diumenge, 19 de desembre del 2010

Quan el mono de treball també se’l posen els cracks.

Espanyol 1- Barça 5

Les diferències augmenten, entre els equips grans i la resta, quan els primers hi posen a més, aquell, punt que és propi dels més modestos. El Barça de Guardiola, ja ho havia provar diverses vegades, i no se’n sortia del tot. Si l’Espanyol hi posava el 100/100, li costava guanyar. Dues setmanes mediàtiques en què en la primera es va criminalitzar la possibilitat que els pericos reservessin forçes, i en la segona que juguessin amb intensitat. Van servir per a fer un canvi de paper més propi de “trileros” que de senyors potentats. Qui es va reservar van ser ells i els que van sortir mossegant al camp, també.

Si algun dubte podia presentar l’alineació blanc i blava, era la possibilitat de fer entrar David Garcia, per a aturar Messis i Duscher per a encarregar-se del “repartiment” al mig del camp. Però un problema personal el va lliurar d’una de bona.

El partit començava doncs amb les alineacions de gala i sense que ningú fes el passadís als campions de la copa Catalunya.

Canvi de papers

El blaugranes van sortir com si els discurs de la pressió, l’haguessin interioritzat tant, que en lloc de sentir aquell discurs de tallar les connexions entre Xavi, Iniesta i Messi, els les haguessin explicat amb Márquez, Verdú i Osvaldo. I començaven pressionant l’inici de les jugades des de Kameni, com no ho ha fet cap equip de la cua de la classificació.

I la cosa té mèrit, perquè, si això ho haguessin fet equips com els que la memòria em transporta (Buckinham, Michels, Weisseiler, HH, Serra F. Rexach....) aquest equip de “l’altra costat de la diagonal”, ens hauria donat molts més disgustos guanyant un grapat de lligues que liu van regalar al seu rival-filial.

Reglament a mida

I d’aquesta manera jugant, el futbol va donar un seguit d’ocasions de gol diferents a la que ens té acostumats Guardiola. Era com un partit de basquet en la sortida al contra-atac , i la pressió des del fons de la pista. Tot plegat va dificultar el joc espanyolista i va propiciar un seguit d’ocasions de gol que estadísticament es comptabilitza en 5 gols, que en podien haver estat molts més. Encara que estadísticament no és just que aparegui un 1 a 5, quant dos van ser clamorosament il·legals. Ja se sap que orsais posicionals i no, només se’ls hi assenyala als equips modestos, Madrid i Barça en queden absents. Lo de l’orsai posicional, és habitualment una fal·làcia.Però no deixa de ser vergonyós que en una jugada de gol, n’hi hagi dos de consecutius i un d’ells dins l’àrea petita. Com es pot dir que un davanter no intervé en una jugada quan és a l’àrea petita? Creieu que el porter no està pendent d’ell? Repeteixo si el porter és Casillas o Valdés, la cosa canvia totalment.

Altres coses

Sap greu que per a la història ens quedi només el resultat. Quan hi va haver més coses, com l’esportivitat dins i fora del cap, protagonitzada per l’homenatge al “gentelman” Iniesta, i sobretot i més problemàtica per a l’Espanyol, que a partir d’ara tots els equips li juguin igual per a trencar la possessió de pilota de Javi Marquez i Joan Verdú. Com a mínim, esperem que al Camp Nou, surtin a jugar la pilota i s’oblidin de pressionar.

El futbol no s’acaba aquí. Aquest any mateix encara hi ha un partit de copa, en què es pot donar un pas important. Ja en la lliga. el partit al camp del València, l’any vinent ha ser un moment per a seguir mostrant que l’equip té futbol per a seguir a les places de dalt de la classificació.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius