Espanyol 0 – La Hispanosuiza 0

Quan ho veus tant a la vora.

Quan fa uns dies insinuava que sense gols no hi ha futbol, de cap de les maneres podia ser radical. Si hi ha futbol, i la pilota no entra, ja és una altra cosa. Posa de mala llet, però el bon gust de boca pot amb tot. Més encara quan al llarg de 90 minuts li has fet rosegar la pols al rival. Els veus córrer amb la boca empastada, no es troben enlloc. Diria que no es troben bé. Gens bé. Els va agafar un mal de ventre que no els passarà fins passat Ventimiglia, camí de Milà en el seu luxós autocar. Bon viatge culers, en Xose ja sap com us ha de jugar.

La sensació d’acollonimenr amb la que el Barça va saltar a l’estadi de Cornellà, ja era per a nosaltres mitja vida. No van posar més centrals sobre el camp, perquè Migueli ja deu ser d’excursió amb l’IMSERSO.

Per anar a jugar contra un equip de la part baixa, la seva alineació no es corresponia amb el que ens té acostumats.

La següent sensació va ser la de respondre amb força agressivitat el joc viril dels blanc i blaus. A més e Migueli, els faltaven Benítez, Gallego i Eladio.

Forlin i Baena

Pochettino, també sorprenia deixant fora de l’equip inicial Moisés. Forlin i Baena, van fer un bon paper al camp nou, i ho va voler tornar a provar.

Sobre la gespa, ja només començar, l’Espanyol va ser molt vertical, davant un rival inesperadament horitzontal. I això es va traduir amb diverses ocasions de gol. Molt futbol dins el cap dels visitants. Els de Cornellà podien clarament amb els del tanatori de les Corts.

Les ordres de dificultar la sortida de pilota dels dos tronquets (Puyol i Milito) i l’activitat cerebral de Xavi, amb un Forlin impecable i a estones un Baena cada vegada més professional, van fer dels culers una caricatura que feia llàstima.

Pedrito va tirar un pilota a l’esquadra sense voler, i la resta dels seus companya no van connectar ni volent. I així es pot destacar en poques paraules que Calalejon, Baena dues vegades i Osvaldo, van poder posar el 1 a 0, si no fos per un excés de innocència i un Valdès afortunat.

Un Undiano rebel

La segona part va començar totalment igual. Els culers van voler mostrar que volien guanyar el partit, retirant un dels centrals. Però l’Espanyol va continuar més sencer, sense possiblement trobar amb la mateixa facilitat l’àrea contrària, ni quan Undiano, sense fer cas a Àngel Mari Villar va fer fora Álves, que s’estava passant un poble.

Que difícil deu ser jugar, quan s’està acostumat a que l’àrbitre piti sempre a favor teu....

L’equip hispano-suís no lligava ni amb cola. Es va poder veure Messi I Xavi, en una acció de Braille, tocar-se una vegada fora de l’àrea perquè a nivell de joc no es trobaven ni per telegrama. Messi ni amb la mà. Henry tampoc. Es van quedar a zero, com mai.

Pochettino va fer dues substitucions, que declaraven de per si la recerca dels tres punts, però la intenció no es va materialitzar en el joc. Alonso i Ben Sahar (en sàbat) entraven. El “Uru”, va tenir tres encertades intervencions prop i dins de l’àrea que no van acabar a la xarxa, com les de la primera part.

Es va arribar a la fi, tal com s’havia començat. Una llàstima, si bé com sempre diem, un puntet és un puntet, i ja en queden només dos per arribar als 40.

((Contracrònica: Eugeni Rius))

Roncaglia de sardinada

Ràcing 3 – Espanyol 1

Més enllà de les lògiques i esperades rotacions, Pochettino va fer l’alineació més defensiva si hem de fer cas dels noms. No va fer jugar Torrejón amb els nostres, però de centrals en va posar tants com va poder. No donava la impressió que l’equip hagués de crear massa joc. Al cap i a la fi Déu n’hi do. En realitat només en sobrava un, que va complicar la vida a l’equip, amb seguit d’accions sense criteri que van desembocar en una derrota, en la que només es pot destacar que un Pareja, també força gris, se’n va sortir sense targeta groga. L’expusió involuntària de Kameni va ser una altra història d’aquest partit, que més que la vigília del Derbi, va estar una mena de revetlla amb sardinada inclosa al Cantàbric.

L’equip dels centrals va sortir amb força empenta, convençut que la nit podia estar la indicada per anar guanyant autoestima, de cara al derbi de dissabte. Però possiblement, aquest absentisme mental va definir en excés l’actitud de l’equip.
En els primers cinc minuts Verdú i Alonso, van poder inaugurar el marcador. Se jugava sense complexos i el rival no mostrava perill. Les habilitats de Munitis van provocar una targeta groga de David Garcia, que es desqualificava per un Derbi, on tampoc se’l comptava.
Convençut d’aquesta absència, David va protagonitzar una excel·lent jugada per banda esquerre, que va acabar al fons de la porteria de Coltortti, després d’una nova acció de gràcia, d’Ivan Alonso..

Quin ximple
Sense temps d’assaborir-ho, l’equip va començar a “tontejar” i en la culminació de l’expressió més ximple, Roncaglia va fer penal sobre Tchité, quan aquest no sabia que fer d’una pilota sobre la ratlla de fons. Des del punt de penal Tchité, si que va saber què fer i la col·locava al fons de la xarxa.
Abans del descans Alonso va tenir ocasió de tornar avançar els blanc i blaus. Però la vaselina va ser un pèl forçada.

Drets humans
Segurament, en començar el segon temps vaig viure el moment més sorprenent del partit. I no em refereixo a les aturades decerebrals de Roncaglia.
Els que mirem el futbol pel PPV i escollim l'opció de seguir-lo en català, el canal ens permet seguir la retransmissió de Catalunya Ràdio.
En una mostra "molt democràtica" de la seva part, i més que respectuosa amb els drets humans, a Catalunya Ràdio deixen de retransmetre l'Espanyol, encara que estigui jugant, per parlar del Barça, encara que quedi més d'una hora per a que comenci a jugar. I és que als pericos no se'ns considera humans. Com a mínim als mitjans públics.

I la despistada general del primer temps, només va ser un avís, ja que a l’inici de la segona part l’encantament va anar "in crescendo" fins el punt que Roncaglia va abocar Munitis sobre Kameni, que no es va poder fer fonedís per evitar el clàssic “penal i expulsió”, que cap dels protagonistes havia buscat. Amb 10, sense Kameni per al Derbi, i molt minuts per endavant. Pochettino optava per donar descans a Moisés, i tot seguit decidia l’entrada de Ben Sahar i Callejón, que va seguir demostrant estar en un dolç moment de forma. L’empat no va ser possible, tot i que s’hi va ser a punt en un parell d’ocasions.

Tot va acabar, a pocs minuts de final quan Arana tot sol feia el tercer, en una jugada comprensible jugant amb 10.

La cautelar, ja
I ara si, ara ve el derbi. Amb la moral més baixa, però sense tirar del tot la tovallola. L’expulsió de Kameni, no hauria de significar la seva absència. Ja sabem com arreglen aquestes situacions els equip grans (els equips “enxufats”) que recusen i aconsegueixen “la cautelar”. De totes maneres, les actuacions de C.Alvarez no ens han de fer agafar més por del compte. Si l’equip recupera el nivell del dia del Sevilla o l’At Madrid, i hi posa la grapa dels darrers partits disputats contra l’altre equip del Baix Llobregat, hi ha 90 minuts per jugar.

Escrit per l'Eugeni Rius

Que tremoli l’enemic

Espanyol 3 – At Madrid 0

Que tremoli l’enemic, i especialment si vesteix blaugrana. Deixeu-me somniar. Per això estan les gran actuacions, i aquest any n’hem tingut ben poques. Jo en comptaria tres. A Riazor, i a casa amb el Sevilla i la de l’At de Madrid. Aquestes dues han estat tant recents, i com es tracta de les “dues bèsties negres” dels tricampions, he pensat que ara els de Guardiola no les tindran totes de cara a dissabte.

Si voleu que us sigui sincer, no volia que el partit del dissabte acabés en empat, per evitar que a la fi em toqués tornar a sentir aquella vella cançoneta de “no hem estat campions per culpa de l’Espanyol”. Ara els podem tornar a guanyar amb tota tranquil·litat, i passi el que passi, mai podran dir que es culpa nostra, perquè les lligues les guanya i les perd cadascú. I si després de lo de dissabte passat i lo de dissabte que ve, si la perdessin seria únicament culpa d’ells.
I segurament, amb aquesta tranquil·litat s’han de plantejar els partits d’ara. Que vagin fent rotacions i pensin en Mourinho, Eto’o i San Siro. Nosaltres a la nostra. Osvaldo, ja és a punt.

Tsunami
El partit va tenir un inici elèctric que el va fer del tot prometedor i de molta més qualitat i ocasions de gol, que el de dissabte.
I l’Atlètic va ser el primer a perdonar en una gran ocasió de Valera, tot i que un “Espanyol Tsunami”, va començar a vorejar la porta de Gea. I Osvaldo ho intentava diverses vegades. Que bé que combina Osvaldo amb la resta de mitja puntes de l’equip, jugui qui jugui. Ahir no jugava Verdú d’entrada, però el joc fluïa. Luis G, Callejón i en especial Marqués, l’abastien de immillorables pilotes. Al mig del camp, Baena cada dia juga millor. I es confirma la teoria que al “B”, hi ha molts jugadors a punt per a donar el salt. Només els cal continuïtat i paciència. No tots jugaran de “puta mare” des del primer dia com Victor Ruiz o Javi Márquez.
I què dir de Callejón. Va tornar a ser el Pelé blanc, com a Riazor. I ja va avisar quan va intentar marcar des del centre del camp, com Pelé al 70. Els famosos 2 gols de Pelé. Tots dos a l’any setanta i que no van ser gols. Deixem l’anècdota per una altra narració i per un altra dia.....
Tot plegat, però, no va servir per perforar la porteria ben defensada per de Gea.
I s’arribava a la mitja part empatat, i després de rebre Marqués una targeta groga del tot incomprensible.

Suspense
Pochettino posava sobre el camp Verdú, que va tenir a la segona part, una de les seves actuacions més lluïdes. I al minut 46, després d’una gran jugada de Callejon, a dos temps i amb suspense, Osvaldo i finalment Victor Ruiz, marcaven el primer gol.
L’Atlètic hi posava solució, fent entrar el Kun Agüero. Els matalassers, però, no reaccionàven.
Al minut 67, una jugada de tot l’equip, arribava al Pelé blanc, que la centra de cullereta i Osvaldo remata. L’home va camí de ser el segon Oswald killer, més famós de la història.
El partit semblava resolt, tot i que entremaliadures del duet Kun-Forlan. I va acabar de resoldre’s quan Ujfalusi va fer una entrada fora de temps i sense frenada a Forlín, que havia substituït Moisés. Kun i Forlan van continuar, però Kameni també jugava. Qui no volia jugar dimecres era Osvaldo i es feia ensenyar una targeta groga.
Ja al descompte, després d’una passada de Luis G, Ivan Alonso, també marcava amb suspense, un gol preciós.
Diuen que tres punts més, i salvats. Que arribin ja la setmana entrant!

Crònica escrita per l'Eugeni Rius

Getafe 1 – Espanyol 1

Simplement, tous

Lluny de ser aquell equip de ferro que va fer un sprint a l’estil Cavendish a la part final de la passada temporada, per a situar-lo a la part mitja de la classificació, l’Espanyol d’aquesta temporada continua sent un equip fluix en molts aspectes. Sobretot en la mossegada. Aquella mossegada que al resum final d’un curs aporta més d’una quinzena de punts. Una quinzena de punts que signifiquen el passaport a Europa.

No us estranyi que faci servir una comparació ciclista, ja que fins poca estona abans de l’inci del partit vaig estar contemplant com Fabian Cancellara s’exhibia sobre les llambordes al Tour de Flandes, i com Cambrigde a cop de pala, superava Oxford. Els punts aconseguits pel perico de la Fórmula 1, Alguersuari, havien estat una bona notícia pels blancs i blaus.

Pochettino ens sorprenia amb l’alineació, deixant Verdú a la banqueta. I no és que Verdú no hagi fet mèrits per a seure. És que hi ha poc on triar, i Baena, no es pot dir que ofereixi encara prou garanties. Finalment però, cal reconèixer que Baena fa fer el seu millor partit.

I van ser els primers minuts del partit els millors de l’Espanyol. Per control, per domini i per la gran rematada al pal d’Osvaldo a una passada de Luis G. Rematava en vaselina i prèvia acrobàcia. Una jugada que els locutors de Catalunya Ràdio van voler desprestigiar comparant-la amb un gol de Ibrahimovitx a Londres. Quan aquell va ser mig estàtic i aquest semi acrobàtic. Però ja se sap, són culers de mena i força indocumentats.

Incís

Faig un incís per a raonar aquesta darrera afirmació. En la seva locució del partit es van referir al parentesc Michel-Adrian (entrenador i jugador del Getafe) i van demanar als oients que participessin via internet, per a recordar altres situacions similars. Perico com sóc vaig enviar un e-mail per recordar les situacions dels Daucik i els Mauri.

El cert és que segons ell Mauri, és només un metge, i van ridiculitzar el suggeriment. Va ser a finals del 80 quan després de molts anys de segon entrenador amb Maguregui o a la secretaria tècnica amb d’altres, Pepe Mauri substituïa un Clemente en desgràcia després de lo de Leverkusen. Edu Mauri, jugava al primer equip. però no cal posar més en evidència als indocumentats.....

Un altra gran ciclista

Després d’un quart d’hora de bon futbol, l’equip en un dels seus clàssics moviments, tipus Dragon Khan, es deixava fer un gol estúpid. Ja feia una minuts en què feien l’estúpid. Començant per Kameni en una de les seves sortides suïcides.

El gran León (germà d’un altra gran ciclista) feia una jugada per l’esquerra i li posava una pilota a Manu dins l’àrea petita i li feia una sotana a Kameni. 1 a 0.

Fins acabar el primer temps, l’equip va seguir a la deriva. Sort que el Getafe, té poca cosa més que León. Possiblement Parejo, seria l’altra jugador que voldria pel meu equip.

Dani, queda’t. (Dani Osvaldo, eh!)

Al segon temps l’equip va sortir amb una altra cara. Més valent i disposat a trobar la porteria visitant. I la va trobar en una altra exhibició de matador, de Daniel Osvaldo (tant de bò seguís a l’espanyol l’any que ve!)

Va rebre un canvi de joc de Chica i des de fora l’àrea, en posició d’interior esquerre, va engaltar una pilota magnífica amb la cama, que suposadament és la dolenta, l’esquerra.

D’aquí a la fi, va semblar que es podia guanyar, però no es donava un pas decisiu endavant. Es van fer canvis més que discutibles i badades defensives més que criticables. Tant bon jugador que és Pareja i tantes vegades que hem de lamentar alguna de les seves intervencions, com la falta innecessària que va fer faltant quatre minuts, en una posició on León no acostuma a fallar. O les simple badades que pateix en els córners, com el del minut 93, en què Parejo, va poder sentenciar el partit.

El millor de la jornada és una vegada més la col·laboració dels equips del darrere. I el que més em toca el collons, és veure que equipets tant fluixos com el Mallorca o El Bilbao, són ferms candidats a la cinquena plaça. I si haguéssim sumat els 15 punts, que es guanyen lluitant

A tope cada partit?

((Contracrònica: Eugeni Rius))

No hi ha manera

Valladolid 0 – Espanyol 0

Si hem de fer cas de la inscripció que els jugadors locals portaven al cul “Castilla i León és vida”, la circumstància no va ser aprofitada pels homes de Pochettino per recobrar definitivament la vida que els permetria mirar cap amunt, i oblidar d’una vegada què passa a Tenerife, Valladolid, Jerez, Màlaga, i a tota la zona “cutre”de la classificació. La cosa es va posar bé, però només es va aconseguir un empat, que deixa els castellans en mala posició i al catalans a l’espera de seguir sent un altre equip a Cornellà.

Tornava a ser un bon lloc on oblidar penes. L’equip era assequible, tot i tenir a les seves files un Pelé, i un altre home amb un nom que a mi em suggeria el d’un ex-ministre del franquisme, o d’un líder suramericà. Justo Villar, per si sòl té un nom que em fa tremolar, i que evidentment deu satisfer als barcelonistes.

El partit es va plantejar, com un espectacle més avorrit que una d’aquelles pel·lícules d’art i assaig, que no entenia ni l’autor. Cert domini territorial de l’Espanyol, que es traduïa en possessió i poques oportunitats. Només dues en tota la primera part. Les dues d’Osvaldo. La primera en un gol d’aquell que només li anul·len a l’Espanyol.

Punt de caramel
Però la jugada més determinant, va estar l’expulsió de Diego Costa, que es va fixar en el canell de Dídac,per trepitjar-lo després d’haver-lo empès a terra. Dídac, un lateral amb futur, però que es d’aquells jugadors desafortunats que acostumen a tenir la mala sort de rebre. Sembla massa bon xicot.

Vist això, i malgrat l’avorriment, la cosa s’havia posat a punt caramel, per a sentenciar la segon temps. I així ho va interpretar Pochettino en fer sortir Verdú, per un Baena, que sobre el camp no convenç al nivell d’altres joves com Màrquez, Víctor o el mateix Dídac.

Onésimo (quin altre nom!) va contrarestar l’avantatge tècnic, amb l’entrada de Medujanin.

L’Espanyol va traduir aquesta avantatge amb més controli domini. I també més ocasions de gol. L’ambició es reforçava amb un altra canvi com l’entrada de Ben Sahar. Per cert, el jueu també va ser objecte d’un penal d’aquells que també només no li xiulen a favor a l’Espanyol. Callejón, Sahar, Osvaldo i Luis Garcia, van poder marcar. Però res de res. El més constatable possiblement va ser que Asier de l’Horno és un “gran cabró”. És d’aquells homes que van sempre amb mala fe. Els culers el recordaran d’Stamford Brigde.

De nou Cornellà marcarà la situació mig real, mig fictícia, de l’equip. Diumenge ve l’Sporting. Esperem veure l’equip efectiu de Cornellà i una afició que els faci costa

Escrit per l'Eugeni Rius
PD: Estimats internautes, perdoneu el retard de la publicació d'aquesta contracrònica.