperó d’Osvaldo. Es constatava que Javi López, val molt i per a moltes funcions. Verdú jugava alliberat, i quan li tocava a ell prendre responsabilitat ho feia amb garanties, com el millor Baena. Llàstima que no hi fos Márquez. També es constatava que tot i la seva presència física, Galan és lateral. I per suposat quedava constatat que la pedrera blanc i blava és inesgotable. Raül Rodríguez actuava com si hagués jugat tota la vida a Primera Divisió, i quan a la segona part li tocava el torn a Isaias. En entrar al camp per a comandar la vareta del joc, des del meu seient el vaig rebre com si es tractés del mític Isiah Thomas. La segona part va començar igual. Drenthe seguia buscant el penal imaginari. Com els de Di Maria i Villa a la vigília. I Dani Osvaldo buscava i trobava el gol. Un gol magníficament executat, com l’esperó de la primera part. Ara en vaselina, i injustament anul·lat. Avorridet A partir d’aquí, quedaven 40 minuts, l’Espanyol va fer un pas enrere que li podria haver costat un gol. Però només Valdez va inquietar en un remat de cap que va frenar la creueta dreta de la porteria de Kameni. Futbol avorrit i un puntet per cada equip, per a esperar la recta final de partits a casa decisius. En el moment de la retirada als vestidors, cal destacar la imatge del entrenador local Djuckic. Ja fa anys que no juga i està fet un figurin, a diferència d’altres ex-jugadors que esdevenen foques després de la retirada. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Sense intensitat

Espanyol 1 – Racing 2 A mesura que s’acosta el final, el tòpic assenyala partits que han quedat ben qualificats per la història. Ni ha uns que es coneixen per una defició, que assenyala que cap dels dos equip es juga res. I no sempre és cert. En teoria el Racing encara no ha sumat tot el que necessita per salvar-se, i l’Espanyol per més que encadenant derrotes continuï en zona europea, tampoc té res fet. I encara que no sigui així, l’Espanyol ja porta varies jornades amb aquesta sensació, que traspua per més que es vulgui dissimular. O es posen les pil·les, o Pochettino i els seus perdran crèdit. El Racing semblava d’antuvi un rival fàcil. Si no fos perquè ha guanyat tantes vegades a Montjuïc, i que fins i tot l’any passat va golejar. A Cornellà, hauria semblat pur tràmit. No es pot dir que sigui un equip que espanta ni pel seu nom, ni el seu amo hindú, ni el seu bon entrenador, ni evidentment els seus jugadors. Pinillos, Colsa o Munitis, semblen una alineació del segle XX, i en companyia de Kennedy formen la Penya de l’alopècia galopant. Tenen Dos Santos i un Cisma, per a no creure noi en favors divins. Compten amb Torrejón, que tant ben aprofitat hauria estat per un equip amb tants defenses lesionats i traspassats. I els tenim sempre presents quan es repeteix aquell rumor tant escoltat, que indica que a Ivan de la Penya li hauria agradat acabar la seva vida activa allà. Ja hem fet tard..... Avorrida L’Espanyol, presentava un equip,amb les altres de Javi Márquez i Dani Osvaldo, tot un plus. Tot un plus, si hi ha ganes de jugar. Ben aviat es va veure que la cosa seria avorrida. No valia la pena que Osvaldo fos al camp. No li arribaven pilotes. Era el clàssic “rotllo” de partit, adornat amb una lesió més dels nostres. David Garcia queia, per a seguir sumant punts a l’infermeria. I com qui no vol la cosa, Cisma obrava el miracle, fent unes mans “made in Duscher” dins l’àrea. Osvaldo donava mostres de la seva qualitat executant la pena màxima, d’una de les maneres més boniques que mai s’han vist. Quedaven deu minuts per a la mitja part, i jo ja hem feia pagues d’arribar igualats al descans. Imaginava una esbroncada monumental del Poche i reacció a la segona part. Llàstima, perquè l’esbroncada hauria estat “balsàmica”. Rumio Fa dies que rumio, que si els rival observen el video del dia del Mallorca, podríem perdre cada diumenge que juguèssim sense intensitat. Al Racing no li va caldre massa floritura. Va remuntar, quasi, sense voler. La manca de intensitat era en totes les línies, i en dues jugades bombades sobre l’àrea la defensa va anar a disputar-les sense fortuna en la primera instància, per a tot seguit desentendre’s de la jugada. I si et desentens d’una pilota dins l’àrea, a l’equip contrari n’hi ha onze que hi fan oposicions. 1 a 2. Encara no hi ha res perdut. S’ha perdut molt, i encara es pot perdre més. Sobretot, si falta intensitat. Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius