Amb la síndrome de la lesió anunciada

Ràcing 0 - Espanyol 0

Un equip que comença a conviure entre els núvols, sense deixar enrere l'estigma de la mala fortuna, com ho mostren les 8 lesions que arrossega, ha de viure amb especial cura la lluita que li espera els tres quarts de competició, que queden per afrontar.
Si això li afegim el mal estat d'un camp més semblant amb una pastura càntabra, que a una catifa vegetal, ha de posar en alerta als jugadors, per més professional que siguin.

En alerta i segurament enrabiats si el jugadors van veure les imatges del Molinon, on en condicions meteorològiques i ambientals similars per ubicació geogràfica, l'herba estava intacta, dues hores més tard. Al Sardinero la cosa estava "xunga". Evidentment "xunga" per als dos bàndols. La síndrome de l'acolloniment generals a causa de les possibles lesions ha de pesar.

Parella de luxe i futur
La responsabilitat al darrere va ser per Amat. Quin jugadoràs tenim! Quina parella poden acabar fent amb Víctor Ruiz? De Felipe-Glaria/Ortiz Aquino? Pochettino-Jarque? Millor. Segur que seran millors.
Quina elegància. Quina precisió en el tall. Quina projecció amb la pilota als peus. Quina classe.....
Deixem, però de somniar, queda molt camí per a recórrer. Moltes àrees per trepitjar. Moltes boles per tallar. Alguna segada arran.
Més mancances mostren els atacants. Ho va tenir tant clar Callejón al minut 10. Pochettino hauria de començar a practicar el "xarop de banqueta", a veure si alguns s'ho miren més a l'hora de xutar a gol, i no desaprofiten ocasions tant clares.

El rival no feia por, i l'Espanyol no s'acabava de imposar. L'estat de la gespa no permetia floritures. Màrquez no conduïa la pilota com sap.

Colsa-colze
Rectifico. De por, Colsa, sempre en fa. No sé si per l'ús indiscriminat de colzes i genolls, i també perquè no dir-ho, pel seu futbol pràctic que sovint el converteix en l'atacant més perillós.
El partit s'adormia i el fantasma "Roncaglia" envaïa l'imaginari de l'afeccionat perico, quan sense gaire sentit (no cal comparar-ho a les aturades cerebrals de Roncaglia) Javi López feina caure arran d'àrea un atacant sense opcions. Discutible, però penal segons l'àrbitre. Kameni feia ressorgir la seves aptituds d'"atura penals". Rebutjava amb els peus un penal mal executat per Ariel. Començava un nou pertit. Calia aprofitar l'enfrontament contra un rival amb la moral per terra, després de ser eliminat de la Copa pel Córdoba.
Els primers minuts de la segona part semblava decantar-se cap els interesso d'un "colla d'arreplegats" anomenats Ràcing de Santander. Pressionaven més, i repartien més llenya. Jo hauria fet tres substitucions seguides per a donar oxigen a un equip que es començava a ofegar entre les pastures càntabres.

0 a 0
Poc a poc i sense excessius patiments, el partit va anar morint, com havia començat.

Primer empat. En la lliga de tres punts no m'agraden els empats, però si haguéssim empatat els partits regalats a fora, estaríem 3 punts més amunt, a la xampions encara. S'ha de valorar.
Cal recuperar l'esperit infalible de l'equip a Cornellà, que el Valladolid va posar en dubte a la Copa. L'Hércules no serà fàcil. Serà massa Trezeguet per a la nostra defensa jove? El Drenthe impetuós esqueixarà la nostra línia de creació? Voldran repetir l'actuació del Camp Nou?

Poche! Prepara el partit, que no serà gens fàcil....

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius