dilluns, 8 de desembre del 2008

Més futbol

Betis 1 - Espanyol 1 (jornada 14)

Que la pluja a Sevilla és una “meravella”, ho saben arreu del món. Ja se sap que la pluja, per fina que sigui, no afavoreix en bon futbol i interfereix la qualitat d’una bona retransmissió televisiva, però us puc assegurar que si malgrat tot, la imatge de l’equip que arriba a l’espectador, i sobretot l’afeccionat, és més bona de la que estàvem acostumats, una vegada més cal reconèixer que la pluja a Sevilla és una “meravella” (o perquè no maravilla).


Pel nom de l’equip, pels noms del jugadors i per poca estona que els vegis jugar, és evident que l’equip que aquest diumenge ha tingut enfront l’Espanyol, és molt superior als sis o set darrers rivals amb els quals s’ha enfrontat. Si a això hi afegim que ens els darrers temps l’equip juga millor contra els equips més forts, i que sempre es confia en allò de “entrenador nou, victòria assegurada”, les coses pintaven millor. Però si havíem d’atendre al fet de les absències de Moises, Luis G i Tamudo, s’imposava el pessimisme. Recuperar Ivan i Pareja era tot un contrapès.

Ivan i Callejón
En els minuts de tanteig del partit, tant es podria haver avançat 0 a 1, l’equip blanc i blau, com 1a 0 els locals. Van ser uns minuts per apreciar que Ivan i Callejón, també es poden entendre; per viure la cagada de Kameni de cada partit o que Rufete, tot i la bona voluntat que hi posa, se’l veu pesant i passat de rosca. Van ser minuts per apreciar que pluja fina emmascara els objectius de les càmeres de tv, i obligava veure la retransmissió darrere d’una boira.


Passats aquets minuts, el Betis va anar prenent el comandament del partit. Va ser aquella fase en que a Mallorca, Santander o La Coruña vam començar a quedar en desavantatja i no vam saber sortir del pou. Al Villamarín (ara Lopera), vam arribar al descans empatats.

Valdo
Tot i el bon nivell exhibit, Mané va voler donar repòs a Ivan. Una decisió molt raonable, si bé substituir-lo per Valdo, no va ser cap encert. Valdo segueix sent aquell jugador fred i dubitatiu al qual caldria un hivern a Sibèria, o potser no tant lluny, com el que va passar Riera a Manchester, per reaccionar. Érem ja a la segona part, i al mig temps la infografia de la retransmissió televisiva ens informava, per si ja no ho sabíem, que ocupàvem places de descens.

Al minut 11 la situació s’agreujava amb el 1 a 0, aconseguit per Emanà. Com ja ha passat en tantes ocasions, l’autor del gol, havia merescut l’expulsió pocs segons abans. Emanà havia amenaçat amb el puny tancat a un Àngel Martínez que estava estirat a terra, després d’haver ensopegat tots dos. L’àrbitre ho va arreglar ensenyat la groga al blanc i blau, i perdonant la vida al camerunès.

Futbol amb intenció
Però, a partir d’aquest moment l’Espanyol va tornar a ser aquell equip, que comandat per Ivan a la primera part, havia jugat a futbol. Futbol amb intenció. Un filosofia que no va abandonar, ni després d’empatar el partit en una magnífica acció de Nené i Coro. Coro havia entrat per Rufete, i havia actuat amb gran criteri.

Tot i el 1 a 1, l’equip va seguir buscant el gol per sortir de la zona de descens, però sort va ser esquiva, com a la primera part quan els pals van interposar-se dues vegades en la punteria de Callejón. En resum, un empat per despertar del mal somni. Un partit que ha de servir per començar a composar la nova simfonia de l’equip. Una imatge que segurament no veurem fins d’aquí tres o quatre setmanes.

València
Dissabte que ve, un nou desplaçament. Si tenim la sort que el València és l’equip dubitatiu de les darrers jornades a Mestalla, o que torna a jugar amb la defensa suplent, com al Camp Nou, es pot tenir alguna esperança de sumar punts. Però és evident que ni el València, ni l’At Madrid de la jornada següent, no seran fàcils. Serà encara aviat per jutjar la feina de Mané, si bé lo ensenyat a Sevilla té molt més bona cara, que les darreres mostres de l’equip de Màrquez.
((Contracrònica d'Eugeni Rius))