dilluns, 18 de maig del 2009

Alea iacta est

Espanyol 1 - Athlètic de Bilbao 0

Ja sé que les matemàtiques encara ens podrien fotre una bona putada, però tinc la sensació que la cosa s’ha acabat i bé. És evident que contràriament al que havia pressuposat no serà possible salvar-se amb 39 punts, però amb 41 podria ser que si. De fet tots els pronòstics dels pericos hem trencat amb la presumpta fama del Pitoniso Pito. No reivindico que mirem ja al futur donant per fer que la cosa s’ha acabat. Però, tot ho marca.

Per si no us hi heu fixat, el temps passa tant ràpid que ja sembla que estem en època de pretemporada i tornejos d’estiu. Si no, expliqueu-me que era allò que ahir es jugava a Son Moix. El ciutat de Palma. I a la Corunya d’aquí quinze dies es juga el Teresa Herrera. Perquè si no és així, el que ahir es jugava a Palma era un “tongo” com una catedral. Segurament el Mallorca, per por, fa dos mesos que va canviar un penal per els tres punts que preveia més que imprescindibles a dues jornades de la fi del campionat. Històries brutes, d’aquelles que afecten al futbol. Afortunadament el nostre equip se’n ha sortit sense necessitar favors aliens.

“Entrada cotxina”
Contra l‘Athlètic, tot semblava indicar que seria bufar i fer ampolles. Un equip rendit, sense opcions, ressacós, fora de forma, sense ganes de fotre cosses...bla, bla, bla. Per començar el seu jugadors més dur, Gurpegui, i que no va jugar la final de la Copa, i el seu home de més talent, Susaeta, que tampoc ho va fer dimecres, sortien a l’equip inicial. Un equip que se suposava “de circumstàncies”. Circumstàncies delictives, diria jo. Mentre Nené i de la Peña van ser al camp, els va ser impossible fer dues passes amb la pilota als peus. Al minut catorze de la segona part és va produir una jugada, que ben bé podria entrar a la història del futbol. Podria figurar com “entrada cotxina del ximple” per excel·lència a l’enciclopèdia del futbol. La cosa va anar més o menys així. Entrada de Iraola a Nené, suposadament per prendre-li la pilota. Amb la cama dreta caça la cama esquerra de Nené, i en no aconseguir res, automàticament llança la cama esquerra a la caça de la dreta de Nené. La situació esperpèntica és tan acrobàtica, que Iraloa cau lesionat.
Hem posa de mala llet sentir als culers queixar-se del joc brut de l’Atlètic. Del joc bruts d’alguns equips del nord d’Espanya, no se’n pot queixar ni el Barça ni al Madrid. Ells van l’assegurança d’un àrbitre que a la primer de canvi ensenyarà targeta. Això ho peteixen la resta d’equips, i el de diumenge a Montjuïc en va ser un exmeple.

Bona lectura
I de futbol, no n’hi va haver massa. Com tantes altres vegades, en les bones passades avançades de Ivan. Unes passades que tenen ja ara un altra jugadors que les llegeix força bé. Callejón. Una bona aposta de futur a la davantera blanc i blava. Només li fa falta afinar més la punteria. De fet, ara Tamudo te l’escopeta encara més desajustada. De la primera part en destacaríem només dues clares lectures de Callejón, sense final feliç. Les males arts dels bilbaïns (vils veïns). La lesió desafortunada de Sergio Sànchez, que va haver de deixar el camp a canvi de Chica.
Només començar la segona part Luís Garcia va tenir una altra gran oportunitat, que va semblar marcar una millora en el joc blanc i blau. Certament va existir millora, si bé tampoc res de l’altra món.
De la segona part també en van destacar la facilitat rematadora de cap de Llorente, que va responde bé Kameni. L’entrada ja esmentada de Iraola. Ell i Nené, van ser substituït. I va sortir l’home de la grans jornades. Ferran Corominas, tant oblidat per Pochetino, va tornar al camp per ser decisiu. I gairebé ho va ser quan amb massa gana de pilota va entrar a l’àrea driblant uns quants jugadors, sense fer gol. Però dos minuts després, va txocar a l’àrea amb un defensa. Que voleu que us digui. Possiblement era penal. Però els equips modestos no acostumen a trobar àrbitres que els xiulin penals així a favor.

A menjar-s’ho tot!
D’aquí, era el minut 23, fins al final, unes ganes de sentir el xiulet final.... Fins que es va sentir i ens vam sentir alleugits.
I ara, de nou, cal prendre la calculadora i buscar de quina manera ens toca patir menys. Si ho fem com altres, que esperen guanyar una lliga amb l’entrebancada del rival, ens estaríem equivocant. No sé de quina manera ens esperaran a Almeria, però si que sé de quina hi han de sortir els homes de Pochetino, sense Tamudo, Pareja, De la Peña, Sergio Sanchez.... encara que hagi de vestir-se de curt en Dani i el seu vibrador. A menjar-s’ho tot. Tal com va sortir Coro.

Escrit per l'Eugeni Rius