Quan el mono de treball també se’l posen els cracks.

Espanyol 1- Barça 5

Les diferències augmenten, entre els equips grans i la resta, quan els primers hi posen a més, aquell, punt que és propi dels més modestos. El Barça de Guardiola, ja ho havia provar diverses vegades, i no se’n sortia del tot. Si l’Espanyol hi posava el 100/100, li costava guanyar. Dues setmanes mediàtiques en què en la primera es va criminalitzar la possibilitat que els pericos reservessin forçes, i en la segona que juguessin amb intensitat. Van servir per a fer un canvi de paper més propi de “trileros” que de senyors potentats. Qui es va reservar van ser ells i els que van sortir mossegant al camp, també.

Si algun dubte podia presentar l’alineació blanc i blava, era la possibilitat de fer entrar David Garcia, per a aturar Messis i Duscher per a encarregar-se del “repartiment” al mig del camp. Però un problema personal el va lliurar d’una de bona.

El partit començava doncs amb les alineacions de gala i sense que ningú fes el passadís als campions de la copa Catalunya.

Canvi de papers

El blaugranes van sortir com si els discurs de la pressió, l’haguessin interioritzat tant, que en lloc de sentir aquell discurs de tallar les connexions entre Xavi, Iniesta i Messi, els les haguessin explicat amb Márquez, Verdú i Osvaldo. I començaven pressionant l’inici de les jugades des de Kameni, com no ho ha fet cap equip de la cua de la classificació.

I la cosa té mèrit, perquè, si això ho haguessin fet equips com els que la memòria em transporta (Buckinham, Michels, Weisseiler, HH, Serra F. Rexach....) aquest equip de “l’altra costat de la diagonal”, ens hauria donat molts més disgustos guanyant un grapat de lligues que liu van regalar al seu rival-filial.

Reglament a mida

I d’aquesta manera jugant, el futbol va donar un seguit d’ocasions de gol diferents a la que ens té acostumats Guardiola. Era com un partit de basquet en la sortida al contra-atac , i la pressió des del fons de la pista. Tot plegat va dificultar el joc espanyolista i va propiciar un seguit d’ocasions de gol que estadísticament es comptabilitza en 5 gols, que en podien haver estat molts més. Encara que estadísticament no és just que aparegui un 1 a 5, quant dos van ser clamorosament il·legals. Ja se sap que orsais posicionals i no, només se’ls hi assenyala als equips modestos, Madrid i Barça en queden absents. Lo de l’orsai posicional, és habitualment una fal·làcia.Però no deixa de ser vergonyós que en una jugada de gol, n’hi hagi dos de consecutius i un d’ells dins l’àrea petita. Com es pot dir que un davanter no intervé en una jugada quan és a l’àrea petita? Creieu que el porter no està pendent d’ell? Repeteixo si el porter és Casillas o Valdés, la cosa canvia totalment.

Altres coses

Sap greu que per a la història ens quedi només el resultat. Quan hi va haver més coses, com l’esportivitat dins i fora del cap, protagonitzada per l’homenatge al “gentelman” Iniesta, i sobretot i més problemàtica per a l’Espanyol, que a partir d’ara tots els equips li juguin igual per a trencar la possessió de pilota de Javi Marquez i Joan Verdú. Com a mínim, esperem que al Camp Nou, surtin a jugar la pilota i s’oblidin de pressionar.

El futbol no s’acaba aquí. Aquest any mateix encara hi ha un partit de copa, en què es pot donar un pas important. Ja en la lliga. el partit al camp del València, l’any vinent ha ser un moment per a seguir mostrant que l’equip té futbol per a seguir a les places de dalt de la classificació.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Guanyar mig partit i perdre’l tot

Athletic Bilbao 2 – Espanyol 1

L’Espanyol ja ha experimentat aquesta temporada la comoditat de guanyar molts partit a casa, sense fotre brot, més enllà d’una quants minuts de virtuosisme que desembocava en el gol del triomf definitiu. L’experiment havia donat els seus resultat, però fora de casa no és apte. I menys encara quan se li dona al contrari la pilota per tal que disposi del joc durant 45 minuts.

La baixa de Javi Màrquez , plantejava els seus dubte. L’opció de reservar algun jugador per al derby, era una arma de dues fulles. L’una, proposava la necessitat de disposar de tots els efectius a San Mamès, perquè allà era més fàcil sumar tres punts. L’altra, prou creïble, que els jugadors amenaçat juguessin sense intensitat. I fer això davant un equip que juga el futbol directe amb les puntes-tanc Llorente i Toquero, era perillós. Més quan els amenaçats eren els dos centrals i el mig centre defensiu.

Gran Espanyol

Sense complexos, amb el creixement i confiança que mostra l’equip jornada, rere jornada, la pilota i el domini eren per a l’Espanyol. Verdú dirigia, ben acompanyat per Duscher, Dàtolo i Luis Garcia. Les bones combinacions progressaven fins arribar a la punta d’atac, on un Osvaldo amb bona ratxa de joc i que festeja amb el gol, suposaven un perill continu a la porteria de Gorka. I així en una jugada de tiralínies, Verdú assstia el killer Osvaldo. 0 a 1

Per contra, el perill del Bilbao es reduïa a la pilotada a l’àrea pensant en un Llorente força inactiu a la primera part. Només Toquero ocasionava cert enrenou. Era la història de sempre. Per malament que juguin, en un rebot o en un corner te l poden clavar. Tret d’això, poca cosa més.

Llacuna mental i pèssim Espanyol

Possiblement al descans, i ha vent guanya mig partit, el cap va trair a Pochettino i els seus homes. Es veien tercers a la classificació i més que disposats a passar per la mola el culers, dissabte vinent.

La decisió va ser donar la pilota al rival, desentendre’s del joc i donar opció a allò de la pilotada, que tant bé saben fer. Un atac i gol, sense massa sentit. Els mitjos i atcants de l’Espanyol, d’espectadors i els del darrere castigats a suportar les empentes de Llorente i Toquero. Córner i fora de banda que ren com córner, per a fer-nos patir i creure que no passaria res. Tres puntets i tercers. I is a algú se li acudia jugar una miqueta, el Bilbao rascava. I com rascava! Estil Balaguer. I en tot això van fer dos golets. L’un ben previsible de Llorente i l’altra en una falta ben llançada. I això que Yeste ja no juga a Bilbao...

Dissabte, més

D’aquí al final ho van tornar a intentar, però ja se sap que aquest Bilbao és molt Balaguer quan no juga contra els grans. Tant que al darrer minuts Gorka es va obrir pas dins l’àrea a base d’empentes, sense que l’àrbitre s’immutés. I és que no només els àrbitres de tercera divisió tenen l’Espanyoi en baixa consideració.

Sis dies per pensar, ara si, en el derby. Pensa com guanyar-lo, sense regalar res com van fer a Bilbao, tota la segona part.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Treball

Espanyol 1 - Sporting 0

El tòpic de la victòria treballada, no pot trobar millor exemple que els de les victòries justes, ajustades, amb inferioritat i un arbitratge irregular. Un seguit de circumstàncies que caracteritzen un partit, precedit per la situació caòtica general provocada per un episodi d'indisciplina laboral d'un col.lectiu privilegiat i que va posar en evidència uns esportistes mal acostumats que van voler provocar també el caos en el món del futbol amb l'excusa de posar-se a l'altura del ciutadà humil. No van voler usar el bus. Un exemple vergonyós, una vegada més, de la prepotència d'alguns clubs galàctics que no volen, de cap de les maneres, ésser considerats terrenals. Afortunadament l'Sporting va ser un exemple de tot el contrari, i va tenir la pena d'haver d'experimentar les habilitats d'Osvaldo en el control i l'assistència aèria.

I si l'episodi dels controladors d'AENA, va ser prou sonat, no va servir com efecte dissuassori. L'afició no va oblidar que entre setmana l'equip s'havia proclamat campió de Catalunya, i no va abandonar l'equip en el pont pre-nadalenc. Quin bon regust havien deixat el Manzanares i la Creu Alta.

Més controladors. Observadors
Cornellà vivia un episodi particular de controladors. els observadors internacionals de lligues d'arreu, que no es van voler perdre un nou partit dels de Pochettino. Que si Kameni, que si Victor, que si Javi, que si Callejón, ques i Osvaldo, que si tots onze interessen als millors equips del món. Una manera més d'intentar desestabilitzar l'equip abans del derbi lliguer. No m'estranyaria que darrera de tot plegat hi haguèssin els de sempre. Els que després de no assolir el guardó més important del futbol català, segueixen mirant capa a un altre costat parlant de Mourinho i les pressions de la Federació per a que no poguèssin jugar a Pamplona. de riure. De txist, com deia aaquell perico descafeïnat.
L'Sporting de Preciado podia ser una trampa. Trampa de bon rotllo. Abraçada entre entrenadors damnificats per la llengua viperina de Mourinho. Petonets i tal ... Per a no reviure l'èxit del Manzanares, segurament els asturians no vestien de matalassers.
;'Espanyol, amb la incorporació de Chica i Sergio G., rebia un equip incòmode. Javi Márquez quedava orfe en el lluïment en no poder jugar Verdú per acomulació de grogue. El futbol, senzillament avorrit. En tota la primera part comptadíssimes arribades a l'àrea i poc perill. Dos xuts amb malícia de Luis G. i Javi Márquez i poc més. Ja no recordava una primera part sense gols a Cornellà. Tota una prova de foc de cara el segon temps. L'Sporting tampoc feia gran cosa. Un parell de pilotes robades al mig del camp que servien per a llançar Moran al contraatac, amb poca fortuna per als asturians. I una pila de còrners,a mb la tàctica d'acomular homes a la frontal fent pinya. Una tàctica que torna boges les defeneses i els entrenadors i que em sembla que hi ha d'haver una contra-tàctica per anul.lar-la. Però estem parlant de còrners en contra i això és una assignatura pendent dels de Pochettino.

I encara més difícil, ara amb 10
Els Homes de davant dels pericos haviene stat força inèdits. El joc no els arribava amb fluïdesa. Es notava massa la baixa de Verdú. I si no n'hi havia prou, Baena innocentó com sempre, veia la segona groga que li van perdonar al Manzanares. L'equip es quedava amb deu. L'Sporting que amb igualtat no havia volgut saber res de la pilota, se'n continuava desentenent. Començaven a passar els minuts, i Pochettino demanava un futbol de més combinació per a desestabilitzar la defensa asturiana. Les pilotes arribaven sempre a l'altura de Callejón, molt mòbil de dreta a esquerra, i la cosa acabava en falta. Callejón sempre rebia. I, com acostuma a passar als pericos, les targetes no queien. Ans al contrari, la veia Callejón per queixar-se contínuament. La possibilitat de recomençar amb un 10 contra 10, s'esvaïa. Va ser al minut 69, ai quin número, ai quins records ... quan en una jugada de combinació, en què la defensa quedava de cap per avall (al minut 69 no podia ser d'una altra manera) i en la fase final de la jugada de toc coral (millor que no pas oral), la pilota arribava a peus d'Osvaldo, que disfressat de controlador aeri, feia una assistència per alt que Luis G. llegia com el millor dels avions. Catacrac. Gol del 10 i jugant amb 10. I al 69, la nota un 10. Una bona premonició. Una bona manera d'alterar el son de Piqué i Puyol que començaran a patir insomni de cara el derbi.

I ara, contra 12?
Preciado introduïa canvis. Volia futbol d'atac per a remuntar contar 10. Feia entra Ayoze. "Hay doce" pensava jo davant la superioritat numèrica i la poca predisposició arbitral d'ensenyar targetes als persiguidors de Callejón. Sense aconseguir el seu objectiu de dominar la pilota, ja que l'Espanyol la va continuar tenint amb llargues combinacions, l'Sporting va començar a posar nervis en el col.lectiu perico. Encara sort que l'àrbitre no va voler veure penal en una pilota robada per Duscher que havia entrat per Sergio G. Va ser dins l'àrea i el davanter asturià va caure, però en la repetició televisiva es veia perfectament que primer que res, tocava la pilota. De penal res.
D'aqui al final més patiment. Substitucions i targetes tàctiques. Javi Márquez s'autoeliminava per al diumenge vinent i no perdre's el derbi. Coorecte.
L'Sporting s'envalentia, però no els sortia res. Ni tant sols van forçar els perillosos còrners de la primera part. 3 puntets i encara en zona champions. De SAnturze a Bilbao, a pescar més sardines. Si cal, en autocar, en tren o a peu, "por toda la orilla", sense arremangar-se.
Som un equip treballador.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quedeu-vos amb aquest clàssic

Atlético de Madrid 2 - Espanyol 3

S'estan envalentint i, em direu "això és molt perillós" ... us he de reconèixer que sí. Però és que quan un equip prèn aquest rol i, ho fa sense refirar-se, ni perdre mai la confiança en si mateix, té futur. Un futur immillorable, diria jo. 25 punts i no som al mes de març!

Chica i Duscher encara no estaven a punt. I què? Tampoc estan a punt els Ivans, Víctor, David, Galan, Mattioti ... Quan s'ha vist un equip de la lliga "modesta" que amb una autèntica epidèmia de lesions, targetes i sancions, tregui el cap per dalt. Que amb el suplent, del suplent, del suplent, del suplent es faci una defensa seriosa de sub-20's. Que guanyany al camp d'un dels granms, es vagin fent canvis, posant cada vegada homes més atacants. Hi ha una valentia indiscutible. Un equip difícil de ser superat quan surt al camp amb aquesta confiança. En tres minuts de partit ja havia tingut dues ocasions, en un inici trepidant.

Pilota nostra i l'àrbit, també
La pilota era dels blanc i blaus i, en aquestes condicions fins i tot els àrbitres ens reconeixen i en poden xiular un penal a favor, ben dubtós. Callejón llançava una falta que era rebutjada de manera involuntària amb colze per Reyes, però el xut següent era desviat de manera més intencionada per Siamo. Sorprenentment l'àrbitre va xiular el primer. Ho era més el segon. Era un penal reiteratiu, d'aquells que ara ens tornen a xiular. I Luís garcía feia el o a 1. Era el minut 21, i voleu més concidència que el darrer gol del gran 21 amb l'espanyol havia estat en aquest camp fa un any i mig? Jarque present!

L'Espanyol no va regalar, ni rifar, la pilota i va seguir controlant-la, encara que esl matalassers can començar a ocasionar perill. Siamo va perdonar en una ocasió. Davant un Kameni que responia bé, finalment al darrer minut del primer temps, quan una vegada més en un còrner, es va donar l'opció a Tiago de rematar amb el cap. Kameni no la va aturar del tot, va tornar a rebutjar la successiva afusellada de Godin i, finalment Tiago, tornava a rematar per empatar.

Gran Osvaldo
A la part final hi havia hagut un ball de targetes. Baena, Javi López i Amat quedaven amenaçats, i en començar la segona també verdú. Però res els va aturar. I en una jugadassa d'Osvaldo, ara el rebot del porter anava a peus de Verdú que rematava en pla oportunista. Era el 1 a 2.
I no passaven deu minuts, que els matalassers tornaven a marcar, en un petit excès de confiança de la línea defensiva, en deixar franca la connexió Forlan-Agüero, per a que marqués el nan. 2 a 2. Poc abans, l'àrbitre havia perdonat la segona groga a Baena. A Reyes també li havia perdonat.
Dàtolo i Sergi G. entraven per Verdú i Callejon, en una declaració d'intencions més descarada del valent Pochettino. Osvaldo havia jugat un gran partit. A casa, que prèviament ens havíem cruspit uns llamàntols al for (vermells i blancs, tot un presagi), ens semblava que li faltava la cirereta del gol. I va arribar en forma de golàs. Quina manera d'engaltar una centrada ... 2 a 3.

Nervis
D'aqui al final, quedaven 13 minuts, no es va patir en excès, si bé a casa si no hi havien prou nervis entre el futbol, l'ordinador i els sms entre pericos, un dels missatges em demanava que mirés el web del Periódico d'Andorra per veure el darrer sondeig de les eleccions. El web era mig clausurat/censurat i no s'obria. Vaig abandonar la curiositat per a patir amb els nostres. Al final una tangana protagonitzada pel sonat del nebot de la Lola Flores. "Y como me la maravillaria, yo ...." a prendre pel cul!
25 punts i encara som a Novembre. Qui no s'ho cregui que miri la classificació. I qui no hagi vist el partidàs per TV3, tampoc ho pot creure. Els culers muts. Els pericos piulem, fort i bé. Mireu si no la correcta i magnífica feina d'Oriol Vidal a peu de gespa. Quina diferència de quan és "cocolisso" qui no calla sota l'aigua interrompent amb poc encert, infantilisme i holiganisme extrem.
Anem bé i dilluns, ja s'ho faran!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Futbol a compta gotes i cirereta final

Espanyol 3 – Hèrcules 0

De futbol, una vegada més n’hi va haver més aviat poc. Durant molts minuts l’equip deambula perillosament per a la maroma. Protegits per una confiança que els ha impregnat Pochettino. Una cuirassa que tots plegats s’han guanyat a pols, a la fortalesa de Cornellà, on qualsevol peó o minyó, se sent cavall, torre o alfil en l’estratègia que dissenya l’entrenador. Un golet i a jeure. Si n’arriba un altre, benvingut sigui, amb la conformitat i la paciència de l’afeccionat.

Aquest any, els gols no triguen a arribar. Fa quinze dies el primer xut va ser al primer minut. En aquest cas va trigar gairebé un quart d’hora. El temps en què ni uns ni altres havien decidit encara quina mena de partit jugar. Un minut abans, Trezeguet ho havia intentat en un remat amb l’esperó, al qual Amat va arribar de manera providencial per a cedir un córner. Més que perill, el córner va propiciar una pilota al mig del camp, Callejon roba, al primer toc Javi López impulsava cap Oswaldo, situat a l’extrem dret. Amb un parell de tocs, i després d’aixecar el cap, la passa a l’altre costat de l’àrea on arriba tot sòl Verdú, que l’encerta de ple al primer toc creuant a la sortida del porter. Un bonic gol que signaria el millor dels delineants.

A partir d’aquí, avorriment i dels grans. L’Espanyol cedia la pilota a l’Hèrcules convençut de la poca eficàcia del rival. El perill només podia venir de córner, i n’hi va haver uns quants. Kameni va haver de fer una gran parada en un cop de cap de Trezequet, després de l’única jugada que van lligar al primer temps.

Més de lo mateix

A la segona part, més de lo mateix. El públic, només s’emocionava veient escalfar Rufete, i no semblava que passés els típics nervis d’altres ocasions. Només un xut de fora l’àrea de Fritzer va fer esforçar Kameni. Mentre se succeïen un seguit de canvis, que en el cas dels alacantins tenien vocació atacant i poc eficaç.
De nou en un contra atac i faltant només deu minuts, Osvaldo entrava a l’àrea i en intentar driblar el porter li busca descaradament la cama per a entrebancar-se. Penal tonto, però en aquest cas a favor nostre. I a més el porter expulsat.
Em vaig entretenir a comptar el temps que va transcórrer entre la falta i l’execució. Dos minuts i 20 segons després Osvaldo l’executava, magistralment.
Pochettino li premiava amb una substitució d’aquelles amb ovació per a ell i pel que entrava, Àlvaro.
Alvarito només entrar la tornava a muntar grossa dins l’àrea i li feien de nou penal. L’altra especialista, Luis G, sense tanta floritura marcava el tercer.

Villarato

Contempleu la classificació, fa goig. La setmana que ve al Manzanares, on hi tornem per a la Copa. I parlant de copa i classificació, fixeu-vos en un detall, si observeu el quadre de la Copa, sis dels set primers classificats a la lliga són a la costat de quadre de l’Espanyol, l’únic que és a l’altre, el Barça.
Com diria aquell, Villarato!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la síndrome de la lesió anunciada

Ràcing 0 - Espanyol 0

Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.

En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.

Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.

El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.

Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.

0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.

Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?

Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La increïble historia del futbol minvant

Espanyol 1 – Malaga 0

Més que increïble, sorprenent, és la historia d’un equip que es comença a acostumar a fer 20 minuts de futbol i llavors es posa a jeure. 20 minuts que aixequen els ànims i després ve patiment, els nervis i les angunies. Una anàlisi més generosa allargaria fins a 30 els minuts, pel que es va veure contra el Malaga, però el patiment no ens el estalvia ningú, si bé algú em dirà que amb 18 punts a la novena jornada, no es pot patir perquè el promig és de 70 punts, i de la disputa per a la xampions no en pot sortir la mateixa impressió de quan es lluita a la cua

Les lesions i la sortida de la infermeria aportava diverses novetats a l’equip inicial presentat per Pochettino. Com ja ha vingut succeint des de la primera jornada, les baixes i els reingressos a l’equip titular no suposen cap canvi essencial. L’Espanyol, sense ser un dels equips cuers, ja és dels que més efectius ha utilitzat, i en cap del casos es pot dir que la variació continua en l’alineació li hagi suposat cap perjudici.

Equip biberó
I ja m’explicareu si hi ha gaires equips als quals no poder comptar d’un dia per altra, d’homes com Duscher o Datolo, els pugui afectar tant poc. Doncs es tracta de l’Espanyol, que ja ha experimentat 15 mesos sense De la Penya, tres partits sense Kameni i Osvaldo, i tantes altres situacions.
Dissabte a Cornellà a l’Espanyol li tocava tornar a posar la densa “tipus biberó” en una de les moltes possibilitats que se li poden presentar. No va ser cap obstacle determinant. Per contra recuperava Javi Marquez i Dani Osvaldo. L’absencia de l’emergent Datolo, i el tàctic Duscher tampoc ho van resultar.
I és que per a treure-li dificultats a un partit a casa contra un equip clarament inferior, no hi ha res de millor que marcar aviat. Si ho fa al minut 1, eureka!. I si el gol és bonic hi ha moltes possibilitats que hi intervingui Javi Marquez. Així va ser. En una jugada individual d’aquelles que ell cuina, aproximant la pilota a l’àrea, per a servir als companys, sempre que no es decideix per a una solució més onanista. Quan és així, la cosa acaba en gardela. En aquest cas, ben dirigida: Golarro! 1 a 0.

Dos Javi’s
I aquest bon símptoma, es va refermar amb un bon futbol. Van ser 30 minuts de bon futbol, contra una defensa contínuament desbordada. Una situació que s’hauria d’haver traduït en golejada. Amb una mica de punteria, així hauria estat. Es feia futbol, dirigit amb mestria per Javi Marquez, on tots hi participaven, i on deixava una magnífica impressió Javi Lopez. Un jove que fins dissabte, ala lliga, no havia estat titular. Però havia jugat moltes estonetes en diferents posicions. Sempre sortint als darrers minuts sense continuïtat en una mateixa posició, en una d’aquelles tasques gairebé sempre reservades a jugadors veterans i infalibles.
Quan l’equip va perdre el control, ja abans de la mitja part, les oportunitats de gols van ser moltes menys a majoritàriament a la porteria de Kameni. Era un nova versió de la sorprenent historia de l’equip minvant.
Era d’esperar que Pochettino hi posés solució a la mitja part. Que els esperonés per a ressuscitar a la desinflada general. Que donés instruccions a Dídac Vila, per a aturar les jugades d’Eliseu per a la dreta de l’atac andalús. I també alguna bronca a Callejon per la seva insòlita immobilitat. No havia estat ni una ombra del que ens te acostumats.
El tema Eliseu es va controlar prou bé, però la tònica del partit no canviava i les ocasions van sovintejar més a l’àrea de Kameni que a la d’Arnau.
Algun davanter visitant com Sebas van errar en excés i tot va acabar bé. Molt bé.

Promig de 70
Un travesser a xut de Quinzy va somriure també al costat dels catalans. I la cosa acabava igual de bé que havia començat. Divuit puntets, un promig de 70, que ens fa somniar en la xampions, sempre a que a la segona volta no arribin problemes encara més greus que les lesions i l’acumulació de targetes grogues que ens deixen sovint en “presumpte” estat d’emergència. Dimarts de nou partit. Pochettino ha de dosificar el físic i els esforços de l’equip i aprendre de l’experiència del Nuevo Zorrilla, amb la lesió de Javi Marquez. I diumenge al Sardinero on no s’hi pot anar a fer el pena com a Riazor.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Nova derrota, vells errors

Depor 3 – Espanyol 0

La vocació de bombona d’oxigen que té l’Espanyol des de temps immemorial, l’acostuma a trair, en determinades situacions. Si et trobes un equip ofegant-se amb l’aigua per sobre del nas, sempre hi ha un bon samarità de blanc i blau disposat a cedir l’oxigen.
El Depor, de bon començament, tenia l’aspecte d’un mort vivent. Però, mort mort. No d’aquells vivents de la nit de Tots Sants, disposat a ballar amb Michael Jackson. Al final una vegada li havien administrat l’element gasós, ja semblava un equip de xampions. Una bona castanyada. Una bona castanya, vull dir.

L’absència de Javi Marquez, sempre la considero crucial. I el temps em ve donant la raó quan ara veig en l’equip la mateixa dependència en ell, que fa un parell d’anys tenia amb Ivan de la Penya. Per això, em sembla una temeritat no donar-li descans de tant en tant. Valladolid, era l’ocasió i finalment va resultar fatídic.
El partit de La Corunya, va mostrar un conjunt de mancances que a l’equip li queden per rectificar, si vol que no siguin només un parell de punts el que l’allunyen de la Xampions.

A pesar de tot, els minuts inicial ens mostraven un equip dominant, davant un altra de nerviosíssim. El Depor era un flam, que anava prenent consistència a mesura que passava el temps, i que l’Espanyol no s’acabava de creure superior.
Possiblement a l’Espanyol li faltava un pèl de continuïtat. I no només en el joc. Una continuïtat a la pissarra, a l’hora de fer l’alineació. Els precedents de bon joc d’Àlvaro i Sergio Garcia, mereixien continuïtat en lliga. Però Luis Garcia, continua sent la nineta dels ulls dels entrenadors.
L’altra nineta dels ulls, de Pochetino, Baena va estar disciplinat com sempre, però anys llum de Javi Marquez, per això va tornar a provar amb Verdú al mig centre, ala segona part.

El gol ximple de sempre
Una segona part que va començar de manera més prometedora, que el primer temps que acabava amb el mal regust del 1 a 0. Un gol d’aquells que tant lamenta l’afició i fan tant mal. Que tant ens van fer emprenyar la temporada passada. A pilota aturada. Pilota penjada, que després de topar amb un cap, es passeja per l’àrea petita fins que arriba de lluny i desmarcat, Adrian per afusellar el 1 a 0. El gol ximple de sempre.

Però tornem a la segon part, on a banda de destacar l’entrada d’Àlvaro per Baena, per donar una vocació mes ofensiva a l’equip, el més destacat era cert símptoma de diarrea, en el Depor. L’Espanyol ja ensenyava les dents. Hi era Àlvaro. Però trambé hi era Dátolo. Un gran jugador, però que pel seu perfil i propensió a les lesions, no sembla el més indicat per disputar un partit sota la intensa pluja.
I si en haver regalat un gol no n’hi havia prou, en va arribar un segon en circumstàncies similars. L’Espanyol havia començat a mossegar, i havia posat sobre la gespa a un altra gladiador com Ivan Alonso, però res de res. 2 a 0.
El resultat ja era prou escandalós, pel que s’havia fet sobre el camp. Però no n’hi havia prou. Quedava un tercer regalet. Com a mínim el tercer no el va fer Lopo que ja ens havia massacrat amb el segon. Ara havia estat de nou un defensa, Colloti.

Lopo?
Lopo? Que voleu que us digui. És segurament el més antipàtic dels nostres ex. És fastigós. A mi ja em semblava excessiu que jugava amb els nostres. Ara em sembla vomitiu.
Un 3 a 0, per a aprendre, Per a prendre’n nota. No es pot anar amb il·lusió de Xampions, sense joc de Xampions. I el joc el saben practicar, com s’ha demostrat en jornades precedents. Cal que Pochetino els llegeixi la “cartilla”, i diumenge que ve amb Javi Marquez i Osvaldo, tornar a ser letals

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Preciosisme i rancúnia arbitral

Espanyol 2 - Llevant 1

Als prolegòmens del partit es feia estrany veure un d’aquells videus del passat recent, en què es veia Sergio Gonzàlez marcant i celebrant la final de copa de València. En aquest cas tornaria a jugar en contra de l’Espanyol després d’una etapa exitosa A Corunya, ara és al Llevant.
El públic, que proporcionava una bona entrada, estava però més pendent de si finalment seria Álvaro o Ivan, qui ocuparia la baixa d’Oswaldo. Pocs suposaven que ni un, ni l’altre, i que finalment la solució resultaria ben decisiva.

No era només Sergio. La veterania del conjunt és el principal valor d’aquest equip valencià, que tot i ser candidat al descens, ocupava una posició ben meritòria a la classificació. Acumulen molts anys, i sobretot al darrere a més d’anys hi acumulen autèntics repartidors de llenya.

Un dels altres al·licients del matx s’havia esvaït. Per una decisió que no podré mai entendre, el Llevant no va jugar de blau grana, granota, si no amb amples ratlles blanques i negres, que el feien més fàcil de confondre, amb les amples ratlles blanc i blaves de l’Espanyol 2010-11. No seria doncs, gens morbós.

Dàtolo
La curiositat estava en la presència de Dàtolo a la banda esquerra, que reubicava Callejón al centre de la davantera. Així doncs ni Alvaro, ni Ivan, Callejón. I van ser Dàtolo, Callejon i Sergio, el que va combinar magníficament entre ells i amb Verdú, per practicar d’entrada un futbol preciosista que donava continuïtat al que vam veure a Mallorca.

Un futbol que arribaria durant 20 minuts, a base d’unes triangulacions virtuoses. Nombroses ocasions de gol, que en gran part malbarataria un Callejón magníficament ubicat en punta. Mobilitat i desmarcada. Això si, amb la pólvora molt mullada.
D’aquesta superioritat del joc, en resultava una defensa que no arribava enlloc, i un gran gol d’un Dàtolo, que marcava en un gol que havia començat a fabricar ell mateix i va acabar rematant després de Callejón no encertés i Sergio recuperés abans de perdre’s per la línea de fons, la pengés al segon pal, i Dàtolo l’engaltés al vol.
El bon joc va seguir una estona més fins, arribar a la part final de la primera part a l’avorriment absolut.
Era només una llicència dels artistes, que es van prolongar al segon temps, fins que de cop i volta van dir prou, i hi van tornar al tram final del partit.

Ressentiment
Mentre tant, el protagonisme del partit havia passat a mans de l’àrbitre. Un home que sembla ressentit per les encertades declaracions d’Oswaldo entre setmana. I és que qualsevol cosa que veia, que pogués semblar punible, acabava en targeta groga. I en aquest sentit, va acabar per expulsar també el llevantí Xisco, per segar Dàtolo fora de temps. Un pèl rigorosa, si bé es pot interpretar que quan jugador fa falta a un altra que ja se li ha escapat, la falta passa a categoria d’agressió.

Coincidint amb el bon final de partit, i ja sense la nova estrella argentina al camp, va arribar el segon gol. Els virtuosisme estava a les botes d’altres jugadors. Àlvaro havia entrat al seu lloc. En una llarga jugada d’atac, toc i certa màgia, la pilota acabava a la cama esquerra de Callejón que la posava, ara si, lluny de l’abast del porter valencià.
La por d’un possible gol dels llevantins, havia planejat, i precisament arribava després del 2 a 0, quan un altra vell conegut, Valdo feia una centrada sobre el cap de Stuani, i Christian feia una mitja pífia, que el deixava sense recursos per aturar la bola.

Futur immediat
D’aquí al final més ocasions blanc i blaves i poca punteria. Mirar el goig que fa la classificació i fer càlculs aritmètics en mig de l’optimisme que serveix el calendari per als propers quatre partits. Que hi hagi sort, encert i que als jugadors no els pugin els fums. Hi ha equip. Hi ha planter. Cal creure-s’ho, sense oblidar aquella humilitat “camachiana”, que tant de bé va fer al club.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Quin partidàs

Mallorca 0 – Espanyol 1

Ja m’havia fet el càrrec que el reglament pel qual es regeix l’arbitratge i el comitè de competició de la lliga de futbol, incloïa un epígraf titulat “penals a favor de l’Espanyol, mai”. I mira per on, a l’Iberostar estadi, algú s’hi va saltar.
Des que els partits es jugaven al Luis Sitjar, quan no fèiem res de bo. Ni els noms de Son Moix o Ono havien aportat res als nostres interessos. Iberostar, mola més.

La gespa mullada semblava més pròpia d’un Estadi anomenat Son Xop. El rival no feia una por especial. La història recent, però, ens indicava que calia ser, com sempre, pessimistes.
Sobre la gespa mullada i ja en els primers minuts, quan l’equip encara no bordava el bon futbol, l’Espanyol donava bones sensacions.
L’anulació d’un gol en orsai només començar, que ens hauria posat el partit ben difícil ja semblava un bon senyal. A la vigília l’equip del tanatori de Les Corts havia començat la remuntada en un flagrant orsai posicional, d’aquells que mai li assenyalen ni a ells, Ni al Madrid.

Darrere i davant, un 10
De mig enrere, l’equip es mostrava fort i seriós, tret d’un mal entès entre Chica i Cristian, que ens va fer recordar Kameni. De mig endavant, creatiu i alegre. Les tres mitges puntes combinen cada dia millor. Es mouen, intercanvien posicions, i sempre estan a punt de rebre els serveis de Javi Marquez i amb idees per a servir a Osvaldo. Ja se sap, que quan juguen estàtics, ni Luis Garcia, ni Verdú, aporten grans genialitats.
I d’aquesta manera van anar arribant pilotes a l’àrea contrària, que en alguna ocasió portava vertader perill. Aouate i la seva defensa havien de treballar a consciència. Així arribava el primer gol i únic. Luís Garcia li feia una sotana a Kevin sobre la línia de fons, i abans d’encarar l’àrea petita per executar una assistència, era abatut pel mateix Kevin. Penal claríssim. Feia 44 jornades que no ens en xiulaven un a favor. I a fora de casa, des d’aquell que Luís Garcia va estampar al travesser del Madrigal quan començava la remuntada de la 2008-09, no hi havia hagut cap altra ocasió. En aquest cas Luís Garcia executava perfectament, arran de pal. Imparable, tot i que Aouate li havia endevinat la intenció.
Però no passaven ni cinc minuts, i l’àrbitre ens amargava la tarda amb l’expulsió de Dani Osvaldo. L’argentí va saltar per a tocar amb el cap una pilota al mig de camp. Si, ho va fer amb els braços aixecats per a donar-se impuls. El defensa Crespi hi va veure la seva gran oportunitat i en lloc de disputar la pilota, va estavellar el seu cap contra el colze de Dani. No era ni falta, ni groga. Però l’actoràs va caure a terra fingint estaborniment.
Dani era expulsat i sortia protestant indissimuladament.
Semblava sentenciat. Es presentava un partit de veure-les venir, tancar-se, i acumular defensors.

Futbol preciosista
Lluny d’aquest mal escenari, l’equip es va vestir de futbol preciosista. Feia pressió des de tresquarts de camp contrari, feia excel·lent “rondos”, nou contra deu, en que sempre sortia victoriós. I la pilota era de la seva possessió.
Així s’arribava a la mitja part.
Es temia que a la segona part l’equip mallorquí es mostraria molt més a l’atac. Que Pochetino faria un canvi més defensiu. Més veterania sobre el camp, per afrontar la revàlida. Doncs no, de veterania en tenia poca i si algú va acabant sortint van ser tres joves més del planter. Joveníssims. I ja des del primer minut, i abans de la sortida de jugadors frescos, va jugar amb intel·ligència i van començar a sovintejar les ocasions de gols a la porteria d’Aouate, fins a vuit ocasions, algunes de claríssimes.
El Mallorca, en prou feina va arribar a l’àrea blanc i blava. L’arbitre no va tornar a fer-ne una de lletja. Un cop de colze a la cara de Baena, no va ser ni sancionada amb falta. Va allargar quatre minuts, que només van servir per a que Alvarito fos a punt de tornar a marcar.


Surti qui surti
I tres punts al sarró. Convé sumar i seguir jugant amb tranquil·litat. Triomfs com aquest donen caràcter i veterania a un equip tant jove que ha de guanyar en confiança,per sortir al camp amb la sensació que tot és possible. Diumenge que ve, toca de nou guanyar a Cornellà, i com sempre s’aixamplarà la llista de baixes amb l’expulsió de Dani Osvaldo, l’acumulació de targetes de Luís Garcia, i la convocatòria internacional de Víctor, deixaran de nou tot en mans de Pochettino, que haurà de refer el trencacalosques de sempre. Total confiança en ell i els seus homes. Surti qui surti, ho donaran tot, com a Mallorca, on van excel·lir Marquez, Callejón i Verdú, per dir tres noms en un equip pletòric.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

La feina inacabada

Reial Societat 1 – Espanyol 0

Costa saber quin és el moment. El moment indicat per a començar a prendre el vol fora de casa. El desplaçament al camp d’un equip acabat de pujar a primera, era una bona ocasió. L’entitat del rival també. Només rascava “el runrun” del retrobament de Tamudo.
Finalment ja sembla que només queda solucionar en quina porteria cal fer entrar la pilota.

Pochettino comptava amb força opció de triar entre els seus efectius. Per un equip “pupes” com l’Espanyol, tenir només les baixes eternes de Ivan, Mattioti, Dàtolo i la més recent de Sergio semblaven una notícia prou positiva. Ni cal recordar que d’altres equips ben propers, d’una sola baixa en fan un drama rotund.

Era d’aquells partits en que en enfrontar-nos a un equip blanc i blau, sens feia difícil reconèixer-nos vestits de negre. D’aquell negre que tant bona premsa va tenir al Bernabéu.

Forludo Tamudín
Molt bé, no va començar la cosa quan veiem que al minut 7, Victor rebia una groga per entrar amb noblesa a Tamudo. Sort que no era la seva “parella de ball”, i que en general el de Santa Coloma tindria que veure-se-les amb Forlin. I van ser “parella de ball” amb tots els ets i el uts, si atenem a les arrambades que es feien dins a l’àrea en córner i faltes. I ben a punt que hi va estar el murri Raül ja al minut 12 de cap, donant feina a Kameni.

Però la sensació de perill més autèntica la va donar fins ben passada la mitja hora l’Espanyol amb algunes demostracions de Dani Oswaldo, certificant que es dels homes punta més perillosos de l’Univers futbolístic. El perill més real, però va ser físic i en una jugada tonta quan Ernesto Galan es deixava enrere el tacs de la bota fins que el peroné li va fer “crac”. Mala sort per un jugador que lluita per la titularitat i sempre està de pega. A la primera jornada el gol en pròpia porta. Al Bernabéu l’expilsió. I a Anoeta el peroné. Més problemes per Pochetino, i com sempre, Chica a punt.
L’equip començava a recular de manera preocupant i Kameni hi posava el “supsense” en una sortida d’aquelles en pilota bombada, que en té reservat en partits nocturns. Repeteixo, no penseu que té algun problema d’enlluernament amb la llum artificial?

Mala peça al teler
Arribàvem igualats a mig temps. Mala peça al teler, quan no es marca en camps com Anoeta, que saps que encara que sigui de rebot acabes llepant.
Amb un futbol seriós l’Espanyol es tornava a imposar futbolísticament al segon temps. I si algú mereixia per ocasions clares emportar-se els punts, era l’Espanyol. Luis, callejon i Duscher van poder fer-ho. Però això no és cap teorema, i més aviat la lògica és l’altra. La de la feina inacabada, quan esperes resoldre-la al final en aquests camps. Si a això hi afegim la proverbial mala sort del nostre equip, en trobarem amb un punt final ben cardat.
Així era. Tamudo no marcava, era el seu marcador en un excés de control, qui la posava dins en no saber reaccionar eficaçment en un rebot. En cara quedaven alguns minuts i Alvarito que havia entrat per Dani O. I Luis podien marcar, però el porter xilè Bravo s’erigia en figura del partit.
Quina llàstima. Segurament una nova sortida fora de casa permetrà comprovar que l’Espanyol és capaç de guanyar fora de casa. Mallorca no és un mal lloc.

Contracrònica de l'Eugeni Rius

Gràcies als JASP

Espanyol 1 – Osasuna 0

A Madrid havia quedat més que evident, que tot i les baixes, jugués qui jugués aquest diumenge, ho faria bé. O com a mínim hi posaria el que calgués per a guanyar.
I en aquest equip, a qui li acostuma a toca lo de treure les brases del foc? Si, als joves. Els joves d’un pedrera inesgotable que cada temporada donen les poques satisfaccions de veritat. Aquelles que tots els afeccionats els hi reconeixem.

Defensa made in Sant Adrià, i molt més Sant Adrià presentava Pochettino en un equip que ja, en què ja no es pot fer servir l’expressió “equip de circumstàncies”. Perquè de circumstància n’hi ha tantes, i totes per mala llet o desgràcia, encaminades a perjudicar-nos que ja són habituals. I a més, no podem mai classificar dins de la desventura, el de diumenge rere diumenge, presentar un equip diferent, sempre competitiu, i ben farcit de joves amb talent i del planter. Joves i sobradament ensinistrats per a donar la talla entre els millors. És l’espanyol.

El factor Alvaro
Després d’un inici un pèl dubitatiu, el mig camp espanyolista agafava les regnes del partit, i començava a fer córrer les puntes atacants on aviat Callejón ja feia de les seves, i el debutant Alvaro Vázquez, s’hi movia com el més veterà. I ell va ser el detonant, i el factor de la victòria. En dues jugades successives, de murri amb ganes de fer mala a la defensa contrària, el darrer defensor li va fer falta quan s’encarava a porta. En ambdós casos, i reglament en mà, l’arbitre perdonava la vermella directa. Però en tractar-se del mateix jugador, l’acumulació de grogues de Lolo, deixava els de Camacho amb 10. El camí semblava aplanat, i no van passar ni quatre minuts i el mateix Alvaro recollia un rebot a la frontal i amb àgil i ràpid dribling es posa la pilota a la cama esquerra i gol.
Moment d’esclat i reconeixament del que havia fet aquest jove en pocs minuts. Les comparacions amb Tamudo eren inevitables. Es preveia una tarda de bon futbol.

Còmodes
L’equip però es va acomodar en el resultat i la situació de majoria en el camp. No va donar temps, ni d’autoagaradar-se. Poc futbol, i poques ocasions per a un equip i un Callejón, encara massa obsessionat pel gol.
Poc més que explicar fins la mitja part, tret d’un trau al cap que es va fer Duscher en una de les seves “valentes” interverncions.
Sense complexos l’Osasuna va sortir al segon temps amb l’ambició d’empatar, i d’alguna manera o altra es va patir fins a la fi. Tot i que les ocasions més clares i quantioses van ser de l’Espanyol. Callejón, Verdú en més d’un ocasió, Márquez, i fins i tot Osvaldo recuperat, va poder marcar. Veure Osvaldo tant aviat a punt és destacable. Fot un mes em vaig girar el peu, i encara me’n sento. El killer, en quinze dies, ja tenia ganes de tornar a matar.

I l’arbitre.... paciència
De tota manera els ensurts forts van ser a la nostra àrea amb un gol anul·lat correctament, i una jugada confosa en que l’àrbitre es va tornar a posar un medalla de l’estil de que s’estan penjant els darrers dies els àrbitres, encara que en aquest cas ens va afavorir. Victor va fer una ma involuntària dins l’àrea que va acabar fora l’àrea en una jugada de joc perillós. L’àrbitre planta la pilota fora l’àrea i ens fa creure que pita la falta. Però resulta que no, que a l’acta arbitral recull que li va ensenyar a Victor una targeta groga per les mans. Qui els entengui, que els compri.....

I ara escolteu-me. De cara a la setmana que comencem preneu paciència, perquè els mitjans culers, una vegada tinguin curat Messi ja no tindran de què parlar més que de Tamudo. Tindrem Tamudo a totes hores. I esperem que no ens faci cap gol a Anoeta, i que tinguem un bon resultat a Donosti.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Les prestacions d’un killer

Espanyol 2 Getafe 0

No devia ser l’únic que tenia la mosca al nas. La venda per quatre xavos de Moises i Pareja, encara em sembla temerària, i encarar una nova temporada amb l’única fe en la consolidació de les joves promeses és molt arriscat.

L’estrena davant el “coco” Getafe, no era una feina fàcil. Sort que venien cansats de la UEFA, i que sense complexes els de Pochetino van sortir des del primer minut a buscar els tres punts que ens havien de situar a -37 de la salvació.

La mosca s’enfilava més al nas quan es podia veure al “nostre” Pareja a la grada de visita, i els de Michel amb ParejO a la davantera. Tot una prova de foc per la defensa novella Galan-Víctor. En realitat els madrilenys no els van posar gens a prova, i tret d’alguna badada i imprecissió en la passada que es pot pol·lir amb el pas dels dies, només se’ls pot criticar la mala sort de Galan en el gol que es va fer a la pròpia porta. Parejo també en va ser còmplice quan va errar tot sol davant de porteria amb el cap.

