Espanyol 0 - Sporting Gijón 1 (Jornada 13)
Qualsevol comentari, crònica, opinió o pronunciació al voltant de l’Espanyol i el partit contra l’Sporting de Gijón, no es pot donar per acabada sense la conseqüència final, esperada i desitjada o no, que pot desembocar la nova desfeta de l’equip de Tintín Márquez.
Es d’esperar un canvi radical, que a aquesta altura de la temporada només es resol amb el canvi d’entrenador, perquè mitja plantilla no es pot substituir de cop i volta, sense arribar a l’acabament de la temporada.
Quan un equip no sap ben bé al que juga. Quan ningú, dins i fora del camp, ha arribat a interpretar a què juga l’equip després d’una dotzena de partits. Quan tothom comença a estar pendent dels resultats dels equips rivals,i aquest són els de la cua de la classificació. Quan no es marquen gols. Quan els jugadors no endevinen a passar-se-la. Quan ningú demana la pilota. Quan ningú els sap dirigir...Cal prendre decisions.
Es parla de mal ambient al vestidor. No és moment d’esbrinar més coses. Quan d’un equip com l’Espanyol, es diu que depèn bàsicament de la salut i l’estat de gràcia de dos o tres jugadors, i tothom hi està d’acord, em sembla que mentre aquests homes siguin tan decisius, han de ser aquests els que escullin qui ha de se l’entrenador. Si a ells els agrada Luis Fernandez o Javier Azcargorta, la única sortida viable és que aquest homes escullin l’entrenador. No es pot seguir més temps en zona de perill. Cal aixecar el cap i salvar la temporada. L’Espanyol de Cornellà ja serà una altra cosa. Quan arribi el Juny, si se salva el cap, ja hi haurà temps de fer neteja de veritat, i si realment no interessa seguir amb determinats jugadors a la plantilla, es fa neteja. Si per contra es considera que cal seguir amb aquest “nucli fort”, es continua construint l’equip al seu voltant i es va començant a pensar en el relleu generacional.
Ara però, sense culpar a Márquez per tot, cal donar-li les gràcies, i obrir una sortida més viable. El futur immediat és fosc, diumenge que ve no hi seran ni Ivan, ni Tamudo, ni Luís Garcia, ni Moisès. Quina papereta per l’entrenador, sigui qui sigui!
Es d’esperar un canvi radical, que a aquesta altura de la temporada només es resol amb el canvi d’entrenador, perquè mitja plantilla no es pot substituir de cop i volta, sense arribar a l’acabament de la temporada.
Quan un equip no sap ben bé al que juga. Quan ningú, dins i fora del camp, ha arribat a interpretar a què juga l’equip després d’una dotzena de partits. Quan tothom comença a estar pendent dels resultats dels equips rivals,i aquest són els de la cua de la classificació. Quan no es marquen gols. Quan els jugadors no endevinen a passar-se-la. Quan ningú demana la pilota. Quan ningú els sap dirigir...Cal prendre decisions.
Es parla de mal ambient al vestidor. No és moment d’esbrinar més coses. Quan d’un equip com l’Espanyol, es diu que depèn bàsicament de la salut i l’estat de gràcia de dos o tres jugadors, i tothom hi està d’acord, em sembla que mentre aquests homes siguin tan decisius, han de ser aquests els que escullin qui ha de se l’entrenador. Si a ells els agrada Luis Fernandez o Javier Azcargorta, la única sortida viable és que aquest homes escullin l’entrenador. No es pot seguir més temps en zona de perill. Cal aixecar el cap i salvar la temporada. L’Espanyol de Cornellà ja serà una altra cosa. Quan arribi el Juny, si se salva el cap, ja hi haurà temps de fer neteja de veritat, i si realment no interessa seguir amb determinats jugadors a la plantilla, es fa neteja. Si per contra es considera que cal seguir amb aquest “nucli fort”, es continua construint l’equip al seu voltant i es va començant a pensar en el relleu generacional.
Ara però, sense culpar a Márquez per tot, cal donar-li les gràcies, i obrir una sortida més viable. El futur immediat és fosc, diumenge que ve no hi seran ni Ivan, ni Tamudo, ni Luís Garcia, ni Moisès. Quina papereta per l’entrenador, sigui qui sigui!
((Contracrònica d'Eugeni Rius))
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada