Espanyol 0 - Villareal 1
No era Paolo Rossi, ni es tractava de Sarrià. Les coincidències no podien però ser més clares. En feu perico, i amb el cognom coincident, un home va ser el que va marcar clarament les diferències. En aquesta ocasió però, van guanyar els grocs, i els blancs i blaus van passar la segona penitència de la temporada a Cornellà, la mateixa setmana en què el club havia esdevingut un desesperant "todo a cien"
La cosa no estava per a tirar coets. Era moment de seguir demostrant que l'entitat compta amb una de les millors fàbriques de jugadors de la història, i que res es notaria.... I com s'havia de notar res, si al lateral esquerra de la defensa tornava l'incombustible David Garcia? Després d'onze anys intentant asseure'l a la banqueta amb nombrosos fitxatges estrangers i a la primera que és suplent, i a causa d'un jove de la plantilla, el ressusciten... i que consti que no tinc res en contra de David Garcia, ni tampoc és que consideri que Dídac fos, avui per avui, un jugadoràs. Però alguna cosa deuen veure-li en projecció, un equip que els darrers anys ha tingut en aquesta plaça homes de la categoria del gran Maldini, Kalazde o Jankulovski.
I amb tot això no vull buscar una excusa a la derrota contra el Vila-real. Ni tant sols la baixa, de l'home més decisiu a la defensa, Víctor Ruiz. De la defensa i la sortida de pilota. El Vila-real va fer un dels millors partits que deu haver jugat aquesta temporada. Molt millor per exemple, que la discreta actuació del partit d'anada en què, amb tot, va aconseguir golejar un Espanyol gafat per la mala sort des del primer minut.
La desmarcada automàtica
A Cornellà, el Vila-real es va plantejar el partit com ho va fer el Barça, corrent molt. I l'Espanyol va respondre amb el mateix, en una primera part que s'assemblava a un combat de boxa d'aquells que no tenen pausa. La pilota anava d'una a l'altra àrea, fent suar els porters. Les més clares van ser del Vila-real i les més abundoses de l'Espanyol. Kameni, Diego López i els pals de les porteries, feien hores extres. No sé ben bé com, una vegada sí i altra també, Javi Marquez i els seus companys s'inventaven passades a un atac que responia amb tocs i passades ràpides entre Callejon, Sergio i Luis que acabaven en ocasions de gol que no es van materialitzar. Aquest futbol ràpid va donar lloc a intents de fer aquella jugada de desmarcada que ha practicat Callejon les darreres jornades, sense sort, i amb altres protagonismes. L'equip comença a jugar amb continues desmarcades automàtiques, que al cap i a la fi faran molt mal a les defenses contràries i ens han de seguir donant alegries fora de casa. Només cal que els àrbitres no assenyalin orsais inexistents, com va fer Turienzo en nombroses ocasions.
I és que com ja vam apuntar jornades precedents, l'absència d'Osvaldo serà més evident en els partits de Cornellà que en els de visitant.
Rossi, com Paolo
I també producte de la velocitat, un si altres perdien pilotes en zona de creació, i a conseqüència d'això, al darrer minut de la primera part, va arribar el contraatac que Rossi va culminar millor del que ho hauria fet el mateix Paolo Rossi. Amagant les cartes va simular complicar-se la vida arrambant-se a la línia de fons, i quan tothom esperava la centrada va fulminar un Kamani confiat, xutant directe arran de pal. Golàs. 0 a 1. Un gol més psicològic per la virtut presdigitadora de Rossi, que pel fet d'haver marcat el minut 45.
El mig camp perico, havia fet un gran desgast per a no res. El panorama no satisfeia Pochettino, que va voler canviar el decorat. I al quart d'hora de la segona part, va retirar Duscher i Marquez, per a fer entrar Alvaro i Galan, i redecorar l'equip, amb Forlín i Verdú al mig del camp. Sense tant virtuosisme, per moments va semblar que Pochettino, la tornava a encertar amb els canvis revolucionaris, si bé al cap i a la fí, no va assolir més aproximacions, ni més perill a l'àrea de Diego. El Vila-real va arribar a perdonar els 0 a 2, i el 0 a 3.
Almeria i Madrid
L'Espanyol no va poder fer res més. Ho va intentar sense sort, ni cap concessió arbitral, com en la mà que va fer Bruno, només començar la segona part. Reinterpretant la regla del fora de joc. I allargant només tres minuts, una segona part amb repetides pèrdues de temps de Diego i sis substitucions.
La xampions se'n va, si bé les opcions de UEFA es mantenen intactes, amb l'allunyament de Sevilla i At Madrid. Ara el rival és el Bilbao, i el futur immediat és Almeria dissabte vinent, a l'espera de la visita de Mourinho, d'aquí dues jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 31 de gener del 2011
dilluns, 24 de gener del 2011
Talent en venda
Getafe 1 – Espanyol 3
La història del futbol ve carregada d’exemples d’equips desmantellats. Desmantellats sempre a final de temporada i amb una clara justificació econòmica d’urgent actuació. Vés per on, que l’amenaça ja ens arriba a la meitat del campionat, quan ja hem assolit el número de punts que ens garanteixen la continuïtat i sense saber si som capaços d’alguna cosa més, ni fer un càlcul racional de com podria canviar la nostra situació econòmica si ho comptéssim al final de l’exercici i a la vista de les previsions de la temporada vinent.
Posa de certa mala llet, asseure’s al sofà a veure un partit més d’aquest equip talentós que està formant Pochettino, amb la incertesa de si possiblement és la darrera vegada que veiem jugar a un dels nostres, de blanc i blau. De blanc i blau o taronja, perquè a Getafe amb una vestimenta que ens recordava a la taronja-mecànica holandesa, els de Pochettino saltaven a la gespa a confirmar el bon moment de l’equip i les seves possibilitats de futur, independentment si alguns pretenen fer negoci immediat.
Taronges
A la vigília, un equip amb la samarreta taronja, havia estat vilment arbitrat a Mestalla. Si allà,on en els darrers minuts els àrbitres actuen a favor de l’equip local com si es tractés del Bernabéu o el Nou Camp. Ho coneix bé l’Espanyol.
No es pot dir que a Getafe, l’equip sortís ni resultés ser, una ombra de l’equip de la jornada anterior. Al contrari, certa possessió i poc més. Alguna aproximació a l’àrea, i més aviat un futbol passerell. Qui sap si el fred siberià que abraça la península o la mala digestió d’algun “cocido” o altra plat carregós de la cuina castellana. O en realitat l’empanada mental de la directiva que vol vendre sense sentit, afectava el joc dels pericos.
Si a això hi afegim d’altres circumstàncies, com la successió de les pífies de la línia defensiva en el gol que va fer el Getafe. Un gol fet a la mateixa porteria on Ivan Alonso i Oswaldo van marcar en les mitges temporades del seu debut. Ens trobem un equip molt diferent.
Ulleres de sol
Per cert, algú tipus Maldini del Canal +, s’ha aturat a investigar determinades rareses dels porter africans. A can Perico, amb N’Kono i Kameni, n’hem viscut algunes, com la que ahir va poder ser vital en el primer gol. No sé fins a quin punt reacciones diferent a la llum, però la veritat és que mai he vist un porter no africà, afrontar un sol ras de cara sense gorra, visera o com a mínim arronsar els ulls. No és la primera vegada que veig Kameni perjudicat per aquest excés de confiança.
1 a 0. A banda de regalar el gol i alguna altra ocasió, no sé fins a quin punt Victor Ruiz, es pot fer un plantejament similar, al que em feia jo des de sofà, només començar. Sigui de pedra o no, Ruiz va intervenir també en aquesta malaguanyada jugada i en una altra en que va protagonitzar l’oportunitat més cara de gol i va topar amb un afortunat Ustari. Per cert, se sembla molt amb Rafa Nadal, no? Ustari evidentment. Victor s’assembla amb Albert Ribera. Una desgràcia com una altra....
Deu minuts prodigiosos
La primera part, no havia estat gens esperançadora. Calia replantejar les coses. Calia tornar a ser aquell equip de la primera part de San Mamés,o del Sánchez Pizjuan. I després de cinc minuts, encara glaçat com la tarda, l’equip va brodar 10 minuts prodigiosos, en què va lligar tres preciosos gols un darrere l’altra. El primer de la Corporació Garcia SA. El segon en una pentinada de Callejón, després d’un nou sprint, i finalment Sergio Garcia, culminant un contraatac. 1 a 3.
D’aquí al final, quedaven 30 minuts, en van poder venir d’altres. A una i altra porteria. De vegades Kameni i d’altres la seva “vista també prodigiosa”, van evitar- a la porteria perica. A l’altra, el travesser i l’àrbitre, que no veia les faltes. Tres punts més i l’Espanyol, ja està gairebé salvat.
L’Espanyol, o el que quedi de l’Espanyol, després del desmantellament que es preveu fer de l’equip, haurà de demostrar si són capaços d’alguna cosa més.
Mal vendre
D’entrada, la crítica a la política de vendes, és pensant en què és aviat per desfer l’equip quan encara no ha demostrat del què és capaç. És evident que fan falta diners, però no és moment de fer balanç, abans de comprovar si es compleixen els objectius. Veure i analitzar la situació. És al final de la temporada quan els preus del gran jugadors s’arrodoneixen (qui sap si com en l’època de Kubala, un debut a la selecció pot doblar un preu), és quan es calcula quins poden ser els ingressos televisius d’una temporada a Europa, quants jugadors faran falta per afrontar una temporada a Europa. No es pot actuar al mes de Gener, amb l’únic i lícit objectiu de retornar diners a directius que han arriscat els seus diners per a fer fitxatges, i en època de crisi volen refer el seu calaix per por a perdre-ho tot, si la piloteta no entra. I en cas de voler-ho fer, no es pot mai malvendre jugadors decisius i insubstituïbles. Sincerament, hores d’ara només vendria i per una oferta que igualés la clàusula a Carlos Kameni, ja que és l’únic home de prestigi mundial que té un suplent raonablement contrastat. Regals, no.
Diumenge vinent, el Vila-real, un dels equip que es barallarà amb nosaltres camí d’Europa, visita Cornellà. Qui jugarà? Caldrà repescar algú de Sant Adrià? Quants n’hauran venut? Sort que alguns estan lesionats......
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 16 de gener del 2011
Usain Bolt és perico!
Sevilla 1 – Espanyol 2
Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.
Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.
Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.
El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.
L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.
Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.
Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.
Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.
Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.
S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.
Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.
I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).
Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!
Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.
Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.
D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.
Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!
Només acabar la retransmissió televisiva de la Televisió de Catalunya i abans de l’inici de “El Vestidor”, en vaig tenir prou amb una d’aquelles cortinetes musicals que separen blocs i programes, que amb ritme caní diu “Corren. Corren pels carrers corren...” per a interpretar que allò era la veritable anàlisi del partit, i no haver d’esperar a sentir Pichi Alonso assegurant que l’Espanyol que havíem vist a Heliópolis era un ferm candidat a la xampions, ni cap altres dels seus companys recordant-me per activa i passiva les bondats de Sant Kameni.
L’Espanyol de la nit havia jugat tàctica i físicament un partit gairebé perfecte, i en aquesta ocasió no calia ni lamentar la reculada de l’equip en el segon temps, ni la clàssica decisió arbitral que amaga l’existència perica en el minuts decisius.
Un equip presumptament acomplexat per la baixa del seu home més decisiu, del que actua de far en el joc atacant i exerceix d’obrellaunes de les defenses rival, es presentava al camp d’un dels seus rivals directes. Com en totes les situacions precedents d’una temporada farcida de lesions, la teoria d’onze són onze diguin com es diguin, va prevaldre en els plans de Mauricio Pochettino.
Els sempre agradables i emocionants inicis dels enfrontaments Sevilla-Espanyol, amb records per Puerta i Jarque, van precedir els minuts de joc.
Contra els Globetrotters
Ben aviat s’evidenciava un “mal congènit” que acompanya el brau defensa argentí Juan Forlín, i que ell supera amb voluntat, esforç i sobretot potència de salt. Com li passava a Ayala, Forlin és més aviat baixet. Luis Fabiano i Kanouté, s’aproximen més aviat al perfil dels Globetrotters.
El Sevilla exercia un tímid domini. Per més que vogués no podia fer altra cosa amb un mig camp comandat per Romaric i Zokorà. La seva alternativa dominant només podia passar per la mobilitat d’uns extrems ràpids i perillosos, que van ser inhabilitats per Chica i Dídac. Les pilotes per als Globetrotters, tampoc sorprenia una defensa que coordinadament els deixava una vegada si i altra els deixava caure en orsai.
L’Espanyol tampoc creava com li agrada. Des dels pressing imposat fa unes setmanes per Guardiola, tots els rivals s’hi atreveixen i pretenen el mateix. Em dona la impressió que Pocchettino ja li està trobant solució al problema en una “descarada” manera de començar a preparar ja el pròxim derby.
Pochettino fa recular unes passes enrere a Baena i Verdú, en la sortida de la pilota, per a no deixar tota la responsabilitat en Victor Ruiz i Javí Marquez. Per a descompensar més l’acció defensiva, Verdú i Marquez intercanvien moltes vegades la seva posició. Una solució que requereix complexitat i més desgast físic, que no sembla preocupar al successor de Di Blasi, ni als seus executors.
Velocitat
Si el córrer i la velocitat, se li suposa d’antuvi als equips que juguen al contra-atac, amb Pochettino sembla que aquestes virtuts no estan oposades amb la possessió de la pilota. Però no tot són flors i violes, i la solució no és del tot matemàtica, si tot plegat no es coordina amb una actitud dominant. Passaven el minuts i l’equip recobrava la seva cara més esporuguida a partir dels continus allaus de força dels Globetrotters. I Kameni i Forlin s’havien de multiplicar, per controlar uns homes que viuen de manera permanent al límit de l’orsai i que rematen amb criteri. En algunes ocasions els nervis, va poder provocar ensurts letals.
Amb tot això, les possessions blanc i blaves, resultaven sovint estèrils. Les pilotes no arrivamen a un Àlvaro Vazquez aïllat, i que no compartia espais amb Luis Garcia, Verdú i Callejon, perjudicats per la passa enrere generalitzada.
Vam haver d’esperar al minut 40, perquè Màrquez amb la seva visió del futbol d’atac i Callejon amb la seva velocitat i lectura de la situació, li donés la volta definitiva al partit. El de Badalona va observar des del costat esquerre (carril del 10) com Callejon inciava un sprint de vertígen pel carril del 8. Corria que se les pelava. No l’hauria atrapat ni Imma Casares en els seus temps de velocista. Venint de Marquez ja us podeu imaginar que la pilota va anar a parar al lloc desitjat. Ni més ni menys. En aquell punt entre els límits de l’àrea gran i la petita, on el porter no sap si sortir o quedar glaçat. Control, remat i gol. 0 a 1.
S’arribava al descans, sense aquell bon sabor de boca que els homes de Pochettino van arribar a la mitja part a San Mamés. El desig era no repetir la segona part de caganers experimentada a Bilbao.
Augmenta el control
I no, l’Espanyol va sortir al camp a no recular definitivament. A portar la pilota. Perllongar possessions. I amb Amat (més centímetres) per Forlin, amenaçat amb una targeta groga i amb alguna picabaralla de més amb el més brut dels Globetrotters. Un nou encert de Pochettino.
I l’Espanyol, amb Marquez i Verdú (i Luis Garcia i Baena. I Amat i Víctor. I Chica i Dídac), adormien el partit amb llargues possessions i l’amenaça de tenir els llebrers Àlvaro i Callejón a punt de tornar emular Usain Bolt. Kameni es mostrava solvent. Els Globetrotters apuraven en excés les seves estades a l’orsai, fins caure en el perill de caure en els tres segons de permanència a la zona pintada, i tal com si es tractés de bàsquet, buscaven pilotes altes i rebots. Semblaven les torres bessones dels Rockets dels 80 (Ralph Sampson i Akeem Olajuwon. Un americà i un africà).
Resultat de tot això, Callejón i Marquez, van voler fer un intercanvi de cromos. I aprofitant l’avançament i el desconcert del Sevilla van simular la jugada del gol a la inversa, sense caldre el toc de la velocitat. Callejón des de la posició del 10, assistia Marquez entrant per la del 7 i es plantava sola davant Varas, sense la frotuna precedent. Quina llàstima!
Moisès?
Pochettino, prenia una nova decisió al minut 15, un Marquez ja força desgastat deixava el seu lloc a Duscher. Vell amic dels sevillans, Duscher entrava a ocupar un mig camp de força i contenció. Com el de Romaric i Zokora. Aparentment la cosa tornava a fer pudor de San Mamés. La diferencia però, la marcava la passa enrere de Verdú i Baena. Quin partidàs el del Baena. Al final Pochettino em farà veure que Baena és un gran jugador (un nou Moisès?)....com va ajudar al darrere i en la sortida de la pilota. A la seva disciplina habitual i va afegir uns tocs de qualitat i veterania, que va ajudar i molt a la defensa “aleví”. Si, “aleví”, perquè a la segona part l’Espanyol tornava a jugar amb aquella defensa de nois de la casa, que tret de Chica eren juvenils fa un parell d’anys i que s’enuncia així: Chica, Amat, Victor i Dídac.
Però el partit no s’havia acabat, per més serietat que mostressin els blancs i balaus. Els andalusos cada vegada es bolcaven més sobre l’àrea catalana, però sense criteri. Feien entrar Capel i Negredo, dos grans recursos atacants. En realitat, i vist el joc desplegat al mig del camp, més aviat els calia ressuscitar Francisco Alfaro. Tot plegat es resolia amb més del mateix. L’Espanyol tenia la pilota i de tant en tant s’acostava a l’àrea de Varas. En una d’elles, Verdú rep una falta, que Luis Garcia no es planteja aprofitar per a perdre el temps, ni fer una execució magistral de les seves. Va passar-la ràpid a un Callejón que de nou corria i corria entre línies, trencant la defensa sevillista. De nou punteria i gol. 0a2.
D’aquí a la fi, quedava un quart, va seguir tot igual. Tant igual, que va passar el de sempre. Si, aquella història que recordàvem fa 15 dies. La de “saben de aquel equipo que en el último minut el àrbitro la machaca con una decisión injusta...” Doncs això, l’Espanyol i els àrbitres. Negredo que havia entrat per una de les torres bessones, va atrapar un rebot amb les mans (evident) i se la va posar a mida per rematar. 1 a 2, un parell de minuts de pressumptes nervis, on la victòria blanc i blava no va perillar.
Diumenge que ve comença la segona volta. De nou a fora, a Getafe. L’Espanyol ja té gairebé feta al feina dels 40 punts, i tot promet. Amb la mateixa efectivitat a las segona volta, la xampions no s’escaparia. Que a ningú se li acudeixi vendre cap titular!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
diumenge, 9 de gener del 2011
Golejada balsàmica
Espanyol 4 - Saragossa 0
Els que hem seguit tots els partits de l’equip aquesta temporada no ens volíem creure els rumors que corrien sobre el baix estat de forma, sobre les conseqüències de la patacada del derby o de la clàssica síndrome irregular de l’equip. Simplement una mala ratxa. Una mala ratxa molt relacionada amb la tàctica pressionant dels rivals, els darrers partits. Calia aixecar el cap, de nou. Entrem en una fase de la competició en què es començarà a definir amb més seriositat, els equips que jugaran a Europa.
El Saragossa arribava com un equip que fins a la data, havia donat facilitats als seus rivals. Un punt a favor. Però la presència del “basc” Aguirre a la banqueta suposava una novetat, que havia de deixar en un punt i a part, el que els aragonesos havien fet fins ara.
Temia un Saragossa, que havent pres bona nota dels darrers ensurts de l’equip blanc i blau, plantejaria una pressió asfixiant ja en camp contrari, des del primer minut. Una pressió que podia portar un nou desengany als de Pochettino, si es completava amb un bona actuació de Lafita al davant. Un jugador d’aquells que acostuma a tenir el dia contra l’Espanyol.
La realitat va ser ben diferent, i des del primer minut i sota de batuta de Javi Marquez, l’equip va acaronar la pilota i la va fer girar al voltant de l’àrea contraria, fins picar i fer mal. I l’agulló, de nou va ser el d’Osvaldo que al minut 7, després d’una d’aquestes possessions de futbol associació, pentinava amb gran encert un centrada avançada i molt precisa de Dídac. És Osvaldo, a més de tot el que ja sabem un magnífic rematador de cap? Doncs es veu que si, perquè ho va fer de manera més que precisa. 1a 0
Més lesions
L’argentí venia d’uns dies mig lesionat, i tota la fortuna que va tenir en marcar només començar el partit, la va espatllar tornant-se a fer mal, tot sol al minut 26. Molta mala sort, ja que uns minuts abans també Javi Màrquez, s’havia retirat del camp per un mal d’estomac.
El resultat era a favor, però l’equip havia perdut dos dels seus millor homes. Però com ha passat al llarg de tota la temporada, els homes que van entrar en el seu lloc van estar a l’altura. Alvaro i Sergio Garcia, entraven en el mateix engranatge sense que es notés res d’estrany. Verdú prenia la batuta, i els Garcia’s mostraven un gran enteniment. Luis se situava en el lloc on és més efectiu, de mitja punta pel darrere d’Alvaro, i Sergio, es col·locava a banda dreta, encara que sovint intercanviava banda amb Callejón. El futbol fluïa.
En una internada de Callejon per l’esquerra, abans de la mitja hora, Diogo li feia un penal infantil, que Luis executava amb l’eficàcia habitual. 2 a 0
I sense temps a deixar reaccionar els “manyos”, Luis Garcia robava una pilota al minut 33, i assistia Àlvaro, que amb un remat de dreta (no és esquerrà aquest noi?) molt precís, la clavava al mateix angle, on dijous Luis Garcia havia posat una falta al darrer minut. La teranyina devia ser encara ben tendra... 3 a 0
Calma
Calia prendre’s la cosa amb més calma. No era moment d’omplir les lliteres d’assistència mèdica. El partit semblava resolt. I l’equip va seguir fins la mitja part agradant-se amb un futbol fluït, amb alguna jugada de molt mèrit.
La segona part, va ser una altra cosa. Després d’uns 20 minut tranquils i avorrits, Verdú ho va provar amb un falta ala frontal. El Saragossa va fer un parell de jugades de mèrit. Les úniques del partit, que Kameni va resoldre amb molts reflexes.
I a la recta fina, i amb Duscher al camp, que va entrar per evitar una possible lesió de Verdú, que era qui portava la direcció de l’equip i que ha de ser vital en les partits vinents, va tornar l’instint assassí de l’equip.
Remat final
L’Espanyol, no havia deixat de pressionar la sortida de pilota del rival, i fruit de la pressió, en dues intervencions de Luis Garcia, van arribar dues clares ocasions de gol. La primera un Àlvaro, amb molta gana de gol, la va xutar al pal, i la darrera Sergio Garcia, la posava dins. 4a0. Un gol que ha d’aixecar la moral del “pastorenc”.
Un partit per a seguir somniant amb una bona classificació final, ara que ja no hi ha la distracció de la Copa del Rey. Golejada balsàmica, si ens hem de referir al resultat, si bé la salut de l’equip se’n va ressentir massa.
Temps per a recuperar els lesionats i d’altres absències. La presència de Victor Ruiz, al darrere havia estat com la d’Osvaldo, la novetat del partit. Dos jugadors vitals, que per més que es parli d’ofertes de grans equips, no s’haurien de vendre, si no és per una xifra astronòmica. El defensa és una assegurança al darrere. Treu la pilota amb criteri. Té bon toc. Es fa respectar. Osvaldo és una altra joia, i a més, remata de cap!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Els que hem seguit tots els partits de l’equip aquesta temporada no ens volíem creure els rumors que corrien sobre el baix estat de forma, sobre les conseqüències de la patacada del derby o de la clàssica síndrome irregular de l’equip. Simplement una mala ratxa. Una mala ratxa molt relacionada amb la tàctica pressionant dels rivals, els darrers partits. Calia aixecar el cap, de nou. Entrem en una fase de la competició en què es començarà a definir amb més seriositat, els equips que jugaran a Europa.
El Saragossa arribava com un equip que fins a la data, havia donat facilitats als seus rivals. Un punt a favor. Però la presència del “basc” Aguirre a la banqueta suposava una novetat, que havia de deixar en un punt i a part, el que els aragonesos havien fet fins ara.
Temia un Saragossa, que havent pres bona nota dels darrers ensurts de l’equip blanc i blau, plantejaria una pressió asfixiant ja en camp contrari, des del primer minut. Una pressió que podia portar un nou desengany als de Pochettino, si es completava amb un bona actuació de Lafita al davant. Un jugador d’aquells que acostuma a tenir el dia contra l’Espanyol.
La realitat va ser ben diferent, i des del primer minut i sota de batuta de Javi Marquez, l’equip va acaronar la pilota i la va fer girar al voltant de l’àrea contraria, fins picar i fer mal. I l’agulló, de nou va ser el d’Osvaldo que al minut 7, després d’una d’aquestes possessions de futbol associació, pentinava amb gran encert un centrada avançada i molt precisa de Dídac. És Osvaldo, a més de tot el que ja sabem un magnífic rematador de cap? Doncs es veu que si, perquè ho va fer de manera més que precisa. 1a 0
Més lesions
L’argentí venia d’uns dies mig lesionat, i tota la fortuna que va tenir en marcar només començar el partit, la va espatllar tornant-se a fer mal, tot sol al minut 26. Molta mala sort, ja que uns minuts abans també Javi Màrquez, s’havia retirat del camp per un mal d’estomac.
El resultat era a favor, però l’equip havia perdut dos dels seus millor homes. Però com ha passat al llarg de tota la temporada, els homes que van entrar en el seu lloc van estar a l’altura. Alvaro i Sergio Garcia, entraven en el mateix engranatge sense que es notés res d’estrany. Verdú prenia la batuta, i els Garcia’s mostraven un gran enteniment. Luis se situava en el lloc on és més efectiu, de mitja punta pel darrere d’Alvaro, i Sergio, es col·locava a banda dreta, encara que sovint intercanviava banda amb Callejón. El futbol fluïa.
En una internada de Callejon per l’esquerra, abans de la mitja hora, Diogo li feia un penal infantil, que Luis executava amb l’eficàcia habitual. 2 a 0
I sense temps a deixar reaccionar els “manyos”, Luis Garcia robava una pilota al minut 33, i assistia Àlvaro, que amb un remat de dreta (no és esquerrà aquest noi?) molt precís, la clavava al mateix angle, on dijous Luis Garcia havia posat una falta al darrer minut. La teranyina devia ser encara ben tendra... 3 a 0
Calma
Calia prendre’s la cosa amb més calma. No era moment d’omplir les lliteres d’assistència mèdica. El partit semblava resolt. I l’equip va seguir fins la mitja part agradant-se amb un futbol fluït, amb alguna jugada de molt mèrit.
La segona part, va ser una altra cosa. Després d’uns 20 minut tranquils i avorrits, Verdú ho va provar amb un falta ala frontal. El Saragossa va fer un parell de jugades de mèrit. Les úniques del partit, que Kameni va resoldre amb molts reflexes.
I a la recta fina, i amb Duscher al camp, que va entrar per evitar una possible lesió de Verdú, que era qui portava la direcció de l’equip i que ha de ser vital en les partits vinents, va tornar l’instint assassí de l’equip.
Remat final
L’Espanyol, no havia deixat de pressionar la sortida de pilota del rival, i fruit de la pressió, en dues intervencions de Luis Garcia, van arribar dues clares ocasions de gol. La primera un Àlvaro, amb molta gana de gol, la va xutar al pal, i la darrera Sergio Garcia, la posava dins. 4a0. Un gol que ha d’aixecar la moral del “pastorenc”.
Un partit per a seguir somniant amb una bona classificació final, ara que ja no hi ha la distracció de la Copa del Rey. Golejada balsàmica, si ens hem de referir al resultat, si bé la salut de l’equip se’n va ressentir massa.
Temps per a recuperar els lesionats i d’altres absències. La presència de Victor Ruiz, al darrere havia estat com la d’Osvaldo, la novetat del partit. Dos jugadors vitals, que per més que es parli d’ofertes de grans equips, no s’haurien de vendre, si no és per una xifra astronòmica. El defensa és una assegurança al darrere. Treu la pilota amb criteri. Té bon toc. Es fa respectar. Osvaldo és una altra joia, i a més, remata de cap!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 3 de gener del 2011
Any nou, l'Espanyol de sempre
València 2 - Espanyol 1
Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".
Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.
Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.
Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Saben aquel que dise..."Que un equip juga un bon partit lluny de casa, i que fruit de la innocència pròpia i exagerada, no s'ha aprofitar l'empenta propiciada per un futbol dominant i la majoria d'efectius en el camp?. Ah si, me'n oblidava:" i a més una decisió arbitral del darrer minut li birla el partit".
Evidentment no es tracta d'un acudit. Més aviat de la posada en escena del l'Espanyol 2011. El mateix del 2010. L'Espanyol de sempre.
Com sempre, l'estrena de l'any dibuixava la incògnita de com seria el futur immediat. Serem millors que l'any precedent? Repetirem les fluixes actuacions a camp contrari? Confirmarem la fama de fortí de Cornellà?
En qualsevol dels casos, qui amb més eficàcia havia explotat les nostres virtuts havia estat el València. Ens havia torejat a Cornellà i a Ca'n Mestalla, amb l'eficàcia d'una de le nostres "bèsties negres", Zigic. I es disposava a fer-ho de nou amb Aritz Aduriz, un altre incòmode rival, que ja ens havia repassat a Son Moix.
Les baixes de Víctor Ruiz i David Garcia podien facilitar la feina del basc.
Però els valencians no les tenien totes. Temien el seu rival i van posar sobre el camp un equip ultradefensiu, buscant avantatges en la distracció del rival i a pilota aturada. Tractant-se de l'Espanyol i després de la revetlla de cap d'any, no es tractava de somniar truites. Era factible.
L'equip català es va erigir com a dominador del joc creatiu, només obstaculitzat pel mig centre destructiu valencià, que permetia la possessió de la pilota, però sense que passés per al centre de distribució clàssic, que habitualment es resumeix amb les combinacions Victor Ruiz-Javi Marquez-Joan Verdú i un mitja punta que s'ofereix generosament. Les accions tenien una circulació diferent per arribar a la zona de Dani Osvaldo, que no va poder jugar ni un quart d'hora per culpa d'una lesió sobrevinguda.
El València, basava el seu joc en la sorpresa sempre possible, de les accions habilidoses de Joaquin o Mata. I sobretot en el poder de rematada del gladiador Aduriz. Quin jugador!
Com sempre i com mai
I Aduriz va ser qui va començar a posar a prova a la defensa i Kameni. I no va fallar quan va poder rematar ben sòl un córner. Si, un córner. La gentilesa clàssica de la defensa perica. La felicitació del Nadal i any nou, arribava en forma de córner. 1 a 0.
Quedava encara un quart d'hora de la primera part, i l'Espanyol va seguir amb el mateix joc i la necessitat superior. Calia un gol per equilibrar, i tret de dues intervencions de Javi Màrquez, s'havia fet ben poca cosa. S'arribava, s'intentava la darrera passada, i si no s'intentava amb un xut des de lluny, res. Va ser Callejón qui en un intent d'assistència a ningú (Perquè Àlvaro, que havia entrat per Osvaldo no exercia de referència), Diego Costa rematava en pròpia porta. Era el darrer minuta de la primera part. No recordava res igual. Començava a sospitar que el 2011, ens canviava la sort. Només em venien a la memòria jugades similars interpretades per Soldevilla o Lopo, a la nostra àrea. O la de Forlín a Anoeta. Era esperançador. 1a1.
Abans del quart d'hora de la segona part, l'esperança creixia en ser expulsat Aduriz per agredir Chica. A la primera part ja li havia passat l'esperó pel clatell. Ara li etzibava un cop de colze al braç. ja no sé on cal agredir Chica, per a deixar-lo KO. Un fenomen de la ciència.
Bones perspectives
Que bé que se li posaven les coses a l'Espanyol. Tot feia pensar en una possible victòria. Era d'esperar que en una de les seves encertades lectures, Pochettino disposés un futbol que facilités l'arribada en perill a la porta contrària. I no va fer una mala pensada quan va decidir l'entrada de Dàtolo. Un home que ajudaria a obrir el joc per la banda, que sempre molesta un defensa en minoria. Possiblement no va estar tant encertat en escollir l'home substituït, Javi Màrquez.
El València també havia fet un canvi. Un canvi de genis. Vicente per Joaquin. Un geni "d'esquerra" a canvi d'un de "dreta". Podia semblar tot un consol, ja que Dídac Vilà no em genera tota la confiança. Li veig una descoordinació física en alguns moviments que em fa témer el pitjor en massa ocasions.
Final de l'onze i el tretze
El tram final es presentava amb un duel d'extrems esquerres "11's" de gran qualitat, Dàtolo-Vicente. Tractant-se del primer partit del 2011, era un final d'onzes amb tot l'aventatge pels pericos ja que el València jugava amb 10.
L'Espanyol ho va intentar sense despentinar-se en excés, i les oportunitats van arribar. El braç dret de Guaita podria ser santificat, en companya de la mare de Déu del desemparats. Va estar l'autèntic protagonista d'aquest tram final, amb l'excepció de l'àrbitre.
L'àrbitre i el seus assistents, ja que en el descompte va acabar amb les il·lusions periques, en permetre als Valencians sumar el segon gol, en una jugada amb una successió de fores de joc posicionals i reals, que van decidir el resultat. 2 a 1. Van ser onze contra tretze.
L'any no comença bé. El dia de reis, tampoc pinta massa positiva, si no se'ns apareixen els Mags en forma de regal. Tampoc cal demanar res excessiu. Només justícia. Justícia arbitral.
No vull ni imaginar que estaria passant en aquest moment a nivell de mitjans informatius si Barça i/o Madrid agusin perdut el darrer partit del 2010 per un penal injust, i el primer del 2011 per un orsai múltiple al darrer minut.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
