Clemente dimissió

Llevant 3 – Espanyol 1

Si abans de començar el partit ja sents certa decepció i vergonya, en veure l’alineació del teu equip, és fàcil endevinar per poc que ho vulguis, com acabarà la cosa. I és que si alguns dels homes amb més talent, i que es mostren més perillosos per al contrari, escalfen banqueta es castra la il·lusió. Qui sap? Potser Pochettino va intuir que més que un partit de futbol, era un concurs d’armaris, i per contrarestar el potencial de Ballesteros, va optar per Romaric.

Tot plegat feia mals als ulls, i no només l’alineació “clementista”. Aquest costum del negoci en què s’ha convertit el futbol, en què es busca qualsevol excusa per a donar publicitat a totes les expressions tèxtils i cromàtiques de la indumentària dels clubs, destrempa. L’Espanyol, per a no coincidir en el color dels pantalons jugava amb una samarreta en què el color del pit, coincidia amb tota l’esquena del rival. Amb lo fàcil que hagués estat vestir de blanc i blau, amb pantalon blanc.....

Tot i els bons resultats dels valencians aquesta setmana, a mi, abans del partit no em semblava que el Llevant fos un equip perillós. Menys encara quan, com en el cas d’Osvaldo, van vendre el seu “killer” Caicedo (suposo que més ben venut....) . I al llarg del partit, tot i el resultat enganyós, tampoc m’ho va semblar. No feia doncs falta jugar amb sis defenses, oblidar el futbol creatiu de Márquez i Àlvaro, ni fer cap provatura de búnquer de cara la visita del Reial Madrid.

Pilotes rases amb les mans...

No feia ni un minut que jugaven quan Romaric va necessitar posar la mà, per a controlar un pilota rasa. I al segon minut, tot i jugar amb sis defenses, ja se li va deixar a Rubén Suárez una pilota, tot sol, per a marcar. La va fer fora.

Sis defenses, no suposava cap handicap a l’hora de mantenir una major possessió de pilota, que no va impedir que propiciés el clàssic paper de bon samarità que arrossega aquest club, i que Kameni va oblidar a l’hora d’enumerar certes mancances. Rui Fonte es passava de frenada i feia penal a quan no hi havia perill extrem. El regal resultava ser un penal que suposava l' 1 a 0, ben executat pel mateix Rubén Suárez.

La major possessió es traduïa en unes quantes ocasions que Thievy, Sergio i un Rui Fonte, en la seva tarda “passarell”, no aconseguien perfora la porta de Munúa.

De la primera part, poca cosa més a destacar, que un altra clàssic de l’equip de Pochettino. No recordo cap partit de Forlin jugant al mig centre, en què no rebés targeta groga. Abans de la mitja part ja la tenia, i com quasi sempre per una falta intimidadora lluny de l’àrea.

Quan els testos s’assemblen a les olles

Un primer temps més afegir al currículum de Pochettino en el seu partit 100 a la banqueta. O com vinc dient fa dies, per afegir al currículum de Clemente, perquè aquesta afició per a col·leccionar “totxos” sevillistes com Duscher i Romaric, o resevar als homes més creatius a la banqueta, només pot venir per influència del de Baracaldo. “Quan els testos s’assemblen a les olles” http://www.penyacalipo.com/opinen3i4/blog1.php/2011/09/24/crujf-i-clemente-una-epidemia-que-sresten

Com a la Romareda o contra el Getafe, va esperar al segon temps per a mostrar més ambició, amb homes com Álvaro, que entrava a la mitja part per Rui Fonte. Però com sempre tard. Va haver de necessitar un nou penal innocent, l’expulsió d’Amat i el 2 a 0, per esborrar Romaric. Quedaven només 25 minuts i el camí feia molta pujada. El potent Llevant, era dominat i ben dominat pels deus homes que eren al camp, sense tant múscul i amb més idees. I així s’aconseguia marcar 2 a 1,en un miratge que va durar tres minuts. Just el temps per a deixar rematar Barquero sense oposició de fora l’àrea un excel·lent xut.

Búnquer assajat

Res a fer. Evitar la golejada, poc més per un equip tant descontrolat (recordeu quan deia que feien pudor de mort) que el seu jugador més veterà s’esborra en una acció infantil que pot ser greument sancionada. Quedaven deu minuts i per sort no va caure cap més gol.

