At. de Madrid 4-Espanyol 0
És molt difícil fer previsions optimistes, si per fer aquest balanç cal comptar amb dades tan decebedores com les que es pot obtenir mirant les vegades que s’ha xutat a porta els darrers 180 minuts, per no tirar més enrere. Tres vegades. Si a això hi hem d’afegir que Paolo Rossi no juga a l’Espanyol. La situacio que passa l’equip no sorprendre a ningú.
Les absències de Marqués, Pareja i Ivan Alonso, a banda de la quasi perpètua de De la Peña, no eren un bon presagi. Era però l’oportunitat de veure un altre equip i donar peixet a homes que no estem acostumats a gaudir.
Merda
Nakamura tornava a l’equip. Per veure Coro, Ben Sahar va caldre esperar a la segona part. Res a destacar. El japonès gairebé dona les mateixes sensacions i prestacions a la banqueta, que sobre la gespa. Igual d’absent. I quan va poder donar opcions a una suposada reacció de l’equip, va i rellisca. Merda, merda, merda!
Al darrere, el coneixement i suposada compenetració d’antic de Roncaglia i Forlín, es posava a prova davant l’acció d’homes de solvència contrastada com ara Forlán, Agüero (formidable, tot el partit), Reyes, Simao i Jurado. Sense Pareja, la pilota no surt en condicions del darrere.
En general també massa errades al darrere i molta mala sort al primer gol, quan Forlán rep una pilota en un rebuig de Moisés.
Caricatura
L’equip cada vegada sembla més una caricatura, del que va enlluernar per la seva decisió, lluita i contundència en la remuntada del final de lliga passada. Jugadors que s’amaguen, pilotes que no circulen, partit que no es guanyen ni ala pissarra.
La vergonyosa actuació, va acabar amb un resultat de vergonya 4-0, propiciat per l’expulsió de Rocaglia, que no te mesura, ni fre.
Esperem que el fre si doni un cop de mà a l’equip. L’equip està en caiguda lliure i no sembla tenir a mà un paracaigudes que doni tranquilitat a l’equip abans d’acabar l’any. Tornem a organitzar un stage que situï l’equip, que el torni a posar en òrbita i torni la mora a una afició que ja no sap de quin mal morirem. Continuem engripats. Estem cardats!
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 30 de novembre del 2009
dilluns, 23 de novembre del 2009
Infectats de G “A”
Espanyol 0 - Getafe 2
Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.
El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.
Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.
Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.
Crisi dels 40
No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.
Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.
Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.
Gran badada
Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.
Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.
D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.
Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.
El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.
Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.
Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.
Crisi dels 40
No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.
Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.
Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.
Gran badada
Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.
Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.
D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.
Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 2 de novembre del 2009
No sempre és diumenge
Espanyol 1 – Valladolid 1
Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.
De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.
L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.
Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.
Carregar a l’esquerra
L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.
La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.
Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.
“Míster assistance”
Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....
Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.
Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.
Artur
No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.
L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.
De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.
L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.
Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.
Carregar a l’esquerra
L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.
La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.
Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.
“Míster assistance”
Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....
Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.
Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.
Artur
No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.
L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
