Espanyol 3 – Rayo Vallecano 2
Guanyar, encara que fos jugant igual de malament que sempre, amb decisions arbitrals polèmiques, i al temps de descompte, era una de les coses que necessitava com l'aire que respira, l'equip de Pochetttino. Si cada vegada que es juga amb un dels molts equips inferiors del campionat, es regalen igualment els tres punts, no serà possible salvar el coll. En aquests partits s'ha de sumar sempre.
Magnífic i inoblidable, el detall que la plantilla blanc i blava, va tenir abans de començar el partit, en vers al nostre company recentment desaparegut Pedro Segura. Una d'aquelles accions en el quals li toca donar la cara i refermar-se a un club que no pretén res més que ser un club esportiu.
Les altes mèdiques i esportives de jugadors com Baena i Sergio Garcia, pressuposaven canvis a l'alineació titular. Els canvis, però no els van tenir en compte d'entrada. Després de 15 de dies de descans en què el mitjans han escrit i parlat massa del club, per diverses polèmiques, la darrera destapava que amb Simao passa alguna cosa. Sobre la gespa encara no ha demostrat res i Pochettino només el vol si aporta futbol i experiència. La cosa sembla clara, encara que els mitjans d'això en fan una notícia, quan al meu parer és més noticiable que un home que pot afavorir molt més el joc de control, com ho és Sergio Tejera, es quedi fora de la convocatòria, que no pas el portuguès.
L'alineació era d'entrada tant defensiva, com la que ens té acostumats Pochettino quan el rival és el Barça. Javi López, recuperava la confiança del “míster”, i en el seu conegut paper de comodí, acabava jugant un dels seus millor partits a la mitja punta. Dona la impressió que Pochettino continua fent proves, com si encara estiguéssim a Peralada.
Fútbol cardíac
Deixa Verdú com únic home capaç de controlar la pilota, sense envoltar-lo de Gómez o Tejera, sembla del tot suïcida. Més de la meitat de les pilotes que arriben a mig camp, acaben seguint la circulació cap endarrere i acabant comprometent Cristian Álvarez, i posant a prova l'estat cardíac dels afeccionats.
En una d'aquestes circulacions, el màxim exponent de toc de la pilota, Joan Verdú, la donava al contrari. Era el minut 11, i després d'una confusa jugada amb dues rematades de Baptistao, la pilota era extreta per Héctor sobre la mateixa ratlla. No sabria dir, si era dins o fora. Com sempre quan es dubte, el perjudicat és l'Espanyol. 0 a 1.
El pessimisme tornava a imposar-se en el joc, ja prou dubitatiu dels blans i blaus. Al davant, hi havia un d'aquests 8 ó 10 equips de la competició que són clarament inferiors a l'Espanyol, però se'n sortien prou bé. El Rayo juga amb una defensa avançada, a l'estil d'alguns grans. Per lo bò i per lo dolent. Contínuament atrapa algun atacant despistat en orsay, i en la mateixa proporció facilita accions de gol al rival.
En una d'elles, Verdú protagonitzava l'única arribada d'atac de la primera mitja hora, la posava al pal després d'una jugada de Longo. La següent ocasió, ja al minut 36, era l'empat. Víctor robava i activava el contraatac. Verdú revia i amb la classe innegable que posseeix, la clavava dins la porteria . 1 a 1.
Tornava la il·lusió, tot i que en el minuts restants l'equp no millorava en excés.
La segona part no suposava l'esperada entrada de Sergio G. Tampoc la de Baena, tot i que Forlín ja tenia una targeta groga.
Revifalla
Segurament aquest inici van ser els millors minuts. Es veia a venir el gol, i al minut 4 Verdú tornava a resoldre una jugada amb diferents oportunitats i fins i tot unes mans defensives. Ara si que se'ns posava una bona cara. El partit s'havia de certificar amb un parell més de dianes. Semblava el moment de fer sortir Sergio G. Pochettino seguia gasiu.
De nou Verdú era a punt de marcar i culminar un hat-trick, en un contraatac que desarmava la defensa avançada. La vaselina sortia per sobre el travesser.
L'Espanyol no aconseguia matar el partit i es repetia aquella jugada de sempre, en què sense fer gran cosa, el rival tornava a empatar. Minut 17, 2 a 2. Una jugada molt lluitada pel Chori, deixava sol dins l'àrea al mateix Baptistao.
Cares llargues. Quedava partit, però aquella empenta dels primers minuts de la represa, s'havia esvaït. Una mica d'esperança arribava al minut 23, quan de manera força rigorosa l'àrbitre Andújar expulsava Labaka, que anava passat de voltes a l'estil Wakasso, feia caure a Javi López a prop de l'àrea.
El Rayo quedava amb 10, i Pochettino feia entrar Baena i Sergio per Forlín i Wakasso. Aquesta començava a ser una alineació amb més cara i ulls. El futbol, no ho notava. Es notava la superioritat , però en arribar la pilota a l'àrea vallecana el perill era inexistent.
Final feliç i de suspense
Les coses no milloraven, i era més aviat el Rayo qui feia patir al defensa local. Per acabar d'enrredar-ho, Colotto veia una segona targeta groga, i els 10 darrers minuts es jugaria 10 contra 10. A la jugada següent, Javi queia lesionat. Entrava Stuani.
Als darrers 5 minuts de temps reglamentari, el Rayo tenia dues clares ocasions, mentre l'Espanyol només ho intentava en desafortunades accions de Longo, que va jugar el seu pitjor partit de blanc i blau. No va estar ni pressionant la sortida de pilota, ni trencant esquemes defensius com en altres partits.
Encara sort, que l'àrbitre va afegir 4 minuts. En aquesta estona en va tenir prou Sergio Garcia per emportar-se amb empentes i rodolons, una pilota que amb l'esquerra va posar al punt de penal, per a què Stuani rematés al fons de la xarxa amb el cap. 3 a 2. Final i cap a casa amb il·lusió. Esperem que la moral s'aixequi i les coses es posin al seu lloc. Dissabte vinent el perillós Màlaga ens vindrà a posar a prova.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
