11 negritos a la corda fluixa

Espanyol 0-Getafe 2

 Les errades de sempre en el control de la pilota que es remena pel mig del camp i la poca profunditat a l'atac va sentenciar un equip, abonat de nou a la derrota. A la primera part va semblar que l'àrbitre tractava una vegada més com si jugués amb 11 negres.

Els regals de pilotes des del mig del camp ja va arribar ben aviat. Pochettino s'havia entossudit de nou en posar Victor Sánchez al lateral dret. El problema no és que la passada sigui imprecisa, si no més aviat la manca de jugadors que s'ofereixin generosament a rebre-la. Costa trobar-los, i el rival ho aprofita. Al minut 16 ho aprofitava el Getafe, quan ja ho hauria pogut fer en dues ocasions anteriors. 0a1.

11 negres

 Mentre tant l'Espanyol encara no havia arribat a xutar a porta. Abans i després del gol, arbitre i linier, havien comès excessives errades d'apreciació sempre en contra dels blanc i blaus. Cap a la meitat del primer temps vaig comptabilitzar 6 errades seguides en contra de l'Espanyol, en sis decisions consecutives de l'equip arbitral. Moltes de les errades de la primera part eren faltes contra Wakaso. El Getafe, com tots els equips va provocar la irascibilitat del ghanès. Acostumen a ser entrades netes, inicialment. Quan la pilota ja s'allunya, quan Wakaso ja l'ha passada, i l'atenció dels ulls de l'àrbitre van cap una altra costat, el mateix defensor carrega contra els turmells de Wakaso.

Nou doble pivot, o trivot

 Pochettino havia posat sobre el camp, la parella Baena-Cristian Gomez al doble pivot, i amb millor criteri al descans incorporava Javi Lopez i Stuani, per aquesta parella, de manera que passaven Víctor Sánchez i Wakaso a la conducció de l'equip en companyia de Verdú.

A la segona part, no vaig poder detectar el mateix volum d'errades arbitrals. Més aviat els atacants blanc i blaus els que van fer les cagades més grosses, com la del primer minut de la segona part, quan amb ja Stuani sobre la gespa, li servia un gol fet a Longo, que l'italià va errar del tot.

La truita no gira

 La millora del joc però, no va acorralar als madrilenys. El Getafe se'n sortia, i si passava de mig camp feia por. La tècnica d'homes com Pedro León, Lafita i Àlvaro Vázquez possibilitava l'opció de fer algun gol més, que va arribar en mig de la total desesperació dels homes de Pochettino i del mateix entrenador, al minut 90. 0a2.

L'equip perd crèdit, demostrant una jornada més que és incapaç de superar equips de nivell similar o inferior. Fins que no es giri aquesta truita serà impossible del tot. A Granada, hi ha una nova oportunitat diumenge vinent. Abans, el tràmit de la Copa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

El Gurtel s'extén

València 2 – Espanyol 1

 Ho sap tothom. L'Espanyol és vulnerable als córners i pilotes penjades de falta. Si provoques Wakaso es queden fàcilment amb 10. Si res d'això funciona, l'àrbitre sempre et pot ajudar......De mà negre o guan blanc, d'això se'n diu robatori, i a València en saben un munt.

Pochettino continua amb la inseguretat demostrable, en el fet de no saber mai a qui posarà a l'onze inicial. Serà la situació esportiva, serà la institucional o totes dues, però l'home segueix fent proves, a veure si d'una vegada per totes es comença a sumar punts de manera continuada.

A València va tornar amb els Víctor de laterals. Raül al centre amb Moreno. Un Forlin més efectiu que d'altres dies, al mig centre, i plena confiança en Wakasso i la connexió Sergio-Verdú.

Per contra el València, no reservava gairebé res de cara la xampions. Només Banega. La resta d'absències eren per baixa. Especial menció a la baixa d'Aduriz, que ja ens va fer els seus gols de rutina amb el seu nou equip.

Mal inici

Les coses no van començar gens bé. El València arribava amb facilitat en col·laboració amb els desajustos de la defensa perica 1 a 0. De nou un rebot desgraciat ajudava a posar el marcador en contra, quan Viera aprofitava un rebot en una sortida de pilota de Raul. Marcava davant la sortida d'un Cristian que va estar força encertat tota “la vesprà”, tret d'un regal que no va aprofitar Jonas, que fins aquell moment havia estat un perfecte còmplice en les errades defensives.

Començava un altre partit, en el qual l'Espanyol ens mostrava la seva millor cara. Just travessar la línia de mig camp, els homes de Pochettino van practicar un futbol ràpid, al primer toc i certament perillós com va quedar palès al minut 30, quan Victor Àlvarez (cada dia més entonat) iniciava una ràoida combinació per banda esquerra amb Sergio, que cedia a Verdú en la posició d'extrem esquerre centrava ras a l'àrea petita on Longo rematava en una “vaselina-pissarrí”, per sobre d'Alves. 1 a 1.

Cara nova

L'Espanyol pressionava bé a mig camp i les jugades de perill ja no sovintejaven a l'àrea blanc i blava. Tenia força possessió i al València li va tocar practicar el pla B. Si, allò d'anar provocant amb insistència que Wakasso perdés els nervis. El ghanès aguantava.

I així fins la mitja part.

En començar la segona, l'Espanyol va sortir amb el rol de la possessió i la teoria que indica que la millor defensa és l'atac. I l'equip va començar a controlar, tocar i agradar-se, fins començar a deixar grogui al rival. Amb el cap en el partit de la xampions, el València estava encallat i va fer sortir Banega. Tampoc se'n sortien i van insistir, també sense èxit en provocar a Wakasso. Les poques ocasions de gol eren sobretot de l'Espanyol.

Sense mostrar cap acolloniment, com en jornades precedents, Pochettino treia pit i posava Tejera. Semblava que es disposava a girar la truita.

Epíleg arbitral

A la recta final, Longo cansat, deixava entrar CAlfonso. El punt i fins i tot la victòria no es presumien impossibles. Només quedava per témer la mala sort i la intervenció decisiva de l'àrbitre del Cerro. Fins el moment havia xiulat amb sorprenent imparcialitat, si descomptem una claríssima falta a Wakasso al llindar de l'àrea a la primera part i alguna targeta injusta. No podia ser........

Quedaven dos minuts quan Forlin rebia una segada fortíssima en una sortida de pilota, que del Cerro no va voler veure. El problema era que la pilota quedava a peus de l'atac valencianista. Centrada per la dreta que va al cos d'Héctor.... jo prescindiria de si li va tocar o no el braç que tenia entre el pit i la panxa. Mai de la vida es podia xiular penal...però parlem de l'Espanyol, contra l'Espanyol. I no n'hi havia prou...també expulsava Héctor i SergioG.

Soldado feia el 2a1 definitiu. No hi havia temps per a res més. Derrota i de les que fan mal, sobretot per les baixes dels expulsats de cara diumenge vinent a Cornellà contra el Getafe. 

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Impossible recuperar-nos

Espanyol 0 Osasuna 3

 La versió més samaritana del club, va reaparèixer la tarda que havia d'haver estat la de la fugida definitiva de les places de descens. I és que, els que sempre tenen excuses de quan no és un all és una ceba , s'acaben entrebancant amb la mateixa pedra de sempre. Qua no són regals defensius, són errades al darrers minuts i quan no regals als rivals més directes. És l'Espanyol.


 No sé si apuntar-me com un “tanto”, el fet de no haver vist el partit. El patiment que em vaig estalviar.... Tampoc ho exposo com si jo fos un talismà. Només reconec que els que ho vau veure ho passar malament i millor seguir-ho d'oïdes.
 Sense haver vist el partit, me'n faig una idea a partir dels primers comentaris que vaig seguir per la ràdio i la tele, una vegada acabat el partit. I sobretot després d'escoltar un Pochettino més pansit que de costum reconeguent que ni ell, ni els seus homes van estar gens encertats. Afegint a tot plegat una afició que no acaba de reconciliar-se, ni identificar-se amb l'equip, i que en plena lluita pre-electoral sent més angúnies, que passió.


Massa caganer
 Pochettino, va disposar un 4-4-2, que en les experiències precedents li havia funcionat. Cagadet de mena, es va reservar una vegada més Cristian Alfonso i Tejera. I el joc encallat va acabar propiciant un 0 a 1, que de nou arribava en una badada defensiva.

Jugant a remolc del resultat, quan no et surten bé les coses, el més fàcil és acabar rebent hòsties. Més encara quan en el precís moment de fonamentar la remuntada s'estavellen dos rematades al pal. Oportuns contra-atacs van acabar de perfilar un resultat que pot fer molt mal, si la cosa no es recupera de manera immediat. I se'm fa difícil pensar que a València ens arribarà el moment. Invoquem l'esperit d'Anoeta!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Donar la volta a l'especialitat de la casa

Real Societat 0 Espanyol 1

 Sort n'hi ha que de tant en tant, es donen circumstàncies que ens fan recuperar el to moral. Dies enrere, l'equip blanc i blau demostrava que era capaç de guanyar al darrer minut. Sense recuperar-nos del tot del cabreig, d'un partit i l'altre també, d'anar regalant claríssimes ocasions de gol a la sortida dels córners i els llançament de falta penjats sobre l'àrea. La lluita, en un córner a l'atac, va donar l'avantatge i els tres punts a Donosti. Veure per a creure.

