dilluns, 21 de novembre del 2011

Falta un killer, i no és una presumpció

Real Societat 0 – Espanyol 0

És realment llastimós que l'equip no materialitzi en forma de gol, una allau de joc i ocasions com la que l'Espanyol va plantejar a Anoeta, a la segona part. És molt fàcil fer-se pesat, recordant jornada rere jornada que amb Dani Osvaldo aniríem amb tota seguretat tercers. Res a criticar a Àlvaro Vàzquez, perquè el seu desencert només és atribuïble a la mala sort.

Un migdia a Donostia, sembla sempre programat per a anar a fer un volt pel casc antic. Veure unes traineres a la conxa, beure unes birres o uns vins, i menjar uns pinxos. Anar al futbol és una nova opció, amb lliga que programen Roures i companyia.


Matxacamendi

I anar al futbol amb la llum de migdia, va permetre lluir millor que mai, la segona samarreta oficial de l'equip, un regal estètic a la vista.

Les baixes de l'equip, donaven opció a una alineació relativament diferent i al desavantatge que l'equip arrossega com un llast: sense Javi Márquez, l'equip no ha guanyat mai cap partit. Les novetats eren Galan, Baena i Weiss. Jugadors que ben be mereixen estar entre els que més minuts juguen. En especial Weiss, que va formar la millor tripleta atacant que avui en dia pot presentar l'equip amb Sergio, Àlvaro i Weiss.

Poca estona va durar, ja que Sergio es feia mal tot sol i el substituïa Thievy. Ja és estrany, que es faci mal sols quan davant hi ha jugadors de sobra per a trencar-te el cap i les costelles. Fa un any també es feia mal tot sol Galan, si bé a Cornellà va ser Illarramendi qui li va fotre a Márquez la trompada que encar arrossega el badaloní.

I amb arbitres com aquest, és difícil defensar-se de tanta agressió, amb la declaració que ho contempla tot des del Cerro Grande. I resultat d'això és una clara indecisió i indefinició a l'hora de xiular. Li va ensenyar una groga a Dídac després d'una falta que no va assenyalar, en què aplicant la llei de l'avanatge afavoria al mateix Dídac....

Poca cosa més es pot comentar d'una primera part molt fluixa dels dos equips, en que no més va destacar una gran parada de Cristian a xut de Llorente.


Futbol vertical

A la segona part, el panorama canviava. L'Espanyol més vertical i acaronant la pilota al primer toc, feia arribar pilotes a Weiss, que sovint s'embolicava amb més retalls dels compte. Però quan se'n sortia, arribava una ocasió de gol. I n'hi va haver més d'una. Especialment dues d'Alvaro, que al primera part en va deixar passar una d'encara més clara. Recordo que la temporada passada tampoc va estar encertat a Anoeta i l'equip va acabar perdent amb un gol en pròpia porta. Temia doncs el pitjor.

No sé si la candidatura a golden boy, l'afavoreix gaire. A mi, em sona a una sala de striptease masculí.


Cristian Gómez

L'equip jugava i li ho posava difícil al rival, fins al punt que el que semblaria un canvi a l més pur estil basc (amarrategui), amb l'entrada de Cristian Gómez, en lloc del punta Alvaro, no va restar gens les intencions de l'equip d'emportar-se'n el partit.

Quins grans jugadors són Cristian Gómez i Cristian Alfonso. Mentre Márquez no estigui a punt, la seva plaça ha de ser ocupada per aquest home, que la primera pilota que va tocar ja la va clavar al pal de la porteria de Bravo.

Romaric se situava en punta, i els més optimistes somniàvem amb un migdia com el de Vallecas. No va ser possible.

Dissabte vinent, tornem-hi. Després de dos empats, cal afinar la punteria i fer gols. L'Osasuna hauria de ser un rival assequible.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius