R. Madrid 3 –Espanyol 0
No sé fins a quin punt pot arribar a condicionar l’actitud dels jugadors, la pressió culera que han hagut de suportar durant tota la setmana, afalagant els pericos en tot moment esperant una reació miraculosa dels homes de Pochettino.
Partits com aquest estem acostumats a perdre’ls davant un rival que t’esclafa per potència, per l’acció del Florentinato-Aznarato-Rodrigorato-Rajoyrato o el nom que li vulgueu donar, com va passar la temporada passada amb tres penals estafats sobre el “floriturero” Nené.
El que és més greu és perdre per mèrits propis. Demèrits vaja.
I tot va començar al minut quatre, quan en un llançament de cantonada, Sergio Ramos va rematar tot sol, davant un Pareja que badava.
De vegades, al córner és fàcil perdre la marca d’un jugador, en mig d’empentes i joc brut. D’altres perquè es fa jugada amb un llançament curt. Ramos va entrar sense empènyer, i al “Crakòvia” li diuen “tonto”... El boludo va ser Pareja.
El partit no va tenir massa història. L’Espanyol conduïa la pilota sense perill. Normalment Màrquez, que al llarg de la setmana havia rebut un excés de floretes dins l’afalagament de la premsa blaugrana, que esperava el miracle dels “pericos” al Bernbéu.
Ja ho sabíem
Ens han venut, el que ja sabíem. Que es un bon organitzador, que sempre té la pipa a punt, que no s’amaga, que és descaradot, bla, bla, bla... ja ho sabem. Promet molt. I entre els mèrits i els defectes hi apareix aquesta dèria per “cascar-se-la” des de molt lluny. I penso que a banda d’una dèria personal, en la seva actitud n’hi ha molt de conjuntural. Entre d’altres coses, Màrquez se la casca tot sol, perquè difícilment hi ha davanters desmarcats en bona posició. Ja es pot queixar tot el que vulgui Luís García , que si continua fent “l’invàlid” per la banda, poques assistències rebrà. Almenys, quan Tamudo era Tamudo, algú la demanava....
El Madrid, ho va intentar tímidament. Quan anava en serio trobava un Kameni ben col·locat. I en una d’aquestes, només va poder rebutjar una pilota llançada per Raúl, i Kakà la va aprofitar per al 2 a 0.
Abans de mitja part, Pareja va donar un ensurt, però encara va continuar mitja horeta més, fins fer jugar a Jordi Amat.
La millor alineació
Al principi del segon temps, Alonso va poder escurçar distàncies al marcador. Havia acabat d’entrar per Coro. I només quan al quart d’hora entrava Marqués per Luís G hi va haver alguna intenció assassina en els atacants blanc i blaus. Luís i Coro a la banqueta i Alonso i Marqués al gespa oferien la millor alineació que pot presentar Pochettino en aquest moments, mentre espera la recuperació dels lesionats.
Queda pendent el lateal dret. Roncaglia no sé ben bé a què juga. Puillud tampoc. Chica és el més fiable.
Fins a la fi, poca cosa més. Algun intent de Javi Marquez, però la única ocasió la va transformar Higuaín al penúltimminut, en aprofitar una excés de confiança de Víctor Ruiz.
Ai, Riazor
En definitva i per més que ho desitgessin els culers, no era un partit per sumar. Cal començar a plantejar-se si val la pena viatjar per jugar fora de casa. I caldria sumar algun puntet,perquè no podem somniar en no regalar més punts a Cornellà. Diumenge vinent ve un Dépor amb ganes de revenja, a veure si ens en recordem que va ser a Riazor, el darrer partidàs que hem jugat, i se’ns encomana alguna cosa. Ànims!
Escrit per l'Eugeni Rius
dimarts 9 de febrer de 2010
dilluns 1 de febrer de 2010
Premi a l’ofici
Espanyol 1 – Athlètic 0
Tampoc sóc tant il·lús d’esperar que un partit contra l’Athlètic, sigui una exhibició de floritures. Ni dels uns, ni dels altres. Però em posa especialment nerviós haver passat tota una volta del campionat sense haver donat una mostra del que pretén l’equip sobre el terreny de joc. De tota aquesta primera volta només podem destacar el partidàs de Riazor, i alguns detalls de jugadors molt concrets. Les prestacions quasi elèctriques de Fernando Marqués, i la mostra que la pedrera continua produint, amb l’exemple dels dos millors jugadors. Dos homes que ens han amagat fins fa quatre dies. Javi Márquez i Victor Ruiz.
Tot i no fer un bon partit, i no mostrar una clara intenció ofensiva, l’Espanyol va plantejar un partit amb molt d’ofici. Amb desgast.
La lliçó apresa en el partit d’anada era la de neutralitzar les puntes d’atac. Els semi-totxos Llorente i Toquero. Les pilotes bombades a l’àrea no podien sovintejar.
Equip gafat
El partit va començar molt fred per les contínues interrupcions ocasionades per una mala ratxa de lesions dels biscains. Jugada amb pilota dividida que començava, jugada que acabava amb un “lleó” recargolant-se per terra. El primer quart d’hora, ni es va disputar.
El balanç d’una de les dades estadístiques de la primera podia fer creure que havia estat un atac i gol. Set córners a favor de l’Espanyol cap al Bilbao. No era això. L’estadística confirmava que la lliçó s’havia après. Els bilbains no havien pogut bombar pilotes a l’àrea. Per contra, les úniques opcions de gol havien estat blanc i blaves. Una de molt clara d’Osvaldo assistit per Callejón i un parell del sempre actiu Javi Márquez.
Marcatge a Márquez
La segona part va presentar el mateix decorat. Els biscains seguien agrupats dins el seu camp, vigilant en especial les sortides de pilota de Márquez. Futbol més vertical. Verdú perdia una gran oportunitat només començar i abans del quart d’hora, en una intervenció magistral de Márquez, Iraizoz rebutja com pot i Luíg Garcia, amb la canya a punt marca. Que en feia de temps! Molt temps sense veure Luís celebrar el gol amb la clàssica roda. A Luís se li ha passat l’arròs, però en aquest cas va estar molt atent i li haurem d’agrair els tres punts.
A partir del gol, un Pochettino “cagón i reservón”, va fer canvis per acular l’equip al darrere. I al minut 26 arribava el primer córner en contra. El preludi d’un final taquicàrdic amb un quants còrners i faltes a la vora de l’àrea.
Poques queixes
En aquesta jornada no podem insultar vilment l’àrbitre. Tot i ser nat de Barakaldo, Turienzo només va errar en no expulsar Orbaiz, a la meitat de la segona part, quan va atropellar a Dídac Vilà, amb molta mala idea.
Per cert, el debutant Vilà, va ser una nova mostra del tresor que el planter guarda i que no podem desaprofitar. Dissabte vinent al Bernabéu, serà
un altre arbitratge.
Escrit per l'Eugeni Rius
Tampoc sóc tant il·lús d’esperar que un partit contra l’Athlètic, sigui una exhibició de floritures. Ni dels uns, ni dels altres. Però em posa especialment nerviós haver passat tota una volta del campionat sense haver donat una mostra del que pretén l’equip sobre el terreny de joc. De tota aquesta primera volta només podem destacar el partidàs de Riazor, i alguns detalls de jugadors molt concrets. Les prestacions quasi elèctriques de Fernando Marqués, i la mostra que la pedrera continua produint, amb l’exemple dels dos millors jugadors. Dos homes que ens han amagat fins fa quatre dies. Javi Márquez i Victor Ruiz.
Tot i no fer un bon partit, i no mostrar una clara intenció ofensiva, l’Espanyol va plantejar un partit amb molt d’ofici. Amb desgast.
La lliçó apresa en el partit d’anada era la de neutralitzar les puntes d’atac. Els semi-totxos Llorente i Toquero. Les pilotes bombades a l’àrea no podien sovintejar.
Equip gafat
El partit va començar molt fred per les contínues interrupcions ocasionades per una mala ratxa de lesions dels biscains. Jugada amb pilota dividida que començava, jugada que acabava amb un “lleó” recargolant-se per terra. El primer quart d’hora, ni es va disputar.
El balanç d’una de les dades estadístiques de la primera podia fer creure que havia estat un atac i gol. Set córners a favor de l’Espanyol cap al Bilbao. No era això. L’estadística confirmava que la lliçó s’havia après. Els bilbains no havien pogut bombar pilotes a l’àrea. Per contra, les úniques opcions de gol havien estat blanc i blaves. Una de molt clara d’Osvaldo assistit per Callejón i un parell del sempre actiu Javi Márquez.
Marcatge a Márquez
La segona part va presentar el mateix decorat. Els biscains seguien agrupats dins el seu camp, vigilant en especial les sortides de pilota de Márquez. Futbol més vertical. Verdú perdia una gran oportunitat només començar i abans del quart d’hora, en una intervenció magistral de Márquez, Iraizoz rebutja com pot i Luíg Garcia, amb la canya a punt marca. Que en feia de temps! Molt temps sense veure Luís celebrar el gol amb la clàssica roda. A Luís se li ha passat l’arròs, però en aquest cas va estar molt atent i li haurem d’agrair els tres punts.
A partir del gol, un Pochettino “cagón i reservón”, va fer canvis per acular l’equip al darrere. I al minut 26 arribava el primer córner en contra. El preludi d’un final taquicàrdic amb un quants còrners i faltes a la vora de l’àrea.
Poques queixes
En aquesta jornada no podem insultar vilment l’àrbitre. Tot i ser nat de Barakaldo, Turienzo només va errar en no expulsar Orbaiz, a la meitat de la segona part, quan va atropellar a Dídac Vilà, amb molta mala idea.
Per cert, el debutant Vilà, va ser una nova mostra del tresor que el planter guarda i que no podem desaprofitar. Dissabte vinent al Bernabéu, serà
un altre arbitratge.
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns 25 de gener de 2010
Elogi a la inoperància
Espanyol 1 – Mallorca 1
El cúmul de desgràcies no s’atura. Quan no són les lesions, potser qualsevol altra cosa. La mala punteria i la sort del rival també les acceptem com a circumstàncies del joc. Les actuacions arbitrals no han estat mai el punt fort de l’Espanyol. Però, per més que els jugadors hi estiguin acostumats, la incompetència de l’equip arbitral pot descucar a qualsevol.
Ens enganyaríem si en aquest atribuíssim totes les culpes a l’àrbitre. L’Espanyol no va fer un bon partit, segurament perquè no va poder posar sobre el camp a molts dels seus millors jugadors. Amb tot podria haver guanyat amb facilitat si ens fixem en el futbol desplegat per un rival, on únicament hi destaca el centrecampista Borja Valero.
Ni pessigolles
Les nombroses baixes defensives no van posar-se ni a prova. El Mallorca no va buscar gens les pessigolles a la debilitada defensa local. Moises i Victor Ruiz poden defensar amb garanties les baixes de Forlin, Roncaglia i Pareja. I el jove Amat, també es va plantar sobre el camp quan va convenir, amb suficients prestacions.
El Mallorca, per més punts que tingui, no té res a veure amb aquell Mallorca que l’any passat ens va tenir entre les cordes i que només al descompte Nené va poder escurar un punt en una falta indirecta. Llavors el punt també va tenir regust de derrota. Aquest any però, l’equip manté el promig de 40 punts, el que suposaria la salvació. Més tenint en compte que existeixen Xerez, Màlaga i Saragossa.
El partit era dolent de collons, fins que al minut 30 va començar a rutllar, amb un ambiciós canvi d’actitud que ens hauria agradat veure des del primer minut. D’aquí a la mitja part es van succeir uns atacs de tipus handbol amb molt de toc i algun llançament a porta. El primer, una bona jugada de Callejón que llança un pilota dins de l’àrea, Osvaldo fa un gran control i “s’adorna” amb un mena de xilena que no va a porta. Osvaldo no és mal jugador, té prou tècnica i es desplaça en facilitat cap a les bandes. És un tanc d’aquells que fan de mal marcar. I va demostrar que té la canya a punt. Encara que el punt de mira no el té encara prou ajustat.
Canvi de ritme
A banda d’això, a la primera part només es pot destacar la constatació que Luís Garcia és a la baixada de la seva carrera. Que Moisés ha de jugar sempre on sigui, del mig enrere. Que Baena encara ens sembla un paquet. I que Callejón té un canvi de ritme inversemblant. Quan accelera és l’hòstia, però quan frena s’atura fins adormir-se. Adormir-se ell i avorrir al més optimista del afeccionats.
I la mitja part va servir per poder canviar de canal i veure les millors jugades d’uns quarts de final de la copa d’Àfrica, on jugaven amb molt més criteri i verticalitat.
La segona part, va començar amb mostres d’una ambició similar al final de la primera. I de seguida va arribar el gol, amb Osvaldo explicant el perquè del seu fitxatge. I la dinàmica del joc va seguir així en una fase de partit en què l’Espanyol va perdonar, no freqüentant tant l’àrea contraria com hauria pogut fer. I quan ho feia no hi havia punteria.
Els 20 finals
I així es va arribar als darrers 20 minuts amb la pitjor de les notícies, quan Moisés es va lesionar, i va seguir jugant fins que una futura promesa, el jove Amat va entrar al camp. I li va costar entrar,ja que l’àrbitre havia començat un joc de despropòsits encaminat a beneficiar als contraris. La jugada va ser de les mai vistes. Es demana canvi. Moisés es retira, i l’home que l’ha de substituir no el permeten entrar. A la jugada següent, Víctor atropella sense mala intenció el defensa Rubén i assenyalen penal. 1 a 1, i fins al final nervis. I com sempre els nervis continuaran fins al final de la lliga.
Dissabte que ve comença la segona volta sense Moisés. Torna Pareja, però ja no sabem què li passarà pel cap a Pochetino per fer un equip sense Moisés, perquè Forlin no sé si estarà a punt..... patir fins el final. L’equip porta un promig de 40, i com escrivia més amunt, només ens consola que existeixin equips com Xerez, Màlaga i Saragossa.
Escrit per l'Eugeni Rius
El cúmul de desgràcies no s’atura. Quan no són les lesions, potser qualsevol altra cosa. La mala punteria i la sort del rival també les acceptem com a circumstàncies del joc. Les actuacions arbitrals no han estat mai el punt fort de l’Espanyol. Però, per més que els jugadors hi estiguin acostumats, la incompetència de l’equip arbitral pot descucar a qualsevol.
Ens enganyaríem si en aquest atribuíssim totes les culpes a l’àrbitre. L’Espanyol no va fer un bon partit, segurament perquè no va poder posar sobre el camp a molts dels seus millors jugadors. Amb tot podria haver guanyat amb facilitat si ens fixem en el futbol desplegat per un rival, on únicament hi destaca el centrecampista Borja Valero.
Ni pessigolles
Les nombroses baixes defensives no van posar-se ni a prova. El Mallorca no va buscar gens les pessigolles a la debilitada defensa local. Moises i Victor Ruiz poden defensar amb garanties les baixes de Forlin, Roncaglia i Pareja. I el jove Amat, també es va plantar sobre el camp quan va convenir, amb suficients prestacions.
El Mallorca, per més punts que tingui, no té res a veure amb aquell Mallorca que l’any passat ens va tenir entre les cordes i que només al descompte Nené va poder escurar un punt en una falta indirecta. Llavors el punt també va tenir regust de derrota. Aquest any però, l’equip manté el promig de 40 punts, el que suposaria la salvació. Més tenint en compte que existeixen Xerez, Màlaga i Saragossa.
El partit era dolent de collons, fins que al minut 30 va començar a rutllar, amb un ambiciós canvi d’actitud que ens hauria agradat veure des del primer minut. D’aquí a la mitja part es van succeir uns atacs de tipus handbol amb molt de toc i algun llançament a porta. El primer, una bona jugada de Callejón que llança un pilota dins de l’àrea, Osvaldo fa un gran control i “s’adorna” amb un mena de xilena que no va a porta. Osvaldo no és mal jugador, té prou tècnica i es desplaça en facilitat cap a les bandes. És un tanc d’aquells que fan de mal marcar. I va demostrar que té la canya a punt. Encara que el punt de mira no el té encara prou ajustat.
Canvi de ritme
A banda d’això, a la primera part només es pot destacar la constatació que Luís Garcia és a la baixada de la seva carrera. Que Moisés ha de jugar sempre on sigui, del mig enrere. Que Baena encara ens sembla un paquet. I que Callejón té un canvi de ritme inversemblant. Quan accelera és l’hòstia, però quan frena s’atura fins adormir-se. Adormir-se ell i avorrir al més optimista del afeccionats.
I la mitja part va servir per poder canviar de canal i veure les millors jugades d’uns quarts de final de la copa d’Àfrica, on jugaven amb molt més criteri i verticalitat.
La segona part, va començar amb mostres d’una ambició similar al final de la primera. I de seguida va arribar el gol, amb Osvaldo explicant el perquè del seu fitxatge. I la dinàmica del joc va seguir així en una fase de partit en què l’Espanyol va perdonar, no freqüentant tant l’àrea contraria com hauria pogut fer. I quan ho feia no hi havia punteria.
Els 20 finals
I així es va arribar als darrers 20 minuts amb la pitjor de les notícies, quan Moisés es va lesionar, i va seguir jugant fins que una futura promesa, el jove Amat va entrar al camp. I li va costar entrar,ja que l’àrbitre havia començat un joc de despropòsits encaminat a beneficiar als contraris. La jugada va ser de les mai vistes. Es demana canvi. Moisés es retira, i l’home que l’ha de substituir no el permeten entrar. A la jugada següent, Víctor atropella sense mala intenció el defensa Rubén i assenyalen penal. 1 a 1, i fins al final nervis. I com sempre els nervis continuaran fins al final de la lliga.
Dissabte que ve comença la segona volta sense Moisés. Torna Pareja, però ja no sabem què li passarà pel cap a Pochetino per fer un equip sense Moisés, perquè Forlin no sé si estarà a punt..... patir fins el final. L’equip porta un promig de 40, i com escrivia més amunt, només ens consola que existeixin equips com Xerez, Màlaga i Saragossa.
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns 18 de gener de 2010
Cares noves, realitats velles
Osasuna 2 – Espanyol 0
I no va ser un d’aquells partits, en un d’aquells camps que perdem els darrers 20 minuts, després de contagiar-nos del joc barroer dels locals. En aquest cas, la història de Pamplona va ser molt diferent. No van sobrar els darrers 20 minuts, va ser el gèlid inici.
Us puc assegurar que vaig veure un partit molt ben controlat pels blanc i blaus, en la seva totalitat. També he de confessar, que vaig començar a veure els partit quan ja es portaven 11 minuts jugats. Vells coneguts com Pandiani i Juanfran ens havien perforat per duplicat.
Va ser una d’aquelles tardes en què les “plataformes” em porten pel camí de l’amargura. Sempre que se’ls acudeix que el partit de l’Espanyol no es pot comprar per PPV, ja m’han cardat. Jo sóc del que no pago per apuntar-me a l’oferta desigual per veure partits dels “merdosos” de la lliga, i algun dels altres. Resulta que de tant en tan toca el de l’Espanyol. I ja em veus carrer amunt i avall buscant un bar on el pugui veure, ja sigui a les 5, a les 6, a les 7 a les 8 o les 9 del vespre. Ahir un dels bar habituals vaig comprovar que ja s’havia traspassat, a l’altra una avaria de la plataforma bastarda de rigor, l’havia deixat penjat. A corre cuita busca’l per internet. Mira’t una emissió que fa mal els ulls, i que ja d’entrada et marca amb un 2 a 0 que no comprens.
Oportunitat Ben Sahar
I llavors te’n adones que el teu equip domina, i juga sense aprofundir prou. Que el míster dona l’oportunitat de jugar a Ben Sahar, just la setmana que l’ha sentenciat amb el fitxatge d’un altra argentí. I que tot i això, via internet, sembla que el partit és remuntable. Més encara quan l’equip navarrès arriba al descans amb 10 homes. Inaudit per als espanyolistes. Afrontar 45 minuts amb una avantatge, per més ben aplicat que estigui el reglament, sembla impossible. Si Verdú fos sobre el camp, amb ell i Márquez, la segona part podia esdevenir un festival.
Aprofito el quart d’hora de descans per canviar de barri i buscar-me la vida. Al primer bar, miren un programa hortera d’Antena 3. Al segon no hi ha tele. I al tercer, miracle, fan l’Espanyol. Ningú se’l mira. Alguns ja guarden seient per al partit del les 20h, el Madrid. Ai que bé, fan entrepans i tapes de qualitat. Llàstima que si fumi sense mesura ni control. Ens hi acomodem, i veiem una segona part prometedora, entre la Yessi, la Vane i la Desi. Tots d’aquí...
Prometedora fins que l’arbitre es treu de la butxaca un targeta per a Roncaglia, per una falta feta per DGarcia. Tot per robar-nos la inaudita aventatge de l’0nze contra deu, quasi virtual. Pochetino fa canvis poc arriscats i fa debutar Osvaldo. El debutant no fa mala pinta, però el veig encara poc madur per demostrar que és un davanter amb mobilitat. Ho prova també amb Nakamura, que segueix com un pop en un garatge. Els fatídics 20 darrers minuts mal presagiats, són paradoxalment, els únics en què l’equip va mostrar certa intenció de remuntar. Però res. Res de res.
Copa Libertadores
Venen dos partits a casa. D’aquells que no es poden perdre, per més entitat i bon joc que exposin els rivals. Cal decidir que es fa amb la davantera. Fer cas a la data de caducitat de Luis Garcia i Tamudo, o per contra resuscitar-los. Aprofitar les habilitats innates de Marqués a l’extrem dret o esquerra. Analitzar qui és el davanter que millor pot aprofitar les seves aportacions. I si no, ja sabem que ens toca, fitxar mitja dotzena més d’argentins i optar a la Copa Libertadores.
Escrit per l'Eugeni Rius
I no va ser un d’aquells partits, en un d’aquells camps que perdem els darrers 20 minuts, després de contagiar-nos del joc barroer dels locals. En aquest cas, la història de Pamplona va ser molt diferent. No van sobrar els darrers 20 minuts, va ser el gèlid inici.
Us puc assegurar que vaig veure un partit molt ben controlat pels blanc i blaus, en la seva totalitat. També he de confessar, que vaig començar a veure els partit quan ja es portaven 11 minuts jugats. Vells coneguts com Pandiani i Juanfran ens havien perforat per duplicat.
Va ser una d’aquelles tardes en què les “plataformes” em porten pel camí de l’amargura. Sempre que se’ls acudeix que el partit de l’Espanyol no es pot comprar per PPV, ja m’han cardat. Jo sóc del que no pago per apuntar-me a l’oferta desigual per veure partits dels “merdosos” de la lliga, i algun dels altres. Resulta que de tant en tan toca el de l’Espanyol. I ja em veus carrer amunt i avall buscant un bar on el pugui veure, ja sigui a les 5, a les 6, a les 7 a les 8 o les 9 del vespre. Ahir un dels bar habituals vaig comprovar que ja s’havia traspassat, a l’altra una avaria de la plataforma bastarda de rigor, l’havia deixat penjat. A corre cuita busca’l per internet. Mira’t una emissió que fa mal els ulls, i que ja d’entrada et marca amb un 2 a 0 que no comprens.
Oportunitat Ben Sahar
I llavors te’n adones que el teu equip domina, i juga sense aprofundir prou. Que el míster dona l’oportunitat de jugar a Ben Sahar, just la setmana que l’ha sentenciat amb el fitxatge d’un altra argentí. I que tot i això, via internet, sembla que el partit és remuntable. Més encara quan l’equip navarrès arriba al descans amb 10 homes. Inaudit per als espanyolistes. Afrontar 45 minuts amb una avantatge, per més ben aplicat que estigui el reglament, sembla impossible. Si Verdú fos sobre el camp, amb ell i Márquez, la segona part podia esdevenir un festival.
Aprofito el quart d’hora de descans per canviar de barri i buscar-me la vida. Al primer bar, miren un programa hortera d’Antena 3. Al segon no hi ha tele. I al tercer, miracle, fan l’Espanyol. Ningú se’l mira. Alguns ja guarden seient per al partit del les 20h, el Madrid. Ai que bé, fan entrepans i tapes de qualitat. Llàstima que si fumi sense mesura ni control. Ens hi acomodem, i veiem una segona part prometedora, entre la Yessi, la Vane i la Desi. Tots d’aquí...
Prometedora fins que l’arbitre es treu de la butxaca un targeta per a Roncaglia, per una falta feta per DGarcia. Tot per robar-nos la inaudita aventatge de l’0nze contra deu, quasi virtual. Pochetino fa canvis poc arriscats i fa debutar Osvaldo. El debutant no fa mala pinta, però el veig encara poc madur per demostrar que és un davanter amb mobilitat. Ho prova també amb Nakamura, que segueix com un pop en un garatge. Els fatídics 20 darrers minuts mal presagiats, són paradoxalment, els únics en què l’equip va mostrar certa intenció de remuntar. Però res. Res de res.
Copa Libertadores
Venen dos partits a casa. D’aquells que no es poden perdre, per més entitat i bon joc que exposin els rivals. Cal decidir que es fa amb la davantera. Fer cas a la data de caducitat de Luis Garcia i Tamudo, o per contra resuscitar-los. Aprofitar les habilitats innates de Marqués a l’extrem dret o esquerra. Analitzar qui és el davanter que millor pot aprofitar les seves aportacions. I si no, ja sabem que ens toca, fitxar mitja dotzena més d’argentins i optar a la Copa Libertadores.
Escrit per l'Eugeni Rius
dijous 14 de gener de 2010
Torna el mal joc
Espanyol 2 – Saragossa 1
Ja sé que em direu que els tres punts eren tant importants, que no es moment de posar-se amb el mal joc de l’equip. Però, si contra aquest Saragossa que és una caricatura d’equip, som incapaços de fer futbol, sumar punts continuarà sent molt difícil.
Ni el gol, que aquesta vegada si que va arribar d’hora, va ser prou decisiu per viure un bon partit i de fàcil resolució.
D’antuvi, el rival no feia por, si bé la presència de Lafita em feia desconfiar. Les darreres temporades davant el Depor ens havia posat les coses complicades. També inquietava la baixa de Kameni. Pochetino es guardava un roc a la faixa, o dos. Fernando Marqués és sempre garantia de futbol d’atac. Victor Ruiz, també es consolida cada vegada més com una garantia defensiva. Els dos quedaven a la banqueta.
Gols còmics
El 1 a 0 al minut 12, gràcies a una jugada quasi còmica, d’aquelles que sovint protagonitza la defensa blanc i blava, ens feia pensar en una tarda de futbol. Marcava Verdú, si ell i Marquez es posaven a tocar la pilota, l’èxit estaria garantit. Però l’Espanyol es va viciar tant del mal joc aragonès que va acabar per posar-se un gol dins la seva porteria. Va ser Moisès, que quan ja donava per lluitada una centrada sobre el cap d’Arizmendi, la pilota li rebotia a la closca i descrivia un paràbola perfecte, que batia un Cristhian Alvarez descol·locat.
Va ser l’únic accident i l’únic desencert defensiu. En atac poca cosa més que el gol de xurra de Verdú. Només un xut de Luis Garcia sota els tres pals en tota la primera meitat, i això que la defensa aragonesa feia aigües per tot arreu. Només la extrema duresa de Diogo, Ponzio (Pilatos) i Goni, podien suposar algun impediment.
Dos rocs
La segona part començava amb el mateix mal joc, i abans del quart d’hora, Pochetino treia els seus dos rocs de la faixa. Marques i Victor Ruiz entraven per Moises i Verdú. Els blanc i blaus no aprofitaven les facilitats de la defensa manya. Callejon en tornava a fer una de les seves. S’entretenia entrant a l’àrea amb tota l’avantatge. S’entretenia tant, que el brut Diogo li anava a fer penal i li va poder escurar la pilota, mentre l’andalús fotia un “pissinassu” que l’àrbitre no es va empassar.
Més tard, Callejon va estar molt més encertat. Cristhian li va servir de porteria una pilota que va conduir des de la banda esquerra amb velocitat fins engaltar un fort tret des de fora l’àrea. Carrizo va fer prou en rebutjar-la. Marqués, atent afusellava, sortint indemne tot i que Diogo era a punt per deixar-los dos mesos més de baixa.
D’aquí a la fi, més avorriment. Cristhian va fer una bona aturada en una falta executada per Paredes.
Tres punts, i cap a casa. De cara al pròxim partit ens queda l’al·licient del nou fixatge. Es diu Osvaldo. A veure....
Escrit per l'Eugeni Rius
Ja sé que em direu que els tres punts eren tant importants, que no es moment de posar-se amb el mal joc de l’equip. Però, si contra aquest Saragossa que és una caricatura d’equip, som incapaços de fer futbol, sumar punts continuarà sent molt difícil.
Ni el gol, que aquesta vegada si que va arribar d’hora, va ser prou decisiu per viure un bon partit i de fàcil resolució.
D’antuvi, el rival no feia por, si bé la presència de Lafita em feia desconfiar. Les darreres temporades davant el Depor ens havia posat les coses complicades. També inquietava la baixa de Kameni. Pochetino es guardava un roc a la faixa, o dos. Fernando Marqués és sempre garantia de futbol d’atac. Victor Ruiz, també es consolida cada vegada més com una garantia defensiva. Els dos quedaven a la banqueta.
Gols còmics
El 1 a 0 al minut 12, gràcies a una jugada quasi còmica, d’aquelles que sovint protagonitza la defensa blanc i blava, ens feia pensar en una tarda de futbol. Marcava Verdú, si ell i Marquez es posaven a tocar la pilota, l’èxit estaria garantit. Però l’Espanyol es va viciar tant del mal joc aragonès que va acabar per posar-se un gol dins la seva porteria. Va ser Moisès, que quan ja donava per lluitada una centrada sobre el cap d’Arizmendi, la pilota li rebotia a la closca i descrivia un paràbola perfecte, que batia un Cristhian Alvarez descol·locat.
Va ser l’únic accident i l’únic desencert defensiu. En atac poca cosa més que el gol de xurra de Verdú. Només un xut de Luis Garcia sota els tres pals en tota la primera meitat, i això que la defensa aragonesa feia aigües per tot arreu. Només la extrema duresa de Diogo, Ponzio (Pilatos) i Goni, podien suposar algun impediment.
Dos rocs
La segona part començava amb el mateix mal joc, i abans del quart d’hora, Pochetino treia els seus dos rocs de la faixa. Marques i Victor Ruiz entraven per Moises i Verdú. Els blanc i blaus no aprofitaven les facilitats de la defensa manya. Callejon en tornava a fer una de les seves. S’entretenia entrant a l’àrea amb tota l’avantatge. S’entretenia tant, que el brut Diogo li anava a fer penal i li va poder escurar la pilota, mentre l’andalús fotia un “pissinassu” que l’àrbitre no es va empassar.
Més tard, Callejon va estar molt més encertat. Cristhian li va servir de porteria una pilota que va conduir des de la banda esquerra amb velocitat fins engaltar un fort tret des de fora l’àrea. Carrizo va fer prou en rebutjar-la. Marqués, atent afusellava, sortint indemne tot i que Diogo era a punt per deixar-los dos mesos més de baixa.
D’aquí a la fi, més avorriment. Cristhian va fer una bona aturada en una falta executada per Paredes.
Tres punts, i cap a casa. De cara al pròxim partit ens queda l’al·licient del nou fixatge. Es diu Osvaldo. A veure....
Escrit per l'Eugeni Rius
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
