dimarts, 26 d’octubre del 2010

Preciosisme i rancúnia arbitral




Espanyol 2 - Llevant 1

Als prolegòmens del partit es feia estrany veure un d’aquells videus del passat recent, en què es veia Sergio Gonzàlez marcant i celebrant la final de copa de València. En aquest cas tornaria a jugar en contra de l’Espanyol després d’una etapa exitosa A Corunya, ara és al Llevant.
El públic, que proporcionava una bona entrada, estava però més pendent de si finalment seria Álvaro o Ivan, qui ocuparia la baixa d’Oswaldo. Pocs suposaven que ni un, ni l’altre, i que finalment la solució resultaria ben decisiva.

No era només Sergio. La veterania del conjunt és el principal valor d’aquest equip valencià, que tot i ser candidat al descens, ocupava una posició ben meritòria a la classificació. Acumulen molts anys, i sobretot al darrere a més d’anys hi acumulen autèntics repartidors de llenya.

Un dels altres al·licients del matx s’havia esvaït. Per una decisió que no podré mai entendre, el Llevant no va jugar de blau grana, granota, si no amb amples ratlles blanques i negres, que el feien més fàcil de confondre, amb les amples ratlles blanc i blaves de l’Espanyol 2010-11. No seria doncs, gens morbós.

Dàtolo
La curiositat estava en la presència de Dàtolo a la banda esquerra, que reubicava Callejón al centre de la davantera. Així doncs ni Alvaro, ni Ivan, Callejón. I van ser Dàtolo, Callejon i Sergio, el que va combinar magníficament entre ells i amb Verdú, per practicar d’entrada un futbol preciosista que donava continuïtat al que vam veure a Mallorca.

Un futbol que arribaria durant 20 minuts, a base d’unes triangulacions virtuoses. Nombroses ocasions de gol, que en gran part malbarataria un Callejón magníficament ubicat en punta. Mobilitat i desmarcada. Això si, amb la pólvora molt mullada.
D’aquesta superioritat del joc, en resultava una defensa que no arribava enlloc, i un gran gol d’un Dàtolo, que marcava en un gol que havia començat a fabricar ell mateix i va acabar rematant després de Callejón no encertés i Sergio recuperés abans de perdre’s per la línea de fons, la pengés al segon pal, i Dàtolo l’engaltés al vol.
El bon joc va seguir una estona més fins, arribar a la part final de la primera part a l’avorriment absolut.
Era només una llicència dels artistes, que es van prolongar al segon temps, fins que de cop i volta van dir prou, i hi van tornar al tram final del partit.

Ressentiment
Mentre tant, el protagonisme del partit havia passat a mans de l’àrbitre. Un home que sembla ressentit per les encertades declaracions d’Oswaldo entre setmana. I és que qualsevol cosa que veia, que pogués semblar punible, acabava en targeta groga. I en aquest sentit, va acabar per expulsar també el llevantí Xisco, per segar Dàtolo fora de temps. Un pèl rigorosa, si bé es pot interpretar que quan jugador fa falta a un altra que ja se li ha escapat, la falta passa a categoria d’agressió.

Coincidint amb el bon final de partit, i ja sense la nova estrella argentina al camp, va arribar el segon gol. Els virtuosisme estava a les botes d’altres jugadors. Àlvaro havia entrat al seu lloc. En una llarga jugada d’atac, toc i certa màgia, la pilota acabava a la cama esquerra de Callejón que la posava, ara si, lluny de l’abast del porter valencià.
La por d’un possible gol dels llevantins, havia planejat, i precisament arribava després del 2 a 0, quan un altra vell conegut, Valdo feia una centrada sobre el cap de Stuani, i Christian feia una mitja pífia, que el deixava sense recursos per aturar la bola.

Futur immediat
D’aquí al final més ocasions blanc i blaves i poca punteria. Mirar el goig que fa la classificació i fer càlculs aritmètics en mig de l’optimisme que serveix el calendari per als propers quatre partits. Que hi hagi sort, encert i que als jugadors no els pugin els fums. Hi ha equip. Hi ha planter. Cal creure-s’ho, sense oblidar aquella humilitat “camachiana”, que tant de bé va fer al club.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Quin partidàs

Mallorca 0 – Espanyol 1

Ja m’havia fet el càrrec que el reglament pel qual es regeix l’arbitratge i el comitè de competició de la lliga de futbol, incloïa un epígraf titulat “penals a favor de l’Espanyol, mai”. I mira per on, a l’Iberostar estadi, algú s’hi va saltar.
Des que els partits es jugaven al Luis Sitjar, quan no fèiem res de bo. Ni els noms de Son Moix o Ono havien aportat res als nostres interessos. Iberostar, mola més.

