Recordo unes impressions difoses en roda de premsa per Miguel Àngel Lotina, en la seva època al Depor coincidint amb Verdú, en què designava al "geni de l'eixample", com el gendre perfecte. A la Corunya estava sol, aquí li disputen la plaça. I és que aquí tothom està disposat a treure-li la raó a un alcalde impresentable.
Seduir, seduir, no puc dir que l'alineació que va posar Pochettino sobre el terreny de joc, em seduís massa. Conseqüència de lesions, sancions i decisions incomprensibles, alguns dels homes més decisius, no eren sobre la gespa. Marquez, Weiss, Àlvaro, Gomez.... Per contra donava confiança a Rui Fonte i Thievy.
Però ja se sap, que aquest equip està més que acostumat a als pitjors dels designis. I si sobre l'herba hi ha artistes de la categoria del "gendre perfecte" Verdú, amb manobres predisposats a llevar-se més d'hora, com Romaric, i d'altres pretendents a la corona de gendre perfecte, tot és possible.
Fins hi tot podria passar que sense els "homes gol" de l'equip sobre la gespa, es marquèssin en un quart d'hora, més gols que en qualsevol altre dels partits sencers disputats.
Tiralínies parabòlic
Com a la vigília, un mal servei del porter, va ser interceptat pel manobre Romaric i Verdú l'aprofitava amb un complicat xut de "tiralínies parabòlic" que entrava a la portaria matalassera com si res. 1 a 0.
Sense temps a poder reflexionar el que els havia passat a uns i altres, Verdú conduïa una altra pilota fins a l'àrea on rematava sense massa oposició el 2 a 0.
Feina feta. L'Eric m'enviava un SMS carregat de seny, sol·licitant que l'àrbitre xiules el final del partit.
A mi em venia el cap una reflexió que havia lliscat pel meu cap hores abans del matx, en què només confiava en un bon resultat, si com marcaven alguns indicis, podia plasmar-se aquella llegenda urbana (llegenda de vestidor) que quan els jugador ho volen, poden fer saltar l'entrenador. Els matalassers portaven unes jornades mogudes, amb diversos problemes amb la premsa madrilenya, l'afer Reyes i la derrota al camp de l'Albacete-Iniesta, un 2a B.
La realitat és que quan les coses van de cara, van de cara.... i poc després del quart d'hora de partit un magnífica paret entre Romaric, i l'aspirant a "gendre de l'any" -Sergio, el del Bon Pastor- anava a parar a la cama dolenta de l'ivorià (però té alguna cama bona, aquest noi?) i l'engaltava al fons de la xarxa. Com a Vallecas, Romaric descobreix la utilitat de la cama esquerra, quan tens desgastades la dreta i la del mig.
En un núvol
Tots érem en un núvol. Fins hi tot la realitat superava la ficció, sempre en clau blanc i blava, que es viu en els partits que el meu fill juga a la PSP. A la seva cònsola de jocs l'Espanyol ja havia resolt el matx amb un gasiu 1a0, amb gol de Luis Garcia. Fins que els reis no siguin més generosos que uns pares en crisi de retallades, no podrà gaudir de la versió 2011-2012 (PES o FIFA).
I en el núvol estant no pot evitar mals pensaments i records del passat. Remot passat, que ja he comentat en una altra crònica. Tinc facilitat per a transportar-me a una tarda de diumenge del Desembre de 1967. Era el dia 10. Feia 44 anys i un dia, i l'Espanyol va acabar perdent 4 a 5 un partit contra el València, que a la mitja part dominava 4 a 1. http://hemeroteca.mundodeportivo.com/preview/1967/12/11/pagina-3/943461/pdf.html
Un altra fet que em devia transportar al 1967, era el nom de l'àrbitre Paradas Romero, una "unitat de mesura" que em feia recordar el nom del porter suplent de l'Espanyol, aquella temporada: Francisco Romero Vázquez, paraguaià que seria titular anys després i acabaria jugant a Regional preferent amb el Puig-reig, després de passar per l'Sporting de Gijon. El dia del València, el titular va ser Bertomeu, i no va estar massa afortunat, l'avui directiu.
I l'Atlètic marcava el seu primer gol en una centrada, en què un Falcao, mal subjectat per Raül Rodriguez, feia el sempre agraït "Salt del Tigre", per a rematar amb la punta del nas una pilota a la que Cristian A, va arribar tard. 1 a 3. A mi em venien alguns tremolors, tot i que l'autoritat de l'equip blanc i blau sobre el terreny de joc, era més que evident. Només les trescades de Perea feien patir una mica, i de nou la parcialitat arbitral en alguna decisió, posava els pels de punta. Forlin va protagonitzar una falta esglaiadora posar els tacs de la bota sobre l'espatlla d'Arda Tura i veia la targeta groga, només un minut després que Perea masegués el turmell de Dídac i Forlí reber al pit una "cossa mataburras", de la que sortia sa, estalvi i un pèl espitós, fins que va ser ell el sancionat.
L'Espanyol portava el magnífic promig de 3 de 3. Tres xuts, tres gols. Romaric i Verdu conduïen el partit, i els espectadors buscaven l'enteniment que Rui i Tievhy han manifestat a l'equip "B", però que a primera, costa de lligar. Tots dos van estar correctes, el portuguès per la dreta i Thievy lluitant molt i arrencant des de més enrere .
Abans de la mitja part, Sergio intentava una vaselina des de mig camp, que hauria resultat menys perillós, més fàcil i més celebrat que el salt del tigre de Falcao. L'home feia mèrits per a agradar tant com Verdú.
La nit dels gendres i el sogres
En començar el segon temps, Pochetinno prenia l'encertada decisió de reservar Forlin. Entrava Baena. En vaig témer les conseqüències, ja que Manzano va posar dos davanter centres al camp. Falcao, i ara també, Adrian. La decoració, no canviava, però. Com la temporada passada, començava a donar la impressió, que l'equip rutlla, jugui qui jugui, amb trempatina o biberons.
I van arribar més oportunitats, sovint protagonitzades pel duet Verdú-Sergio, fins que el del Bon Pastor, s'emportava una assistència a empentes i rodolons, fins clavar-la a la xarxa. I es podia veure tot seguit la foto de la temporada. Ànims sogre! Al bon home se li devia fer un nus a la gola. Esperem que es recuperi, d'igual manera que desitgem a l'alcalde Trias que s'ennuegui.
I no passaran ni 48 hores que de nou futbol. Perquè llavors diguin que tots els equips son iguals sota la capa del cel. Heu vist mai jugar la "central lechera" o "l'hispano-suís", dos partits oficials en 48 hores, amb avió inclòs?
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
