Espanyol 3 – València 0

Pibes, que bueno que vinisteis!


Ostres, nens i nenes, que grans que som! Que grans ens hem fet!
Des del dia que es va contractar Pochetino que una cosa estava clara: Es lluitaria fins l’extenuació. Per avisar els més incrèduls, de la Penya ho va assegurar als que no ho creien, després de l’stage de Navata. L’aportació de Pochetino (que ja presideix en forma de pòster l’habitació del meu fill) i la de Pareja i Román, només es pot resumir en l’agraïment etern que li podem tenir al futbol argentí, com en altra temps al futbol paraguaià.


La visita d’un dels aspirants a guanyar la lliga a principi del campionat, i encara aspirant a jugar la xampions, no ens podia deixar indiferents. A la por justificada s’hi podia afegir algun altra detall com la preocupació que suposava a la banda esquerra de la defensa, l’absència de l’incombustible David Garcia (un altra dels símbols de la recuperació perica) i la tornada de Joaquín. Jo recordo Joaquin en la seva època Bètica, anul·lat per David. Bé, per David i alguna ajuda defensiva coordinada (ADC), que ha recuperat amb tanta eficàcia el sistema defensiu espanyolista.
I els primeres jugades del partit ja van tenir en el Espanyol, un equip atacant. Descaradament atacant, que es va anar diluint, fins arribar a un conservadorisme exasperant. Una exasperació que es pronunciava cada vegada que combinaven Silva i Villa a la vora de l’àrea. Dos jugadors massa perillosos per un equip en estat cardíac, camí de la recuperació definitiva.
També em va posar cardíac Clos Gómez, quan en una jugada de Luis Garcia per l’extrem dret va fer una falta, desprésd’0haver-ne rebut tres de consecutives del seu defensor. No hi ha dret!
Una primera part tàcticament travada.

Moltes ocasions
I la segona part va seguir força travada en els primers minuts, fins que l’equip va recuperar aquesta descarada vocació atacant que té des de Navata. I es van començar a succeir les oportunitats de gols. Moltes i diverses, amb el porter César de protagonista, i una gran oportunitat de cap de Villa, fruit de la gran mobilitat atacant dels homes punta de València.
De nou, un gran desgast físic. Amb una víctima. La de sempre, els darrers partits. Un home que es deixa la pell, fins i tot en ADC’s (ajuda defensiva coordinada). Ivan Alonso LM, que es va retirar asfixiat. I va entrar Roman. Per a mi, el canvi esperat. De la Peña avançava la posició i Roman al mig centre. Un mig centre amb molta arribada. I no van passar ni cinc minuts. Va arribar l’esperada ATP (assistència al trenca-pilotes).I collons com la va trencar! Una combinació per l’esquerre entre Chica i Nené, va acabar en l’ATP a un Roman que arribava embalat i trencava la bola amb l’esquerra. Patapam!

Morientes i Vicente
I l’equip no s’hi va conformar, i de nou més ocasions. El València intentava reaccionar, i a mi el que més m’espantava era el que passava a la banda. Morientes i Vicente (letal en les seves corredisses per l’esquerra), estaven escalfant, i van acabar entrant per substituir un central i mig campista. Això també era vocació d’atac.
Tamudo, també asfixiat donava pas a Callejón. Tot quedava encalmat al minut 37, quan Pareja executava de manera magistral una falta des del mig-cercle de la frontal.
El mateix ofici evidenciat al mes d’abril segueix al Maig.
I mentre passaven els minuts, es produïa un altra fet paradoxal. Kameni, aquell porter que ens posa tant sovint de mala llet i que molts com jo l’hauríem assegut a la banqueta, quan vam tenir clar que no tenia cap intenció de renovar pel club blanc i blau. Kameni, batia un récord de imbatibilitat. A mi no m’hauria fet cap angoixa, que Villa ens marqués un golet... als darrers minuts. Més que res per baixar els fums als culers i al seu malcarat davanter centre. Però, no. Lluny de tot això Luís Garcia era objecte d’un penal d’aquells que mai ens xiulen, i Nené executava el 3 a 0.

Ai el finançament !
Es diu que calen 42 punts. Ara ja és més fàcil. Jo creia que amb 39 en tindríem prou. El més important és el missatge de Pochetino després del partit: Encara no està decidit. En els meus càlculs, molt diferents que els del Pitoniso pito. Hi ha els punts de l’Almeria i els del Bilbao,i que el Màlaga i l’Atlètic de Madrid no es refiïn. Anem embalats!
Com aniran també d’embalats els que ens volen fotre els calers, perquè després del 2 a 6 de la vigília, Madrid ho té fàcil per justificar un pèssim finançament. Haurem de posar Pochetino a la Plaça de Sant Jaume.

((Crontracrònica: Eugeni Rius))