La gespa mullada semblava més pròpia d’un Estadi anomenat Son Xop. El rival no feia una por especial. La història recent, però, ens indicava que calia ser, com sempre, pessimistes.
Sobre la gespa mullada i ja en els primers minuts, quan l’equip encara no bordava el bon futbol, l’Espanyol donava bones sensacions.
L’anulació d’un gol en orsai només començar, que ens hauria posat el partit ben difícil ja semblava un bon senyal. A la vigília l’equip del tanatori de Les Corts havia començat la remuntada en un flagrant orsai posicional, d’aquells que mai li assenyalen ni a ells, Ni al Madrid.

Darrere i davant, un 10
De mig enrere, l’equip es mostrava fort i seriós, tret d’un mal entès entre Chica i Cristian, que ens va fer recordar Kameni. De mig endavant, creatiu i alegre. Les tres mitges puntes combinen cada dia millor. Es mouen, intercanvien posicions, i sempre estan a punt de rebre els serveis de Javi Marquez i amb idees per a servir a Osvaldo. Ja se sap, que quan juguen estàtics, ni Luis Garcia, ni Verdú, aporten grans genialitats.
I d’aquesta manera van anar arribant pilotes a l’àrea contrària, que en alguna ocasió portava vertader perill. Aouate i la seva defensa havien de treballar a consciència. Així arribava el primer gol i únic. Luís Garcia li feia una sotana a Kevin sobre la línia de fons, i abans d’encarar l’àrea petita per executar una assistència, era abatut pel mateix Kevin. Penal claríssim. Feia 44 jornades que no ens en xiulaven un a favor. I a fora de casa, des d’aquell que Luís Garcia va estampar al travesser del Madrigal quan començava la remuntada de la 2008-09, no hi havia hagut cap altra ocasió. En aquest cas Luís Garcia executava perfectament, arran de pal. Imparable, tot i que Aouate li havia endevinat la intenció.
Però no passaven ni cinc minuts, i l’àrbitre ens amargava la tarda amb l’expulsió de Dani Osvaldo. L’argentí va saltar per a tocar amb el cap una pilota al mig de camp. Si, ho va fer amb els braços aixecats per a donar-se impuls. El defensa Crespi hi va veure la seva gran oportunitat i en lloc de disputar la pilota, va estavellar el seu cap contra el colze de Dani. No era ni falta, ni groga. Però l’actoràs va caure a terra fingint estaborniment.
Dani era expulsat i sortia protestant indissimuladament.
Semblava sentenciat. Es presentava un partit de veure-les venir, tancar-se, i acumular defensors.

Futbol preciosista
Lluny d’aquest mal escenari, l’equip es va vestir de futbol preciosista. Feia pressió des de tresquarts de camp contrari, feia excel·lent “rondos”, nou contra deu, en que sempre sortia victoriós. I la pilota era de la seva possessió.
Així s’arribava a la mitja part.
Es temia que a la segona part l’equip mallorquí es mostraria molt més a l’atac. Que Pochetino faria un canvi més defensiu. Més veterania sobre el camp, per afrontar la revàlida. Doncs no, de veterania en tenia poca i si algú va acabant sortint van ser tres joves més del planter. Joveníssims. I ja des del primer minut, i abans de la sortida de jugadors frescos, va jugar amb intel·ligència i van començar a sovintejar les ocasions de gols a la porteria d’Aouate, fins a vuit ocasions, algunes de claríssimes.
El Mallorca, en prou feina va arribar a l’àrea blanc i blava. L’arbitre no va tornar a fer-ne una de lletja. Un cop de colze a la cara de Baena, no va ser ni sancionada amb falta. Va allargar quatre minuts, que només van servir per a que Alvarito fos a punt de tornar a marcar.


Surti qui surti
I tres punts al sarró. Convé sumar i seguir jugant amb tranquil·litat. Triomfs com aquest donen caràcter i veterania a un equip tant jove que ha de guanyar en confiança,per sortir al camp amb la sensació que tot és possible. Diumenge que ve, toca de nou guanyar a Cornellà, i com sempre s’aixamplarà la llista de baixes amb l’expulsió de Dani Osvaldo, l’acumulació de targetes de Luís Garcia, i la convocatòria internacional de Víctor, deixaran de nou tot en mans de Pochettino, que haurà de refer el trencacalosques de sempre. Total confiança en ell i els seus homes. Surti qui surti, ho donaran tot, com a Mallorca, on van excel·lir Marquez, Callejón i Verdú, per dir tres noms en un equip pletòric.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

dilluns, 4 d’octubre del 2010

La feina inacabada

Reial Societat 1 – Espanyol 0

Costa saber quin és el moment. El moment indicat per a començar a prendre el vol fora de casa. El desplaçament al camp d’un equip acabat de pujar a primera, era una bona ocasió. L’entitat del rival també. Només rascava “el runrun” del retrobament de Tamudo.
Finalment ja sembla que només queda solucionar en quina porteria cal fer entrar la pilota.


Pochettino comptava amb força opció de triar entre els seus efectius. Per un equip “pupes” com l’Espanyol, tenir només les baixes eternes de Ivan, Mattioti, Dàtolo i la més recent de Sergio semblaven una notícia prou positiva. Ni cal recordar que d’altres equips ben propers, d’una sola baixa en fan un drama rotund.

Era d’aquells partits en que en enfrontar-nos a un equip blanc i blau, sens feia difícil reconèixer-nos vestits de negre. D’aquell negre que tant bona premsa va tenir al Bernabéu.

Forludo Tamudín
Molt bé, no va començar la cosa quan veiem que al minut 7, Victor rebia una groga per entrar amb noblesa a Tamudo. Sort que no era la seva “parella de ball”, i que en general el de Santa Coloma tindria que veure-se-les amb Forlin. I van ser “parella de ball” amb tots els ets i el uts, si atenem a les arrambades que es feien dins a l’àrea en córner i faltes. I ben a punt que hi va estar el murri Raül ja al minut 12 de cap, donant feina a Kameni.

Però la sensació de perill més autèntica la va donar fins ben passada la mitja hora l’Espanyol amb algunes demostracions de Dani Oswaldo, certificant que es dels homes punta més perillosos de l’Univers futbolístic. El perill més real, però va ser físic i en una jugada tonta quan Ernesto Galan es deixava enrere el tacs de la bota fins que el peroné li va fer “crac”. Mala sort per un jugador que lluita per la titularitat i sempre està de pega. A la primera jornada el gol en pròpia porta. Al Bernabéu l’expilsió. I a Anoeta el peroné. Més problemes per Pochetino, i com sempre, Chica a punt.
L’equip començava a recular de manera preocupant i Kameni hi posava el “supsense” en una sortida d’aquelles en pilota bombada, que en té reservat en partits nocturns. Repeteixo, no penseu que té algun problema d’enlluernament amb la llum artificial?

Mala peça al teler
Arribàvem igualats a mig temps. Mala peça al teler, quan no es marca en camps com Anoeta, que saps que encara que sigui de rebot acabes llepant.
Amb un futbol seriós l’Espanyol es tornava a imposar futbolísticament al segon temps. I si algú mereixia per ocasions clares emportar-se els punts, era l’Espanyol. Luis, callejon i Duscher van poder fer-ho. Però això no és cap teorema, i més aviat la lògica és l’altra. La de la feina inacabada, quan esperes resoldre-la al final en aquests camps. Si a això hi afegim la proverbial mala sort del nostre equip, en trobarem amb un punt final ben cardat.
Així era. Tamudo no marcava, era el seu marcador en un excés de control, qui la posava dins en no saber reaccionar eficaçment en un rebot. En cara quedaven alguns minuts i Alvarito que havia entrat per Dani O. I Luis podien marcar, però el porter xilè Bravo s’erigia en figura del partit.
Quina llàstima. Segurament una nova sortida fora de casa permetrà comprovar que l’Espanyol és capaç de guanyar fora de casa. Mallorca no és un mal lloc.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Gràcies als JASP

Espanyol 1 – Osasuna 0

A Madrid havia quedat més que evident, que tot i les baixes, jugués qui jugués aquest diumenge, ho faria bé. O com a mínim hi posaria el que calgués per a guanyar.
I en aquest equip, a qui li acostuma a toca lo de treure les brases del foc? Si, als joves. Els joves d’un pedrera inesgotable que cada temporada donen les poques satisfaccions de veritat. Aquelles que tots els afeccionats els hi reconeixem.

Defensa made in Sant Adrià, i molt més Sant Adrià presentava Pochettino en un equip que ja, en què ja no es pot fer servir l’expressió “equip de circumstàncies”. Perquè de circumstància n’hi ha tantes, i totes per mala llet o desgràcia, encaminades a perjudicar-nos que ja són habituals. I a més, no podem mai classificar dins de la desventura, el de diumenge rere diumenge, presentar un equip diferent, sempre competitiu, i ben farcit de joves amb talent i del planter. Joves i sobradament ensinistrats per a donar la talla entre els millors. És l’espanyol.

El factor Alvaro
Després d’un inici un pèl dubitatiu, el mig camp espanyolista agafava les regnes del partit, i començava a fer córrer les puntes atacants on aviat Callejón ja feia de les seves, i el debutant Alvaro Vázquez, s’hi movia com el més veterà. I ell va ser el detonant, i el factor de la victòria. En dues jugades successives, de murri amb ganes de fer mala a la defensa contrària, el darrer defensor li va fer falta quan s’encarava a porta. En ambdós casos, i reglament en mà, l’arbitre perdonava la vermella directa. Però en tractar-se del mateix jugador, l’acumulació de grogues de Lolo, deixava els de Camacho amb 10. El camí semblava aplanat, i no van passar ni quatre minuts i el mateix Alvaro recollia un rebot a la frontal i amb àgil i ràpid dribling es posa la pilota a la cama esquerra i gol.
Moment d’esclat i reconeixament del que havia fet aquest jove en pocs minuts. Les comparacions amb Tamudo eren inevitables. Es preveia una tarda de bon futbol.

Còmodes
L’equip però es va acomodar en el resultat i la situació de majoria en el camp. No va donar temps, ni d’autoagaradar-se. Poc futbol, i poques ocasions per a un equip i un Callejón, encara massa obsessionat pel gol.
Poc més que explicar fins la mitja part, tret d’un trau al cap que es va fer Duscher en una de les seves “valentes” interverncions.
Sense complexos l’Osasuna va sortir al segon temps amb l’ambició d’empatar, i d’alguna manera o altra es va patir fins a la fi. Tot i que les ocasions més clares i quantioses van ser de l’Espanyol. Callejón, Verdú en més d’un ocasió, Márquez, i fins i tot Osvaldo recuperat, va poder marcar. Veure Osvaldo tant aviat a punt és destacable. Fot un mes em vaig girar el peu, i encara me’n sento. El killer, en quinze dies, ja tenia ganes de tornar a matar.

I l’arbitre.... paciència
De tota manera els ensurts forts van ser a la nostra àrea amb un gol anul·lat correctament, i una jugada confosa en que l’àrbitre es va tornar a posar un medalla de l’estil de que s’estan penjant els darrers dies els àrbitres, encara que en aquest cas ens va afavorir. Victor va fer una ma involuntària dins l’àrea que va acabar fora l’àrea en una jugada de joc perillós. L’àrbitre planta la pilota fora l’àrea i ens fa creure que pita la falta. Però resulta que no, que a l’acta arbitral recull que li va ensenyar a Victor una targeta groga per les mans. Qui els entengui, que els compri.....

I ara escolteu-me. De cara a la setmana que comencem preneu paciència, perquè els mitjans culers, una vegada tinguin curat Messi ja no tindran de què parlar més que de Tamudo. Tindrem Tamudo a totes hores. I esperem que no ens faci cap gol a Anoeta, i que tinguem un bon resultat a Donosti.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Les prestacions d’un killer

Espanyol 2 Getafe 0

No devia ser l’únic que tenia la mosca al nas. La venda per quatre xavos de Moises i Pareja, encara em sembla temerària, i encarar una nova temporada amb l’única fe en la consolidació de les joves promeses és molt arriscat.

L’estrena davant el “coco” Getafe, no era una feina fàcil. Sort que venien cansats de la UEFA, i que sense complexes els de Pochetino van sortir des del primer minut a buscar els tres punts que ens havien de situar a -37 de la salvació.


La mosca s’enfilava més al nas quan es podia veure al “nostre” Pareja a la grada de visita, i els de Michel amb ParejO a la davantera. Tot una prova de foc per la defensa novella Galan-Víctor. En realitat els madrilenys no els van posar gens a prova, i tret d’alguna badada i imprecissió en la passada que es pot pol·lir amb el pas dels dies, només se’ls pot criticar la mala sort de Galan en el gol que es va fer a la pròpia porta. Parejo també en va ser còmplice quan va errar tot sol davant de porteria amb el cap.

Però d’angúnies, poques. Ben aviat la combinació dels mig campistes, amb els mitja puntes i Oswaldo, era fluït i perillós. Oswaldo anava un pèl precipitat buscant el primer gol de la temporada, que més tard arribaria per partida doble. En una ocasió la precipitació va ser de Verdú, que va malbaratar una pilota que anava pintada per al killer.

Córners tàctics

Ustari, el porter que s’assembla a Rafa Nadal, anava resolent la feina. Però de preocupat en devia estar. L’Espanyol, escarmentat dels gols de córner rebuts la temporada passada, ha tingut la magnífica idea d’assajar els córners. I és que quan pugen al remat Galan, Forlín i Víctor, per acompanyar el killer, la situació crea incertesa en el rival, i llavors es pot provar de fer altres coses com enviar “folhas seques”, a l’esquerra prodigiosa de Javi Màrquez, o a d’altres canoners com Verdú. Al darrer partit contra l’Osasuna ja ho va provar Forlín, i contre el Geta Marquez i Verdú van ser-hi a punt.

Abans de marcar, Gavilan va posar a prova a un inspirat Cristian Àlvarez. Però de seguida, Verdú feia la seva primera intervenció genial del partit, en robar una piloa al mig de camp, que va habilitar un ràpid contraatac per a Callejón, que generós com pocs regalava el 1 a 0 a Dani Oswaldo.

L’equip entrava en una borratxera de joc de vertigen. El primer d’emborratxar-se de pilota va ser Callejón en una jugada del segell 2010-11. L’equip s’agradava a si mateix i agradava a l’afició. I en aquest esplendor, poc abans de la mitja part, Calljeon va intentar de fer aquell gol impossible que va intentar Pelé, a Mèxic 70, quan Mazurkiewic li va sortir a la desesperada i va intentar el dribling pel costat invers a la lògica intel·lectual futbolística. Callejón tampoc ho va aconseguir.


Atac i preciosisme

A la mitja part, vaig seguir aquell costum de molts futbolistes, sobretot a l’estiu. Vaig prendre una dutxa, i va ser un bon presagi, ja que els color blan i blaus dominen al bany de casa. Material sanitari, antilliscant, cortina, tovalloles, sabatilles…..La mala notícia la donava com sempre Catalunya Ràdio, passant olímpicament de Cornellà, per anar al Sardinero per comentar el futur. Vergonyós!

La segona part, d’entrada, començava seguint els presagis. Atac i preciosisme. Insistència sobre l’àrea. Arribava el 0 a 2, després que Verdú rematés un córner amb el peu, i el rebuig d’un defensor, el killer feia el 2 a 0.

Sense arribar a tenir por de l’empat, s’arriba al 2 a 0.

Però la sensació durava poquíssim, quan víctimes de la mala sort sempre lligada a l’equip, Galan feia una pífia inesperada i posava una centrada sense perill dins la porta pròpia. Era regalar números per a la remuntada als madrilenys.

I ho van intentar.


A patir

Pochettino no en semblava massa conscient, i feia sortir Dàtolo, per a una mena de lluïment de difícil execució.

Primer en una jugada embarbollada i després en un pal de Colunga (quin fitxatge!), van estar a punt d’empatar. Hauria estat injust,però molt propi de l’Espanyol.

