dimarts, 24 de febrer del 2009

Barcelona 1- Espanyol 2

La premonició de Spamalot

Si en el seu dia, sense voler veure la realitat, van criminalitzar una gran actuació blanc-i-blava batejant-la com a “tamudazo”, ara els culers intenten trobar una nova denominació a lo de dissabte. “penyassu”, “ivanassu”, “calbot”... Mai se’ls podrà acudir que el que els va passar fa dos anys, va ser després d’un excés verbal del bocamoll Eto’o. Els excessos verbals del bocamoll, s’han tornat a produir, i aquesta vegada no s’ha quedat sol. Laporta, Busquets i Piqué, utilitzen la mateixa arma. A veure si els passarà com ara fa dos anys....

L’Espanyol necessitava i necessita punts de manera urgent. Ho sap Pochetino i ho sap tothom. Segurament Pochetino és els dels pocs que sap com fer-ho, i dissabte al Camp nou en va ser una mostra.

Brigada anti-Messi

Que aquest Barça dels rècords no és res sense Messi, ho sap un nen de teta. Si a més no hi és Inesta, cal actuar amb intenció. I d’aquesta manera, a més de la marca fixa de David Garcia, per defensar la banda esquerra va posar un dispositiu d’emergència, que convertien a Alves i Messi, en una parella més “verbenera” que “Las grecas”.

Amb tot això, Yaya Touré es convertia en millor jugador del mig camp blanc-i-blau. I és que també els nens de teta, saben que a banda de grans jugadors, el Barça té autèntics totxos com Yaya, Keita, Gudjonsen o Busquets. Això vol dir que es pot fer servir una “brigada anti-Messi” sense por a deixar forats oberts a altres homes perillosos.

Dit això, la cosa més perillosa del partit, i de la retransmissió televisiva, era el continu bombardeig d’estadístiques que vomitava el “canal Roures”. Un seguit d’estadístiques que podia amb la moral de l’Alcoyano. Totes favorien al Barça sense excepció.

Gràcies Guardiloa

Si a tot això, hi afegim un seguit de despropòsits “made in Guardiola”, se’n podia preveure el resultat. El cert és que en no poder jugar a futbol, al seu futbol, els blaugranes van haver de dedicar-se a altres coses. Així, els abductors d’Abidal no li van aguantar un passos de ballet. “Lo puto Keite”, es posava de jardiner, i en passar la segadora sota Moisés, pujava de categoria a Neskens, que el els seus anys de jardiner, segava amb suficient anticipació. Però com si d’un Déu grec es tractés, De la Peña va aturar el partit per fer notar al jutge la necssittat d’expulsar Keita. L’expulsió, no era del tot mereixedora. L’expulsió de Keita, perquè Xavi, Alves i algun més en van fer veritables mèrits. Els locutors del “canal Roures” es van passar mitja hora lamentant l’expulsió i preguntant-se el perquè. Ningú va demanar el motiu real de la targeta a Jarque. Tampoc cap dels culers que es queixen de l’actuació d’aquest àrbitre, que semblava el germà bessó d’Ezquerro, em sabrien dir perquè només davant Barça els àrbitres rectifiquen una targeta assenyalada, quan s’equivoquen.....

Tots els canvis que va fer Guardiola, van ser a favor de l’Espanyol. Posar a Puyol de lateral esquerre, quan l’espanyol no feia por per aquella banda, era anul·lar la perillositat que podien suposar les centrades de Silvinho. Alhora de buscar el gol, feia entrar dos centrecampistes dels de perfil “totxo”, a canvi dels golejadors. Gràcies Guardiola.

I va arribar el millor. En una d’aquelles jugades de “Nené ves a cagar”, el barsiler es va torejar mitja defensa blaugrana per posar un pilota a la calba de De la Peña, que no li va fer angúnia tocar-la amb el capi posar-la dins. I poc després aprofitava un regal de Valdés, per posar el 0 a 2.

Campanya Audi

I a partir d’aquí, la campanya publicitària més barata de la història de l’automoció. A Audi ja es freguen les mans. Que si A7, A6, A4.... Tot plegat per posar-li nom al canguelis que els ve ara, amb els punts que li porten al Madrid.

Però el partit no havia acabat, encara van passar coses insòlites. Com que el gol de Touré, que venia d’un rebot fos batejat de golazo a “canal Roures”. Com que al minut 36 entrés Laporta al camp. O millor dit, l’esperit Laporta. O és que ningú se’n recorda, que els blanc-i blaus va tirar una pilota a fora per atendre una lesió d’Alves, i els nois d’en Laporta no la van tornar? L’entrada de Tamudo al camp va ser un altra moment estel·lar de la nit. Psicològicament parlant, la imatge de Tamudo és un trauma al Camp Nou.

En resum, i per més que la tàctica Pochetino, algú l’anomeni anti-futbol. L’Èspanyol va fer un bon partit: Kameni, bé; Sergio, amo de la banda dreta; Jarque i Pareja, reis en anticipació; la “brigada anti-Messi, excel·lent; Luis Garci i Nené, molt treballadors; Alonso, igual de lent, però un 10 en lluita; de la Penya el desitjat; i Coro encertat i recuperat.

La darrera sensació de la nit la va protagonitzar TV-3, en un homenatge a la festa de l’Alzheimer, quan va oblidar de fer un “el vestidor” en el qual teniem ganes de sentir parlar a Eto’o, Laporta, Piqué i Busuqets. De fet, ja planyo al pobre Pasqual Maragall treballant per una causa digne, en una llotja rodejat de cervells plens de serradures.

Faria bé, l’altre equip de la ciutat de documentar-se i esbrinar si a l’Olimpique de Lió hi juga algun Ivaneau o Ivanot, perquè després de l’experiència amb Ivanovic i Ivan, el passat cap de setmana, podrien tenir alguna sorpresa.

La resta de resultats de jornada, no va ajudar massa, però quan es guanya això no fa tant de mal. Ara s’ha confiar en el equip i demanar que lesions no minvin a l’equip al tram final i decisiu. A veure si ens acostumem a guanyar, i rematem la feina amb el Madrid, per bé de la publicitat d’Audi.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

diumenge, 22 de febrer del 2009

NOU CAMP: lider-1,colista-2

Érase una vez un joven de 19 años, corría el año 1982, presenció en directo como su equipo ganaba 1-3 al líder Barça en campo propio. Ese mismo joven, hace escasamente una hora, ahora junto con su mujer y sus dos hijos, ha vuelto a ver de nuevo en directo como su equipo ganaba 1-2 al líder Barça en campo propio. Las dos veces la misma emoción y alegría,......quizás ahora mejor al poderlo disfrutar en familia. Gracias Victor por las entradas. Estábamos en la última fila del Gol Norte, la más alta del Nou Camp,.......la más cerca del cielo, glups, me estoy poniendo sentimental.
¿Tardará ese joven otra vez 27 años (tendrá 73 años) en volver a repetir la escena?¿estará con sus nietos?. ¡¡¡¡¡ NNNNNNNOOOOOOOO !!!!!!!. El año que viene les volveremos a ganar !!!!!!!!

[mail de José Luís P. a Victor B., en agradecimiento por el regalo -en forma de entradas- que le hizo para el día de este gran Derby]

diumenge, 15 de febrer del 2009

Espanyol 0 – Sevilla 2 (jornada 23)

Perdre de mala manera
Les derrotes no arriben mai en un bon moment. Ni tant sols quan hi estàs tant acostumat. Ni quan les coses es compliquen. Ni quan jugues contra els millors. Ni quan jugues amb de ni quan et fa un gol il·legal. Segueixen sent igualment derrotes. Però se’t posen molt malament.

La tarda no es presentava per tirar coets. La semi-recuperació de Tamudo i De la Peña, es veia francament descompensada pel KO total d’altres homes tant bàsics com Jarque i Moisés. L’única cosa que es podia exigir als homes que van saltar al camp, era que fessin el poguessin per fer oblidar als seguidors el mal gust de boca que havia deixat l’episodi del Sutton.

Davant ratetes perilloses com Navas i Capel, no era la millor oportunitat. Pochetino, va tornar a confiar en David Garcia. I l’equip no va fer un mal partit. Fins i tot s’hauria haver pogut posar al davant només començar si no fos per la ja preocupant, mala punteria de Luís Garcia o la por arbitral de xiular unes mans dins l’àrea.

Ves a cagar!
L’equip va fer un considerable i meritori desgast físic. Llàstima doncs d’aquestes circumstàncies negatives i de la lentitud d’homes com Nené i Alonso, que no van desbordar. El cert és que a la mitja hora de joc, Nené va fer una de les seves demostracions conduint una pilota a prop de l’àrea, amb un regat de més com sempre, que va fer sortir de la meva boca una expressió que es deuria sentir per tot el veïnat: Ves a cagar! Repeteixo que la imatge no era dolenta i els més optimistes somniàvem amb una segona part amb molt de Ivan i Tamudo.

Ivan va entrar a canvi d’un Roman que relliscava contínuament, però que jo hauria mantingut, ja que la targeta groga de Lola feia presagiar el pitjor. I abans que arribés el pitjor al minut 19 de la segona part, el partit es va poder posar a favor. Tot sigui dit, a favor i en contra, ja que tots dos equips van tenir clares ocasions. Cap tant clara com la doble de Coro al minut 18. El de Banyoles, sense posar-se nerviós va controlar una pilota que havia desviat Palop, però a l’hora de xutar, va apuntar per dues vegades el cos de defensor que hi havia sota els pals, tapant a la desesperada l’enorme forat de la porteria. El pitjor que havia arribat era evidentment l’expulsió de Lola.

De mala manera
Fins que no van avançar-se al marcador, els sevillans ens van fer un gran favor, mantenint sobre el terreny un mig camp, en que Fazio, Romaric i Renato, es comportaven com autèntics totxos. Els 10 blanc i blaus, es van esprémer a fons, i en aquest capítol cal destacar per sobre de tots Luis Garcia, que si bé no està encertat en el tema punteria, va demostrar que ell si que hauria pogut anar al Sutton, sense deixar rastre.

Els sevillans van començar a posar pilotes als pals i tot feia pensar en el pitjor, o fins i tot, en el bon gust de boca que deixaria un empat en aquelles circumstàncies. El gol va arribar de mala manera. Kanouté va fer caure a terra Pareja, abans de rebre un servei de Navas, i es quedava tot sol per afusellar Kameni.

Kameni va estar el millor de la tarda-nit. I això ja diu molt. De tota manera, una vegada més l’Espanyol no mereixia perdre. Va entrar Tamudo, que en set o vuit minuts va fer més perill que Alonso en 90. va venir el 0 a 2, i bona nit i tapat.

Un somriure encara més gran
La resta de resultats de la jornada va servir per afegir punts al rivals immediats a la classificació, i l’Espanyol ja és l’últim. Està clar que qualsevol reacció, ja no es pot desvincular del miracle. I per això, cal invocar a Sant Coro, Sant Tamudo, Sant Ivan, Sant Pochetino, o tot el santoral futbolístic blanc i blau a la vegada. I si el miracle arriba dissabte que ve, encara millor. Arriba la pròrroga dels darrers 15 minuts de la Copa del Rei. A veure si aquesta vegada podem dibuixar un somriure més gran.

((Contracrònica d'Eugeni Rius))
((Foto: Andreu Dalmau - EFE))

dimarts, 10 de febrer del 2009

Getafe 1 - Espanyol 1

Quan l’empat és una estafa

Des que es va implantar el sistema de puntuació dels tres punts per victòria, que se sap que l’empat és un resultat gairebé intranscendent, només valorat quan es combina amb una victòria en el partit següent, el que s’anomenava mitja anglesa. Una mitja de gran valor en la lliga de dos punts i que segons els aritmètics podia assegurar un campionat de lliga, en temporades normals. L’Espanyol ha canviat les derrotes pels empats, fins al punt que els empats ja comencen a semblar derrotes perquè mai venen seguides d’un triomf.

No era fàcil. El Getafe cada vegada sembla més un equip de primera. Només cal analitzar l’alineació de mig endavant, per veure que enfrontar-s’hi no és cap ganga. A l’espera de la reintegració de De la Peña al futbol actiu entre cotons, Pochetino va presentar una alineació amb cinc novetats. Li’n calien més. El “petit Poltrona” suplia l’expulsat Kameni. A la defensa, la baixa gripal de Pareja es cobria amb un Torrejón que encara no està a punt. La reforçava però, amb un home que feia línia defensiva amb ell al gloriós Espanyol de Mestalla, David Garcia. Nene escalfava banqueta, en favor de Coro. I finalment Ivan Alonso, amb look de Curro Jimenez, encarnava l’esperança blanca. Cal recordar que com si d’època de guerra es tractés, l’Espanyol continua amb un grapat de baixes. Quan fa que l’entrenador (els entrenadors) blanc i blaus, no pot/den fer jugar els onze homes desitjats?

Apali Curro!

El look de Curro, amb gruixudes patilles, no era gratuït. Ivan Alonso tenia al davant el Cata Díaz. Us imagineu un defensa formada per “tios” amb pinta de delinqüent? Alves, Cata Díaz, Roberto Carlos...quina por. Tots meritoris per jugar al “Dinamo 4 camins”.

Alonso hi va posar morro i decisió. Al minut 7 aprofitava una errada de Jacobo, San Jacobo, el porter que ha substituït dues garanties sota l’arc, Ustari i Abondanzieri. El gol del 0 a 1, ja havia estat precedit per dues cagades de Luís Garcia dins l’àrea. L’asturià, no passa tampoc el seu millor moment.

No havien passat gaires minuts amb el marcador a favor, que la meva dona em va dir “no li ser veure l’Espanyol, vestit de vermell....”, la meva resposta va ser “doncs jo no li sé veure, guanyant....”

Deu minuts més tard, Jarque amb l’ajuda de Granero també va ser a punt del 0 a 2, al remat d’un córner, com sempre...Va ser una manera fàcil de perdonar, abans d’encaixar l’empat a la jugada còmica del partit. La jugada Kameni, sense Kameni. Cristian “Poltroneta” Àlvarez, havia estat un pèl nerviós fins el moment. I ho va estar del tot amb unes mans toves que van deixar morta la pilota. Una pilota que Torrejón no es va atrevir a xutr, per por a colpejar el cap d’en “Poltroneta”. I Soldado, viu com sempre, va aprofitar-la. 1 a 1.

El “multiusos”

El marcador, no es mouria ja fins al final. Si bé, el marcador simultani, l’altra que ja interessa tant com el propi, començava a mostrar resultats no gaire positius. L’Almeria s’avançava a Màlaga. El Mallorca superava el Depor. I el Numància empatava al Madrigal.... tot feia presagiar que “palmaríem”.

A la segona part, Sergio Sanchez, que a banda de ser l’home més en forma de la temporada i la gran sorpresa, es convertia en “chico para todo”. Passava al mig de camp per apuntalar la feina de Lola, i minuts més tard per fer d’escuder de Ivan de la Peña, que tornava amb ganes. Però aquí no s’acabava la feina d’aquest “multiusos”. Abans de complir-se 20 minuts, Torrejón era expulsat per passar-li pel costat a Soldado. Soldado feia mèrit per a un Òscar a Hollywood. Sergio passava a la defensa per ajudar a Jarque, i suportar el temporal. El Getafe va aprofondir en atac, i va poder marcar en més d’una ocasió. L’encert d’en Poltroneta i el desencert dels madrilenys, van evitar una nova derrota.

Canya al simultani

La presència de Ivan va servir per la seva particular reinserció, i només entrar va estar a punt de ser decisiu, si de nou Luis Garcia, hagués encertat. Els 25 minuts jugats amb 10 homes, van estar més que acceptables. Sobretot s’hi hi afegim el simultani, perquè, el Màlaga remuntava, el Depor empatava al Son Moix i al Madrigal el Vila-real s’espavilava.

En resum, cal guanyar un fotimer de partits, per ajustar la trajectòria de l’equip a alguna cosa que s’assembli a la “mitja anglesa”. Ara arriben els enfrontaments difícils amb Sevilla, Barça, Madrid i Vila-real. L’únic consol és que acostuma ser davant els grans equips, quan l’equip mostra un nivell superior. La llàstima és, que tot i mostrar aquest nivell, tampoc els guanya. A veure si l’esperit Pochetino, unit a les reincorporacions de Kameni, Pareja, Moisés, De la Peña, Valdo, Tamudo, i algun altra que em descuido, permet sumar 6 dels pròxim 12 punts, com a mínim, i a veure com va el simultani......

((Contracrònica: Eugeni Rius))

divendres, 6 de febrer del 2009

Espanyol 1 – Huelva 1

Horror a la muntanya dels encantats

No hi ha manera que la pericada arrenqui el vol. Amb la il·lusió que va fer abandonar l’estadi del tanatori de Les Corts amb una pudor de merda impressionant, de tota la diarrea que els va agafar als culers al darrer quart, no podíem imaginar que els homes de Pochetino perdessin empenta. L’afició havia respost, però l’equip es va tornar a mostrar com una colla d’encantats, un viu retrat d’una directiva immòbil, que no reacciona, ni aprèn, després de l’enèsima hòstia.

Tots en som de conscients. Tot sabem que la només pot canviar de veritat amb el retorn de De la Peña i Tamudo, si tots plegats hi posen ganes. La feina de la directiva era procurar-nos alguna il·lusió en forma de fitxatge, mentrre no tornessin els cracks. Fa temporades que se sap d’on va coix aquest equip, i no es prenen mesures ni a darrera hora. Perquè la incorporació del tal Ivan Alonso, em temo que serà la del clàssic totxo que serveix de ben poc. Perquè després de “triomfar” en companyia de l’altra perla de l’equip, Nené, a l’Alabés enviant-lo a segona, del tal Alonso només recordo que l’any passat ens va rematar en una de les fotudes tardes a que sovint ens tenen acostumats Kameni i els seus. Perquè per a rematar córner de cap ja tenim Moises, Sergio, Roman, Jarque i Pareja.

Contra el Recre, a la muntanya de Montjuïc es va tornar a veure el de sempre. Les absències dels “golejadors” Sergio i Moisès, ens deixaven prou desemparats. Pareja, va ser qui va desembussar el canó. De nou un defensa va sortir a l’auxili de l’atac més inofensiu que deu existir actualment a l’hemisferi nord.
Malauradament lo de dijous va tornar a ser un miratge i Montjuïc va estar un lloc idoni on arrencar punts. Encara que fos als darrer minut, de penal i amb Pareja a la porteria.

Un futur gens prometedor. L’actuació de Cristian (el germà petit de Tortell Poltrona) el dijous no ens fa tenir esperances en el pròxim partit. Ja se sap que el Getafe no és res de l’alatra món, i que en aquell camp hi hem aconseguit bons resultats, però no hi ha cap pista clara que ens faci pensar que podem reaccionar. Pot ser, si vestissin de blaugranes, confiaríem en una reacció dels nostres. El temps s’esgota i no sé apel·lar a l’esperança, que diuen que és el darrer que s’ha de perdre. Segurament els encantats dels directius deuen esperar algun miracle en forma de Coro. I encantats de conèixer-se com estan, dubto que se sentin responsables de res.

((Contracrònica: Eugeni Rius))