At. de Madrid 4-Espanyol 0
És molt difícil fer previsions optimistes, si per fer aquest balanç cal comptar amb dades tan decebedores com les que es pot obtenir mirant les vegades que s’ha xutat a porta els darrers 180 minuts, per no tirar més enrere. Tres vegades. Si a això hi hem d’afegir que Paolo Rossi no juga a l’Espanyol. La situacio que passa l’equip no sorprendre a ningú.
Les absències de Marqués, Pareja i Ivan Alonso, a banda de la quasi perpètua de De la Peña, no eren un bon presagi. Era però l’oportunitat de veure un altre equip i donar peixet a homes que no estem acostumats a gaudir.
Merda
Nakamura tornava a l’equip. Per veure Coro, Ben Sahar va caldre esperar a la segona part. Res a destacar. El japonès gairebé dona les mateixes sensacions i prestacions a la banqueta, que sobre la gespa. Igual d’absent. I quan va poder donar opcions a una suposada reacció de l’equip, va i rellisca. Merda, merda, merda!
Al darrere, el coneixement i suposada compenetració d’antic de Roncaglia i Forlín, es posava a prova davant l’acció d’homes de solvència contrastada com ara Forlán, Agüero (formidable, tot el partit), Reyes, Simao i Jurado. Sense Pareja, la pilota no surt en condicions del darrere.
En general també massa errades al darrere i molta mala sort al primer gol, quan Forlán rep una pilota en un rebuig de Moisés.
Caricatura
L’equip cada vegada sembla més una caricatura, del que va enlluernar per la seva decisió, lluita i contundència en la remuntada del final de lliga passada. Jugadors que s’amaguen, pilotes que no circulen, partit que no es guanyen ni ala pissarra.
La vergonyosa actuació, va acabar amb un resultat de vergonya 4-0, propiciat per l’expulsió de Rocaglia, que no te mesura, ni fre.
Esperem que el fre si doni un cop de mà a l’equip. L’equip està en caiguda lliure i no sembla tenir a mà un paracaigudes que doni tranquilitat a l’equip abans d’acabar l’any. Tornem a organitzar un stage que situï l’equip, que el torni a posar en òrbita i torni la mora a una afició que ja no sap de quin mal morirem. Continuem engripats. Estem cardats!
Escrit per l'Eugeni Rius
dilluns, 30 / novembre / 2009
dilluns, 23 / novembre / 2009
Infectats de G “A”
Espanyol 0 - Getafe 2
Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.
El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.
Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.
Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.
Crisi dels 40
No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.
Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.
Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.
Gran badada
Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.
Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.
D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.
Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.
El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.
Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.
Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.
Crisi dels 40
No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.
Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.
Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.
Gran badada
Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.
Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.
D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.
Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 2 / novembre / 2009
No sempre és diumenge
Espanyol 1 – Valladolid 1
Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.
De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.
L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.
Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.
Carregar a l’esquerra
L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.
La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.
Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.
“Míster assistance”
Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....
Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.
Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.
Artur
No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.
L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.
De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.
L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.
Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.
Carregar a l’esquerra
L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.
La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.
Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.
“Míster assistance”
Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....
Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.
Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.
Artur
No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.
L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 26 / octubre / 2009
Lluitar
Sevilla 0 – Espanyol 0
Mentre el cas Tamudo només existeix en els arguments dels que volen perjudicar la impecable trajectòria dels de Pochetino, no ens vam poder oblidar del tot el 23. El minut 23. Perquè si bé el públic del Sanchez-Pizjuán no va voler oblidar els records emotius que els inspiraven els minuts 16 i 21 de la primera part, el partit va viure al minut 23 de la segona part, un moment que podria passar a la història de les estadístiques futbolístiques per mèrits propis de Carlos Idriss Kameni, que en un sol minut va aturar quatre gols possibles, dos d’ells marca de la casa. De manera quasi miraculosa l’Espanyol no va perdre el partit. I de manera gairebé també miraculosa, no el va guanyar.
De les quatre baixes que presentava l’equip andalús, les de Luís Fabiano i Kanouté, no es podien considerar moc de paó. Estava clar que l’efectivitat de cara a porta del Sevilla, no seria la mateixa a què ens té acostumats. Era per això que el partit es presentava amb millors expectatives a les anunciades prèviament.
Onze Dunga’s
L’Espanyol vestia de groc com a Riazor, però en aquest cas no era “el Brasil” d’aquella meravellosa tarda. Més que onze Pelé’s, al camp hi havia onze Dunga’s. Onze Callejon’s que al primer minut es podien haver posat al davant, en una gran ocasió que Luis Garcia no va poder endollar.
Al minut 4 Kameni feia la pífia de cada partit, que en aquesta ocasió rectificava en una gran intervenció en la mateixa jugada. Va ser només un avís del que seria una gran nit del porter camerunès.
Les intervencions de Navas per la banda dreta de l’atac sevillà va aportar certa incomoditat a la reraguarda espanyolista.
L’àrbitre també tenia aquella clàssica intervenció en un partit de l’Espanyol. La ja clàssica del “ves a cagar!”. Però que mengen els àrbitres abans de xiular “contra” l’Espanyol? En un jugada amb poc perill dins l’àrea sevillista, Escudé enviava una pilota a córner amb el braç. Doncs ni córner, ni penal. Horrorós!
De la Peña
I Kameni començava a fer aturades impossibles, i la resta de l’equip amb una esperit de lluita que ja poden atribuir a “l’era Pochetino”, adormia l’atac andalús, i feien pensar que a la segona part amb De la Peña, tot era possible.
De la Peña, va sortir als pocs minuts de la represa. Ocupava al lloc de Nakamura, que segueix participant molt poc del joc perico. Verdú es col·locava en posició avançada, i de la Peña amb Moisés al mig.
Al minut 14, Pareja es passava de frenada i escombrava Capel. Rebia la segona groga i era justament expulsat. Inevitablement ens venia a la memòria l’expulsió de Forlín a la Vil·la-Real, i perquè no la de Moisès a Glasgow.
Roncaglia entrava per Verdú per assegurar la defensa, i de seguida en una bona connexió entre De la Peña i Luís Garcia, l’Espanyol era a punt marcar. Poc abans una altra connexió entre els Ivan’s, ens deixaven a la vora del 0 a 1.
Toc va patir, i de quina manera. Jiménez posava tants davanters com podia. Com a Vil·la-Real, semblava ben bé que Pochetino era sobre el camp posant ordre a la defensa en companyia del mariscal Jarque.
Minut 23
Passava el minut 23, amb totes les ocasions ja comentades i menyspreades a mans de Kameni. I com qui no vol la cosa es va arribar al darrer minut. Al precís moment en què Callejón va tenir la gran ocasió després d’una jugada d’atac blanc i blava. Si hagués xutat amb l’exterior del peu....llàstima. Quatre minuts i mig més de descompte, patir una mica més i empat final.
Que bé que s’assaboreixen punts com aquest i el del Madrigal! Com puja la moral i l’autoestima! Quina manera de mostrar que som un equip important d’aquesta lliga! Que segueixi tot així i que l’equip mostri la mateixa predisposició a la copa que comença aquesta setmana.
Crònica escrita per l'Eugeni Rius
Mentre el cas Tamudo només existeix en els arguments dels que volen perjudicar la impecable trajectòria dels de Pochetino, no ens vam poder oblidar del tot el 23. El minut 23. Perquè si bé el públic del Sanchez-Pizjuán no va voler oblidar els records emotius que els inspiraven els minuts 16 i 21 de la primera part, el partit va viure al minut 23 de la segona part, un moment que podria passar a la història de les estadístiques futbolístiques per mèrits propis de Carlos Idriss Kameni, que en un sol minut va aturar quatre gols possibles, dos d’ells marca de la casa. De manera quasi miraculosa l’Espanyol no va perdre el partit. I de manera gairebé també miraculosa, no el va guanyar.
De les quatre baixes que presentava l’equip andalús, les de Luís Fabiano i Kanouté, no es podien considerar moc de paó. Estava clar que l’efectivitat de cara a porta del Sevilla, no seria la mateixa a què ens té acostumats. Era per això que el partit es presentava amb millors expectatives a les anunciades prèviament.
Onze Dunga’s
L’Espanyol vestia de groc com a Riazor, però en aquest cas no era “el Brasil” d’aquella meravellosa tarda. Més que onze Pelé’s, al camp hi havia onze Dunga’s. Onze Callejon’s que al primer minut es podien haver posat al davant, en una gran ocasió que Luis Garcia no va poder endollar.
Al minut 4 Kameni feia la pífia de cada partit, que en aquesta ocasió rectificava en una gran intervenció en la mateixa jugada. Va ser només un avís del que seria una gran nit del porter camerunès.
Les intervencions de Navas per la banda dreta de l’atac sevillà va aportar certa incomoditat a la reraguarda espanyolista.
L’àrbitre també tenia aquella clàssica intervenció en un partit de l’Espanyol. La ja clàssica del “ves a cagar!”. Però que mengen els àrbitres abans de xiular “contra” l’Espanyol? En un jugada amb poc perill dins l’àrea sevillista, Escudé enviava una pilota a córner amb el braç. Doncs ni córner, ni penal. Horrorós!
De la Peña
I Kameni començava a fer aturades impossibles, i la resta de l’equip amb una esperit de lluita que ja poden atribuir a “l’era Pochetino”, adormia l’atac andalús, i feien pensar que a la segona part amb De la Peña, tot era possible.
De la Peña, va sortir als pocs minuts de la represa. Ocupava al lloc de Nakamura, que segueix participant molt poc del joc perico. Verdú es col·locava en posició avançada, i de la Peña amb Moisés al mig.
Al minut 14, Pareja es passava de frenada i escombrava Capel. Rebia la segona groga i era justament expulsat. Inevitablement ens venia a la memòria l’expulsió de Forlín a la Vil·la-Real, i perquè no la de Moisès a Glasgow.
Roncaglia entrava per Verdú per assegurar la defensa, i de seguida en una bona connexió entre De la Peña i Luís Garcia, l’Espanyol era a punt marcar. Poc abans una altra connexió entre els Ivan’s, ens deixaven a la vora del 0 a 1.
Toc va patir, i de quina manera. Jiménez posava tants davanters com podia. Com a Vil·la-Real, semblava ben bé que Pochetino era sobre el camp posant ordre a la defensa en companyia del mariscal Jarque.
Minut 23
Passava el minut 23, amb totes les ocasions ja comentades i menyspreades a mans de Kameni. I com qui no vol la cosa es va arribar al darrer minut. Al precís moment en què Callejón va tenir la gran ocasió després d’una jugada d’atac blanc i blava. Si hagués xutat amb l’exterior del peu....llàstima. Quatre minuts i mig més de descompte, patir una mica més i empat final.
Que bé que s’assaboreixen punts com aquest i el del Madrigal! Com puja la moral i l’autoestima! Quina manera de mostrar que som un equip important d’aquesta lliga! Que segueixi tot així i que l’equip mostri la mateixa predisposició a la copa que comença aquesta setmana.
Crònica escrita per l'Eugeni Rius
dilluns, 19 / octubre / 2009
Espanyol 2 -Tenerife 1
Nova Era
Hi ha jugadors que marquen època. És doncs de lògica pensar que, si com tot ho marca, s’ha acabat l’aportació de Tamudo, ha acabat una època. És de justícia reconèixer que mai se li podrà agrair prou el que ha fet. No és una exageració dir que, és d’ell la responsabilitat més gran. Quantes vegades hauria baixat a segona els darrers 12 anys? On seria l’Espanyol?
Afortunadament, el final de l’època coincideix amb un dels moments importants de la història del club, i en un moment en què Mauricio Pochetino està demostrant jornada rere jornada, que hi ha planter i joves jugadors que empenyen fort des de baix.
I l’aposta de Pochetino va estar de nou per la saba jove. L’aposta pel jovent que tant bon resultat li va donar a l’estressant partit de Vila-real, va seguir en una tarda que es presentava molt perillosa. El perill no era en el rival. Era en l’ambient que es podia respirar. Que es podria arribar a respirar si les coses anaven de tort.
Després d’un començament elèctric de Callejon, Iván Alonso marcava molt aviat un gol que feia pensar en una tarda més plàcida. Però si toquem de peus a terra i no oblidem que parlem d’un partit del “nostre estimat i patit” Espanyol, ser optimista era un frivolitat. I quatre minuts després Alfaro clavava una pilota gairebé imparable a la xarxa de Kameni. Un xut d’aquells durs i secs, que bota dins l’àrea petita i fa estèril qualsevol estirada del porter.
Com un glaçó precipitant-se esquena avall, l’avís era un retorn a les angúnies. El que dèiem, era l’Espanyol.
Amable Tenerife
Certament, l’equip va trigar molt a treure’s aquesta angúnia de sobre. Davant, el Tenerife es mostrava com un equip amable, que deixava jugar, sense abusar del futbol subterrani dels equips més modestos. L’Espanyol, es mostrava exageradament ensopit, tot i “l’amable Tenerife”.
No va ser fins als deu darrers minuts de la primera part, com si es tractés d’una ventolera, que l’equip es va tornar a mostrar perillós. Molt perillós. Iván Alonso i una magnífica falta de Pareja a l’esquadra, van poder donar pas a nous gols, però la fortuna va esquivar els colors blanc i blaus.
Os pedrer
El bon futbol s’havia encomanat, i la segona part va continuar,tot i les tres ocasions que el davanter canari Nino va desaprofitar. La millor notícia va estar l’entrada al camp de Fernando Marqués. Senyors quin fitxatge! Encara no li coneixem la fesomia. D’ell,només teníem a la memòria el llarg tatuatge que li recorre el braç esquerre fins no sé on..., llegendes urbanes que hem llegit sobre ell i un parell de curses per la banda esquerra que ens va obsequiar a l’amistós de Montilivi.
Li vaig sentir dir a un afeccionat “hem canviat un “killu” per un “kinki”....”
Os pedrer! Quin jugadoràs! Esperem que Pochetino continuï prodigant amb valentia l’alineació d’aquesta perla.
Abans de començar el seu recital, deixeu-me que us expliqui una d’aquelles jugades que continua omplint capítols en l’estranya relació del nostre club amb els àrbitres.
Un cap i dues cames
Alonso era a punt de marcar de nou, quan el darrer defensa de la línia canària, el va placar a un pam de l’àrea. Quan tots ens fregàvem les mans amb la més que clara expulsió del defensa, ens trobem amb una targeta groga pel pobre Alonso. De pena.
Però centrem-nos de nou amb l’alegre joc de Marqués. Corria el minut 59 i Marqués corria banda fins centrar la passada de la mort, que Alonso afusellava a la xarxa. Golàs! Alonso qui jugadoràs! Algú em sabria explicar perquè un home que la toca i afusella tant bé amb les dues cames, que salta i remata de cap amb tanta eficiència i que lluita tant ben col·locat sobre el camp, ha passat fins ara de puntetes per la història del futbol?
Rotllo Kameni
Marqués i Alonso van ser les grans estrelles de la tarda, en un equip amb la dosi de lluita de sempre i amb les imprecisions dels sempre irregulars Pillud i Roncaglia que van combinar excel·lents intervencions, amb badades que els deixen a l’altura de Kameni. En podríem dir el “rotllo Kameni”. És a dir, una gran pífia per partit. Ens hi haurem d’acostumar.
En definitiva una bona manera d’acabar una pèssima setmana, amb un final per resoldre. Sóc dels que penso que Tamudo pot aportar encara bons minuts, i també dels que penso que encara té edat per anar a arreplegar uns bons euros/petrodòlars a països exòtics. Cal que uns i altres decideixin quina és l’opció. No és bo que els jugadors xerrin lluny de la gespa. I com sempre passa en aquets casos, m’agrada creure que la culpa és d’aquesta espècia a extingir, anomenada representant. O ho arreglen al marge del representant i s’acaba tot bé, com hauria de passar en un club civilitzat, o se li ha d’ensenyar el camí de la porta. Seria una llàstima.
Però centrem-nos en el moment esportiu. Els onze punts sumats fins ara i les cinc jornades sense perdre, ens fan ser moderadament optimistes. Al Sànchez Pizjuán no s’hi guanya sense Cristiano. Desconec la filiació religiosa dels nostres jugadors. Tocarà patir. Caldrà treure pit i demostrar fins on pot arribar aquest equip.
Hi ha jugadors que marquen època. És doncs de lògica pensar que, si com tot ho marca, s’ha acabat l’aportació de Tamudo, ha acabat una època. És de justícia reconèixer que mai se li podrà agrair prou el que ha fet. No és una exageració dir que, és d’ell la responsabilitat més gran. Quantes vegades hauria baixat a segona els darrers 12 anys? On seria l’Espanyol?
Afortunadament, el final de l’època coincideix amb un dels moments importants de la història del club, i en un moment en què Mauricio Pochetino està demostrant jornada rere jornada, que hi ha planter i joves jugadors que empenyen fort des de baix.
I l’aposta de Pochetino va estar de nou per la saba jove. L’aposta pel jovent que tant bon resultat li va donar a l’estressant partit de Vila-real, va seguir en una tarda que es presentava molt perillosa. El perill no era en el rival. Era en l’ambient que es podia respirar. Que es podria arribar a respirar si les coses anaven de tort.
Després d’un començament elèctric de Callejon, Iván Alonso marcava molt aviat un gol que feia pensar en una tarda més plàcida. Però si toquem de peus a terra i no oblidem que parlem d’un partit del “nostre estimat i patit” Espanyol, ser optimista era un frivolitat. I quatre minuts després Alfaro clavava una pilota gairebé imparable a la xarxa de Kameni. Un xut d’aquells durs i secs, que bota dins l’àrea petita i fa estèril qualsevol estirada del porter.
Com un glaçó precipitant-se esquena avall, l’avís era un retorn a les angúnies. El que dèiem, era l’Espanyol.
Amable Tenerife
Certament, l’equip va trigar molt a treure’s aquesta angúnia de sobre. Davant, el Tenerife es mostrava com un equip amable, que deixava jugar, sense abusar del futbol subterrani dels equips més modestos. L’Espanyol, es mostrava exageradament ensopit, tot i “l’amable Tenerife”.
No va ser fins als deu darrers minuts de la primera part, com si es tractés d’una ventolera, que l’equip es va tornar a mostrar perillós. Molt perillós. Iván Alonso i una magnífica falta de Pareja a l’esquadra, van poder donar pas a nous gols, però la fortuna va esquivar els colors blanc i blaus.
Os pedrer
El bon futbol s’havia encomanat, i la segona part va continuar,tot i les tres ocasions que el davanter canari Nino va desaprofitar. La millor notícia va estar l’entrada al camp de Fernando Marqués. Senyors quin fitxatge! Encara no li coneixem la fesomia. D’ell,només teníem a la memòria el llarg tatuatge que li recorre el braç esquerre fins no sé on..., llegendes urbanes que hem llegit sobre ell i un parell de curses per la banda esquerra que ens va obsequiar a l’amistós de Montilivi.
Li vaig sentir dir a un afeccionat “hem canviat un “killu” per un “kinki”....”
Os pedrer! Quin jugadoràs! Esperem que Pochetino continuï prodigant amb valentia l’alineació d’aquesta perla.
Abans de començar el seu recital, deixeu-me que us expliqui una d’aquelles jugades que continua omplint capítols en l’estranya relació del nostre club amb els àrbitres.
Un cap i dues cames
Alonso era a punt de marcar de nou, quan el darrer defensa de la línia canària, el va placar a un pam de l’àrea. Quan tots ens fregàvem les mans amb la més que clara expulsió del defensa, ens trobem amb una targeta groga pel pobre Alonso. De pena.
Però centrem-nos de nou amb l’alegre joc de Marqués. Corria el minut 59 i Marqués corria banda fins centrar la passada de la mort, que Alonso afusellava a la xarxa. Golàs! Alonso qui jugadoràs! Algú em sabria explicar perquè un home que la toca i afusella tant bé amb les dues cames, que salta i remata de cap amb tanta eficiència i que lluita tant ben col·locat sobre el camp, ha passat fins ara de puntetes per la història del futbol?
Rotllo Kameni
Marqués i Alonso van ser les grans estrelles de la tarda, en un equip amb la dosi de lluita de sempre i amb les imprecisions dels sempre irregulars Pillud i Roncaglia que van combinar excel·lents intervencions, amb badades que els deixen a l’altura de Kameni. En podríem dir el “rotllo Kameni”. És a dir, una gran pífia per partit. Ens hi haurem d’acostumar.
En definitiva una bona manera d’acabar una pèssima setmana, amb un final per resoldre. Sóc dels que penso que Tamudo pot aportar encara bons minuts, i també dels que penso que encara té edat per anar a arreplegar uns bons euros/petrodòlars a països exòtics. Cal que uns i altres decideixin quina és l’opció. No és bo que els jugadors xerrin lluny de la gespa. I com sempre passa en aquets casos, m’agrada creure que la culpa és d’aquesta espècia a extingir, anomenada representant. O ho arreglen al marge del representant i s’acaba tot bé, com hauria de passar en un club civilitzat, o se li ha d’ensenyar el camí de la porta. Seria una llàstima.
Però centrem-nos en el moment esportiu. Els onze punts sumats fins ara i les cinc jornades sense perdre, ens fan ser moderadament optimistes. Al Sànchez Pizjuán no s’hi guanya sense Cristiano. Desconec la filiació religiosa dels nostres jugadors. Tocarà patir. Caldrà treure pit i demostrar fins on pot arribar aquest equip.
Si mirem la classificacció, la cosa pinta prou bé, i escarbant a la part baixa podem tornar a destacar la bona educació i tarannà de Pochetino, perquè en boca d'un maradona qualsevol, la situació del seu amic Valverde a la cua seria per deixar anar un improperi maradonià....
((Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius))
((Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius))
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