Callejon rebia entrades mereixedores d’expulsió, i no passava res. El Geta a l’atac i l’Espanyol a la contra, era més perillós. Oswaldo era apunt de fer el tercer, poc abans d’aconseguir-lo Dàtolo, abans del xiulet final. 1 a 3.



Adéu Kameni?

Tot i el patiment, bona sensació. D’un equip que sembla prou consolidat, tot i els debutants. Que amb Marquez i Verdú acarona la pilota. I que a més comptarà amb Duscher, Sergio G i Dàtolo per a fer un onze potent. I qui sap si un central. Però que sigui bo de veritat, perquè de promeses en tenim per donar i vendre. Tota una sort.

I qui sap si després dels tres punts, aprofitaran per a vendre (qui sap si malvendre) Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la mel als llavis

R. Madrid 3 Espanyol 0

Semblaria increïble, que una vegada més una golejada en contra es pogués justificar per una actuació arbitral desastrosa. També que algú imaginés que un equip que per 3 a 0, pugui tenir alguna opció. Però indiscutiblement en els moments en que començava a semblar que la cosa es posava a punt de caramel, per a poder aprofitar-ho i aconseguir un bon resultat, va aparèixer el clàssic àrbitre. El clàssic arbitratge de quan un modest s'enfronta a un "milionari". Penals, expulsions i/o qualsevol altra circumstància que desequilibri la igualtat, en favor del gran. Fóta't!

Voldria abans que res disculpar la meva poca traça en fer de Nostradamus, quan va acabar el partit de dissabte passat, i dir que per primera vegada l'equip acudia a un cita contra els grans sense baixes significatives al sistema defensiu.
De baixes n'hi havia moltes, tantes que Pochettino es va témer un arbitratge clàssic que encara ens deixés més "en pilotes" per al partit següent. I va fer bé, molt bé en reservar Víctor Ruiz.

Valent i valents
Va estar valent posant de començament Manu Molina, però és que Pochettino no tenia ningú més.
I aquesta valentia es va encomanar en es seus homes, que van sortir al camp a plantar cara. I és ben cert que fins que el marcador no es va posar a favor del Madrid, va poder fins i tot posar-se pel davant en un xut errat per Callejón. També fins que no va posar-se pel davant el Madrid, l'arbitratge va ser prudent i bo. Fins si tot cal destacar la jugada del minut 22 en què Marcelo es va deixar caure a l'àrea blanc i blava. Per un moment vaig tenir allò que ara en diuen un "dejà vu". Vaig reviure un partit que vaig viure des de la mateixa grada del Bernabéu a principis dels 80, en que Stilike va fer encara més "cuento" que Marcelo i l'àrbitre va pitar com quasi sempre penal contra l'Espanyol. L'equip blanc i blau guanyava i va acabar empatant.
En aquest cas Clos Gómez va veure-ho i va sancionar amb targeta al brasiler.
Però a partir d'aquí, tot va canviar perquè en la següent oportunitat que va tenir Clos per enfastiguejar als blanc i blaus va pitar una falta dubtosa a la posició preferida per CR7 per als llançaments. Allà mateix on la jornada anterior ja va marcar amb l'ajut de Pepe. La va llançar igual esperant en aquest cas l'ajuda de Luis G, però aquest es va protegir la cara amb les mans. Penal i targeta. CR7 fa "paradinha" i li fan repetir un primer llançament que entra. El segon també 1 a 0.
Per moments semblava que el Madrid se sentia còmode amb el 1 a 0, però aviat es va veure que l'Espanyol continuava viu, i abans de la mitja part, Sergio G era apunt de marcar en una passada del seu "germà" Luis.

Sortida esperançadora
La segona part va començar encara millor. Mourinho vol fer veure que estima el futbol i fa sortir els seus defenses del darrere amb la pilota controlada. Però, no en saben prou.... i l'Espanyol això ho va comprovar en repetides recuperacions de pilota en zona perillosa que van propiciar jugades d'atac i fins i tot una claríssima ocasió que Verdú va malbaratar. En dues de les jugades, Pepe perdi els papers en intentar aturar Callejón i rebia dues targetes en poc minuts que el van posar camí del vestidor.
Era el moment. la cosa estava a punt de caramel per a girar el partit. Un minut després, es va produir aquella jugada que ja havien retransmès en roda de premsa els entrenadors ploraners de la lliga, els dies abans. Un defensa fa un falteta a un crack, i la cosa es magnifica. Galan que havia estat excepcional fins aquell moment va fer caure CR7 amb la cama en què es recolzava el defensor (imagineu la "violència de l'agressió") i era injustament expulsat.
L'Espanyol va perdre els papers davant la injusta percepció arbitral. Tot i jugar 10 contra 10, els catalans semblaven "handicapats" i es van succeir un seguit de oportunitats de gol que el Madrid no va desaprofitar fins arribar al 3 a 0 final.

