Ja ens fem el càrrec

Osasuna 1- Espanyol 0





Hi havia temps per adreçar la pèssima trajectòria. El temps s’esgota. Hi havia ganes per remuntar posicions. N’hi havia. L’esperança és el darrer que es perd. L’hem tingut. Les matemàtiques es van fer per tenir una constatació numèrica de la realitat. I per tenir fe del que és impossible.

A més d’esgotar probabilitats, estaria bé començar a valorar si té algun avantatge prendre’s un perillós any sabàtic.



Pochetino segueix fent pinya, i cada vegada és més a prop de fotre’s una pinya. I és que no n’hi ha prou en fer pinya. No n’hi ha prou en esperar al minut 85 per començar a buscar la porteria contraria. I es busca amb ansietat.

No sé si per dibuixar una alineació guanyadora cal col·locar a Luis Garcia a la dreta. Se’n havia parlat molt de la possibilitat de deixar-lo a la banqueta. Posar-lo a la dreta va ser una operació molt semblant a deixar-lo a la banqueta. Sergio Sánchez tornava a la posició del sancionat Moisés i Chica al lateral. Als primers compassos del partit, donava la impressió que hi havia ganes de imposar-se. Amb el domini al mig del camp. Amb un Nené, a qui semblava que el gol de la setmana anterior li havia pujat la moral. Tot plegat facilitat per un Osasuna, un rival que ja em perdonaran Pandiani i Juanfran, però que sembla un equip de segona B. Un segona B amb Camacho a la banqueta, cosa que té el seu puntet.

Rifle i Punyal

No sé perquè, la graderia insultava contínuament a De la Peña. En els primers compassos del partit, De la Peña intervenia en un parell de jugades de mèrit. Una d’elles amb la col·laboració de Tamudo, que davant quatre defensors era a punt de tirar a porta.. Poc després Sergio disparava amb força un falta de molt lluny i Luis Garcia era objecte d’un penal, d’aquells que mai ens xiulen a favor. I aquí s’acabava tota l’ambició d’un equip que diuen que fa pinya, a la primera part.

L’Osasuna no havia fet pas més. A banda de demostrar que per més que intimidin noms com Punyal o “el Rifle”, els que són molt perillosos per a la integritat física, són Josechu i Nekunan.

Nekunam

La segona part es va desevolupar de manera similar. Tret d’un parell d’ocasions de Pandiani i una de Nekunan, el futbol va ser eixut i L’Espanyol no va dominar ja tant al centre del camp. Només als minuts 85,86 i 87, l’Espanyol va tenir tres grans oportunitats a les cames de Tamudo, Callejón i Ivan AlonsoLM .Ivan havia entrat per De la Peña i Callejón per Luis Garcia. Però va ser en el descompte, quan Nekunam, lliure marca, rematava la centrada d’una falta inexistent. Possiblement “Nekunam!”, acabi convertint-se en un renec d’alleugement blanc i blau.

L’ansietat va tornar a envair el joc blanc i blau, els segons que quedaven. Si la decepció i l’ansietat són tant grans, no sé ni si val la pena fer càlculs de probabilitats. Si hem de ser realistes, cal preparar ja l’any sabàtic, sempre que no hi hagi alguna possibilitat que el reglament faci baixar de categoria els equips en clara desfeta econòmica.
Escrit per Eugeni Rius