Però d’angúnies, poques. Ben aviat la combinació dels mig campistes, amb els mitja puntes i Oswaldo, era fluït i perillós. Oswaldo anava un pèl precipitat buscant el primer gol de la temporada, que més tard arribaria per partida doble. En una ocasió la precipitació va ser de Verdú, que va malbaratar una pilota que anava pintada per al killer.

Córners tàctics

Ustari, el porter que s’assembla a Rafa Nadal, anava resolent la feina. Però de preocupat en devia estar. L’Espanyol, escarmentat dels gols de córner rebuts la temporada passada, ha tingut la magnífica idea d’assajar els córners. I és que quan pugen al remat Galan, Forlín i Víctor, per acompanyar el killer, la situació crea incertesa en el rival, i llavors es pot provar de fer altres coses com enviar “folhas seques”, a l’esquerra prodigiosa de Javi Màrquez, o a d’altres canoners com Verdú. Al darrer partit contra l’Osasuna ja ho va provar Forlín, i contre el Geta Marquez i Verdú van ser-hi a punt.

Abans de marcar, Gavilan va posar a prova a un inspirat Cristian Àlvarez. Però de seguida, Verdú feia la seva primera intervenció genial del partit, en robar una piloa al mig de camp, que va habilitar un ràpid contraatac per a Callejón, que generós com pocs regalava el 1 a 0 a Dani Oswaldo.

L’equip entrava en una borratxera de joc de vertigen. El primer d’emborratxar-se de pilota va ser Callejón en una jugada del segell 2010-11. L’equip s’agradava a si mateix i agradava a l’afició. I en aquest esplendor, poc abans de la mitja part, Calljeon va intentar de fer aquell gol impossible que va intentar Pelé, a Mèxic 70, quan Mazurkiewic li va sortir a la desesperada i va intentar el dribling pel costat invers a la lògica intel·lectual futbolística. Callejón tampoc ho va aconseguir.


Atac i preciosisme

A la mitja part, vaig seguir aquell costum de molts futbolistes, sobretot a l’estiu. Vaig prendre una dutxa, i va ser un bon presagi, ja que els color blan i blaus dominen al bany de casa. Material sanitari, antilliscant, cortina, tovalloles, sabatilles…..La mala notícia la donava com sempre Catalunya Ràdio, passant olímpicament de Cornellà, per anar al Sardinero per comentar el futur. Vergonyós!

La segona part, d’entrada, començava seguint els presagis. Atac i preciosisme. Insistència sobre l’àrea. Arribava el 0 a 2, després que Verdú rematés un córner amb el peu, i el rebuig d’un defensor, el killer feia el 2 a 0.

Sense arribar a tenir por de l’empat, s’arriba al 2 a 0.

Però la sensació durava poquíssim, quan víctimes de la mala sort sempre lligada a l’equip, Galan feia una pífia inesperada i posava una centrada sense perill dins la porta pròpia. Era regalar números per a la remuntada als madrilenys.

I ho van intentar.


A patir

Pochettino no en semblava massa conscient, i feia sortir Dàtolo, per a una mena de lluïment de difícil execució.

Primer en una jugada embarbollada i després en un pal de Colunga (quin fitxatge!), van estar a punt d’empatar. Hauria estat injust,però molt propi de l’Espanyol.

Callejon rebia entrades mereixedores d’expulsió, i no passava res. El Geta a l’atac i l’Espanyol a la contra, era més perillós. Oswaldo era apunt de fer el tercer, poc abans d’aconseguir-lo Dàtolo, abans del xiulet final. 1 a 3.



Adéu Kameni?

Tot i el patiment, bona sensació. D’un equip que sembla prou consolidat, tot i els debutants. Que amb Marquez i Verdú acarona la pilota. I que a més comptarà amb Duscher, Sergio G i Dàtolo per a fer un onze potent. I qui sap si un central. Però que sigui bo de veritat, perquè de promeses en tenim per donar i vendre. Tota una sort.

I qui sap si després dels tres punts, aprofitaran per a vendre (qui sap si malvendre) Kameni.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Amb la mel als llavis

R. Madrid 3 Espanyol 0

Semblaria increïble, que una vegada més una golejada en contra es pogués justificar per una actuació arbitral desastrosa. També que algú imaginés que un equip que per 3 a 0, pugui tenir alguna opció. Però indiscutiblement en els moments en que començava a semblar que la cosa es posava a punt de caramel, per a poder aprofitar-ho i aconseguir un bon resultat, va aparèixer el clàssic àrbitre. El clàssic arbitratge de quan un modest s'enfronta a un "milionari". Penals, expulsions i/o qualsevol altra circumstància que desequilibri la igualtat, en favor del gran. Fóta't!

Voldria abans que res disculpar la meva poca traça en fer de Nostradamus, quan va acabar el partit de dissabte passat, i dir que per primera vegada l'equip acudia a un cita contra els grans sense baixes significatives al sistema defensiu.
De baixes n'hi havia moltes, tantes que Pochettino es va témer un arbitratge clàssic que encara ens deixés més "en pilotes" per al partit següent. I va fer bé, molt bé en reservar Víctor Ruiz.

Valent i valents
Va estar valent posant de començament Manu Molina, però és que Pochettino no tenia ningú més.
I aquesta valentia es va encomanar en es seus homes, que van sortir al camp a plantar cara. I és ben cert que fins que el marcador no es va posar a favor del Madrid, va poder fins i tot posar-se pel davant en un xut errat per Callejón. També fins que no va posar-se pel davant el Madrid, l'arbitratge va ser prudent i bo. Fins si tot cal destacar la jugada del minut 22 en què Marcelo es va deixar caure a l'àrea blanc i blava. Per un moment vaig tenir allò que ara en diuen un "dejà vu". Vaig reviure un partit que vaig viure des de la mateixa grada del Bernabéu a principis dels 80, en que Stilike va fer encara més "cuento" que Marcelo i l'àrbitre va pitar com quasi sempre penal contra l'Espanyol. L'equip blanc i blau guanyava i va acabar empatant.
En aquest cas Clos Gómez va veure-ho i va sancionar amb targeta al brasiler.
Però a partir d'aquí, tot va canviar perquè en la següent oportunitat que va tenir Clos per enfastiguejar als blanc i blaus va pitar una falta dubtosa a la posició preferida per CR7 per als llançaments. Allà mateix on la jornada anterior ja va marcar amb l'ajut de Pepe. La va llançar igual esperant en aquest cas l'ajuda de Luis G, però aquest es va protegir la cara amb les mans. Penal i targeta. CR7 fa "paradinha" i li fan repetir un primer llançament que entra. El segon també 1 a 0.
Per moments semblava que el Madrid se sentia còmode amb el 1 a 0, però aviat es va veure que l'Espanyol continuava viu, i abans de la mitja part, Sergio G era apunt de marcar en una passada del seu "germà" Luis.

Sortida esperançadora
La segona part va començar encara millor. Mourinho vol fer veure que estima el futbol i fa sortir els seus defenses del darrere amb la pilota controlada. Però, no en saben prou.... i l'Espanyol això ho va comprovar en repetides recuperacions de pilota en zona perillosa que van propiciar jugades d'atac i fins i tot una claríssima ocasió que Verdú va malbaratar. En dues de les jugades, Pepe perdi els papers en intentar aturar Callejón i rebia dues targetes en poc minuts que el van posar camí del vestidor.
Era el moment. la cosa estava a punt de caramel per a girar el partit. Un minut després, es va produir aquella jugada que ja havien retransmès en roda de premsa els entrenadors ploraners de la lliga, els dies abans. Un defensa fa un falteta a un crack, i la cosa es magnifica. Galan que havia estat excepcional fins aquell moment va fer caure CR7 amb la cama en què es recolzava el defensor (imagineu la "violència de l'agressió") i era injustament expulsat.
L'Espanyol va perdre els papers davant la injusta percepció arbitral. Tot i jugar 10 contra 10, els catalans semblaven "handicapats" i es van succeir un seguit de oportunitats de gol que el Madrid no va desaprofitar fins arribar al 3 a 0 final.

Sense Forlin
La premonició de Pochettino es va complir, i un Forlín embogit era expulsat en protestar cadascun dels dos gols de la segona part. Protesta cínica, contestada amb la màxima expressió de cinisme per part de l'àrbitre.
Ara cal tornar a confiar en Cornellà per sumar diumenge tres nous punts. No sé qui jugarà, però si baten el coure com a Madrid, contra Osasuna han de tornar a sumar tres punts.

contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Passem plana

Espanyol 1- Almeria 0

Encara que els que vam presenciar el partit del Madrigal, seguim tossuts defenent que el 4 a 0 no va tenir res a veure amb el que va passar sobre la gespa, en l’aspecte del joc, el domini, la superioritat i l’aplicació del reglament, us puc ben assegurar que la visita de l’Almeria em sonava a partit trampa. Les baixes d’Oswaldo i Chica no em feien el pes. Els extrems rateta de l’Almeria (rata de claveguera en el cas de Crusat) i la solvència del seu porter feien manifestar el meu vessant de perico patidor.

Pochettino presentava una alineació, que a les baixes sabudes hi afegia la suplència de Verdú, que possiblement havia estat l’home més determinant el dia del debut.
Com al Madrigal, Kameni sortia al camp en calça curta i la mosca em començava a pujar al nas.
Després de molts anys, recordo alguna temporada de la primera dècada del segle XXI amb quatre i cinc Garcias a la plantilla, l’Espanyol tornava a jugar amb tres Garcias. I el de l’Almeria, també havia estat espanyolista. Bò o dolent, era un record del nostre passat recent. Com ho era l’extrem hàbil Crusat, un jugador molt vàlid que hauria d’haver fet carrera a Montjuïc. Un home desagraït, que des de llavors vomita antiespanyolisme. Una rata, de claveguera. I l’afició li ho va recordar.

No passa res

No exagero gens, si us dic que fins al minut 36 del partit no havia passat res. Algunes entrades lletjotes amb targetes per les nostres “perles” Duscher i Forlín.
Va ser a partir de llavors quan l’Espanyol es va treure una mica la son de les orelles i Alonso per dues vegades, i sobretot Callejón en un d’aquells xuts en que el públic crida gol per error. I encara, per acabar, al darrer minut Sergio Garcia va tenir dues ocasions més. L’Almeria només va intimidar en una “gardela” llunyana i amb rosca, que Kameni va refusar amb encert.
De la primera part podíem treure algunes conclusions. Que en aquest equip hi faltava Verdú. Que el partit es podia guanyar només prement una mica més l’accelerador. Que Galan, a banda de ser un bon rematador, centra molt bé. I que la defensa suïcida de Lillo donava certes facilitats. Sobretot en la sortida de la pilota. Ja sabem que Lillo és deixeble del filòsof, i que Pochettino els té presa la mida a tots dos. El deixeble del filòsof imita, i li agrada sortir del darrere amb la pilota controlada. Els seus defensors no reuneixen aptituds per a fer-ho. Sense pressionar en excés, els davanters blanc i blaus ja va escurar alguna pilota, que com el dia del Getafe haurien haver pogut significar algun gol. Només calia provar-ho.

Quina empanada...

I no va caldre fer-ho. No van caldre les urgència ja que només començar la segona part va arribar la gran solució: el gol.
Em va sorprendre amb “els pixats al ventre”. A la mitja part vaig començar a preparar unes empanades argentines a la cuina i quan en cara no les havia plegat, Callejón feia una de les rematades a sobre bot des de fora l’àrea, d’aquelles que els comencen a caracteritzar. Cada dia amb més punteria i confiança. Un rebuig defensiu li arribava al peu i executava l’ocasió amb un d’aquells dispars que van botant mentre var arran de terra i que tant despisten als porters. Alves no va ser una excepció. Gol! 1 a 0.
La lesió d’Alonso obligava la primera substitució, que suposava l’entrada de Verdú. Sergio era ben a punt de fer el segon, i el partit anava entrant en un període poc definit, amb joc avorrit i tots el números per a començar a patir. Però no, tret d’una hàbil intervenció de Kameni en una sortida, l’Almeria no va fer por.
Dàtolo sortia per Sergio, i l’argentí tornava a donar mostres de bon futbolista. Ja ens va agradar molt a Nàpols fa un any el darrer partit del malagunyat Jarque. El dia del debut va mostrar la seva classe. I contra l’Almeria hi tornava de nou. Va destacar un repetida triangulació amb Verdú i David a la banda esquerra que va fer aixecar el públic del seient.
Als darrers minuts Pochettino va fer un d’aquells canvis caganers que el caracteritzen. Surt un defensa per un davanter, per perdre temps.
Queden només 34 punts per a la salvació i d’aquesta manera ens ho haurem de mirar, mentre no tinguem la constància que es pot aspirar a alguna cosa més. Un bon coixí, per ara, per anar dimarts al Bernabéu a “robar careteres”.

Sense baixes al darrere

Un bon símptoma de la visita al Bernabéu, és que per primera vegada en molt anys, no recordo que abans d’un partit contra el Madrid o al Barça, no tinguem alguna baixa al sistema defensiu. Trobarem a faltar però l’ofici de Pareja i Moisés, segur.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Realitat deformada

Vila-real 4 – Espanyol 1

Si tenim l’esperança i gairebé la certesa que el primer partit de lliga a Cornellà serà un exemple del que ha de ser el joc de l’equip a casa, davant la gran majoria del rivals durant la temporada, estem convençuts que el primer partit de visitants, no s’assemblarà en res al que han de ser els desplaçaments de l’equip.
Difícilment l’Espanyol o qualsevol altre rival fallarà cinc clares ocasions de gol durant els primers 10 minuts del partit. Esperem també que en un mínim d’ocasions l’arbitratge vagi a càrrec d’un culer indissimulable. I el fet que tot plegat acabi en una golejada inversemblant, em fa pensar que això no pot tornar a passar. O si? Patirem unes quantes vegades Iturralde? Oswaldo es lesionarà després d’un episodi de tanta mala sort? Aquest porter tornarà a aparèixer com en el decisiu partit de fa dues temporades al Madrigal? Això i molt més ho comprovarem a partir d’ara. La lliga comença a prendre forma, a Vila-real, encara deformada.

A banda d’una jugada que va esdevenir al minut 2, en que el Vila-real va tenir molta mala sort, ja que Borja Valero, gràcies a que l’equip no tenia un Moisés disposat a aturar el homes que arriben embalats des de la segona línia, es va trobar tot sol davant Kameni per marcar i la va ajustar tant arran de pal que la va fotre fora. Totes les jugades del partit van comptar amb una forta dosi de bona sort a favor dels locals i la infalible complicitat de Iturralde González.

No calia esforç
Ben segur que si els homes de Pochetino haguessin sospitat aquest mal repartiment de la sort, no haurien fet esforços en crear joc, distribuir pilotes, sorprendre la defensa local desprevinguda, respondre a les entrades dures dels de la Plana, ni fer-se cap mena d’il·lusió d’aconseguir res de positiu.

Sembla inútil explicar a amb detall totes cadascuna de les jugades desafortunades. Consultant les estadístiques de possessió de pilota, xuts a porta, targetes etc del partit ja te’n pots fer una idea.

No a Iturralde
A l’Espanyol només se li pot criticar la mala punteria i possiblement la innocència eterna de tot el conjunt. Es podria discutir si hi ha hagut certa precipitació en la inclusió de Duscher, Sergio G o De la Peña. Si prendre la decisió de donar per feta la titularitat de Kameni pot ser massa dràstica, per ser presa massa aviat. Si tots plegats ens hem de fer respectar més, i fer entendre als que manen que les queixes arbitrals dels equip modestos cal ser escoltada, i somniar en que Iturralde mai més podrà aparèixer en els mals somnis, perquè a cap persona imparcial se li acudirà assignar el seu nom a un partit dels blanc i blaus.

I així van anar caient els gols. Els dos primers per obra i efectivitat dels groguets. Els altres dos, i tots els que hagués volgut, per especial desig de Iturralde. La particular interpretació del reglament d’aquest àrbitre, és de tot denunciable.

El futbol torna a Conellà la jornada vinent. Esperem retrobar aquell equip ambiciós i virtuós de la jornada inaugural.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Espanyol 2009- 2010

Un per un


Kameni:
Ha estat el porter de sempre, amb moments estel·lars i shows ridículs, d'aquells que protagonitza quan els excessos de confiança el fan oblidar la professionalitat. Costa entendre que amb les seves aptituds físiques no tingui millors prestacions en les pilotes centrades a l'àrea. Es parla de vendre'l. Llàstima que tingui la clàusula tant baixa. Si fa un bon mundial en els "prendran"

Cristian Alavarez:
Ha quedat demostrat que quan té l'oportunitat de jugar demostra la seva vàlua. A tots els porters suplents els falten minuts per a guanyar confiança i donar una mostra més clara de les seva capacitat.

Chica:
Ha jugat als dos laterals quan se l'ha necessitat i s'ha convertit per mèrits en el titular del dret. Ofensivament no és Zabaleta, però per futur i prestacions ha de continuar de titular.

Pillud:
No ha jugat prou minuts per donar prova de la vàlua que se li suposava. El poc que ha jugat ho ha fet força malament. Desconnectat, despistat i poc compromès. Per empitjorar-ho tot, ha saltat a la fama pels seus atributs, mostrats per l'internet marranu. Cal facturar-lo de tornada.

Roncaglia:
Ha jugat més del que mereixia per les necessitats de l'equip. No val per central, ni per lateral. Impulsiu en excés, recorre a la violència sense sentit i se'l pot considerar culpable d'algun dels mals moments de l'equip al llarg de la temporada. Urgeix facturar-lo de tornada.

Pareja:
És el central experimentat, murri i difícil de superar. Mostra algunes llacunes en moments inesperats. Pot seguir progressant i exercir de mestre de la nova fornada de centrals de Sant Adrià. Si Maradona l'hagués posat a l'aparador de Sudàfrica podrien haver arribat ofertes que es podrien considerar si paguen sencera la clàusula de rescissió.

Jarque:
El més enyorat i aplaudit de tots. Et seguirem aplaudint i enyorant, encara que has deixat una esplèndida llavor en un gran planter de centrals.

Victor Ruiz:
La gran descoberta, ja va mostrar bones maneres en el darrer partit de Jarque. Ja en partit oficial, el 30, va estar bé des del primer dia, i li va caldre acabar de convèncer a l'entrenador. En ell i els que són com ell hem de basar el nostre futur.

Jordi Amat:
El 40, és una aposta de futur. Ha de seguir a l'escola per acabar formant amb Víctor Ruiz, el darrera de l'Espanyol de tota un dècada. Un mur que serà infranquejable.

Forlín:
Ha donat una impressió totalment diferent a la de Pillud i Roncaglia, els seus dos companys argentins que van arribar a principi de temporada. És un Pareja, en potència i cal agraïr-li haver estat capaç d'ocupar la plaça tàctica de Moisès, quan ha convingut.

Moisés:
Continua sent l'home més tàctic de l'equip. El de les grans prestacions i assistències defensives, que relliguen un bloc. Insubstituïble i intransferible.

David Garcia:
Per motius físic, la seva temporada ha estat curteta i com sempre satisfactòria. No se li pot demanar més.

Dídac Vilar:
Ha complert amb escreix la funció que cada any se li assigna al nou fitxatge que ha de suplir David al lateral esquerre. Per joventut li falta ofici i picardia. Quan en tingui, serà el nou Capdevila, i aquest no ens el poden fotre. Atenció directius!

Baena:
Sense arribar a cobrir les expectatives que havia despertat des de les categories inferiors, ha acabat sent un home valorat en l'equip. Ha estat afavorit per una inusual confiança de l'entrenador en un home que no despunta. A la fi i després de tants minuts ha demostrat que val.

De la Peña:
La desgràcia física va amb ell. Ja no sabem si té mala sort. Si a can Barça el van farcir d'additius perjudicials. Si és un gandul dels estiraments. Si se l'ha de perdonar. Si ha de cobrar tant. És en mans del metges. Que decideixin. No deixa de ser un crack.

Javi Màrquez:
En les seves prestacions al camp, cal fonamentar el futur de l'equip. Des del primer dia és el millor home sobre el camp. Pochettino va trigar massa a adonar-se'n. la seves possibilitats d'èxit van estretament lligades a la valentia dels seus companys de demanar-li la pilota. Al joc col·lectiu sense pors. És la nostra joia. Progressarà.

Verdú:
També depèn molt de la participació de la resta de companys en el gol col·lectiu, i sobretot dels homes punta que ha de treure'n més profit de la pilotes que dona. És també per a tota una dècada.

Nakamura:
Quin error i quina desgràcia. És el cas del nouvingut que no es vol integrar. I és una llàstima, sobretot en el seu cas, perquè de jugar a futbol en sabia un munt.

Marqués:
Tot el contrari que la japonès, venia precedit de mala fama i abocat al fracàs. la feina fet amb ell em recorda la de Víctor Fernàndez, rercuperant Esnàider per al futbol. Cal parlar amb ell, i preguntar si vol seguir sent persona. Si es compromet és un jugador desequilibrant i molt aprofitable.

Coro:
Li continua costant donar el pas de ser un titular indiscutible, cosa que celebraríem els que des del primer dia hem cregut en ell. No sé si li calen més oportunitats o ja ho ha mostrat tot. És cosa seva. Madura!

Callejon:
El seu problema ha estat el gol. Quan el superi, ha de demostrar a tots plegats que no exagero tant quan l'anomeno "pelé blanc". No ha de posar-se a la venda.

Luis Garcia:
En ell la veterania és un grau. La lluita un gran valor. Tant al davant, com al darrere sempre suma. A l'extrem dret, és desaprofitat. Millora, com tants d'altres, darrere al davanter centre. Si hi hagués una bona oferta el vendria o el canviaria. Suggeria fa unes dies, fer un troc de truc amb el Bolònia. És una idea.

Dani Osvaldo:
Una troballa. Només veure com va fer anar de cul la defensa dels "tricampions" és per a no deixar-se'l perdre. Té gol i futbol a les cames. Amb una mica més d'entesa amb els companys, serà una màquina. Urgeix pactar alguna cosa amb el Bolònia.

Alonso:
Un jugador que fa equip. Un esforçat que no escatima res. No em sembla un titular indiscutible, però si un home dels que fa vestidor i no desentona gens. Suplent.

Tamudo:
Desgraciat final de l'home més decisiu de la història del club. Ni ell, ni la directiva, ni sobretot el seu manager han estat correctes. Ateu i gràcies. Moltes gràcies campió!

Ben Sahar:
És molt més futbolista del que ha pogut demostrar. Li calen més minuts i confiança. És un diamant a polir.

Azrak i Pedraza:
Són una mostra més de futurs homes vàlids. Els caldrà oportunitats. A ells i ala resta d'homes del planter que ara no seran a 2aB. Una llàstima!

Escrit per l'Eugeni Rius

Punt i final

Mallorca 2 - Espanyol 0

No se'n podia esperar gran cosa. No ens hi jugàvem res i els rival, els mallorquins, els feia molta il·lusió la champions. I a qui no.....


Pochettino va fer una alineació relativa. Relativa als fets, al moment i a les necessitats. I així va fer jugar a Cristian Alvarez, a qui sempre li van bé els minuts i a qui cal premiar per la seva eficiència quan se l'ha necessitat. Va jugar Ben Sahar, a qui tenim moltes ganes de veure jugar. Pot-ser l'any vinent? A Roncaglia, a qui no tenim gens de ganes de tornar a veure... i en canvi no va jugar Pillud, al qual no ens fa massa gràcia veure, però que també l'hem vist poc.

El Mallorca, jugava amb tots els seus efectius, i la nostra defensa va tornar a la futura 30-40. El gran centre de la defensa d'aquesta dècada que encetem. Amat, Ruiz forever! Amb el permís de Pareja, que els ha d'acabar d'alliçonar.

Amat descarat
El partit ens va mostrar un Amat descarat, que ja comença a fer notar la seva autoritat, com si fos un partit del juvenil, incorporant-se a l'atac si convé.

Tot i ser dissabte, Aouate i Ben Sahar van treballar (pecat). Ben Sahar va tornar a demostrar que futbol als seus peus i cames, i que no aprofitar-ho seria un pecat.

Roncaglia, com sempre. Va fer un penal comprometedor que l'àrbitre no va voler veure, i alguna entrada passada de to. Va donar la impressió que com era el darrer partit a la nostra lliga, no li importava ser sancionat a perpetuïtat, com en la seva època va fer Panadero Díaz a l'Argentina. El primer gol, arribava en una jugada per la seva banda i ell despistat. La típica jugada on sempre es nota l'ajuda de Moisès, però dissabte no hi era.

Fluix fluixet
Un partit fluixet per acabar una temporada fluixeta i d'alt grau emocional, en la qual acabar així ja era suficient, mentre es perfila un projecte prometedor.

L'equip ha funcionat a ràfegues i els seus elements han evolucionat de manera irregular. Punt i final,

NOTA: Al llarg d'aquesta setmana publicarem el seguiment UN a UN dels nostres homes al llarg de la temporada i previsions de futur.

Contra escrita per l'Eugeni Rius

Victòria cantada. Objectius complerts.

Espanyol 2 – Osasuna 1

Abans de continuar caldria fer un aclariment. Tot el que us explico aquí depèn més que mai del color del cristall que m’ho filtra. I és que en aquest partit de vespre primaveral, en que la baixada al camp coincideix amb la posta de sòl, és possible que et posis les ulleres de sòl, en lloc de les “miops transparents”, i arribis la camp despistat sense haver fet el canvi d’ulleres.....

Tampoc s’hauria de dir que el partit es presentés tant fosc. Tot el contrari el “bon rollet” amb Camacho, i l’homenatge a Tamudo feien presagiar un tràmit salvable.
Fora i dins de l’estadi s’assaboria un optimisme enganyós. La gent tenia ganes d’aplaudir el vell capità, el vell jugador, el darrer repudiat.
Ja en recitar l’alineació per megafonia, Xavi Giménez, va fer la tradicional pausa en presentar Tamudo, per tal que l’ovació fos més sorollosa. Als prolegòmens, només la xiulada que rebia el triplet arbitral, era més sorollosa. De fet podria haver estat més glamourosa, si el que corria pel meu imaginari s’hagués complert. L’entrada dels àrbitres coincidia amb la de dues rosses esplèndides d’aquelles que li traurien el sanglot a Carpanta. Eren dues models que feien publicitat de Interapuestas, i que ja eren fora de l’estadi una hora abans fent-se fotos amb qui volgués. Quines arrambades, petonets i pessigades al cul que devien rebre aquelles mosses que deixaven acostar-se fins a les galtes i galtones, als aficionats que si volien retratar. Un regal a la vista, i qui sap, si fessin d’àrbitres no serien l’objecte del ressentiment de l’afició i ben segur que bufarien millor el xiulet. Si més no, amb més gràcia.


Badocs

I possiblement la seva presència va ser un pèl perjudicial per als nostres. Van sortir al camp fets uns nervis. Com si es tractés de la primera vegada. No l’endevinaven ni per casualitat. Tampoc va ser casualitat que l’autor del gol de l’Osasuna ja al minut 5, 0 a 1, es digués Wadozc. El badoc, qui sap si encara amb les rosses en el flash-visual, va ser Kameni i el conjunt de la defensa.

I van seguir badant durant un quart d’hora més, en què els navarresos s’haurien pogut posar fàcilment quatre gols per davant. L’impacte de les “blondies” havia arribat a lo fisiològic. L’àrbitre semblava que encara mantingués a la boca la salivera del primer moment, i mantenia el xiulet encallat, no podent xiular diverses jugades en que Josetxu el vasco i la resta de companys, clavaven destrals a tort i a dret.

L’Espanyol ho intentava sense encert, i quan no van ser els defenses sota els pals, va ser el porter Roberto qui en una estirada magnífica evitava un remat d’Ivan Alonso per l’esquadra. Però qui continuava més a prop del gol era Osasuna, quan va posar un pilota mig morta al travesser, que Kameni ja havia indultat.

Abans de la mitja part, els mals de ventre s’estenien entre l’afició. No estàvem salvats i vèiem Roncaglia fer excercicis d’escalfament. Moisés que havia sortit per ocupar l’eix defensiu amb Víctor, tenia alguna molèstia física, i l’entrada del “Facu”, era inevitable.


Cantada

Avorrida i enfastifguejada, l’afició va començar amb els seus cants. Cants que gairebé són tradició, amb Tamudo de protagonista. Que si Tamudo oé,oé, que si la versió perica d’aquell altra clàssic de Matt Monro “Can’t take Eyes off you”, on el “te quiero muncho” rima amb “raul tamuncho”.....

L’entrada de Roncaglia, va portar Jordi Amat (quin jugadoràs) al centre de la defensa. Tot una precaució allunyar el “Facu” de l’àrea.
I quedava constituïda la futura defensa espanyolista del nou deceni. El 30 i el 40. Que és el mateix que dir Victor Ruiz i Jordi Amat....i no vaig poder evitar posar-me a cantar aquella cançoneta que canten els meus fills “30, 40, ametlla amarganta, pinyol madur, neru-neru-neru” . I madura, amb un pinyol pansit, queia la primera ametlla dolça de la nit. Forlin, en postura semiacrobàtica, rematava una jugada enredada dins l’àrea. De nou podia evitar posar-me a cantar, ara per Rumba “Forlin-Forlàn, que cada dia yo te quiero más Fortlin-Forlin, Forlin-Forlan...”

1 a 1, que en breus instants, el killer Dani Oswald, transformava en 2 a 1, en una jugada personal, marca de la casa. Ja estava tot fet. Saragossa i Tenerife, empataven en els seus partits, i tot semblava a favor de complir els objectius. Sortia Tamudo, i de nou “Raul Tamuncho, te quiero muncho”. Tothom content.

Canta que cantaràs: 1, 2, 3 salvaaaaats!

D’aquí al final, que era molt de temps, més de mitja hora, l’equip va jugar per a Tamudo. La defensa rival, gairebé també. Tret del porter Roberto, amb ganes d’agradar a Camacho, tot semblava preparat per al darrer gol de Tamudo, que no va arribar pels pèls.


Barjuan, Lliga, Gamper....

I final apoteòsic d’homenatge al vell capità, vell jugador, darrer repudiat. Tot plegat, ell s’ho ha guanyat. Mantejada, aplaudiments i més cants, colofó perfecte per a un final de lliga, que ha de servir per anar prenent experiència per a prometedores temporades vinents. Temps per a fer un bon equip amb promeses i alguna vella glòria. Temps per assajar noves cançons i rimes impossibles. Temps també, per als guionistes del Polònia, de rumiar com collons aconsegueixen fer una rima que agrupi els títols del seu triplet de la temporada. Joan Gamper, trofeu Sergi Barjuani i Lliga, no lliguen ni amb cola, ni amb Queen.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius

Horror Iturralde

R. Saragossa 1 Espanyol 0

Té fama de ser un bon àrbitre. No li deuen comptar els partits de l'Espanyol. La seva actuació al Camp Nou va ser escandalosa. La de La Romareda, no ho va ser menys. L'única diferència és que a la primer l'explica el "Villarato", i a la segona possiblement també.

Amb enorme valentia i prevenció, Pochettino va fer una alineació, sense Roncaglia. L'envergadura d'Arizemendi, feia recomanable la presència d'un home més quadrat. I és va decidir per Amat. Quin descobriment! El va posar de lateral i l'home va semblar que ho havia fet tota la vida. A l'esquerra va tornar David G a la titularitat. un plus de veterania en una defensa tant jove.


Verdú, Kameni i Callejón

Una concentració i valentia que es va traduir en el joc de l'equip. Control, possessió, ocasions de gol. Enorme honestedat en Verdú, en no entrebacar-se amb el braços del porter "manyu", quan hi era convidat. Fantasia als peus de Callejon, i per no ser menys també als de Kameni que li va fer un barret, no apte per cardíacs, a Colunga dins l'àrea.

Colunga va quedar de pedra, i li va durar, ja que al darrer minut del primer temps, va fallar estrepitosament sol davant Kameni.

Al segon temps, l'equip va sortir més cagadet, sense que es notés que el Saragossa premés l'accelerador en excés. Només Kamení va haver d'esforçar-se en una aparició d'Eliseu sol davant de porta.


Més màgia

Amb Eliseu, tenia jo la mosca al nas. Com si de Zígic es tractés. L'any passat amb el Màlaga ens havia fet mal. El Saragossa va introduir jugadors amb més màgia com Herrera i Lafita, sense arribar assolir cap fita. Va haver de ser amb l'ajuda de Iturralde. Serà porc el tio...

Penal i expulsió, per no res. Per fotre a l'Espanyol en un problema. Sort que la resta de resultats de la nit, no van ser horrorosos del tot. Dissabte a la nit, cal decidir-ho ja tot. Per l'amistat de Camacho, home!

Escrit per l'Eugeni Rius

Espanyol 0 – València 2

En mans d’un gegant

El València no podia ser un rival fàcil. Ja veieu on és a la classificació. Enfrontar-s’hi amb mig equip sortint del quiròfan i sancionats, no era garantia de res. Era una tarda per sumar un puntet i afiançar-nos a la categoria. Però va a tornar a aparèixer el martell que sempre ens esclafa. Que gran i que alt que és Zígic!

I sense complexos l’Espanyol va sortir al camp i va jugar uns bons primers 20 minuts, amb un parell d’ocasions de gol i tornant a donar aquella bons impressió. S’està formant un gran equip. Arran d’alguns records que se’m mantenen a les neurones, dies enrere recordava algunes temporades de la real Societat i una del Sevilla, en què després d’una mala experiència a la part baixa de la classificació perquè posaven sobre el camp un equip jove, la temporada següent lluitaven a dalt de tot. Em va passar pel cap consultar al web http://www.bdfutbol.com/ les alineacions que feia La Real Societat les temporades prèvies a la lliga guanyada. Portaven tres anys mantenint tot el bloc. Per veure-ho.

Però van passar aquests 20 minuts, i el domini, el control i la possessió ja va passar definitivament am mans d’un València, que presentava una alineació amb aquells extrems clàssics, quasi oblidats, Vicente i Joaquín.

Tornem-hi amb Zigic
Només a l’inici del segon temps, un moments de nova inspiració perica van fer creure en la victòria. I el gol va ser a punt d’arribar, quan Callejón va fallar el seu típic quasi-gol. Era tot sol davant de porta...
Moises també va poder fer el seu, si hagués tingut l’instint assassí de qui li va fer una assistència de cap a l’àrea petita, Oswaldo.
Van ser les dues jugades claus del segon temps,en companyia d’una que hi va haver al minut 17, quan Maduro aturava Oswaldo posant-li un dit a l’ull, i al contra-atac Zigic que havia substituït, Villa, marcava en el seu primer contacte amb la pilota. Ja ens ho va fer al partit d’anda i al darrer minut. 0 a 1
I ho va tornar a fer dotze minuts més tard. La defensa anava de corcoll per controlar el gegant serbi . 0 a 2.

I això, que la defensa no va ser la línia més fluixa, tot i el seu caire jovenil. Segurament al mig del camp, les baixes li van causar més problemes a un equip que no va saber guanyar.


“toc de truc”
Entre la jove alineació, van destacar els jovenils Amat i Azrak. Peermeteu-me, que en homenatge a l’afició bètica que va rebatejar cognoms impronunciables (Rafaé, Finito, Pepe...) i en honor al gran cuiner basc Arzak, rebatigi a Azrak, com Juan Mari. Queda anunciat.
Encara no sabem si necessitarem més punts, per si de cas, dimecres a Saragossa cal anar a buscar alguna coseta. I començar a pensar en l’equip de l’any que ve. Cal fermar la base de l’equip actual, amb algun retoc de garantia. No si valen experiències japoneses, ni laterals esquerra francesos. Donar el passaport als argentins que no han funconat, Pillud i Rocaglia, i assegurar la continuació de la resta. Dels forasters, cal mantenir com sigui a Oswaldo. Diuen que és molt car. Que ho intentin. Que hi posin imaginació. I si aprofitant el renom internacional de Luis G, els proposem un “troc de truc”?

((Contracrònica: Eugeni Rius))

La força d’un primera

Almeria 0 – Espanyol 1

Al llarg de la setmana havia visualitzat un empat. Un tongo com una catedral. Als dos equips els feia falta tres puntets, però un ajudaria a respirar. Sobre la gespa, ja es va veure de bon començament que no hi havia hagut entesa. La gran sort per a l’Espanyol en aquesta mena de partits, és que si a la banqueta hi ha testosterona i al camp també, un equip de primera és un equip de primera i l’Almeria és mera anècdota, per més equip revelació que sigui i per més empats amb segons quins equipets hagi sumat al seu estadi.

No sortia de l’ensurt, quan d’entrada en buscar el canal de partit al PPV, a l’anterior que he consultat hi feien una cosa que es deia “Perdidos”. Quin mal presagi...... Ja al canal 104 i seleccionant la locució catalana de Catradio, més horror. El partit coincidia amb un d’handbol del Barça, i ja se sap, les continues connexions entorpien el seguiment del partit. El més trist de tot, és que el BM Granollers jugava a la mateixa hora la semi final de la Recopa, i a banda del resultat a la mitja part, no hi havia cap enviat especial ni connexions. Ja sabem com les gasten els canals blaugranes amb els equips catalans....

164 cm de mala llet
L’altra ensurt, ens el donava “la rateta que escombrava l’escaleta”, 164 cm de molta mala llet o també n’hi podríem dir Albert Crusat. El veloç extrem sortit de la pedrera blanc i blava havia volgut posar nerviosos als seus ex-companys a la vigília. Havia manifestat en els mitjans de comunicació local, que en la seva època a Montjuïc, la majoria dels jugadors pericos, eren en realitat culers de cor. No s’ho creu ni ell. A mi que em digueu que ex-jugadors culers mantinguin certa simpatia pels seus orígens, m’ho puc creure. A Tamudo, Lopo, Jarque, David i companyia on els hi veig. No poden caure tant baix. Després de tants anys de repassar-los pel davant, pel darrere i de perfil, quan jugaven en catagories inferiors, l'únic que poden sentir pels blaugranes és llàstima.
L’innombrable extrem rebia una falta fora l’àrea, i començava un seguit de fins a quatre penals imaginaris, que els andalusos van reclamar al primer temps. Un primer temps on es va veure dos Espanyols diferents. D’entrada, un que controlava el joc, amb un futbol que començava des del darrere amb “l’esquerra de seda” de Víctor Ruiz, i que seguia amb Forlín. Forlín quin comodín! D’entrada i per la seva condició de defensa, l’Almeria no li dedicava atenció, i va donar mostres de la seva qualitat, apropant pilotes a l’àrea, fins estar a punt de marcar un gol a la represa. Dels fitxatges defensius de primers de temporada, és l’únic que se salva. Els altres dos millor oblidar-los.

L’altre Espanyol, era un equip que no aportava als laterals defensius prous ajudes, i Crusat i Piatti feien de les seves. Pareja i sobretot Victor Ruiz, havien de tallar el bacallà més del compte.

Torna Roncaglia
El més destacable de la primera part de cara a porta va ser un cop de cap de Soriano fora i una excel·lent aturada d’esperó d’Alves, a rematada de Luis Garcia, en una jugadassa del Pelé blanc. I sobretot les targetes grogues de Forlín, Pareja i la lesió de Chica, que deixa l’equip orfe de defenses per dissabte que ve. Chica té una lesió de menisc intern. Cal vigilar-ho. Tinc el mateix des de fa anys. De caminar i anar en bici, tot el que vulgueu, però qualsevol activitat física que implica desplaçaments laterals canviants, és impossible. Ja sabem que Chica és molt mascle, però cal que es posi en mans d’un bon traumatòleg.

I la lesió, va aportar l’anècdota final del primer temps. Kameni tira la pilota a fora perquè Chica fos atès. L’Almeria posa la pilota en joc i passa de tornar-la. És el jugador amb nom de 6en1, Acasiete. El capità andalús la juga i Forlin se li tira a sobre amb certa mala baba. Era d’esperar.

Ens en anàvem al descans amb certa angúnia. Roncaglia, el Facu , havia entrat per Chica.

La segona part, va començar amb la comentada oportunitat de gol de Forlin, i ja es plantejava el que seria el segon temps.
I al minut cinc, es donava una jugada que aquest anys s’ha vist tant poques vegades com els penals a favor. Les faltes al llindar de l’àrea. Se sap que l’Espanyol té excel·lents llançadors, Luis Garcia, Pareja, De la Penya, Verdú, Callejón, Sahar, Alonso..... Era una gran ocasió, i el gairebé inèdit Luís Garcia la clavava prou bé, davant un Alves arronsit, que no hi arribava. 0 a 1.

L’Almeria no reaccionava, tot i que Kameni en una gran intervenció esporàdica aturava un fort xut de Soriano. Però aviat canviava el panorama. Començava el “show Roncaglia”. Un seguit d’entrades grotesques de l’ex-Boca, posaven en perill una defensa que no s’havia de immutar davant uns atacants prou estèrils. Per contra, l’equip metropolità jugava a això, a la contra, I ho va fer de manera excel·lent, fins a poder-se comptabilitzar 7 ocasions de gol que haurien pogut suposar una golejada d’escàndol.

Tangana final
L’Almeria insistia i Roncaglia també, quan feia un possible penal a Piatti, amb qui se les tenia feia estona. Quatre minuts de descompte, milers de córners en contra, per constatar la superació de la síndrome dels llançaments de cantonada. I final. De la T dels suposat tongo a la T de la tangana final amb Soriano i Pareja de protagonistes.
De nou guanyar a fora. Un any més a primera i patint, que és el que sempre ens toca.

De tota manera hem de seguir tocant de peus a terra. Si fa unes setmanes, em semblava que amb 38, ens sobrarien punts per salvar-nos, la reacció dels cuers al tram final de la lliga, no em fa sentir-me segur ni amb 41. Si us plau, necessito que el farsant del Pitoniso Pito digui que baixem segur, per confirmar la salvació. Dissabte que ve, qui sap si el mateix Pochettino haurà de vestir de curt, per conjuntar una defensa on només pensar que Pillud i Roncaglia hi poden ser, ja m’escagarrino.

El president ha promès un dinar pels periodistes que seguim l’equip, si en el conjunt d’aquest partit i el del València, se sumen un mínim de quatre punts. Encara és possible la convidada. Esperem que no s’oblidi dels que fem aquest web.

Escrit per l'Eugeni Rius

La ressaca del derbi


Si no és prou dura la rivalitat esportiva i afrontar partits complicats, el derbis acostument a portar implícita una ressaca, dura d'empassar.

Paradoxalment, sembla més dura d'empassar quan els fem passar per l'adreçador. Escoltar el seguit d'improperis que aficionats i periodistes culers (en especial del certs canals blaugranes), és horroros i be de gust fer puntualitzacions.


En especial de gust quant sents parlar el president rival, i notes que la porta grinyola. Que si és un importantíssim punt. Que si jugavem amb 10....collons! acostomants a jugar sempre amb 12, no m'estranya!

Si, resulta que el rival jugava amb molta intensitat. Lo de l'espanyol va ser intensitat. Lo d'en Pique, marrulleria. Per aturar Dani Osvaldo, calia una segadora. I així ho va fer.
Ningú va ensenyar que l'intercanvi de cops LGarcia-Puyol, el va començar ja d'inici "lo puto" en una jugada sense pilota.

Es parla d'un Espanyol argentinitzat, o molt argentí. En l'equip inical de l'Espanyol jugaven tres argentins, en el Berça 2, més 2 brasilers...aneu fent comptes. I més comptes, sis catalans en l'Espanyol i cin en el Barça. Perquè vagin cantant, o millor dit ballant. El "mira quien baila" que els va organitzar Pochettino no estva ni a l'abast de Salinas i Nadal. Encara menys de Migueli, que no hauria desentonat gens en un once inical ple de defenses centrals. No sé si jugar al camp dels equips del darrere de la classificació amb tants centrals, és realment la declaració d'intencions més adequada per a un equip que aspira a guanyar el campionat.

Atribueixin els mèrits a Undiano. En realitat és Undiano el repossable que un equip tingui cuatre clares oacsions de gol i l'altra no xuti a porteria? Que un equip jugui amb verticalitat i l'altre es perdi en un futbol horitzontal? Si Undiano possibilita tot això, amb els calers que arrosseguen només els queda una sortida, fitxar-lo

Com sempre, les bones actuacions dels blanc i blaus, queden emmascarades o difuminades per una "notícia més important". En aquest cas, un núbol de cendra que obliga a fer carretera i manta, eclipsa totes les referència a un partit penós dels culers. No van jugar, no van connectar. Jugava Messi? Jugava Xavi?

Ai pobrets, després del desengany de Cornellà set hores d'autocar.

Esperem que Xose, hagi pasat el cap de setmana visionant la col·lecció de DVD's, Pochettino's master class, i allargui la festa.