Sense Forlin
La premonició de Pochettino es va complir, i un Forlín embogit era expulsat en protestar cadascun dels dos gols de la segona part. Protesta cínica, contestada amb la màxima expressió de cinisme per part de l'àrbitre.
Ara cal tornar a confiar en Cornellà per sumar diumenge tres nous punts. No sé qui jugarà, però si baten el coure com a Madrid, contra Osasuna han de tornar a sumar tres punts.

contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Passem plana

Espanyol 1- Almeria 0

Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.

Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.

No passa res

No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.

Quina empanada...

I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.

Sense baixes al darrere

Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Realitat deformada

Vila-real 4 – Espanyol 1

Si tenim l’esperança i gairebé la certesa que el primer partit de lliga a Cornellà serà un exemple del que ha de ser el joc de l’equip a casa, davant la gran majoria del rivals durant la temporada, estem convençuts que el primer partit de visitants, no s’assemblarà en res al que han de ser els desplaçaments de l’equip.
Difícilment l’Espanyol o qualsevol altre rival fallarà cinc clares ocasions de gol durant els primers 10 minuts del partit. Esperem també que en un mínim d’ocasions l’arbitratge vagi a càrrec d’un culer indissimulable. I el fet que tot plegat acabi en una golejada inversemblant, em fa pensar que això no pot tornar a passar. O si? Patirem unes quantes vegades Iturralde? Oswaldo es lesionarà després d’un episodi de tanta mala sort? Aquest porter tornarà a aparèixer com en el decisiu partit de fa dues temporades al Madrigal? Això i molt més ho comprovarem a partir d’ara. La lliga comença a prendre forma, a Vila-real, encara deformada.

A banda d’una jugada que va esdevenir al minut 2, en que el Vila-real va tenir molta mala sort, ja que Borja Valero, gràcies a que l’equip no tenia un Moisés disposat a aturar el homes que arriben embalats des de la segona línia, es va trobar tot sol davant Kameni per marcar i la va ajustar tant arran de pal que la va fotre fora. Totes les jugades del partit van comptar amb una forta dosi de bona sort a favor dels locals i la infalible complicitat de Iturralde González.

No calia esforç
Ben segur que si els homes de Pochetino haguessin sospitat aquest mal repartiment de la sort, no haurien fet esforços en crear joc, distribuir pilotes, sorprendre la defensa local desprevinguda, respondre a les entrades dures dels de la Plana, ni fer-se cap mena d’il·lusió d’aconseguir res de positiu.

Sembla inútil explicar a amb detall totes cadascuna de les jugades desafortunades. Consultant les estadístiques de possessió de pilota, xuts a porta, targetes etc del partit ja te’n pots fer una idea.

No a Iturralde
A l’Espanyol només se li pot criticar la mala punteria i possiblement la innocència eterna de tot el conjunt. Es podria discutir si hi ha hagut certa precipitació en la inclusió de Duscher, Sergio G o De la Peña. Si prendre la decisió de donar per feta la titularitat de Kameni pot ser massa dràstica, per ser presa massa aviat. Si tots plegats ens hem de fer respectar més, i fer entendre als que manen que les queixes arbitrals dels equip modestos cal ser escoltada, i somniar en que Iturralde mai més podrà aparèixer en els mals somnis, perquè a cap persona imparcial se li acudirà assignar el seu nom a un partit dels blanc i blaus.

I així van anar caient els gols. Els dos primers per obra i efectivitat dels groguets. Els altres dos, i tots els que hagués volgut, per especial desig de Iturralde. La particular interpretació del reglament d’aquest àrbitre, és de tot denunciable.

El futbol torna a Conellà la jornada vinent. Esperem retrobar aquell equip ambiciós i virtuós de la jornada inaugural.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius