Com cada temporada, a mesura que s'acosta el final de la lliga de futbol, es van veient coses, molt allunyades de l'esperit que hauria de dominar l'esport.
La compra i venda de partits, sobretot a la part baixa, existeix i ha existit sempre. N'hi ha però, de més vius i de menys. La maniobra del Mallorca, és de "chapeau". A més d'haver aconseguit la cessió d'un gran jugador, Jurado, resulta que pertany a un dels equips a qui s'havia d'enfrontar en aquest tram final de la lliga, l'Atlètic de Madrid. I amb una clàusula segons la qual si el jugador el volien fer servir per jugar en contra del seu equip d'origen, calia pagar una clàusula. L'excusa permet la circulació de maletins sense que ningú investigui. Algú sap per a quin concepte el Mallorca, va pagar 120mil euros a l'At de Madrid. Algú pot assegurar que hi havia 120mil euros? Abans del partit l'entrenador mallorquí declarava "los tres puntos valen mas de 120mil euros".
Mentre tant, els pericos seguim observant amb "el ciri a la mà" com sempre, la caiguda en picat del nostra equip. De dret a segona.
Ni la mala actuació dels àrbitres, ni l'afer dels maletins, pot justificar del tot la situació. Se l'han guanyat a pols.
Veient l'actuació d'equips com Numància, At Bilbao o Osasuna, per posar exemples d'equip de la part baixa de la classificació, que com a mínim hi posen un "parell d'ous", cal puntualitzar que tots els punts que s'han perdut contra equips inferiors, ha estat per això. Precisament no posar-hi collons.
Dels partits jugats contra el grans, millor ni parlar-ne. Han estat les millors actuacions dels blanc i blaus, i si les repassem amb lupa, direm que tret el partit del Camp Nou, a la resta sempre l'àrbitre ens ha manegat. Al Bernabéu, a casa i a fora amb el Sevilla i el Vila-real. L'atracament de Mestalla. Només l'Atlètic de Madrid se'ns va "follar" amb legalitat i mereixement. I si li haguéssim pagat 120mil euros?
Això només hi pot posar solució una intervenció de Baltasar Garzón investigant maletins, i fent baixar a segona B els clubs endeutats. Perquè la tàctica Baltasar, d’anar a Montserrat a pregar per un miracle, ja està molt gastat i als agnòstics ens fa certa urticària.
La casualitat va voler que Pochetino es trobés a Dusko Ivanovic a Montserrat. Ves per on...
Escrit per Eugeni Rius
dimecres, 25 de març del 2009
dilluns, 23 de març del 2009
Ja ens fem el càrrec
Osasuna 1- Espanyol 0
Hi havia temps per adreçar la pèssima trajectòria. El temps s’esgota. Hi havia ganes per remuntar posicions. N’hi havia. L’esperança és el darrer que es perd. L’hem tingut. Les matemàtiques es van fer per tenir una constatació numèrica de la realitat. I per tenir fe del que és impossible.
A més d’esgotar probabilitats, estaria bé començar a valorar si té algun avantatge prendre’s un perillós any sabàtic.
Pochetino segueix fent pinya, i cada vegada és més a prop de fotre’s una pinya. I és que no n’hi ha prou en fer pinya. No n’hi ha prou en esperar al minut 85 per començar a buscar la porteria contraria. I es busca amb ansietat.
No sé si per dibuixar una alineació guanyadora cal col·locar a Luis Garcia a la dreta. Se’n havia parlat molt de la possibilitat de deixar-lo a la banqueta. Posar-lo a la dreta va ser una operació molt semblant a deixar-lo a la banqueta. Sergio Sánchez tornava a la posició del sancionat Moisés i Chica al lateral. Als primers compassos del partit, donava la impressió que hi havia ganes de imposar-se. Amb el domini al mig del camp. Amb un Nené, a qui semblava que el gol de la setmana anterior li havia pujat la moral. Tot plegat facilitat per un Osasuna, un rival que ja em perdonaran Pandiani i Juanfran, però que sembla un equip de segona B. Un segona B amb Camacho a la banqueta, cosa que té el seu puntet.
Rifle i Punyal
No sé perquè, la graderia insultava contínuament a De la Peña. En els primers compassos del partit, De la Peña intervenia en un parell de jugades de mèrit. Una d’elles amb la col·laboració de Tamudo, que davant quatre defensors era a punt de tirar a porta.. Poc després Sergio disparava amb força un falta de molt lluny i Luis Garcia era objecte d’un penal, d’aquells que mai ens xiulen a favor. I aquí s’acabava tota l’ambició d’un equip que diuen que fa pinya, a la primera part.
L’Osasuna no havia fet pas més. A banda de demostrar que per més que intimidin noms com Punyal o “el Rifle”, els que són molt perillosos per a la integritat física, són Josechu i Nekunan.
Nekunam
La segona part es va desevolupar de manera similar. Tret d’un parell d’ocasions de Pandiani i una de Nekunan, el futbol va ser eixut i L’Espanyol no va dominar ja tant al centre del camp. Només als minuts 85,86 i 87, l’Espanyol va tenir tres grans oportunitats a les cames de Tamudo, Callejón i Ivan AlonsoLM .Ivan havia entrat per De la Peña i Callejón per Luis Garcia. Però va ser en el descompte, quan Nekunam, lliure marca, rematava la centrada d’una falta inexistent. Possiblement “Nekunam!”, acabi convertint-se en un renec d’alleugement blanc i blau.
L’ansietat va tornar a envair el joc blanc i blau, els segons que quedaven. Si la decepció i l’ansietat són tant grans, no sé ni si val la pena fer càlculs de probabilitats. Si hem de ser realistes, cal preparar ja l’any sabàtic, sempre que no hi hagi alguna possibilitat que el reglament faci baixar de categoria els equips en clara desfeta econòmica.
Escrit per Eugeni Rius
Hi havia temps per adreçar la pèssima trajectòria. El temps s’esgota. Hi havia ganes per remuntar posicions. N’hi havia. L’esperança és el darrer que es perd. L’hem tingut. Les matemàtiques es van fer per tenir una constatació numèrica de la realitat. I per tenir fe del que és impossible.
A més d’esgotar probabilitats, estaria bé començar a valorar si té algun avantatge prendre’s un perillós any sabàtic.
Pochetino segueix fent pinya, i cada vegada és més a prop de fotre’s una pinya. I és que no n’hi ha prou en fer pinya. No n’hi ha prou en esperar al minut 85 per començar a buscar la porteria contraria. I es busca amb ansietat.
No sé si per dibuixar una alineació guanyadora cal col·locar a Luis Garcia a la dreta. Se’n havia parlat molt de la possibilitat de deixar-lo a la banqueta. Posar-lo a la dreta va ser una operació molt semblant a deixar-lo a la banqueta. Sergio Sánchez tornava a la posició del sancionat Moisés i Chica al lateral. Als primers compassos del partit, donava la impressió que hi havia ganes de imposar-se. Amb el domini al mig del camp. Amb un Nené, a qui semblava que el gol de la setmana anterior li havia pujat la moral. Tot plegat facilitat per un Osasuna, un rival que ja em perdonaran Pandiani i Juanfran, però que sembla un equip de segona B. Un segona B amb Camacho a la banqueta, cosa que té el seu puntet.
Rifle i Punyal
No sé perquè, la graderia insultava contínuament a De la Peña. En els primers compassos del partit, De la Peña intervenia en un parell de jugades de mèrit. Una d’elles amb la col·laboració de Tamudo, que davant quatre defensors era a punt de tirar a porta.. Poc després Sergio disparava amb força un falta de molt lluny i Luis Garcia era objecte d’un penal, d’aquells que mai ens xiulen a favor. I aquí s’acabava tota l’ambició d’un equip que diuen que fa pinya, a la primera part.
L’Osasuna no havia fet pas més. A banda de demostrar que per més que intimidin noms com Punyal o “el Rifle”, els que són molt perillosos per a la integritat física, són Josechu i Nekunan.
Nekunam
La segona part es va desevolupar de manera similar. Tret d’un parell d’ocasions de Pandiani i una de Nekunan, el futbol va ser eixut i L’Espanyol no va dominar ja tant al centre del camp. Només als minuts 85,86 i 87, l’Espanyol va tenir tres grans oportunitats a les cames de Tamudo, Callejón i Ivan AlonsoLM .Ivan havia entrat per De la Peña i Callejón per Luis Garcia. Però va ser en el descompte, quan Nekunam, lliure marca, rematava la centrada d’una falta inexistent. Possiblement “Nekunam!”, acabi convertint-se en un renec d’alleugement blanc i blau.
L’ansietat va tornar a envair el joc blanc i blau, els segons que quedaven. Si la decepció i l’ansietat són tant grans, no sé ni si val la pena fer càlculs de probabilitats. Si hem de ser realistes, cal preparar ja l’any sabàtic, sempre que no hi hagi alguna possibilitat que el reglament faci baixar de categoria els equips en clara desfeta econòmica.
Escrit per Eugeni Rius
dimecres, 18 de març del 2009
Espanyol 3 - Mallorca 3
Empat enrevessat
Decididament, si a algú se li acudís fer una tesi futbolística, no podria prendre l’Espanyol com a referència, sempre que no fos per a protagonitzar l’excepció, que sempre confirma les regles. Possiblement altres teories que res tenen a veure amb el futbol se li podrien aplicar. Com aquella que busca una causa més o menys significant, per a responsabilitzar-la de tot un seguit de fets que es desencadenen. Fets no sempre negatius, es desencadenen després d’una decisió arbitral, encara que sigui en contra. A la primera part van desencadenar el caos. A la segona una mena de reacció només possible en el món del futbol, quan les ganes i la ràbia es donen de la mà per mostrar el millor d’un mateix. Una experiència que segurament va deixar sense paraules al més mediàtic de tots, el senyor “hohaveuvist?”
Paciència i esperança.
El partit s’havia venut com una final. Una de les finals. De les moltes finals. El ser o ser d’un equip que no s’acaba de trobar. No es reconeix ni en el mirall, perquè des de la darrera vegada que es va veure bé ja fa gairebé 15 mesos, no s’ha tornat a identificar.
Per facilitar aquest retrobament, Pochetino tenia l’oportunitat de fer l’alineació que li donés la gana, perquè per fi podia comptar amb tots els seus efectius. Que no és poc.
La pilota no entra
Esplèndid! L’èxit semblava més a prop que mai. Amb tot i això, els primers compassos del van mostrar un Mallorca mossegador, i amb un Jurado molt actiu que feia anar de corcoll la defensa blanc i blava.
Molt aviat però, els blanc i blaus començaven a demostrar que si, que estaven al 100/100. Al minut 13 Tamudo es retrobava amb el gol. Un gol d’aquells que només li anul·len a l’Espanyol. Només aquest any al Barça, ja n’hi he contat 12 com aquest. Un orsai posicional molt lluny de l’àrea, invalidava un gol molt ben executat.
L’equip carregava,segurament en excés, a la banda del “fondon” Rufete. De tant en tant s’entrava pel centre, i en qüestió de 12 minuts, Tamudo en tres ocasions i després Rufete, erraven clares ocasions de gol. La sort havia donat l’esquena als blanc i blaus, i el seguit de despropòsits culminava amb el 0 a 1, quan Arango clavava una falta a la porteria d’un Kameni que feia la mitja estàtua.
Callejón
L’ansietat s’apoderava dels homes de Pochetino i d’aquí a la mitja part no feien res de profit. Només la lesió de Rufete i l’entrada de Callejón es podia interpretar com un símptoma de reconduir el partit.
La segona part va començar encara molt encallada. Sergio Sànchez no demostrava la punteria d’altres vegades. I Tamudo, conscient de la seva mala sort, va fer un control llarg a mig camí de Callejón que el va aprofitar per empatar el partit al minut 11 de la segona part. Dos minuts després Pochetino feia un canvi sorprenent. Posava Lola per un desencertat Luís Garcia, i paradoxalment a la jugada següent la defensa badava per facilitat el 1 a 2 a Kleber.
Collons
El partit es tornava a esbojarrar. Tamudo era objecte d’un penal, que l’arbitre no veia. Si que veia mala intenció en un salt angelical de Moisés, i el fotia al carrer. Semblava l’estocada final. No, l’estocada la posava Jurado, el millor del partit. Al minut 60, 1 a 3.
Però amb 10 i tota la ràbia en el joc desordenat, l’Espanyol aconseguia dos gols posant-hi collons. 3 a 3 final.
Un altra punt de no res, per esperar una altra final. A veure si a Pamplona ens disfressem de braus i superem “l’encierro” amb els tres punts que han de començar ja la remuntada si o si.
((Crontracrònica: Eugeni Rius))
dilluns, 9 de març del 2009
En mans d’un mentalista
Vila-real 1 – Espanyol 0
No n’hi ha prou en lluitar en contra d’impediments habituals. Que si el rival és superior, que si l’arbitre els afavoreix, que si tenim mig equip lesionat, què si no sé què, que si no se quant....el dia que tenim tot això assumit, i diria que superat, en surt un de nou. El porter rival és una mena de David Coopperfiel, que no prou content de fer jocs demans amb Claudia Schiffer, ha de venir a tocar el que no sona i impedir de manera miraculosa que l’Espanyol puntuï. Això és la lliga.
El penal que Diego López va aturar a Raul Tamudo al partit d’anada, no era un referent suficient per considerar al porter del Vila-real el principal obstacle a superar per aconseguir puntuar,o fins i tot guanyar dissabte al Madrigal. Tothom coneix les seves aptituds. La seva agilitat, la seva alçada o la seva envergadura. Les floretes que li llança Pichi Alonso. En resum un bon porter. Però els equips que van al Madrigal, hi van avisats. Que si Nihat és un puta. Que si Senna Organitza. Que si la darrera passada de Ibagaza. Que si Capdevila remata córners. Que si Rossi fa molts gols.
Tot plegat, res assequible a qualsevol equip que hi vagi a fer futbol i crear ocasions. L’Espanyol hi anava amb il·lusió i amb l’empenta de més de dos mil afeccionats que aprofitaven la convidada dels herois de Sutton.
Un Espanyol, amb una única baixa. Prou important l’absència de Moises, però Pochetino va pensar en el gladiador Sergio Sánchez i Lola, per reforçar el mig del camp.
L’Espanyol va fer un partit seriós des del primer minut. Amb la tàctica apresa, possessió de pilota i amb Tamudo. Una equació que ja no és sinònim de gol. Com a mínim ja no ho és davant Diego López.
David Coopperfield
I al minut 14 en vam tenir la primera prova, quan en una jugada còmica que només podia acabar amb el gol tonto de la jornada, Diego López va fer un joc de mans que podria haver signat David Coopperfield. No sé encara com s’ho va fer per fer-se passar la pilota per la màniga, en moviment i sobre la ralla de gol, sense que entrés. Us diria que tinc tant clar que la pilota no va entrar, com que si tot això arriba a passar a l’altra àrea, hauria estat considerat gol.
La sort del Vil·lareal, no s’acabava així, ja que només cinc minuts després, en un córner era Kameni qui feia el gag còmic i relliscava, deixant porteria buida, per tal que Fuentes rematés sense problema el que seria el 1 a 0 definitiu.
Mentre els locutors de la Sexta, es declaraven una i altra vegada enamorats de Nené –ja se’l podrien confitar- l’Espanyol intentava traduir el seu domini en gol. El gol no va arribar. Poc abans de la mitja part, Luís Garcia, feia una centrada “mortal de necessitat”, com hauria dit Juan José Castillo, que no va trobar assassí rematador.
Reglament a la mà
La segona part, amb dues aparicions de infart de Kameni, que no van acabar malament com la de la primera meitat. Però l’Espanyol va seguir amb el seu domini posicional, territorial i organitzatiu, que es podria haver traduït en gol per tres vegades en els primers 19 minuts. Ni Luís Garcia amb el cap, ni Tamudo sol davant “el mentalista”, ni Luís Garcia un minut després de ser substituït Tamudo per Alonso LM, quan ho tenia tot a favor. A la primera volta del campionat hi va haver una campanya mediàtica en contra de Tamudo després que Diego López li aturés un penal. Com al minut 19 ja no era al camp, en ser xiulat un penal a favor de l’espanyol, no hi havia cap dubte. Luís Garcia,l’havia de xutar. Va agafar carrereta, i amb el porter ja batut la va clavar al travesser. Quina llàstima!
No més dues coses a comentar al voltant d’aquesta jugada que hauria transformat fins i tot Panenka amb una copa de més. Godin, autor del penal havia d’haver estat expulsat, ja que en fer caure a Nene, era el darrer defensor. I també amb reglament a la mà, quan el “germà de David Coopperfield” va començar a saltar i invocar la “màgia potàgia”, es movia escandalosament, com prohibeix rigorosament el reglament.
Crua derrota
D’aquí al final, Pochetino va voler calmar la pena de Luís García , substituint-lo per Coro. L’Espanyol va seguir dominant i va poder empatar, però ni era el dia, ni Diego López volia. Un excel·lent incorporació en atac de Jarque, rematant de cap una centrada de De la Peña, va estar l’ocasió per fer-ho, però no. Ni Raducanu, ni el seu fantasma, ni cap altra possibilitat esperada, van canviar el resultat d’una nova derrota. Crua derrota.
I ara comença la lliga de veritat. Una lliga molt especial que comença amb -7. Tot en contra, tret d’un equip que juga cada vegada millor. Desenganyem-nos. Tots sabíem que l’Espanyol de Pochetino començaria a existir quan tots els jugadors estiguessin a punt. Ara ja ho estan. Ara cal centrarse en cada partit. I per sobre de tot els que ens enfronten als rivals directes. El que ve és contra el Mallorca, i el següent contra l’Osasuna. Ens hi posem?
Escrit per Eugeni Rius
No n’hi ha prou en lluitar en contra d’impediments habituals. Que si el rival és superior, que si l’arbitre els afavoreix, que si tenim mig equip lesionat, què si no sé què, que si no se quant....el dia que tenim tot això assumit, i diria que superat, en surt un de nou. El porter rival és una mena de David Coopperfiel, que no prou content de fer jocs demans amb Claudia Schiffer, ha de venir a tocar el que no sona i impedir de manera miraculosa que l’Espanyol puntuï. Això és la lliga.
El penal que Diego López va aturar a Raul Tamudo al partit d’anada, no era un referent suficient per considerar al porter del Vila-real el principal obstacle a superar per aconseguir puntuar,o fins i tot guanyar dissabte al Madrigal. Tothom coneix les seves aptituds. La seva agilitat, la seva alçada o la seva envergadura. Les floretes que li llança Pichi Alonso. En resum un bon porter. Però els equips que van al Madrigal, hi van avisats. Que si Nihat és un puta. Que si Senna Organitza. Que si la darrera passada de Ibagaza. Que si Capdevila remata córners. Que si Rossi fa molts gols.
Tot plegat, res assequible a qualsevol equip que hi vagi a fer futbol i crear ocasions. L’Espanyol hi anava amb il·lusió i amb l’empenta de més de dos mil afeccionats que aprofitaven la convidada dels herois de Sutton.
Un Espanyol, amb una única baixa. Prou important l’absència de Moises, però Pochetino va pensar en el gladiador Sergio Sánchez i Lola, per reforçar el mig del camp.
L’Espanyol va fer un partit seriós des del primer minut. Amb la tàctica apresa, possessió de pilota i amb Tamudo. Una equació que ja no és sinònim de gol. Com a mínim ja no ho és davant Diego López.
David Coopperfield
I al minut 14 en vam tenir la primera prova, quan en una jugada còmica que només podia acabar amb el gol tonto de la jornada, Diego López va fer un joc de mans que podria haver signat David Coopperfield. No sé encara com s’ho va fer per fer-se passar la pilota per la màniga, en moviment i sobre la ralla de gol, sense que entrés. Us diria que tinc tant clar que la pilota no va entrar, com que si tot això arriba a passar a l’altra àrea, hauria estat considerat gol.
La sort del Vil·lareal, no s’acabava així, ja que només cinc minuts després, en un córner era Kameni qui feia el gag còmic i relliscava, deixant porteria buida, per tal que Fuentes rematés sense problema el que seria el 1 a 0 definitiu.
Mentre els locutors de la Sexta, es declaraven una i altra vegada enamorats de Nené –ja se’l podrien confitar- l’Espanyol intentava traduir el seu domini en gol. El gol no va arribar. Poc abans de la mitja part, Luís Garcia, feia una centrada “mortal de necessitat”, com hauria dit Juan José Castillo, que no va trobar assassí rematador.
Reglament a la mà
La segona part, amb dues aparicions de infart de Kameni, que no van acabar malament com la de la primera meitat. Però l’Espanyol va seguir amb el seu domini posicional, territorial i organitzatiu, que es podria haver traduït en gol per tres vegades en els primers 19 minuts. Ni Luís Garcia amb el cap, ni Tamudo sol davant “el mentalista”, ni Luís Garcia un minut després de ser substituït Tamudo per Alonso LM, quan ho tenia tot a favor. A la primera volta del campionat hi va haver una campanya mediàtica en contra de Tamudo després que Diego López li aturés un penal. Com al minut 19 ja no era al camp, en ser xiulat un penal a favor de l’espanyol, no hi havia cap dubte. Luís Garcia,l’havia de xutar. Va agafar carrereta, i amb el porter ja batut la va clavar al travesser. Quina llàstima!
No més dues coses a comentar al voltant d’aquesta jugada que hauria transformat fins i tot Panenka amb una copa de més. Godin, autor del penal havia d’haver estat expulsat, ja que en fer caure a Nene, era el darrer defensor. I també amb reglament a la mà, quan el “germà de David Coopperfield” va començar a saltar i invocar la “màgia potàgia”, es movia escandalosament, com prohibeix rigorosament el reglament.
Crua derrota
D’aquí al final, Pochetino va voler calmar la pena de Luís García , substituint-lo per Coro. L’Espanyol va seguir dominant i va poder empatar, però ni era el dia, ni Diego López volia. Un excel·lent incorporació en atac de Jarque, rematant de cap una centrada de De la Peña, va estar l’ocasió per fer-ho, però no. Ni Raducanu, ni el seu fantasma, ni cap altra possibilitat esperada, van canviar el resultat d’una nova derrota. Crua derrota.
I ara comença la lliga de veritat. Una lliga molt especial que comença amb -7. Tot en contra, tret d’un equip que juga cada vegada millor. Desenganyem-nos. Tots sabíem que l’Espanyol de Pochetino començaria a existir quan tots els jugadors estiguessin a punt. Ara ja ho estan. Ara cal centrarse en cada partit. I per sobre de tot els que ens enfronten als rivals directes. El que ve és contra el Mallorca, i el següent contra l’Osasuna. Ens hi posem?
Escrit per Eugeni Rius
dimarts, 3 de març del 2009
Espanyol 0 – R.Madrid 2
Mala experiència a tres bandes
La plasmació de dues de les jugades més típiques del billar, van marcar la capvuitada del gran carnaval. Un “misto” d’Alonso a al primera part, va ser contestat per una “carambola” de xurra de Guti. I el 7 del Madrid va acabar fent un set al tapís de Montjuïc. Cal cosir a corre cuita. Sense temps a descansar el cap de setmana que ve l’anunciada excursió. Si aquella de “Que buenos són los farreros del Sutton....que buenos són nos llevan de excursión”
Els culers ens havien posat més pressió, de la que habitualment sotmeten als seus porter. Si els seus porters, els nostres amics, Valdés, Bonano.... L’Espanyol va sortir al camp l’actitud ja habitual de l’era Pochetino. I sense complexes. Sense més complexes, que la de no tenir només jugadors que prenguin automàticament decisions, comés l’exemple de Sergio “gladiator” Sanchez, “Mariscal” Jarque, “Magic Pareja, Déu la Penya, o “matador” Tamudo. I és que el dubitatiu Nené,em continua posant dels nervis....En definitiva futbol i bones intencions. Només va faltar una mica de sort per tal que una pentinada de Roman, no tingués un final feliç, un final d’orgasme comparable al que es practica en algunes perruqueries. Una sort que tampoc acompanya a Ivan L M Alonso (algú sap que vol dir L M?), ni en fer el misto del minut 24, ni la rematada del minut 39.
Sábado de Ramos
Una sort que estava més del costat dels madrilenys, que sense deixar passar els perceptius 40 dies després de carnaval, es van muntar un “sabado de Ramos”, de dos dels Ramos que més odio. Això si, amb el permís de l’arbitre Artur Mas-Mejuto Gonzalez, que va perdonar l’expulsió del lateral madrileny, després bufetejar Alonso. La sort més gran va venir en una carambola de Guti, que va fer rebotar la pilota en la ma de Kameni, el pal i de nou la mà del camerunès, abans d’entrar a la porteria.
Després mentre l’atac blanc i blau intentava trobar forat, amb Tamudo inclòs, Raul Gonzalez va sentenciar. Per més bona voluntat que hi posessin De la Penya i sobretot un Pareja bolcat en la creació, no hi va haver manera de fer cap gol a un Casillas, segur com sempre.
Lleig
Ara només queda esperar a recuperar l’ànim per a l’excursió de Vila-real. La convidada dels jugadors, fa preveure un important desembarco de Pericos dissabte a la Plana. Migdiada, a l’autocar, campanada al Madrigal i sopar de fideuà, pot ser un bon plan per aquest dissabte. I posats a esperar, esperar una nova cagada dels culers, ara només preocupats en fitxatge de Ribery . Difícilment s’equivocaran. Difícilment en poden fitxar un de més lleig i equivocar-se com van fer en fitxatges tant gloriosos,com en cas dels Hierro, o el Touré, que es va equivocar de germà, dels Keita, que també van fitxar el Keita dolent(lo puto Keite),o en escollir entre Aimar i Saviola.
Escrit per Eugeni Rius
Mala experiència a tres bandes
La plasmació de dues de les jugades més típiques del billar, van marcar la capvuitada del gran carnaval. Un “misto” d’Alonso a al primera part, va ser contestat per una “carambola” de xurra de Guti. I el 7 del Madrid va acabar fent un set al tapís de Montjuïc. Cal cosir a corre cuita. Sense temps a descansar el cap de setmana que ve l’anunciada excursió. Si aquella de “Que buenos són los farreros del Sutton....que buenos són nos llevan de excursión”
Els culers ens havien posat més pressió, de la que habitualment sotmeten als seus porter. Si els seus porters, els nostres amics, Valdés, Bonano.... L’Espanyol va sortir al camp l’actitud ja habitual de l’era Pochetino. I sense complexes. Sense més complexes, que la de no tenir només jugadors que prenguin automàticament decisions, comés l’exemple de Sergio “gladiator” Sanchez, “Mariscal” Jarque, “Magic Pareja, Déu la Penya, o “matador” Tamudo. I és que el dubitatiu Nené,em continua posant dels nervis....En definitiva futbol i bones intencions. Només va faltar una mica de sort per tal que una pentinada de Roman, no tingués un final feliç, un final d’orgasme comparable al que es practica en algunes perruqueries. Una sort que tampoc acompanya a Ivan L M Alonso (algú sap que vol dir L M?), ni en fer el misto del minut 24, ni la rematada del minut 39.
Sábado de Ramos
Una sort que estava més del costat dels madrilenys, que sense deixar passar els perceptius 40 dies després de carnaval, es van muntar un “sabado de Ramos”, de dos dels Ramos que més odio. Això si, amb el permís de l’arbitre Artur Mas-Mejuto Gonzalez, que va perdonar l’expulsió del lateral madrileny, després bufetejar Alonso. La sort més gran va venir en una carambola de Guti, que va fer rebotar la pilota en la ma de Kameni, el pal i de nou la mà del camerunès, abans d’entrar a la porteria.
Després mentre l’atac blanc i blau intentava trobar forat, amb Tamudo inclòs, Raul Gonzalez va sentenciar. Per més bona voluntat que hi posessin De la Penya i sobretot un Pareja bolcat en la creació, no hi va haver manera de fer cap gol a un Casillas, segur com sempre.
Lleig
Ara només queda esperar a recuperar l’ànim per a l’excursió de Vila-real. La convidada dels jugadors, fa preveure un important desembarco de Pericos dissabte a la Plana. Migdiada, a l’autocar, campanada al Madrigal i sopar de fideuà, pot ser un bon plan per aquest dissabte. I posats a esperar, esperar una nova cagada dels culers, ara només preocupats en fitxatge de Ribery . Difícilment s’equivocaran. Difícilment en poden fitxar un de més lleig i equivocar-se com van fer en fitxatges tant gloriosos,com en cas dels Hierro, o el Touré, que es va equivocar de germà, dels Keita, que també van fitxar el Keita dolent(lo puto Keite),o en escollir entre Aimar i Saviola.
Escrit per Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
