dilluns, 4 de gener del 2010

Tàctica amb caducitat

València 1 – Espanyol 0

Hi ha partits, que sense altre fet raonable, que la data en que es disputen, neixen carregats de tòpics.
Que si el primer partit de l’any, que si és moment de canviar, que si any nou vida nova, que si tal, que si qual... mai però, per convincents que siguin, superen el més gran dels tòpics, ni la més gran de les realitat. Senyors, això és l’Espanyol. Aquí sempre es pateix, i el pitjor sempre està per arribar.....

A banda de tot els tòpics esmentats, aquest era el darrer partit de Kameni, abans de la seva baixa forçada. Àfrica el crida, i es lògic i just que se’n recordin d’ell. I és més que segur que nosaltres ens en recordarem. Molt difícil serà, que Cristhian Alvarez ens el faci oblidar. No ens queda més opció que confiar-hi, i desitjar-li molta sort.

Ahir era doncs el darrer compromís del porter felí amb nosaltres, i ens va tornar a deixar mostra de la seva qualitat, abans de la Copa d’Àfrica.

L’equip recuperava Forlin, la qual cosa suposava fer caure Victor Ruiz de l’alineació. Tàcticament semblava un encert, si contem en què Emery deixava Zigic a la banqueta, i no eren imprescindibles els seus centímetres.

Tàctica
Pochetino va disposar sobre el camp un equip predisposat a complir una tàctica que inutilitzés el futbol d’atac valencianista, sense el seu cervell Silva, també de baixa. I l’equip va mantenir-se amb gran dignitat sobre el camp, al llarg de la primera part. Els valencianistes no funcionaven, i a la vegada estaven força preocupats pels esporàdics rajos creatius dels blanc i blaus. D’aquesta manera es pot fer el resum de primera part molt disputada, en la qual l’Espanyol va ser l’únic que va poder arribar a marcar un gol, en una magnífica jugada de Javi Marquez. Al descaro habitual, el badaloní es va plantar al llindar de l’àrea i va xutar força bé amb l’exterior del peu, però Cèsar va estar magnífic aturant la pilota. Com en el cas dels blanc i blaus, el porter va estar el millor home dels locals. Cèsar encara recorda una mala nit contra els tres taurons al Bernabeu. Dels taurons només jugava Luis Garcia, i es va quedar amb la seva cara.

De la primera part, només podem afegir-hi una circumstancia arbitral, d’aquelles que marquen els habituals arbitratges casolans. Al minut 35 es produïa la mateixa jugada amb què l’equip va topar la temporada anterior al mateix camp. Si llavors una mà involuntària de Rufete va suposar la segona groga i l’expulsió, en aquesta ocasió la mà intencionada de Albelda, va quedar en no res. Vergonyós. Albelda anava de corcoll amb la creativitat esporàdica de Verdú i Marquez, i semblava cantat que en qualsevol situació, el València podia quedar amb 10 homes.

Allau
L’inici de la segona part, ja va ser una altra cosa, el València va sortir en pla allau, i a l’Espanyol li va costar penes i treballs evitar que Villa comptes amb oportunitats, sempre resoltes per Kameni, o el pal en un dels casos. I va arribar l’hora de incorporar el gegant Zizic, la qual cosa va complicar encara més les coses. L’aportació tàctica, sempre impecable de Moises, li va tocar un sobreesforç. Se’n havia d’encarregar del joc aeri del serbi. L’allau de futbol, però, havia retrocedit, i semblava que l’Espanyol en sortiria sa i estalvi.

Un magnifica i inesperada jugada d’atac de Roncaglia, feia preocupar encara més als valencianistes, i la marededéu dels desemparats, se'ls començava a aparèixer abans de falles. Cèsar, que s’havia quedat amb la cara de Luis Garcia, no el va deixar rematar en l’oportunitat més clara del partit, quan l’asturià va rebre una pilota claríssima dins l’àrea i va fer de Callejon. I és que per més bo que sigui Cèsar i per més marededéu dels desemparats que s’aparegués, Luis Garcia te prou qualitat i tècnica per rematar sense posar-se nerviós, però no va estar encertat i es va anar escorant cap la dreta fins perdre angle i opció de gol.

Un mal presagi. Un gol perdonat que et deixa mal regust, si be ne veure el minut 90 al marcador, la il·lusió del conformista s’apoderava dels blanc i blaus. Només la decisió d’allargar el partit tres minuts inquietava un pèl. I va ser en l’únic descuit de Moises, que Zigic va arribar en avantatge a una pilota bombada sobre l’àrea i rematava a plaer, sense que Pareja ocupat de la marca de Villa, podés fer-hi res. Ni un punt, i cap a casa amb el cap cot.

Saragossa
Tornen les pors. El partit vinent es torna a presentar com una final, amb la visita del Saragossa. Els rumors de fitxatges retornen i a mi em retornen vells tremolors. Cal anar molt en compte en el tema dels fixatges. D'entrada estem parlant d'un davanter centre. Pregunto, cal fitxar un davanter centre, quan encara no hem comprovat si Ben Sahar, serveix per aquesta posició.
Estem parlant de l'Espanyol, i els que tenim una edat, ja sabem que això de fitxar no se'ns dona del tot bé. Em vénen records de quan fitxàvem paraguaians. La vam endevinar amb defenses com Ortiz Aquino i Ayfuch, ens va sortir prou bé el centrecampista Juvencio Ozorio, però de davanters, res de res. Només Re, que ja l'havien provat a Elx i Can Barça.
Llavors recordo aquell estiu de 74 quan ja ens havien venut la història del fitxatge d'Edstroëm, i vam acabar amb Aslund, una versió sueca del totxo cimentat que fabricava l'Asland a Montcada.

Canelons?
I llavors no cal anar tant lluny...ja tremolo quan sento la procedència dels darrers fitxatges GyE de Jujuy (com el ós iogui), Tiro Federal, Deportivo Morón, Arsenal de Sarandí. Ara aquest tal Stuani de l'Albacete, és del departamnet Uruguayà de Canelones.
A veure, és que no som capaços de trobar coses menys rebuscades. De Collbató, de Manresa, de Tremp, de Buenos Aires o Montevideo, de River o Peñarol. Collons! Ja tremolo, quan sento que hem de fitxar un “tio” que ve de Sarandí, Jujuy o Canelones. I mees quan tenim tant recents els empatxos de Nadal.
Més serietat i eficàcia. Això cal exigir al cos tècnic, i si no, ja tenim Ben Sahar. Provem si funciona....

Escrit per l'Eugeni Rius