Llet blanca i màgia negra

Espanyol 1 – Màlaga 2

El camí de la lletera es presumia pla. Era a punt d'arribar prou indemne. Alguns ja veiem el seu contingut ben quallat. Vent a favor semblava bufar amb les ensopegades dels rivals més propers. Tres punts més al sarró, quan de cop i volta i com si fruit d'una situació paranormal la cosa va canviar de cop i volta.

Amb aquell joc i aquella decisió de les bones tardes(o matins) de futbol, a la meitat del primer temps l'equip aconseguia posar-se pel davant després d'un gol murri de Coutinho (1a0), la inspiració es va tallar en sec.

El gol de Cotinho va propiciar la lesió del porter Cavallero. I com passa sovint amb les lesions dels porters es va aturar el món.

Seria un refredament general, seria l'arma psicològica de la incorporació de Kameni al món del futbol, seria que alguns creguessin la cosa ja era coll avall, però el cert és que el partit va reprendre un panorama ben diferent.

Màgia negra

La pilota passava a peus dels malaguenys. En un lapsus de pocs segons estavellaven dues pilotes als pals de Kiko Casilla. A Pochetino li pujava la mosca al nas, feia poca estona, Kameni li havia passat pel costat sense dir, ni mu.

Per sort s'arribava al descans amb el 1 a 0.

A la represa, semblava amb certa timidesa, que l'Espanyol comandava el joc. El moviments, sempre hàbils de Coutinho i Weiss al voltant de Verdú, pressuposaven una amenaça. Pochetinno però, intuïa cert descontrol al mig camp. i va fer canvis que no van poder aturar la decisió de Pellegrini, de anar a per totes, donant entrada a Van Nistelroy.

Kameni i Nistelroy

Casual o decisiva, com l'entrada d'un Kameni que va actuar poc però es va lluir, l'arribada de l'holandes és va traduir en dos gols que arribaven en poc més de tres minuts, en que la defensa va estar innocent com en el gol del Villamarin. 1 a 2, i poc més de 10 minuts per a reaccionar.

Es va intentar posar-hi panys calents amb l'entrada de Pandiani. Però no, l'equip va tornar a desaprofitar una ocasió única per avançar a la classificació. València, Llevant, i els atlètics van punxar. L'Espanyol, no podia ser menys. A veure si amb els 40 punts fets, podem oposar a somniar, o si ja ens tocarà pensar en la temporada vinent.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Rotacions al Villamarín

Betis 1 – Espanyol 1

I la lletera va estar ben a punt d'abocar-se a la segona estació.

No és pas que l'equip no conduís la lletera amb cura per tal que no es malmetés. És que la necessitat del rival i cert conformisme, la van deixar en mans de l'atzar. I cert risc tenia -molt diria jo- el programa de rotacions que va posar en marxa Pochettino.

Si l'equip no estava prou perjudicat per les afegides baixes de Verdú i Sergio G, amb la proximitat d'un nou partit important diumenge vinent contra el Màlaga. Pochettino va decidir donar descans a alguns jugadors.

L'acumulació de targetes l'obligava a tenir cura per l'eix de la defensa, de manera que va reservar Amat i Forlín. Fins aquí l'encert era total. Fer seure a Cristian Gómez, i no posar Romaric a la mitja punta, va mostrar-se des del primer minut una cagada. Una cagada tant gran com prescindir de Weiss. Repeteixo que no tinc res en contra de Rui Fonte, però el seu grau de maduresa l'aparta per ara, de més responsabilitats. L'entrada d'Àlvaro és sempre d'agrair, i més si tenim clara que la ubicació de Uche, és més indicada per lluitar contra Welinton i De Michelis.

Eixut

El partit va ser eixut. I aquí hauríem agraït els tocs de Verdú. La seva absència, més la llarga de Javi Márquez, obligava l'alineació de Cristina Gómez.

El primer temps no va portar enlloc. I quan dic enlloc, vull dir que no recordo a cap dels dos porters fer gran cosa més que el 0 a 0 que assenyalava el marcador. Un altre marcador, el de la possessió, donava lleuger avantatge als pericos. Si algú amb sentit l'hagués conduït, hauríem vist un altra partit.

Pandiani forever

La segona part, no va començar de manera gaire diferent, tot i l'entrada de Cristian. Però alguna cosa hi va haver. Amb el pas del minuts, cada vegada es veia més a prop el 0 a 1. Una reacció virtual que es va transforma en el 1 a 0, que els va mig caure del cel.

Uche també havia entrat per Alvaro, i s'eperava que Weiss fes seure Rui Fonte, quan Pochettino va decir-se per Pandiani. És el rifle i la fama l'acompanyarà fins on el vulgui portar el seu camió.

Li va arribar un centrada, mig de pissarrí, que li va servir Javi López.... i va carregar el fusell. Pam! Hauria estat imparable fins i tot pels gendarmes del Sarkozy. Barraca! 1 a 1. Ja era temps del descompte, i el rifle va esperar per si n'hi arribava una altra.

Pandiani segueix donant punts. Diumenge vinent, més

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius.

Es reviu el conte

Espanyol 3 – Racing 1

Ni el tarannà de bon samarità amb els equips de la part baixa, ni la imbatibilitat del Racing a Cornellà, ni la reedició d'aquell conte de la lletera recitat a coro pels pericos cada setmana de tres partits, van impedir sumar tres punts més dels indispensables si es vol seguir somniant.

Tant pessimistes i coneixedors de la mostra realitat, no sé què passa les setmanes de tres partits, que només d'entrada sembla que ens haguem vist el cul.

Tenim la mania de sumar-ne nou de cop, sense analitzar la realitat.

Per a refredar-ho, i recordar-nos que era el Ràcing, en una jugada ben ximple, en la que tots els defensors van arribar tard, ens feien el 0 a 1 al quart d'hora.

L'Espanyol semblava més el del matí del Rayo, que el del Saragossa o Llevant, i calia no posar-se nervisos. I per a calmar-nos Verdú i Coutinho dibuixaven una simfonia virtuosa, que el geni de l'Eixample col·locava suaument a l'escaire. 1 a 1.

Pintava bé

L'empat era una reconciliació amb el públic i amb ells mateixos. I en aquestes condicions no es feia esperar massa la culminació d'un domini evident, quan Coutinho engaltava un bon xut, en rebutjar de cap la defensa una centrada de Sergio. Poc abans Amat havia rematat un córner que va treure un defensor sota pals.

Pintava fatal

I com Espanyol i tranquil·litat, costa de congeniar, quan la cosa pinta bé, Sergio G es tornava a lesionar. Ara que estava agafant un moment dolç....

Marcador a favor, i bons auguris, que es van mig espatllar en tornar a sortir, a la segona part amb poc encert en el joc. Sort encara que ben aviat el Racing es quedava amb 10 homes en rebre la segona targeta Gullón. Merescudíssima i gens aprofitada, ja que l'Espanyol va continuar amb el joc espès.

El Ràcig va posar a prova Casilla en un parell de cops, i el públic patia molt pel joc, i la manera de jugar de Verdú. El mitja punta va caminar tota la segona part, com temerós de ressentir-se de la lesió que li va aparèixer a l'escalfament.

Cau Verdú

Totalment descartat per al partit de dijous, va provocar la targeta groga, que l'excloïa de totes, totes.

A onze minuts del final arribava la tranquil·litat en rematar de cap Héctor, una assistència de cap de Coutinho, en rematar un corner. 3-1. El públic ja s'havia calmat una mica en veure retirar-se Verdú, que serà guardat entre cotons fins diumenge quan vingui el Màlaga.

Amb il·lusió

Abans, s'anirà a Sevilla, per enfrontar-se dijous al Betis. Per completar el conte de la lletera, sense Verdú ni Sergio G. Però aquesta història ja la coneixem. Sempre en tenim un altra a punt.

Sense anar més lluny, Cristian G i Amat, va deixar Raul i Romaric a la banqueta. Hi ha banqueta. Hi ha il·lusió.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la lliçó ben apresa

Espanyol 5 Rayo Vallecano 1

Ja sé que no era al Rayo a qui volíem guanyar preferentment, però si de les desfetes en resorgim amb la lliçó ben apresa, ens podem tornar a marcar objectius ben alts, si no és massa tard...

Intueixo, que com a anècdota esportiva, m'acompanyarà fins al darrer dels dies. Però és ben cert, que carregat d'una total desconfiança, em vaig fer un panxot de riure quan vaig llegir en un titular de premsa, unes declaracions de Dídac Vilà, manifestant que estaven disposats a fer pagar als de Vallecas, tots els plats trencats, un per un.

Complexe

També recordaré, i amb cert complexe de malastruc, que no vaig poder veure en directe la primera part del partit per unes obligacions familiars. Just quan l'Espanyol va brodar el futbol, que definia la golejada.

Pochettino els va llegir “la cartilla” al llarg de la setmana, i a banda de les baixes obligades va disposar d'un onze diferent, on hi desatacaven el retorn de Cristian Gómez, Baena, Sergio i Uche. Ja sabem que per diferents circumstàncies, el de Murphy no ha pogut repetir alineacions. El fet demostra clarament que la filosofia del joc és ben assumida dins l'equip, i del segon equip, i del juvenil... i si m'apureu els fills d'en Verdú també hi participen. La cosa garanteix, i ens ha de servir de mostra, per si algun dia el nostre guió competitiu exigeix rotacions, com va passar en els bons moments de Valverde. Que duri. Que es recuperi tothom, i convencem-nos que quan hi siguin tots, tal com escrivia dies enrere, tenim la millor plantilla que jo recordi...

I d'aquesta manera, “i sense mi”, li van fer un vestit al Rayo (presumpta revelació de la segona volta del campionat). Els gols s'anaven succeint, mentre es començava a notar que Coutinho madura per moments. Com la resta. Ja ha après allò que el futbol és un esport associatiu, i que les individualitats innates s'han de mostrar allà on fan mal. Dins l'àrea.

Rotant

M'alegra particularment, que tot es fes sense Romaric, Marquez i Weiss, sobre la gespa. I és que les dependències extremes no han d'afectar al conjunt. I especialment, l'absència de Forlín, contra el qual no hi tinc res en contra. Penso que la presència de Forlín sobre el camp, a qui veig nul en la creació, només pot anar lligada al fet d'alliberar les incorporacions de Moreno. Si Forlín, en el seu compromís defensiu, rebés l'ordre de rellevar Moreno en la creació, guanyaríem un home al mig del camp, i més control de la pilota.

Celebro també del partit del Rayo, l'especial predisposició de Dídac en incorporar-se a l'atac per revenjar la mala nit madrilenya i transformar-se en un futur Maldini. Per això el van fitxar.

En el record

També quedarà en el record el kik-off de la sirena Mengual, el gol al minut 22, el retorn de Tamudo, la meravella de Coutinho, la primera presència de Quaye i la reconciliació amb el diumenge al matí.

Deixem passar el temps, sumem fins els quaranta i més . I tornem a recular, perquè de sumar en sabem tots, i només amb els punts regalats darrerament aniríem pal davant del València.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Guapos, elegants i ben repassats

Madrid 5 – Espanyol 0

Dir que l'equip presentava una formació de gala, veient el resultat final segurament seria una ofensa. Però si que amb la segona equipació de ratlles blaves horitzontals, anaven mudats com poques vegades. I Pochettino com mai, en deixar el xandall al vestidor. Molt més elegants que el blancs impecables. Llàstima que en el futbol guanya qui fa més gols, i en això ens van repassar de llarg.

No es poden explicar massa coses d'un partit en què els uns, van pels damunt dels altres, de manera tant clara. En realitat el partit va durar 20 minuts, el temps en què el resultat va ser de 0 a 0, i en que ni uns ni altres s'havien manifestat clarament superiors o inferiors.

Van ser minuts de certa alegria i optimisme que va cloure quan en un excés de confiança. Raúl va fer una de les poques pífies que li coneixem, des que juga al primer equip. Va ser un anunci. Des de llavors van venir mal dades. Imprecisió en la passada i en general una por al cos que es va traduir en una mena d' “atac i gol”, si exceptuem un xut de Coutinho i alguna incursió de Weiss.

Lamentable

Tot plegat, molt lamentable si ho mirem des de l'òptica blanc i blava. Molt lamentable, també des d'altres òptiques. Sense temps a acabar d'escriure la crònica, he estat víctima (com la majoria de vosaltres) dels crònics atacs d'un sector de la població, cada vegada que el Madrid ens guanya. No hi ha dret. No ens ho mereixem.

Més elegància, dins i fora, si us plau

Cal ser més elegants. No fa ni 15 dies que l'equip dels “súpers” (l'hispano-suís) regalava 3 punts a un dels nostres rivals directes (Osasuna). No recordo que cap dels nostres els fes ni un sol retret. Més elegància i més ”senyorio” per aquesta colla de prepotents que se senten amb el dret de considerar quan podem i quan no podem guanyar un partit, en especial en el dia que tots ells es vesteixen d'un blac i blau més fals que un duro sevillano.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius