Almeria 0 - Espanyol 3
D’aquesta manera tant breu i senzilla, definia Oriol Vidal el pas de la piconadora de Pochetino per Almeria. I li haurem de fer cas. Per la confiança que li tenim i perquè, del tot del tot, no ho vam poder veure en la retransmissió televisiva. En un excés de “professionalitat” algú va preferir fer-nos mostrar 60 minuts d’un partit intranscendent, mentre ens en deixava veure només 37 d’un altra de decisiu pel futur de l’esport català.
Salvats. Era el que importava. També estava per veure fins a quin punt l’Almeria s’ho prendria de manera seriosa. Ningú podrà dir, que els andalusos estaven ja de vacances. En el primer quart d’hora havien fet 11 faltes, per quatre l’Espanyol. No cal dir res més.
Terra santa
Al llarg del partit David i Roman van provar l’abast dels tacs de les botes dels andalusos. L’Espanyol tornava a jugar amb un seguit de baixes, molt importants. Sánchez i Pareja la darrere, Ivan i Raul davant. Algú comentava dies enrere que a la LFP només haurien de valdre les jornades en què ha jugat Ivan de Peña. L’Espanyol estaria de la champions cap amunt. Però cal recordar, que sense ell, l’equip també ha sumat punts i ha jugat bons minuts. Sobretot des de l’stage de Navata. Espai sagrat per a l’espanyolisme. Terra santa. El Sarrià de l’Empordà.
I de una major insistència en jugar a l’ata i de una major xifra d’oportunitats van arribar els tres gols. Ivan Alonso LM, reivindicava una vegada més l’encert del seu fitxatge. Coro tornava a ser un dels símbols vivents d’aquest equip. Kameni no fallava gens.
Pitonisos
I quan se juga així i es goleja amb facilitat, poc importa el que passi en els altres camps. Poc importa que d’altres equips regalin punts. Que grans dissenyadors “inventin” la ratlla prima a la samarreta. Que la televisió no ens deixi gaudir amb el nostre equip. Que els mitjons d’algun equip, confirmin allò “del único representante español vivo en la fase final de la champions”. Que els Pitonisos fallin més que les escopetes de fira. Que cançons i politons, juguin també a fer futurologia. Que les noies guapes es pintin les galtes blaugrana (quin mal gust!).
Encara queda un partit. L’amic Joan em feia memòria de tantes coses que han passat als darrers anys. I em deia, si guanyen diumenge, l’Espanyol de Pochetino i els altres dos (Màrquez i Mané, que també deuran cobrar prima. I Herrera), haurà acabat la lliga només amb un punt menys que després de la magnífica i rara, temporada passada. Si ajuntessin la primera volta de l’any passat amb la segona d’aquest any, tampoc vull imaginar quina mena d’adjectiu mereixeria l’equip, ni a quin objectiu hauria arribat.
Quan anem a sopar? Poche
Recordo també la clarividència de l’amic Èric, quan a la mitja part del Camp Nou em va dir que guanyariem i ens salvaríem. I la del meu amic Pedro Wang, que amb seva saviesa oriental em deia mentre es jugaven els darrers minuts contra el Real Madrid, a Montjuïc, l’Espanyol se salva segur. Una saviesa i una seguretat que per moments van il·lusionar a un pessimista de mena. Gràcies i Felicitats a tots. I bons aguris. Mai m’havia trobat en la situació actual. És a dir, acabar una temporada amb el convenciment que a la següent tindrem un gran entrenador a la banqueta. Gràcies, Pochetino. Quan anem tota la penya a sopar?
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 25 de maig del 2009
dilluns, 18 de maig del 2009
Alea iacta est
Espanyol 1 - Athlètic de Bilbao 0
Ja sé que les matemàtiques encara ens podrien fotre una bona putada, però tinc la sensació que la cosa s’ha acabat i bé. És evident que contràriament al que havia pressuposat no serà possible salvar-se amb 39 punts, però amb 41 podria ser que si. De fet tots els pronòstics dels pericos hem trencat amb la presumpta fama del Pitoniso Pito. No reivindico que mirem ja al futur donant per fer que la cosa s’ha acabat. Però, tot ho marca.
Per si no us hi heu fixat, el temps passa tant ràpid que ja sembla que estem en època de pretemporada i tornejos d’estiu. Si no, expliqueu-me que era allò que ahir es jugava a Son Moix. El ciutat de Palma. I a la Corunya d’aquí quinze dies es juga el Teresa Herrera. Perquè si no és així, el que ahir es jugava a Palma era un “tongo” com una catedral. Segurament el Mallorca, per por, fa dos mesos que va canviar un penal per els tres punts que preveia més que imprescindibles a dues jornades de la fi del campionat. Històries brutes, d’aquelles que afecten al futbol. Afortunadament el nostre equip se’n ha sortit sense necessitar favors aliens.
“Entrada cotxina”
Contra l‘Athlètic, tot semblava indicar que seria bufar i fer ampolles. Un equip rendit, sense opcions, ressacós, fora de forma, sense ganes de fotre cosses...bla, bla, bla. Per començar el seu jugadors més dur, Gurpegui, i que no va jugar la final de la Copa, i el seu home de més talent, Susaeta, que tampoc ho va fer dimecres, sortien a l’equip inicial. Un equip que se suposava “de circumstàncies”. Circumstàncies delictives, diria jo. Mentre Nené i de la Peña van ser al camp, els va ser impossible fer dues passes amb la pilota als peus. Al minut catorze de la segona part és va produir una jugada, que ben bé podria entrar a la història del futbol. Podria figurar com “entrada cotxina del ximple” per excel·lència a l’enciclopèdia del futbol. La cosa va anar més o menys així. Entrada de Iraola a Nené, suposadament per prendre-li la pilota. Amb la cama dreta caça la cama esquerra de Nené, i en no aconseguir res, automàticament llança la cama esquerra a la caça de la dreta de Nené. La situació esperpèntica és tan acrobàtica, que Iraloa cau lesionat.
Hem posa de mala llet sentir als culers queixar-se del joc brut de l’Atlètic. Del joc bruts d’alguns equips del nord d’Espanya, no se’n pot queixar ni el Barça ni al Madrid. Ells van l’assegurança d’un àrbitre que a la primer de canvi ensenyarà targeta. Això ho peteixen la resta d’equips, i el de diumenge a Montjuïc en va ser un exmeple.
Bona lectura
I de futbol, no n’hi va haver massa. Com tantes altres vegades, en les bones passades avançades de Ivan. Unes passades que tenen ja ara un altra jugadors que les llegeix força bé. Callejón. Una bona aposta de futur a la davantera blanc i blava. Només li fa falta afinar més la punteria. De fet, ara Tamudo te l’escopeta encara més desajustada. De la primera part en destacaríem només dues clares lectures de Callejón, sense final feliç. Les males arts dels bilbaïns (vils veïns). La lesió desafortunada de Sergio Sànchez, que va haver de deixar el camp a canvi de Chica.
Només començar la segona part Luís Garcia va tenir una altra gran oportunitat, que va semblar marcar una millora en el joc blanc i blau. Certament va existir millora, si bé tampoc res de l’altra món.
De la segona part també en van destacar la facilitat rematadora de cap de Llorente, que va responde bé Kameni. L’entrada ja esmentada de Iraola. Ell i Nené, van ser substituït. I va sortir l’home de la grans jornades. Ferran Corominas, tant oblidat per Pochetino, va tornar al camp per ser decisiu. I gairebé ho va ser quan amb massa gana de pilota va entrar a l’àrea driblant uns quants jugadors, sense fer gol. Però dos minuts després, va txocar a l’àrea amb un defensa. Que voleu que us digui. Possiblement era penal. Però els equips modestos no acostumen a trobar àrbitres que els xiulin penals així a favor.
A menjar-s’ho tot!
D’aquí, era el minut 23, fins al final, unes ganes de sentir el xiulet final.... Fins que es va sentir i ens vam sentir alleugits.
I ara, de nou, cal prendre la calculadora i buscar de quina manera ens toca patir menys. Si ho fem com altres, que esperen guanyar una lliga amb l’entrebancada del rival, ens estaríem equivocant. No sé de quina manera ens esperaran a Almeria, però si que sé de quina hi han de sortir els homes de Pochetino, sense Tamudo, Pareja, De la Peña, Sergio Sanchez.... encara que hagi de vestir-se de curt en Dani i el seu vibrador. A menjar-s’ho tot. Tal com va sortir Coro.
Escrit per l'Eugeni Rius
Ja sé que les matemàtiques encara ens podrien fotre una bona putada, però tinc la sensació que la cosa s’ha acabat i bé. És evident que contràriament al que havia pressuposat no serà possible salvar-se amb 39 punts, però amb 41 podria ser que si. De fet tots els pronòstics dels pericos hem trencat amb la presumpta fama del Pitoniso Pito. No reivindico que mirem ja al futur donant per fer que la cosa s’ha acabat. Però, tot ho marca.
Per si no us hi heu fixat, el temps passa tant ràpid que ja sembla que estem en època de pretemporada i tornejos d’estiu. Si no, expliqueu-me que era allò que ahir es jugava a Son Moix. El ciutat de Palma. I a la Corunya d’aquí quinze dies es juga el Teresa Herrera. Perquè si no és així, el que ahir es jugava a Palma era un “tongo” com una catedral. Segurament el Mallorca, per por, fa dos mesos que va canviar un penal per els tres punts que preveia més que imprescindibles a dues jornades de la fi del campionat. Històries brutes, d’aquelles que afecten al futbol. Afortunadament el nostre equip se’n ha sortit sense necessitar favors aliens.
“Entrada cotxina”
Contra l‘Athlètic, tot semblava indicar que seria bufar i fer ampolles. Un equip rendit, sense opcions, ressacós, fora de forma, sense ganes de fotre cosses...bla, bla, bla. Per començar el seu jugadors més dur, Gurpegui, i que no va jugar la final de la Copa, i el seu home de més talent, Susaeta, que tampoc ho va fer dimecres, sortien a l’equip inicial. Un equip que se suposava “de circumstàncies”. Circumstàncies delictives, diria jo. Mentre Nené i de la Peña van ser al camp, els va ser impossible fer dues passes amb la pilota als peus. Al minut catorze de la segona part és va produir una jugada, que ben bé podria entrar a la història del futbol. Podria figurar com “entrada cotxina del ximple” per excel·lència a l’enciclopèdia del futbol. La cosa va anar més o menys així. Entrada de Iraola a Nené, suposadament per prendre-li la pilota. Amb la cama dreta caça la cama esquerra de Nené, i en no aconseguir res, automàticament llança la cama esquerra a la caça de la dreta de Nené. La situació esperpèntica és tan acrobàtica, que Iraloa cau lesionat.
Hem posa de mala llet sentir als culers queixar-se del joc brut de l’Atlètic. Del joc bruts d’alguns equips del nord d’Espanya, no se’n pot queixar ni el Barça ni al Madrid. Ells van l’assegurança d’un àrbitre que a la primer de canvi ensenyarà targeta. Això ho peteixen la resta d’equips, i el de diumenge a Montjuïc en va ser un exmeple.
Bona lectura
I de futbol, no n’hi va haver massa. Com tantes altres vegades, en les bones passades avançades de Ivan. Unes passades que tenen ja ara un altra jugadors que les llegeix força bé. Callejón. Una bona aposta de futur a la davantera blanc i blava. Només li fa falta afinar més la punteria. De fet, ara Tamudo te l’escopeta encara més desajustada. De la primera part en destacaríem només dues clares lectures de Callejón, sense final feliç. Les males arts dels bilbaïns (vils veïns). La lesió desafortunada de Sergio Sànchez, que va haver de deixar el camp a canvi de Chica.
Només començar la segona part Luís Garcia va tenir una altra gran oportunitat, que va semblar marcar una millora en el joc blanc i blau. Certament va existir millora, si bé tampoc res de l’altra món.
De la segona part també en van destacar la facilitat rematadora de cap de Llorente, que va responde bé Kameni. L’entrada ja esmentada de Iraola. Ell i Nené, van ser substituït. I va sortir l’home de la grans jornades. Ferran Corominas, tant oblidat per Pochetino, va tornar al camp per ser decisiu. I gairebé ho va ser quan amb massa gana de pilota va entrar a l’àrea driblant uns quants jugadors, sense fer gol. Però dos minuts després, va txocar a l’àrea amb un defensa. Que voleu que us digui. Possiblement era penal. Però els equips modestos no acostumen a trobar àrbitres que els xiulin penals així a favor.
A menjar-s’ho tot!
D’aquí, era el minut 23, fins al final, unes ganes de sentir el xiulet final.... Fins que es va sentir i ens vam sentir alleugits.
I ara, de nou, cal prendre la calculadora i buscar de quina manera ens toca patir menys. Si ho fem com altres, que esperen guanyar una lliga amb l’entrebancada del rival, ens estaríem equivocant. No sé de quina manera ens esperaran a Almeria, però si que sé de quina hi han de sortir els homes de Pochetino, sense Tamudo, Pareja, De la Peña, Sergio Sanchez.... encara que hagi de vestir-se de curt en Dani i el seu vibrador. A menjar-s’ho tot. Tal com va sortir Coro.
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 11 de maig del 2009
Athletic 3 - 2 Espanyol
Que bo que és Forlán!
Quin ens havia de dir que a 3 partits i mig del final de la lliga ja estaríem salvats.... I no només ho estàvem, si no que tot pintava de collons. Haurem de confiar en la poca necessitat dels nostres dos pròxims rivals, per veure com sumem el tres punts que ens fan falta.
L’Espanyol tornava a presentar un equip amb Chica al lateral esquerre per substituir l’absència de David Garcia. La presència de Chica resultaria quasi decisiva en el partit. Un partit que havia començat molt “sosset” i que va acabar més que emocionant.
Un principi molt negatiu per a Raul Tamudo, que sense punteria ni velocitat, veia escapar dues clares ocasions de gol, una d’elles amb un més que possible penal del que en sortiria lesionat. Roman el substituiria.
40 manotazos, i dos gols
Però al minut 31 arribaria la jugada decisiva. Perea, al més pur estil Pepe, li etzibava un cop de puny a Chica, que l’àrbitre no dubta a decidir l’expulsió del Colombià. En aquesta jugada es va tornar a veure la parcialíssima, i típica locució dels periodistes del canal plus. No havien vista gran cosa i a la jugada següent Jarque li tocava el pit a Simao, i deien que havia estat una jugada similar a la de Perea. Vergonyós.
I al minut 36 Pernia li feina un penal, que segons el canal plus no ho era, i l’àrbitre si que el veia. Nené l’executava amb magisteri. 0 a 1. Tenim llançador de penals i dels bons.
I tres minuts després, i també amb ofici, Nené executava una falta que Jarque rematava amb els collons, o una mica més avall. O a 2.
Tot apuntava bé, tret dels locutors del plus que en la seva parcial impotència, van veure “40 manotazos” en una entrada de Jarque a Aguero.
Nene encara marcava el que podia haver estat el tercer abans del descans, si no fos per un xiulet de l’àrbitre, que començava a semblar que volia compensar als matalassers pel penal, l’expulsió i el poc encert, fina aquell moment.
La gasosa
A la segona part, després d’uns moment en que es podia seguir somniant, amb una rematada de cap fallada per Sergio Sanchez a boca de canó, l’ Atlètic es va comportar com una gasosa. En destapar-se va començar a fer un futbol que semblava que juguessin amb 15.... i que bo és Forlan i que imprevisible es Agüero.
Ens van clavar dos gols en un quart d’hora, en la que Chica va haver d’abandonar definitivament, encara grogui de l’atropellament de Perea.
Com els passa a les gasoses, una vegada destapades s’esbraven. Però tot i això, i la superioritat numèrica, jo ja hauria signat l’empat. No perquè no confiés en els jugadors blanc i blaus. Era perquè em temia molt que l’àrbitre xiularia un penal en contra de l’Espanyol. De fet d’aquí al final hi va haver més futbol d’atac de l’Espanyol que no pas de l’Atlético, que es veia sovint interromput per un linier que només veia fores de joc.
I de penal no n’hi va haver cap. Si però hi va haver una falta a semicercle de l’àrea. Es van viure moments de nerviosisme quan Hettinga i Agüero van molestar Kameni en la col·locació de la tanca defensiva, sense que l’àrbitre digués res. Em va semblar inversemblant. No ho havia vist mai. I l’àrbitre passant de tot. Sort que el xut de Forlán no va entrar. Hi va haver diverses ocasions de perill a l’àrea blanc i blava. A la matalassera ho aturava el linier, fins que en una altra gran jugada d’atac Forlán posava el 3 a 2 final, ja en temps de descompte.
Una derrota que ha de servir per a seguir tenint els peus a terra. Per pensar en que cal guanyar diumenge vinent. I el més important, no ha d’afectar la moral dels jugadors, la classificació es manté gairebé intacta. Tot segueix igual i queda menys. Llàstima de segona part
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
Quin ens havia de dir que a 3 partits i mig del final de la lliga ja estaríem salvats.... I no només ho estàvem, si no que tot pintava de collons. Haurem de confiar en la poca necessitat dels nostres dos pròxims rivals, per veure com sumem el tres punts que ens fan falta.
L’Espanyol tornava a presentar un equip amb Chica al lateral esquerre per substituir l’absència de David Garcia. La presència de Chica resultaria quasi decisiva en el partit. Un partit que havia començat molt “sosset” i que va acabar més que emocionant.
Un principi molt negatiu per a Raul Tamudo, que sense punteria ni velocitat, veia escapar dues clares ocasions de gol, una d’elles amb un més que possible penal del que en sortiria lesionat. Roman el substituiria.
40 manotazos, i dos gols
Però al minut 31 arribaria la jugada decisiva. Perea, al més pur estil Pepe, li etzibava un cop de puny a Chica, que l’àrbitre no dubta a decidir l’expulsió del Colombià. En aquesta jugada es va tornar a veure la parcialíssima, i típica locució dels periodistes del canal plus. No havien vista gran cosa i a la jugada següent Jarque li tocava el pit a Simao, i deien que havia estat una jugada similar a la de Perea. Vergonyós.
I al minut 36 Pernia li feina un penal, que segons el canal plus no ho era, i l’àrbitre si que el veia. Nené l’executava amb magisteri. 0 a 1. Tenim llançador de penals i dels bons.
I tres minuts després, i també amb ofici, Nené executava una falta que Jarque rematava amb els collons, o una mica més avall. O a 2.
Tot apuntava bé, tret dels locutors del plus que en la seva parcial impotència, van veure “40 manotazos” en una entrada de Jarque a Aguero.
Nene encara marcava el que podia haver estat el tercer abans del descans, si no fos per un xiulet de l’àrbitre, que començava a semblar que volia compensar als matalassers pel penal, l’expulsió i el poc encert, fina aquell moment.
La gasosa
A la segona part, després d’uns moment en que es podia seguir somniant, amb una rematada de cap fallada per Sergio Sanchez a boca de canó, l’ Atlètic es va comportar com una gasosa. En destapar-se va començar a fer un futbol que semblava que juguessin amb 15.... i que bo és Forlan i que imprevisible es Agüero.
Ens van clavar dos gols en un quart d’hora, en la que Chica va haver d’abandonar definitivament, encara grogui de l’atropellament de Perea.
Com els passa a les gasoses, una vegada destapades s’esbraven. Però tot i això, i la superioritat numèrica, jo ja hauria signat l’empat. No perquè no confiés en els jugadors blanc i blaus. Era perquè em temia molt que l’àrbitre xiularia un penal en contra de l’Espanyol. De fet d’aquí al final hi va haver més futbol d’atac de l’Espanyol que no pas de l’Atlético, que es veia sovint interromput per un linier que només veia fores de joc.
I de penal no n’hi va haver cap. Si però hi va haver una falta a semicercle de l’àrea. Es van viure moments de nerviosisme quan Hettinga i Agüero van molestar Kameni en la col·locació de la tanca defensiva, sense que l’àrbitre digués res. Em va semblar inversemblant. No ho havia vist mai. I l’àrbitre passant de tot. Sort que el xut de Forlán no va entrar. Hi va haver diverses ocasions de perill a l’àrea blanc i blava. A la matalassera ho aturava el linier, fins que en una altra gran jugada d’atac Forlán posava el 3 a 2 final, ja en temps de descompte.
Una derrota que ha de servir per a seguir tenint els peus a terra. Per pensar en que cal guanyar diumenge vinent. I el més important, no ha d’afectar la moral dels jugadors, la classificació es manté gairebé intacta. Tot segueix igual i queda menys. Llàstima de segona part
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
dimarts, 5 de maig del 2009
Espanyol 3 – València 0
Pibes, que bueno que vinisteis!
Ostres, nens i nenes, que grans que som! Que grans ens hem fet!
Des del dia que es va contractar Pochetino que una cosa estava clara: Es lluitaria fins l’extenuació. Per avisar els més incrèduls, de la Penya ho va assegurar als que no ho creien, després de l’stage de Navata. L’aportació de Pochetino (que ja presideix en forma de pòster l’habitació del meu fill) i la de Pareja i Román, només es pot resumir en l’agraïment etern que li podem tenir al futbol argentí, com en altra temps al futbol paraguaià.
La visita d’un dels aspirants a guanyar la lliga a principi del campionat, i encara aspirant a jugar la xampions, no ens podia deixar indiferents. A la por justificada s’hi podia afegir algun altra detall com la preocupació que suposava a la banda esquerra de la defensa, l’absència de l’incombustible David Garcia (un altra dels símbols de la recuperació perica) i la tornada de Joaquín. Jo recordo Joaquin en la seva època Bètica, anul·lat per David. Bé, per David i alguna ajuda defensiva coordinada (ADC), que ha recuperat amb tanta eficàcia el sistema defensiu espanyolista.
I els primeres jugades del partit ja van tenir en el Espanyol, un equip atacant. Descaradament atacant, que es va anar diluint, fins arribar a un conservadorisme exasperant. Una exasperació que es pronunciava cada vegada que combinaven Silva i Villa a la vora de l’àrea. Dos jugadors massa perillosos per un equip en estat cardíac, camí de la recuperació definitiva.
També em va posar cardíac Clos Gómez, quan en una jugada de Luis Garcia per l’extrem dret va fer una falta, desprésd’0haver-ne rebut tres de consecutives del seu defensor. No hi ha dret!
Una primera part tàcticament travada.
Moltes ocasions
I la segona part va seguir força travada en els primers minuts, fins que l’equip va recuperar aquesta descarada vocació atacant que té des de Navata. I es van començar a succeir les oportunitats de gols. Moltes i diverses, amb el porter César de protagonista, i una gran oportunitat de cap de Villa, fruit de la gran mobilitat atacant dels homes punta de València.
De nou, un gran desgast físic. Amb una víctima. La de sempre, els darrers partits. Un home que es deixa la pell, fins i tot en ADC’s (ajuda defensiva coordinada). Ivan Alonso LM, que es va retirar asfixiat. I va entrar Roman. Per a mi, el canvi esperat. De la Peña avançava la posició i Roman al mig centre. Un mig centre amb molta arribada. I no van passar ni cinc minuts. Va arribar l’esperada ATP (assistència al trenca-pilotes).I collons com la va trencar! Una combinació per l’esquerre entre Chica i Nené, va acabar en l’ATP a un Roman que arribava embalat i trencava la bola amb l’esquerra. Patapam!
Morientes i Vicente
I l’equip no s’hi va conformar, i de nou més ocasions. El València intentava reaccionar, i a mi el que més m’espantava era el que passava a la banda. Morientes i Vicente (letal en les seves corredisses per l’esquerra), estaven escalfant, i van acabar entrant per substituir un central i mig campista. Això també era vocació d’atac.
Tamudo, també asfixiat donava pas a Callejón. Tot quedava encalmat al minut 37, quan Pareja executava de manera magistral una falta des del mig-cercle de la frontal.
El mateix ofici evidenciat al mes d’abril segueix al Maig.
I mentre passaven els minuts, es produïa un altra fet paradoxal. Kameni, aquell porter que ens posa tant sovint de mala llet i que molts com jo l’hauríem assegut a la banqueta, quan vam tenir clar que no tenia cap intenció de renovar pel club blanc i blau. Kameni, batia un récord de imbatibilitat. A mi no m’hauria fet cap angoixa, que Villa ens marqués un golet... als darrers minuts. Més que res per baixar els fums als culers i al seu malcarat davanter centre. Però, no. Lluny de tot això Luís Garcia era objecte d’un penal d’aquells que mai ens xiulen, i Nené executava el 3 a 0.
Ai el finançament !
Es diu que calen 42 punts. Ara ja és més fàcil. Jo creia que amb 39 en tindríem prou. El més important és el missatge de Pochetino després del partit: Encara no està decidit. En els meus càlculs, molt diferents que els del Pitoniso pito. Hi ha els punts de l’Almeria i els del Bilbao,i que el Màlaga i l’Atlètic de Madrid no es refiïn. Anem embalats!
Com aniran també d’embalats els que ens volen fotre els calers, perquè després del 2 a 6 de la vigília, Madrid ho té fàcil per justificar un pèssim finançament. Haurem de posar Pochetino a la Plaça de Sant Jaume.
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
Ostres, nens i nenes, que grans que som! Que grans ens hem fet!
Des del dia que es va contractar Pochetino que una cosa estava clara: Es lluitaria fins l’extenuació. Per avisar els més incrèduls, de la Penya ho va assegurar als que no ho creien, després de l’stage de Navata. L’aportació de Pochetino (que ja presideix en forma de pòster l’habitació del meu fill) i la de Pareja i Román, només es pot resumir en l’agraïment etern que li podem tenir al futbol argentí, com en altra temps al futbol paraguaià.
La visita d’un dels aspirants a guanyar la lliga a principi del campionat, i encara aspirant a jugar la xampions, no ens podia deixar indiferents. A la por justificada s’hi podia afegir algun altra detall com la preocupació que suposava a la banda esquerra de la defensa, l’absència de l’incombustible David Garcia (un altra dels símbols de la recuperació perica) i la tornada de Joaquín. Jo recordo Joaquin en la seva època Bètica, anul·lat per David. Bé, per David i alguna ajuda defensiva coordinada (ADC), que ha recuperat amb tanta eficàcia el sistema defensiu espanyolista.
I els primeres jugades del partit ja van tenir en el Espanyol, un equip atacant. Descaradament atacant, que es va anar diluint, fins arribar a un conservadorisme exasperant. Una exasperació que es pronunciava cada vegada que combinaven Silva i Villa a la vora de l’àrea. Dos jugadors massa perillosos per un equip en estat cardíac, camí de la recuperació definitiva.
També em va posar cardíac Clos Gómez, quan en una jugada de Luis Garcia per l’extrem dret va fer una falta, desprésd’0haver-ne rebut tres de consecutives del seu defensor. No hi ha dret!
Una primera part tàcticament travada.
Moltes ocasions
I la segona part va seguir força travada en els primers minuts, fins que l’equip va recuperar aquesta descarada vocació atacant que té des de Navata. I es van començar a succeir les oportunitats de gols. Moltes i diverses, amb el porter César de protagonista, i una gran oportunitat de cap de Villa, fruit de la gran mobilitat atacant dels homes punta de València.
De nou, un gran desgast físic. Amb una víctima. La de sempre, els darrers partits. Un home que es deixa la pell, fins i tot en ADC’s (ajuda defensiva coordinada). Ivan Alonso LM, que es va retirar asfixiat. I va entrar Roman. Per a mi, el canvi esperat. De la Peña avançava la posició i Roman al mig centre. Un mig centre amb molta arribada. I no van passar ni cinc minuts. Va arribar l’esperada ATP (assistència al trenca-pilotes).I collons com la va trencar! Una combinació per l’esquerre entre Chica i Nené, va acabar en l’ATP a un Roman que arribava embalat i trencava la bola amb l’esquerra. Patapam!
Morientes i Vicente
I l’equip no s’hi va conformar, i de nou més ocasions. El València intentava reaccionar, i a mi el que més m’espantava era el que passava a la banda. Morientes i Vicente (letal en les seves corredisses per l’esquerra), estaven escalfant, i van acabar entrant per substituir un central i mig campista. Això també era vocació d’atac.
Tamudo, també asfixiat donava pas a Callejón. Tot quedava encalmat al minut 37, quan Pareja executava de manera magistral una falta des del mig-cercle de la frontal.
El mateix ofici evidenciat al mes d’abril segueix al Maig.
I mentre passaven els minuts, es produïa un altra fet paradoxal. Kameni, aquell porter que ens posa tant sovint de mala llet i que molts com jo l’hauríem assegut a la banqueta, quan vam tenir clar que no tenia cap intenció de renovar pel club blanc i blau. Kameni, batia un récord de imbatibilitat. A mi no m’hauria fet cap angoixa, que Villa ens marqués un golet... als darrers minuts. Més que res per baixar els fums als culers i al seu malcarat davanter centre. Però, no. Lluny de tot això Luís Garcia era objecte d’un penal d’aquells que mai ens xiulen, i Nené executava el 3 a 0.
Ai el finançament !
Es diu que calen 42 punts. Ara ja és més fàcil. Jo creia que amb 39 en tindríem prou. El més important és el missatge de Pochetino després del partit: Encara no està decidit. En els meus càlculs, molt diferents que els del Pitoniso pito. Hi ha els punts de l’Almeria i els del Bilbao,i que el Màlaga i l’Atlètic de Madrid no es refiïn. Anem embalats!
Com aniran també d’embalats els que ens volen fotre els calers, perquè després del 2 a 6 de la vigília, Madrid ho té fàcil per justificar un pèssim finançament. Haurem de posar Pochetino a la Plaça de Sant Jaume.
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
