dilluns, 25 d’abril del 2011

Cabreig Pochetinno

Sporting 1 - Espanyol 0

Si hem de fer cas a l’estat d’ànims mostrat per Pochetinno en acabar el partit, només podem destacar el cabreig de l’home. Possiblement un cabreig molt més profund que el que va donar de si, el partit de El Molinón. Cabreig per totes les circumstàncies que han ocasionat una segona volta “pixafreda”, en la què començant per la directiva, i passant pel cos tècnic, les bruixes i els jugadors, ens estan fent avorrir el futbol, i per suposat cabrejar-nos a tots.

M’ha traït el subconscient o bé el teclat de l’ordinador m’ha suggerit certa dislèxia. El cert és que
en començar a escriure la contra-crònica del partit he escrit el nom del nostre equip així: Espantol.

L’Espanyol de El Molinón va sortir mossegant. Va semblar que tornaríem a tenir una sessió de futbol assemblant a la de les les jornades anteriors. Ivan Alonso semblava el màxim representant del futbol testicular que comentàvem la jornada anterior.
D’aquesta manera, s’evitaven aquelles arribades a l’àrea, tant típiques dels partits que juga l’Espanyol en camps d’equips necessitats de punts. Alhora, però es jugava sense massa idees, com és costum quan Javi Màrquez no és al camp. Arriba un moment en què no acabem de comprendre si no el fa jugar perquè amb el seu historial de lesions es preferible protegir-lo, o si bé, com em temo que no és ant de la devoció de Poche.
Però, tampoc es pot dir que a la segona part, amb Márquez al camp la cosa millorés. Evidentment no està en el seu millor moment de forma, però quan el vam veure sortir imaginàvem el que podia passar fent parella amb Verdú, com en aquella inesperada a Cornellà, davant la Reial Societat, en què tots dos van fer guanyar el partit en quatre accions disperses.
Lo de la UEFA queda lluny. Molt lluny. I si be l’afició i els jugadors mereixerien ser-hi, la directiva no. I només per això sento mitja satisfacció.

Contra-crònica escrita per l'Eugeni Rius