Només dir per acabar, que Pochettino perd tot el seu crèdit quan es comporta com un simple Clemente. No cal assajar una formació bínquer, contra el Llevant. Si el Madrid li fa por, que es guardi el “cattenaccio” pel dia del Madrid. Això no cal assajar-ho.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Pudor de morts

Espanyol 1 – Getafe 0

Abans de començar el partit, no les teníem totes. L’únic consol era que Lopo és massa totxo per a fer-nos dos gols, i que Luis Garcia del Getafe estava sancionat. Era qüestió d’anar eliminant enemics. L’únic que quedava era el Clemente que habita a la pell de Pochettino. Cos que habita i que va dominar tota la primera part amb un joc conservador que amb prou feina va trepitjar l’àrea contrària. A la segona part Pochettino mig recuperava les regnes, i Pandiani li salvava la vida.

La primera “trastada” del vespre, era veure l’alineació incial sense Weiss. Pochettino continua amb les seves fixacions conservadores. Cal reconèixer els valors de Thievy, però la seva explosió i poca experiència, el fan ara per ara més indicat com a revulsiu de segones parts, que per a consumir-se durant 90 minuts.

Amb escassa vocació atacant, l’equip va plantejar una primera part que es pot resumir en tres dades indicatives:

- Fins al minut 21, no hi va haver cap motiu que fes aplaudir l’afició.

- El primer xut entre els tres pals dels blancs i blaus, va ser al minut 36

- Casquero ja ens havia perdonat la vida al minut 28.

En positiu només hi havia lectures parcials, com el bon moment que travessa Sergio Garcia, la recuperació miraculosa de Verdú i que Alvaro lluita amb imaginació, les poques pilotes que li arriben. Llàstima que siguin tant poques.

Canvi de cara

El panorama començava a canviar al primers minuts del segon període. En qüestió de 10 minuts l’equip va mostrar més perill que en el conjunt dels tres partits i mig anteriors. Es podrien haver pogut marcar tres gols. Quan la cosa començava a anar de baixa, va entrar Bladko Weiss, i la cosa es va revifar per moments. El “Blanc de blancs”, hauria pogut marcar al minut 20, si no fos per Lopo. Lopo no va marcar a favor del Getafe, però si que va evitar que el gol de l’Espanyol arribés molt abans.

I va trigar molt a arribar, perquè l’equip va viure una davallada de joc, que va propiciar dues claríssimes ocasions de gol del Getafe, una d’elles evitada de manera acrobàtica per Héctor Moreno. Un home que està trigant massa a aclimatar-se.

Amb tot això, Pandiani havia entrat per Javi Marquez, i quan quedava molt poc, Rui Fonte també entrava per Thievy. Amb més cor que idees, l’equip ho va intentar, i quan queda un minut Rui Fonte s’encantava davant de porta, quan tot semblava encarat cap el final feliç, que finalment no va arribar fins al descompte, quan després d’una de les ja clàssiques internades de Dídac per la seva banda, posava un pilota a l’olla que Sergio no va poder posar a dins per la intervenció de Mollà. El rebuig anava a parar a peus del “rifle” Pandiani, que sense pensar-s’ho, la clavava dins. Tres punts.

Diumenge a València (Llevant) toca regalar de nou tres punts i esperar als de Mourinho pel diumenge següent. Aniria bé rebre els “merengons” amb algun punt més de coixí.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Perill: Clementisme il·lustrat a la vista

Saragossa 2 – Espanyol 1

Quan contemples que en quatre dies, un” tot múscul” s’ha convertit en mig amo de l’equip, que per a veure acabar un partit a Javi Márquez has de recórrer a la PSP del teu fill, i que per a remuntar un partit es renuncia al nucli més creatiu de l’equip, és que visualitzes un retorn al passat. Passat i el més recent, perquè com sempre, l’equip ha estat aquell baló d’oxigen per als equips més necessitats, que si convé esgoten fins al darrer segon per a sumar els tres punts.

S’havia venut la història d’un partit fàcil. I ho era, com el de Mallorca. I s’ha de ser realista. Reconèixer que si en front dels equips més fluixets del campionat no es fa un plantejament dirigit a sumar tres punts, sí o sí, arribar als 40 serà molt complicat. També s’havia venut el morbo Luis Garcia, quan ningú imaginava que estaria a punt de fer un hat-trick. Era més realista sospitar que com en altres ocasions, seria Lafita qui ens portaria a l’hort.

“Ramalassu clementista”

No sé quines van ser les precaucions de Pochettino, però està clar que Tievhy no està a punt per a ser titular i que si perds un mitja punta amb la responsabilitat en la creació del joc, com ara Verdú, no pot pots apedaçar el forat amb un tronc. I si poses un tronc, no es pot albirar una situació immediata en que defensivament continues feble. Feble i confiat, perquè imagino que quan Baena va veure Luis Garcia entrar al remat, li va sonar la cara coneguda del seu capità i no va reaccionar com en ell és habitual. Així es rebia el primer gol. Un gol que posava dels nervis a Pochettino. A la mitja part hi va voler posar solució i li va sortir el “ramalassu” més clementista. El mateix que el diumenge anterior amb el canvi “cagon i amarrategui” de posar Romaric en el lloc de Sergio Garcia.

“Abusananus”

Ahir li va tocar a Javi Màrquez, que no havia estat afortunat amb la filosofia del joc escollit pel míster i encara menys quan va quedar sense la companyia de Verdú. És a dir, si l’equip no vivia prou la pena de jugar sense Verdú, Pochettino va haver de posar-se a la pell de Clemente (ni Almodóvar ho imaginaria de manera més real). L’equip quedava definitivament partit en dos. Els que defenen (majoria) i els que ataquen (amb responsabilitat afegida). Feia la prova, introduïnt els altres dos fitxatges de darrera hora, amb els quals els afeccionats tenim molta més fe que en Romaric. De tota manera ho feia desplaçant la gran promesa Alvaro Vazquez. Sort que feia entrar “l’esperança Blanca” , Bladko Weiss, que en quatre moviments va mostrar la seva gran capacitat i projecció. Si, serà el blanc de Blancs de la nostra collita. Té regat, té criteri i assumeix responsabilitats. Llàstima del paper que va jugar Romaric. Hem suposar que el protagonisme de xèrif li ho havia assignat Pochettino. I va ser molt lleig, quan l’Iborià va voler picar totes les faltes, com el clàssic “abusanens” dels patis del col·legi. I no li faltava raó, en creure’s l’amo d’aquesta mena de guarderia en què s’ha convertit el club. Sort que l’eslovac té caràcter. Caràcter, xut, dribling, visió.....tot la joventut proverbial

Amb 10

La mateixa joventut que va fer que Javi López fes un penal innecessari i s’autoexpulsés. Cristian va evitar la desfeta immediata, però 10 homes no van ser suficients per evitar el segon gol de Luís Garcia, en el descompte.

En definitiva un nou regal per a un dels equips que han de lluitar amb l’Espanyol per a no passar angúnies. I és el primer dels tres partits d’aquesta setmana en què l’equip lluitarà contra equips d’aquesta “divisió”. Toca espavilar-se i dibuixar ja una alineació valenta, amb Marquez, Verdú, Alvaro, Sergio i Weiss de indiscutibles.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Diada "d" en el millor dels dies

Espanyol 2 - Athlètic 1

Els saxofonista Pep Poblet ho anunciava amb el seu instrument. Per si ningú ho sabia era la diada, i una colla de joves que progressa adequadament estava disposat a fer-se-la seva. Només el fantasma de les lesions va planejar de nou sobre Cornellà, on a més del virus FIFA amb Amat, el debutant Albin va tenir l'honor de ser el primer de la llista... que els estels no només els acompanyin als altres.

Ressonava el saxo de Pep Poblet amb la coneguda melodia dels nostres himnes. Música clarament desxifrable per un públic que encara es preguntava a quina melodia corresponia la música de fons que se sentia mentre la "colleta" d'en Rosell feia l'ofrena al matí a Rafel de Casanova. Era l'himne de Qatar? L'Eusko Gudariak? El "follow the leader"?

A Cornellà, Pochettino provava una nova alineació que s'ha d'anar perfilant a mesura que reparteixi el protagonisme dels més joves amb els nous incorporats. En aquesta ocasió, l'oportunitat va ser per Albin. El pobre va ser l'únic que no va tenir el dia, en lesionar-se només començar.

Minuts

La resta de jugadors van completar una gran diada. Cristian va jugar aquell partit que li feia falta a ell i als aficionats acostumats a rebre les ensopegades temeràries de Kameni. Homes com Àlvaro, Dídac i Thievy, van fer un pas endavant en guanyar protagonisme amb la pilota als peus i una personalitat que els ha de fer grans. Baena, Verdú i Javi Marquez es van organitzar el seu 11-S al mig del camp. Sergio "´Firisney" Garcia, va tenir per fi el protagonisme que se li suposava ara fa un any quan el van fitxar per molta pasta. I els altres van arrodonir la diada confirmant-se en les seves posicions.

Al davant tenien el sempre incòmode i exagerat Bilbao. Segurament un dels millors Athlètic dels darrers 20 anys, liderat per Llorente i amb un Muniain, que després de dos anys de proves, ha pres un protagonisme i un lluïment digne dels millors clubs d'Europa. Luis Enrique ja el vol fitxar, si non é vero.....

Muniain era la referència, per als bascos en l'atac i per els blanc i blaus per assegura la defensa. El perill arribaria sempre amb les seves conduccions. Ell i els seus companys anaven guanyant terreny, quan d'infortuni d'Albin va donar pas a a Thievy Bifouma, que amb el seu futbol passional van connectar un equip fins llavors un pèl desendollat.

I fruit d'aquesta connexió i una alta dosi d'anticipació, van dibuixar una magnífica jugada de tira-línies amb el millor dels "rotrings,"en la que Thievy traçava cap un Àlvaro imaginatiu que amb un cop de compàs la posava a l'àrea petita, on amb una empenta inusual "firisney" Garcia, mostrava la versió més prometedora del seu cos pesant. 1 a 0.

"Santmartí" Garcia

Per moviments i estructura física, Sergio és una mena de "ninot Santmartí", d'aquells que tenen una gran base que els manté sempre drets. Els gols li han de donar un nivell de confiança que li permetin posar a la pràctica, tot allò que sap fer, que és molt.

Amb tots els moviments de replegar-se al darrera i desplegar-se a l'atac, l'equip mostrava un to físic excepcional, que feia témer en un segon temps més feixuc.

Abans del descans però, Muniain feia moure els seus companys, i Cristian Àlvarez havia de mutar en un pop-gat, per a treure braços per a tapar totes les escletxes que obria Llorente. Quina manera de mostrar l'agilitat d'un felí cefalòpode caçant mosques....

La temporada passada a San Mamés, una segona part de molta empenta va possibilitar la remuntada basca. A Cornellà, més que empenta va ser futbol. Bon futbol dels homes de Bielsa, que va obligar a un gran esforç a la cobertura perica. Ja m'agradaria que a fora de casa, l'Espanyol busqués la porteria contrària, com ho van fer els biscains. Alvaro, Dídac i Cristian brillaven amb llum pròpia pel damunt de la resta... esperem que no entrin al mercat de rebaixes al Gener.

Els centímetres d'Amat es van trobar a faltar, en un córner que Llorente rematava dos caps per sobre de la defensa.1a1. El marcador s'ajustava als mèrits d'uns i altres

Tot plegat provoca la reacció de Pochettino, fent entrar Pandiani al camp. Per fí, Gorka reconeixia alguna cara familiar del seu pas per l'Espanyol. Amb 35 anys i sense haver fet pretemporada, no si pot demanar gran cosa al "rifle". L'home s'hi va esforçar, col·laborant amb la resta de companys en fer anar de bòlid la defensa. Dídac rebia un d'aquells penals que només es piten a favor de Madrid i Barça. S'aventurava un final de molta incidència atacant, quan Verdú va fer un d'aquell llançament de falta sense avisar, a l'estil Luis Garcia, i el "Santmartí" feia de Callejón amb "barret" inclòs per sobre de Gorka, per afusellar el 2 a 1.

Apareix Amarrategui

Apareixia sobre la gespa un dels jugadors "bascos" amb més recorregut i història. El "mític Amarrategui". I no era el Bilbao qui el posava sobre la gespa. Un Pochettino encomanat de conservadorisme, feia entrar Romaric en el lloc d'un "Santmartí" Garcia que ja havia vinclat més del compte. D'aquí a la fi 20 minuts de patiment, en què es va agrair el desgast que Munianin ja havia fet fins llavors.

Tres puntets al sarró, i ja només en falten 37. Diumenge que ve a Saragossa cal mantenir aquesta línia, i començar a descobrir la nova joia. El "Blanc de blancs", Bladko Weiss, de les bodeques cornellanenques. A la Romareda cap presentar-s'hi amb més ambició que al partit amistós del mes passat. Oblidar homenatges i sumar els tres primers punts a domicili, en un dels camps on serà més fàcil puntuar.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius