Santa innocència

R. Madrid 3 –Espanyol 0

No sé fins a quin punt pot arribar a condicionar l’actitud dels jugadors, la pressió culera que han hagut de suportar durant tota la setmana, afalagant els pericos en tot moment esperant una reació miraculosa dels homes de Pochettino.
Partits com aquest estem acostumats a perdre’ls davant un rival que t’esclafa per potència, per l’acció del Florentinato-Aznarato-Rodrigorato-Rajoyrato o el nom que li vulgueu donar, com va passar la temporada passada amb tres penals estafats sobre el “floriturero” Nené.
El que és més greu és perdre per mèrits propis. Demèrits vaja.


I tot va començar al minut quatre, quan en un llançament de cantonada, Sergio Ramos va rematar tot sol, davant un Pareja que badava.
De vegades, al córner és fàcil perdre la marca d’un jugador, en mig d’empentes i joc brut. D’altres perquè es fa jugada amb un llançament curt. Ramos va entrar sense empènyer, i al “Crakòvia” li diuen “tonto”... El boludo va ser Pareja.
El partit no va tenir massa història. L’Espanyol conduïa la pilota sense perill. Normalment Màrquez, que al llarg de la setmana havia rebut un excés de floretes dins l’afalagament de la premsa blaugrana, que esperava el miracle dels “pericos” al Bernbéu.

Ja ho sabíem
Ens han venut, el que ja sabíem. Que es un bon organitzador, que sempre té la pipa a punt, que no s’amaga, que és descaradot, bla, bla, bla... ja ho sabem. Promet molt. I entre els mèrits i els defectes hi apareix aquesta dèria per “cascar-se-la” des de molt lluny. I penso que a banda d’una dèria personal, en la seva actitud n’hi ha molt de conjuntural. Entre d’altres coses, Màrquez se la casca tot sol, perquè difícilment hi ha davanters desmarcats en bona posició. Ja es pot queixar tot el que vulgui Luís García , que si continua fent “l’invàlid” per la banda, poques assistències rebrà. Almenys, quan Tamudo era Tamudo, algú la demanava....

El Madrid, ho va intentar tímidament. Quan anava en serio trobava un Kameni ben col·locat. I en una d’aquestes, només va poder rebutjar una pilota llançada per Raúl, i Kakà la va aprofitar per al 2 a 0.

Abans de mitja part, Pareja va donar un ensurt, però encara va continuar mitja horeta més, fins fer jugar a Jordi Amat.

La millor alineació
Al principi del segon temps, Alonso va poder escurçar distàncies al marcador. Havia acabat d’entrar per Coro. I només quan al quart d’hora entrava Marqués per Luís G hi va haver alguna intenció assassina en els atacants blanc i blaus. Luís i Coro a la banqueta i Alonso i Marqués al gespa oferien la millor alineació que pot presentar Pochettino en aquest moments, mentre espera la recuperació dels lesionats.
Queda pendent el lateal dret. Roncaglia no sé ben bé a què juga. Puillud tampoc. Chica és el més fiable.

Fins a la fi, poca cosa més. Algun intent de Javi Marquez, però la única ocasió la va transformar Higuaín al penúltimminut, en aprofitar una excés de confiança de Víctor Ruiz.

Ai, Riazor
En definitva i per més que ho desitgessin els culers, no era un partit per sumar. Cal començar a plantejar-se si val la pena viatjar per jugar fora de casa. I caldria sumar algun puntet,perquè no podem somniar en no regalar més punts a Cornellà. Diumenge vinent ve un Dépor amb ganes de revenja, a veure si ens en recordem que va ser a Riazor, el darrer partidàs que hem jugat, i se’ns encomana alguna cosa. Ànims!

Escrit per l'Eugeni Rius