Espanyol 2- Almeria 0

Quan intervenen dos mags

L’evident millora que va mostrar l’equip en el més escandalós dels robatoris de l’anomenat “any prodigiós”, va ser una pista a seguir per arribar a les festes de Nadal en un posició mes còmoda, i més relacionada amb la qualitat de la plantilla. Pochetino i els seus homes va prendre nota, i entre d’altres decisions els va donar el control a Màrquez i Verdu.

Calia encarar les festes amb un plus de tranquil·litat. Tampoc calia fer el ridícul coms uns que jo sé, que per posar-se a l’altura del Nadal religiós i tradicional, l’altra dissabte van fer el caganer demanant el final del partit a l’arbitre-col·lega, i aquest dissabte es van passar els darrers minuts resant davant el pessebre esperant que els cagues el tió. Es tractava de recuperar la confiança en el conjunt. Trobar-se a si mateix. I la cosa no estava massa clara. Hi ha un detall que s’explica per si sol. L’equip encara no te clar, com ho tenen tots els equips, de quina porteria escull a l’hora d’atacar en cadascuna de les parts del partit. L’equip va començar la temporada atacant cap a El Prat, i ara intenta convèncer-se, que cal començar per Cornellà. Evidentment encara estan fets un embolic.

Els tres mags

I van trigar encara uns minuts a trobar-se. Abans Soriano havia posat a prova Kameni,i en procés de la recerca d’un mateix, Callejon va errar en la jugada que com sempre pot canviar el partit i mai arriba. El dia que Callejon la clavi, haurem trencat un mala asturgança.

L’equip combinava amb facilitat, la disposició de Màrquez i Verdú com a conductors del joc blanc i blau era tota una garantia. Les estones en que Pochetino ha fet coincidir sobre el camp a dos dels tres “mags” de l’equip, De la Peña, Màrquez i Verdú, han estat estones de futbol de veritat, futbol en majúscules. I la culminació d’aquesta fantasia no va arribar fina el minut 44. Abans Soriano havia posat a prova, de manera molt seria a Kameni, en una falta molt ben executada.

Però tornem al minut 44. Verdú, va conduir un jugada amb sentit per la banda dreta i va centrar dins l’àrea. Molt a prop de porta. I en lloc d’aparèixer el lluitador Ivan Alonso, va arribar-hi Màrquez, que no es va conformar en rematar, si no va empalar la pilota amb l’exterior del peu, per fer-li seguir una paràbola pel damunt del porter que va entrar per l’altra pal. Pura fantasia. Imatge per somniar. Es trencava amb una altra anècdota terrorífica, l’equip portava 535 minuts sense marcar, sense gairebé xutar a porta.

“Comor?”

I venia la reflexió.... com és possible que Màrquez, hagi jugat tants pocs minuts aquesta temporada? La miopia de Pochetino en vers Màrquez, no és singular. El “flamant” seleccionador nacional tampoc l’ha convocat pel partit de dimarts.

A la segona part, l’equip va sortir a sentenciar sense atabalar-se. Dos rematadors sense experiència ho podrien haver fet, però Moises i Pareja, van demostrar perquè no juguen habitualment de davanters. Verdú si va acostar més, en una altra jugada de fantasia amb Màrquez, que va acabar al travesser en una rematada artística. I no va ser fins al minut 80 quan Coro va aprofitar una altra jugada amb intenció de Màrquez, que havia xutat sec i fort des de fora de l’àrea i Alves havia fet prou rebutjant la pilota. Coro va aprofitar els minuts. I va dedicar el gol a l’amic Jarque. Com cal.

Lateral

En resum, noves i bones sensacions. Pochetino ha d’anar aclarint la situació i incorporant jugadors a l’equip. Ben Sahar i Nakamura són a la recambra. El més de Gener sense Kameni, serà una altra cosa, amb tres punts aconseguits. El cal resoldre amb mes urgència es el lateral dret. Roncaglia va estar mes fluix que al camp nou. Possiblement el pròxim partit, el 2 de Gener a Mestalla serà moment de noves proves. Qui sap si serà el moment de posar Forlin al lateral dret, ja que Victor Ruiz, va tornar a demostrar que pot ser titular i que aporta centímetres que no te l’equip.

Bon Nadal i bon any, més perico i amb més sort.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Barça-Iturralde 1 – Espanyol 0

Indignant

Com ja ve sent habitual, en l’eterna competència amb l’altre equip de la metròpolis, els dies previs al partit, ja havien estat prou indignes. Tothom feia referència a l’absència de Messi. Certa. El menyspreu estava una vegada mes contra els blanc i blaus, amb un rosari de lesionats, entre els quals, el jugador que havia estat clau en el darrer derbi.

A Pochetino li tocava fer un equip de circumstàncies. Si a les lesions hi afegim les darreres ensopegades, calia començar de zero, pujant o no a Montserrat. L’absència de Moises es presentava detreminant. Calia tornar a experimentar.

La defensa “barrufet” necessitava de l’aportació en centímetres de Victor Ruiz. Al mig del camp el seny de Verdú. Davant la lluita d’Alonso. Al bon posicionament de l’equip sobre el camp, Guardiola hi va fer la seva aportació, deixant a la banqueta Abidal, uns dels jugadors mes en forma les darreres setmanes.

M’equivocava

Nomes començar, Coro tenia una bona oportunitat, dins l’àrea. Era en un restaurant abonat a una plataforma digitat, per poder veure el partit. Ja se sap, el pericos no som d’aquest món i no tenim dret a que els bastards que hi fan negoci, ens el deixin veure si no paguem per veure Madrid i Barça. Li vaig comentar a món pare, que ja havíem fet més que els darrers dos partits i mig, i que em temia que no tornaríem a veure noves opcions de gol. M’equivocava.

Contràriament al que passa en els estadis dels equips de part alta de la classificació, Kameni no va estar la figura de l’Espanyol. En prou feina va intervenir. Les poques oportunitats de fer gol del Barça es van errar en el xut final o les va interceptar Kamini o la defensa, en el seu procés d’elaboració. Contràriament, Valdés ala primera part va ser de nou el salvador d’un equip amb fortuna, en estar molt ben col·locat quan Verdú va llançar un xut enverinat des de fora l’àrea.

“Piscinassu”

Quan tot semblava que el partit arribaria a la mitja part amb un esperançador 0 a 0, va aparèixer la indignant actuació arbitral en el seu punt més àlgid. Iturralde es treu un penal de la màniga. A més del pilota d’or de futbol, Messi,i del d’handbol, Henry: el trampolí d’or, serà per Xavi. Quin “piscinassu”, noi!

Barça i Madrid, son iguals. Gaudeixen del mateix benefici arbitral. Davant el dubte, sempre els xiulen a favor.

Només ens queda per confirmar si els coberts que no van aprofitar al migdia, Dani i els seus directius al Drolma, els van aprofitar Iturralde i els seus assistents.

Encallats

A la segona part, Pochetino va voler posar un equip amb mes vocació atacant. Va aparèixer de nou Javi Marquez i ens va agradar. Va desaparèixer Verdú, i no ens va agradar, tot i que era per un home d’atac. Callejon, però va tornar-se a encallar quan va encarar porta amb prou avantatges, per presentar-s’hi i afusellar. L’encallada mes gran va estar en el futbol d’atac que ha fet famós a Guardiola. A la segona part l’equip de casa va repartir tanta o més bronca que el visitant, i als darrers minuts va demanar el xiulet final, com un equip caganer. De fet en dates prenadalenques, el paper de caganer es fa mes fàcil d’assumir. L’unica alegria de la nit la vaig trobar de tornada a casa i amb la il·luminació nadalenca del carrer de casa meu. Es blanc i blava.

Tot i la derrota, l’equip ha de sortir enfortit d’aquest enfrontament. Esperem el retorn de Moises i Marqués, i que Pochetino confiï mes en Verdú, Ben Sahar i Marquez. Any nou, vida nova i que Pochetino hi posi mà. Deixem enrere un any convuls, on el mes positiu ha estat la bona imatge donada al Camp Nou, sempre millor al rival. L’equip s’ho ha de creure. Podem.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Espanyol 0 – Racing 4

Desesperant

Si a més de jugar malament, perds i te’n foten quatre, ja no cal dir gaire més. Tot ens porta a pensar que la cosa va molt malament. Contra el Racing, Pochetino va intentar donar la volta a al truita, inventant una alineació condicionada per les baixes.

Ja fa jornades que res no surt be, ni els experiments de Pochetino. L’any passat totes les decisions eren encertades. Ara es comença a dubtar de tot.

Els aficionats, per mes negatius que siguem, sempre ens sembla creure que tenim la solució a qualsevol problema del nostre club. La tàctica, l’alineació, els gols, els canvis....

Em sembla que els de l’Espanyol ja no sabem on donar-la. I sembla que el nostre “entrenador salvador”, tampoc. O ja no domina el grup, o ja no se sap imposar o ja no demostra el coneixement de la lliga que va demostrar l’any passat. Sense gaires dubtes i amb èxit, l’any passat va saber resoldre amb asos a la màniga, la sempre delicada baixa de Moises i De la Peña.

Víctima Verdú

Ara, en teoria i amb un planter escollit per ell, no li sap trobar solució. Possiblement volia castigar a algú per la desfeta del Manzanares. Verdú, va ser víctima. Jo creia que sense De la Penya i Verdú, la responsabilitat hauria de recaure en Javi Màrquez. El invent Forlin-Baena, era nomes en la seu cap. Ni Verdú, ni Màrquez, ni Nakamura, en la direcció. Si juntament amb Moises, Ivan Alonso és una de les peces més tàctiques de l’equip, el “uru” també quedava la banqueta.

Davant, el gran beneficiat era Ben Sahar. Ja li tocava. Però tenim ganes de veure’l dins l’àrea.

I com fa quinze dies, el primer quart d’hora de l’equip va ser el millor. Ganes i intenció. Com fa quinze dies, i tants d’altres va ser l’estoneta en què Callejon va tenir l’opció de marcar i errar. Ho va fer en una gran passada de PIllud. Lo de Pillud també va ser l’única acció bona de l’argenti, en una tarda per oblidar.

A porteria nomes hi va xutar Ben Sahar, i en orsai. A la primera part, a banda d’això, el Racin va poder fer dos gols, un de cap de Morris i un de claríssim de Tchite, que va errar a boca de canó i sense Kameni davant.

Futur sense esperança

La història de la segona part, és per a oblidar. Els gols en contra van anar caient sense posar-hi oposició, fins a quatre vegades. No vaig ser dels que amb la substitució de Tamudo per Ben Sahar vaig abandonar el campi tancar la tele, però que voleu que us digui, vaig perdre tota l’atenció pel futbol. Que fluix! I és que fa molts dies que la cosa és fluixa i preocupant. Farà un mes que un amic em felicitava per la marxa del nostre equip. L’amic Pedro Wang no és un gran aficionat. Ho segueix mirant la classificació de tant en tant. Es el mateix que l’any passat em va dir que ens salvaríem quan estàvem derrotats a la cua. Li vaig comentar si estava de broma. Si havia vist algun partit. Li vaig explicar que tot era ficció. Que estàvem fatal. No calia ser un visionari. Fins llavors, almenys lluitàvem i estàvem ben posicionats sobre la gesta. Des de llavors, no sabem al que juguem. Em costa creure que Pochetino no pensi el mateix. Em temo que no sap tampoc com sortir-se’n. I esperar sumar punts la pròxima jornada, seria demanar massa.

((Contracrònica: Eugeni Rius))