Una espurna d'esperança

Valladolid 1-Espanyol 1

 Sense voler recordar la figura d'HH, la fermesa mostrada pel homes de Pochettino jugant només 10, és segurament el detall més destacat i el que pot donar una treva al pessimisme que viu el club amb la situació esportiva actual.


 Portar el control de la pilota, permetre només una arribada del rival -encara que fos gol- i marcar dos gols amb només 10 homes només està a l'abast d'un equip que està "enxufat" a la vida. L'Espanyol no és mort, encara.


 Pochettino continua buscant l'onze ideal, a mesura que avança el pobríssim campionat i se li van recuperant i conjuntant els efectius. Mentre Mattioni no és a punt, la recol·locació de Raül al lateral dret - ja va fer l'any passat un gran partit contra el Barça, amb existència inclosa- va estar una bona solució a l'alineació. Ni Simao, ni Rui, semblen una bona solució a l'absència de Sergio Garcia. Forlín al mig centre és una aposta conservadora i donava molt mal rotllo jugar amb quatre centrals al camp d'un equipet com el Valladolid. L'aposta per Víctor Álvarez al lateral esquerra és atrevida, però convincent alhora, si bé en una situació delicada com l'actual, l'experiència de Capdevila, hauria de ser fonamental.


 L'equip va sortir amb cert nerviosisme, sempre imputable a la situació de crisi esportiva (i a l'altra). Una vegada superat aquest tràngol, l'Espanyol no va dominar més el partit perquè al mig centre no presentava un home de les característiques de Tejera o CGómez. Li faltava un home que aixequés el cap i busqués situacions combinatives. Com sempre Verdú era l'home més controlat pels rivals. Wakaso i Riu lluitaven. Longo feia esforçar la defensa rival de manera extraordinària. La pilota però no arribava amb perill a l'àrea contraria. Els castellans també es mostraven inofensius. La pressió de Longo en la sortida de pilota és una de les millors armes defensives del grup.

 Una vegada analitzats i els rivals, només en toca fixar-nos en l'àrbitre. Quina desgràcia, aquest Borbalán!

Desvirtuava l'equilibri de forces, expulsant per doble groga "imaginària" a Víctor Alvarez, un xicot que promet molt. Encara no era mitja part.

 Gens acomplexat -de fet el rival no feia cap mena de por- l'Espanyol va sortir a la segona part com si hagués notat que jugava amb 10. La situació, semblava més propensa a acollir-se a aquella frase de HH, de posar l'autocar sota la porteria, que no pas a aquella altra de millor jugar amb 10 que amb 11.

 L'incansable Wakaso, es feia càrrec de la banda esquerra. El Valladolid, que va 8 punts per davant de l'Espanyol, feia més cara de ser un equip de Segona, que no pas de Primera. L'Espanyol arribava més a l'àrea contrària i controlava més l'esfèric que a la primera part.

 Longo era objecte d'un d'aquell penals que només i piten a favor al Madrid i el Barça. Verdú l'aprofitava per a posar el 0 a 1. Els més patidors vèiem a venir un pas enrere de l'equip i un allau ofensiu dels castellans. No va ser així en realitat, si bé a quatre minuts del final arribava el gol de l'empat, en un córner molt mal defensat, en què gairebé es va produir un autogol.

 No hi havia temps per a gaire més. Els pessimistes temíem que si. I el final va ser ben diferent del que esperàvem. Verdú va aconseguir un altra gol ben legal, que l'àrbitre no va voler acceptar com tal. Final, amb repartiment de punts. Mentre, ja ens comença a tocar de mirar com va de punts la cua de la classificació. I veiem que d'altres sumen. 15 dies per a reflexionar i si cal no estatge a l'Empordà. Ànims!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius