Estrena de l’efecte Cornellà

Espanyol 2 – Màlaga 1

La il·lusió generada per la bona pesca aconseguida dissabte a Riazor, va fer veure les coses clares a Pochetino. Volia premiar a l’equip que va jugar sense complexos. S’havien guanyat la confiança de tots.

Entrenadors amb diarrea crònica no ho haurien suportat, i si hagués convingut haurien posat sobre el camp a Tamudo lesionat, Lacruz o el seu avi Matusalem. Pochetino domina la situació. Encomana confiança.

Amb quinze dies de retard, la lliga ha començat.



El Màlaga és un equip incòmode. Ben construït. Incòmode. Amb el marcador a favor, sembla difícil de guanyar. Cal superar-lo amb brega.

I tot just començar el partit ja va estar a punt de marcar. L’Espanyol també amb una gran rematada de Coro, que Munúa va desviar en una mostra de reflexes impressionant.



Salt de jerarquia

L’Espanyol tornava a ser l’equip que no rifa la pilota. Que la condueix des del darrere, amb la sortida de Pareja i Forlín. Les sortides dels argentins, però, se saltaven sovint la jerarquia organitzativa de l’onze. Uns Luis Garcia i Callejón molt participatius, rebien directament la pilota “fent el salt” a Verdú. I no és que la qualitat del joc se’n ressentís a l’extrem, si bé no s’hauria de repetir en pròximes jornades. Menystenir Verdú d’aquesta manera és un luxe que no es pot permetre. L’equip hi anava. Jugava. Però un joc un pèl “sosset”. Hi faltava sal i pebre. Possiblement wassabi.



Per acabar d’espatllar-ho, Fernando feia un gol de sort al minut 28. Feia una de les seves jugades de mèrit per la dreta. Rematava amb l’esquerra i Forlin en el tall, desviava una pilota inapel·lable. La cosa es posava coll amunt. 0 a 1.



Fernando i sobretot Duda sobresortien en el compacte equip andalús. A l’Espanyol, Coro era l’home més combatiu i amb menys sort.



Convenia posar-hi una mica de fe. Es presumia una segona part de molta pressió. Però convenia començar el segon temps amb un futbol d’atac que esperonés l’afició blanc i blava.



Afluixa el Màlaga

Només començar el segon temps, el Màlaga va poder tornar a marcar en una oportunitat doble. Però passat el minut 50, va semblar que tot aquell equip seriós que havíem contemplat fins aquell moment començava a cedir. No presentava arguments. I d’aquesta manera en una jugada ràpida d’atac Coro condueix una pilota per la dreta i la centra amb precisió al bell mig de l’àrea, on Ben Sahar rematava a la perfecció. 1 a 1.

La bona predisposició dels blanc i blaus a l’atac es completava amb l’entrada al camp de Ivan Alonso i Nakamura. El wassabi que faltava.



Els andalusos suplien el mal moment amb joc brut. Iniciaven “tanganes”. Perdien temps....i ressuscitava el Callejón de Riazor. Conduint una pilota la centre del camp, feia una canvi de joc des de l’esquerra en veure Nakamura desmarcat. El japonès al primer toc cedia l’esfèric a Ivan Alonso, que al més pur estil Messi, clavava un golàs. 1 a 2.



Quedaven 10 minuts i toca patir com a Riazor. I com allà, Roncaglia sortia a tranquil·litzar i sense saber-ho a tapar el forat que deixava un Forlin que abandonaria el camp ensangonat, als darrers moments.



Del 5 al 10

Sis dels nou punts desitjats aquesta setmana de la Mercè, per no oblidar els orígens barcelonins del club. Quatre jornades és encara molt poc temps per analitzar la situació. Un any més sembla evident que hi ha mitja dotzena llarga d’equips clarament inferiors a l’Espanyol, i 10més de característiques similars. Al gra, l’Espanyol ha de lluitar per assolir confiança en una posició entre la 5 i la 10, sense renunciar a res i sense caure en els patiments endèmics quan residíem a Barcelona.

Escrit per l'Eugeni Rius