dilluns, 9 de març del 2009

En mans d’un mentalista

Vila-real 1 – Espanyol 0




No n’hi ha prou en lluitar en contra d’impediments habituals. Que si el rival és superior, que si l’arbitre els afavoreix, que si tenim mig equip lesionat, què si no sé què, que si no se quant....el dia que tenim tot això assumit, i diria que superat, en surt un de nou. El porter rival és una mena de David Coopperfiel, que no prou content de fer jocs demans amb Claudia Schiffer, ha de venir a tocar el que no sona i impedir de manera miraculosa que l’Espanyol puntuï. Això és la lliga.



El penal que Diego López va aturar a Raul Tamudo al partit d’anada, no era un referent suficient per considerar al porter del Vila-real el principal obstacle a superar per aconseguir puntuar,o fins i tot guanyar dissabte al Madrigal. Tothom coneix les seves aptituds. La seva agilitat, la seva alçada o la seva envergadura. Les floretes que li llança Pichi Alonso. En resum un bon porter. Però els equips que van al Madrigal, hi van avisats. Que si Nihat és un puta. Que si Senna Organitza. Que si la darrera passada de Ibagaza. Que si Capdevila remata córners. Que si Rossi fa molts gols.

Tot plegat, res assequible a qualsevol equip que hi vagi a fer futbol i crear ocasions. L’Espanyol hi anava amb il·lusió i amb l’empenta de més de dos mil afeccionats que aprofitaven la convidada dels herois de Sutton.



Un Espanyol, amb una única baixa. Prou important l’absència de Moises, però Pochetino va pensar en el gladiador Sergio Sánchez i Lola, per reforçar el mig del camp.

L’Espanyol va fer un partit seriós des del primer minut. Amb la tàctica apresa, possessió de pilota i amb Tamudo. Una equació que ja no és sinònim de gol. Com a mínim ja no ho és davant Diego López.



David Coopperfield

I al minut 14 en vam tenir la primera prova, quan en una jugada còmica que només podia acabar amb el gol tonto de la jornada, Diego López va fer un joc de mans que podria haver signat David Coopperfield. No sé encara com s’ho va fer per fer-se passar la pilota per la màniga, en moviment i sobre la ralla de gol, sense que entrés. Us diria que tinc tant clar que la pilota no va entrar, com que si tot això arriba a passar a l’altra àrea, hauria estat considerat gol.

La sort del Vil·lareal, no s’acabava així, ja que només cinc minuts després, en un córner era Kameni qui feia el gag còmic i relliscava, deixant porteria buida, per tal que Fuentes rematés sense problema el que seria el 1 a 0 definitiu.

Mentre els locutors de la Sexta, es declaraven una i altra vegada enamorats de Nené –ja se’l podrien confitar- l’Espanyol intentava traduir el seu domini en gol. El gol no va arribar. Poc abans de la mitja part, Luís Garcia, feia una centrada “mortal de necessitat”, com hauria dit Juan José Castillo, que no va trobar assassí rematador.



Reglament a la mà

La segona part, amb dues aparicions de infart de Kameni, que no van acabar malament com la de la primera meitat. Però l’Espanyol va seguir amb el seu domini posicional, territorial i organitzatiu, que es podria haver traduït en gol per tres vegades en els primers 19 minuts. Ni Luís Garcia amb el cap, ni Tamudo sol davant “el mentalista”, ni Luís Garcia un minut després de ser substituït Tamudo per Alonso LM, quan ho tenia tot a favor. A la primera volta del campionat hi va haver una campanya mediàtica en contra de Tamudo després que Diego López li aturés un penal. Com al minut 19 ja no era al camp, en ser xiulat un penal a favor de l’espanyol, no hi havia cap dubte. Luís Garcia,l’havia de xutar. Va agafar carrereta, i amb el porter ja batut la va clavar al travesser. Quina llàstima!

No més dues coses a comentar al voltant d’aquesta jugada que hauria transformat fins i tot Panenka amb una copa de més. Godin, autor del penal havia d’haver estat expulsat, ja que en fer caure a Nene, era el darrer defensor. I també amb reglament a la mà, quan el “germà de David Coopperfield” va començar a saltar i invocar la “màgia potàgia”, es movia escandalosament, com prohibeix rigorosament el reglament.



Crua derrota

D’aquí al final, Pochetino va voler calmar la pena de Luís García , substituint-lo per Coro. L’Espanyol va seguir dominant i va poder empatar, però ni era el dia, ni Diego López volia. Un excel·lent incorporació en atac de Jarque, rematant de cap una centrada de De la Peña, va estar l’ocasió per fer-ho, però no. Ni Raducanu, ni el seu fantasma, ni cap altra possibilitat esperada, van canviar el resultat d’una nova derrota. Crua derrota.



I ara comença la lliga de veritat. Una lliga molt especial que comença amb -7. Tot en contra, tret d’un equip que juga cada vegada millor. Desenganyem-nos. Tots sabíem que l’Espanyol de Pochetino començaria a existir quan tots els jugadors estiguessin a punt. Ara ja ho estan. Ara cal centrarse en cada partit. I per sobre de tot els que ens enfronten als rivals directes. El que ve és contra el Mallorca, i el següent contra l’Osasuna. Ens hi posem?

Escrit per Eugeni Rius