No semblava un presagi del tot bò, veure sortir l'equip amb la mateixa roba que portava Kiko Casilla, al Sánchez Pizjuán i que va suposar l'inici i el final de l'antologia de les cagades en les pilotes bombejades a l'àrea.

 Sota la pluja i contra un equip basc, tampoc semblava bon senyal. Sense arribar a donar-los del tot la pilota, l'equip txuri urdin va ser qui va portar més perill. Sobretot -quina novetat- en els corners.

Córners de mig gol

De petit quan anava al futbol no entenia del tot, aquell comentari dels vells afeccionats que relacionaven un gol, amb tres córners. En el futbol britànic, hem viscut sovint una forta pujada de temperatura ambiental, quan s'assenyala un córner. Es veu a venir al gol.

Ni la tradició britànica, ni els vells del futbol de la meva infantesa, van conèixer defenses com, la de l'Espanyol 2011-12. L'èxtasi, seria ple. L'Espanyol va poder encaixar perfectament a la primera part d'Anoeta un parell de gols en córner i un parell més en jugades. Mentre només xutava una vegada a porta, que també podria haver estat gol de Sergio, després d'una entesa estratègica amb Verdú, en una falta que va desviar amb encert Zubikarai.

Mama, rasquen...

El quasi gol de Sergio, va venir seguit per una altra “lacra” del futbol. La dels enfrontaments amb equip que “rasquen”. Sovint són del nord , de l'àrea cantàbrica. I com sempre, de la successió cops se'n surt ressentit l'Espanyol, ja sigui amb targetes o lesions. La situació va fer baixar encara més els fums als de Cornellà.

La culminació de tot plegat va estar la darrera ocasió dels donostiarres al primer temps. Illarramendi, el que es va carregar Màrquez -abans que Pochettino-, va fer lluir Cristian Àlvarez, amb una xutàs des de fora l'àrea. Àlvarez demostra perquè l'han cridat de la selecció albiceleste.

La segona part va començar de manera similar, si bé el continu aiguat va remullar també les forces i les aspiracions dels donostiarres. Les forces basques van semblar més neutralitzades encara a partir de l'entrada d'Stuani i Crsitian Alfonso, per Sergio i Wakasso -com sempre abans que l'expulsèssin- que es va traduir amb un 4-4-2, amb clara intenció d'anar de cara als tres punts.

El futur d'Alfonso

Cristian va tornar a donar detalls de ser molt vàlid per al primer equip. Ja no és el gol de dijous a a Sevilla. És un home desequilibrant, que es coneix a la perfecció els moviments de l'equip i que s'entén molt bé amb els companys. Ens tocarà esperar, com vam esperar l'eclosió de Moisès amb Valverde, o Márquez amb Pochettino, que van ser els darrers “tontos” d'assabentar-se'n i després van passar a “l'eternitat” com els seus descobridors.

La jugada afortunada, anecdòtica i decisiva del partit arribava en encetar el darrer quart d'hora. Sense voler atorgar-me mèrit de profeta, vaig alertar al meu fill. Més que res, per animar-lo. Per animar-nos. Per a ell l'Espanyol és un equip que només aconsegueix fer-lo guanyar a la PSP. I per golejades....

De la centrada del córner, la pilota queda morta dins l'àrea petita i Héctor Moreno la lluita, fins posar-la sobre la ratlla de gol, on hi ha l'altra defensa central, Diego Colotto. Gol . O a 1.

Moreno i Colotto, havien estat prou bé durant tot el partit. Raül Rodríguez i Victor Àlvarez també. Llàstima del car peatge dels córners. Fins a la fi del partit van continuar igual d'encertats, i tot i que els donostiarres es van abalançar sobre l'àrea de Crístian Álvarez, alguna sortida ràpida de CAlfonso va poder arrodonir la matinal futbolera.

Tres punts, tant màgics com els de la tarda del Rayo. Cal que n'arribin més. Dissabte vinent a Cornellà contra Osasuna, cal més gols, reanimar i reconciliar-se amb l'afició.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius