Sense aturador

Espanyol 0 - At. Madrid 1

 Embalats cap a un nou rècord, l'Espanyol va complir la sisena jornada de lliga sense conèixer la victòria. Ni tant sols capaç d'empatar, es disposa a jugar ja des del mes d'Octubre un seguit de finals amb un únic objectiu, salvar el coll.


 De circumstàncies, com ja el primer dia, Pochettino presentava una alineació ben nova. A les baixes de la pretemporada se'n ajuntaven de noves amb expulsats i "castigats". El colador en què es va convertir la defensa en diferents estones dels partits precedents, deixava Capdevila a la defensa i feia apostar per un nou 4-4-2, amb un greu error en l'elecció de les peces.



Mala elecció

 Si vols jugar amb dos davanters, i comptes amb dos homes de la potència física i característiques rematadores de Longo i Stuani, no te'n pots estalviar un. Simao tampoc ha donat la talla en l'inici de campionat. Ni és moment de posar-lo al lloc on no serveix.
 Els homes escollits pel mig del camp, per acompanyar a Verdú de bon inici, tampoc van estar encertats a la primera part. Posar Forlin en aquesta posició, per voluntat que hi posi, és jugar amb el fre de mà fixat. Ja vindran partits en què cal ser més forts al darrere.
 Les poques intencions creatives, topaven davant un equip ordenat que no necessitava de cap sobre-esforç per aturar la passivitat i manca de idees. Si a això hi afegim que ningú es desmarca i ningú demana la pilota, el partit es regala.


Regals defensius

El matalassers ens ho havien posat molt bé, en no presentar ni Falcao, ni Adrian a l'equip inicial. Ni els feia falta. Creant ben poc joc, en van tenir prou, per a marca el 0 a 1, al minut 29. RaúlG rematava tot sol una centrada de Juanfran. Posats a castigar algú, Javi López podria ser l'escollit en una defensa on sempre hi ha algú que desentona. El 90% dels casos, el lateral dret. Mattioni, recupera't!
 A la jugada següent el mateix Javi L feia un misto que posava fàcil el 0 a 2, que mai va arribar. Per contra l'Espanyol feia la primera rematada -si se'n pot dir així- quan Cristian Gómez feina una remata des de fora l'àrea, amb la dreta.
 Abans d'acabar el primer temps, Pochettino telefonava des de la grada a l'entrenador-físic Jesús Pérez i ordenava el primer canvi. Sacrificava Cristian Gómez, i entrava l'eterna" promesa Rui Fonte. Simao reculava la posició. El futbol no millorava.
 En començar el segon temps, Simao es retirava i Stuani sortia per a reforçar l'atac amb "dos tancs". La filosofia del joc va començar a canviar. Les incorporacions dels centrals, un major ordre i més participació de tots, van permetre minuts de millor futbol, amb alguna mostra de intenció d'arribar a la porteria rival. Es jugava en camp contrari. Només molestava la bona voluntat de Forlín, que no va ser substituït fins que va rebre una targeta, com tantes vegades per protestar. Nova trucada de Pochettino.


Tampoc

 El va rellevar Tejera, un home amb molt més futbol a les botes. Al darrer quart d'hora Stuani va poder empatar de cap en dues ocasions. Poca pólvora per 45 minuts de futbol d'atac, en què les arribades van ser comptades, les dues rematades d'Stuani, un xut de Víctor Sánchez i una pilota robada per Longo, que van fer lluir a Curtois.
 En definitiva, els nervis creixen i només queda assolir un triomf per aixecar el cap. És aviat per donar-se per vençut. Queda molta cera per cremar. Caldrà veure com està la metxa.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

De kaki i de caca

   Llevant 3 – Espanyol 2

 La tercera prova per a esbrinar, si l'Espanyol mostra aptituds per a superar com a mínim als equips que de manera més o menys declarada han d'acabar ocupant les darreres places de la classificació, va tornar a acabar de manera decepcionant. Després d'una primera part en què ens va pujar la moral de gran manera, una diarrea paralitzant va donar els tres punts al contrari.

Amb zero punts i al llindar de la frontera del descens, Pochettino va posar sobre el terreny de joc una alineació diferent. Per bé no hi era Albin. Per imperatiu, i sense davanters centres (per la venda d'Uche i Alvaro) feina debutar una de les recents incorporacions, Longo.

Un altra imperatiu, el televisiu, ens feia vestir d'un kaki militar que no m'entusiasma. Unes molèsties de darrera hora, també deixaven fora a Héctor.

Més lesions, i en van.... no sé però tot plegat porta a la reflexió negativa, pessimista i tant pròia dels pericos. I rumio... tindrem més mala sort? El Mallorca ens factura Mattioni i dos anys després encara no el coneixem. Li facturem el lesionat “crònic” Marquez, i juga sempre de titular. A veure què passarà amb Tejera. A la primera part, li van obrir el cap a València.

Ordre i concert

Però abans de tot això, l'Espanyol de Tejera agafava les regnes del partit i donava clares mostres de perill, amb un incisiu Stefano Longo, i un futbol solidari que els permetia recuperar la pilota, una vegada i una altra. Al quart d'hora el davanter italià amb cognom de campiona ciclista francesa, era objecte de penal, i com es costum a can perico, acabava carregant amb una targeta groga.

Quatre minut més tard, Longo culminava una jugada d'atac, en que marcava després d'un remat aturat per la mà d'un defensa, i una contundent pilotada que Munua encara busca. 0a1.

En ple domini, quatre minuts més i Tejera feia el 0 a 2, en una precisa rematada al llindar de l'àrea.

Entre gol i gol enviava sms i “com vas” (WatsApp). Després del 0a2, continuava traient fum el mòbil

L'Eric resolia que estàvem molt ben posicionats i que el partit estava trencat. Èrem superiors, i la Mercè sorpresa, es preguntava si estàvem bé.... fins aquell moment l'Espanyol havia estat un equip perdedor.

S'arribava al descans amb l'únic contratemps de nombroses targetes grogues, en un partit presumptament net, ja en col·leccionàvem 5. Longo, Capdevila, Victor, Rui i Alvarez. Excessiu. Més encara quan qui més va repartir eren Juanfran, Ballesteros i companyia.

La segona per cagar-s'hi

 Amb el bon regust de boca de les cessions, asseguts al sofà amb en Ramon, ja fèiem noves prospeccions....com el Mancgester City havia fitxat Maicon, els podríem demanar Zabaleta, oi?

En començar el segon temps, i abans d'adonar-nos que l'equip havia canviat de caràcter i regalava la posessió de la bimba al Llevant, Simao entrava per Wakasso. Si l'africà em sembla un esbojarrat que pot arribar a ser un bon jugador sota el divan d'un bon psicòleg, Simao no va semblar en cap moment aquell ordenat jugador del Benfica, ni tenir projecció ni possibilitat de psicoanàlisi.

Ben aviat, min 8, Juanlu engaltava una pilota des de fora l'àrea que Christian veia entrar per l'esquadra. Dos minuts després Lehl, en posició dubtosa i amb molta fortuna empatava a dos.

L'Espanyol no només havia donat a pilota al rival, s'havia desplomat i estava rebent garrotades per tots els costats sota el permís arbitral, que va trigar a la tercera entrada “assassina” de Juanfran per a ensenyar-li la targeta groga. Era el minut 12, i havia deixat KO a Joan Verdú, que juntament amb Longo i Tejera havia estat el més destacat dels blanc i blaus.

Final encara pitjor

 El partit estava empatat, i començava a fer més cara de 3a2, que de 2a3. Amb en Ramon van comença a fer apostes de si encaixaríem de penal o en pròpia porta, quan de cop i volta les coses semblaven arreglar-se. Expulsaven Iborra, i tot que no jugava Verdú, es podia pensar que alguna cosa podria millorar. Stuani i Hèctor havien entrat, però els canvis no s'havien traduït en més atac. La caguera la portaven acumulada des de la mitja part. No acabo d'entendre que collons els va explicar Pochettino al descans.

No havia acabat el partit, i al descompte, una pilota desviada per Raül, entrava a la porteria. Punt fina 3a2, i només ens queda el consol de la primera part. Quan començarà la lliga?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

De regal en regal

Espanyol 1 – Saragossa 2

 Si a un dels defectes propis, com ho és la generositat amb els equip més fluixets, n'hi afegim un altra d'aliè, com el que tenen els àrbitres, de putejar pericos. Tenim fet el còctel explosiu que li falta al dèbil Espanyol per encarar el pou de segona divisió.

El futur immediat es presenta molt gris, encara sort que no som encara a 31 d'agost, i encara som a temps de debilitar-nos més, o a fitxar algun reforç. Ja ho veurem.

L'alineació de Pochettino presentava de nou una alineació a la qual no li pronostico massa futur i amb la presència d'Albin, que em continuo preguntant de què juga.

De tota manera una petita bafarada de fortuna posa l'Espanyol per davant al marcador, quan Álvaro possiblement s'acomiadava de l'afició amb un gol.

Camí aplanat

 Anar amb un gol per davant en el marcador, contra un rival com el Saragossa, semblava una garantia. L'Espanyol havia tingut la possessió de la pilota i li havia costat trobar forat. Preveient que el Saragossa obriria línies, em veia amb els tres punts al sarró.

Però abans d'acabar el primer temps la cosa es complicava i de quina manera.... Unes mans involuntàries dins l'àrea, que puc arribar a entendre que se senyalin com a penal, si l'home que ho fa, porta els braços desplegats com un molí de vent, no em faig el càrrec que pugui ser expulsat, ni rebi targeta groga.

Camí torçat

El penal acabava en gol i l'Espanyol es quedava amb 10 homes. No pintava gens bé...

No calia ser cap entès, per a pronosticar un mal final. No va sorprendre gens, que un Espanyol espès i amb 10 homes acabés cedint els tres punts al Saragossa. Jo que em pensava que després del “regal” de la temporada passada, en què el triomf dels manyos a Cornellà va suposar el punt de sortida de la seva reacció que el portaria a salvar la categoria, ens ho pagarien amb un altra regal.

Res de res, final 1 a 2, i esperar aque aquesta setmana es pugui contractar un fitxatge de categoria com el de Caicedo, que amb Verdú, Sergio i Simao, podrien completar un atac prou amenaçant.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Merda de dissabte

Mallorca 2 – Espanyol 1


 La queixa no seria tant per l'horari, com pel fet de jugar dissabte. El gran problema és perdre com sempre amb la innocència dels principiants, poca fortuna i els excessos de confiança. Voleu més broma que et guanyin per dos gols d'un jueu en dissabte. No havíem quedat en que era sagrat?


 Pochettino ens tornava a sorprendre amb una alineació rara. I dic rara, perquè no cal ser molt entès per a fixar-se en que hi havia molts homes que per més en forma que puguin estar a mig Agost, no crec que siguin gaire sovint a l'onze. No sé si Forlín, Albin, Víctor S i algun altre seran habituals. De què juga Albín?

Ai wakasso!
 La cosa va començar amb la salsa dels gols. Dos gols bonics. Obria el Mallorca amb Tomed i replicava Wakasso. Quin jugador Wakasso! No sé si el seu problema és el del debutant, o qüestió de coeficient. Però hi haurà molts partits que no li duraran ni 50 minuts. Espitós, accelerat, passat de voltes...quan arriba tard és targeta segura.
 Sense mostrar un domini total, els blanc i blaus, van semblar tenir el joc controlat. I si no fos per una Àlvaro innocentó, que no sabem quants TN's li quedent de blanc i blau, l'equip podria haver arribat amb avantatja al descans. Els dos porters van estar especialment bé, i va acabar en empat.

Mals rotllos
 Veure que no jugues amb l'onze tant poc convincent, no dona massa bona impressió. Més mal rotllo dona, veure l'equip contrari dirigit per Javi Màrquez, sense estar lesionat!
Tampoc m'entusiasmen les ratlles primes de la samarreta, i encara menys els mitjons ratllats.
A la segona part em van desagradar més coses. L'equip va deixar de controlar el partit, i poc a poc tot semblava anunciar aquell final tant típic dels pericos en els camps d'equips foten pudor de segona.
Els gol en contra arribava a cinc minuts del final. De nou Tomed. 2 a 1.

Tornarem a patir
 L'anomenada lliga bipolar que ells cuinen i es mengen sense vergonya, ha començat. Entre setmana tontejen i juguen entre ells els seus campionats. Els caps de setmana continuen. L'un fitxa el “papa noel negre” de l'Arsenal, i l'altra li col·loca un jugador que no vol. Com Juan Palomo, “yo me lo guiso, yo me lo como”.
Queden dies, per acabar de fitxar. Simao ja és aquí, i esperem que Caicedo i alguna altra incorporació a banda dels nombrosos lesionats, canviïn el fosc panorama. Tornarem a patir.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Atila de blau i grana

Els que hem nascut a Granollers, Badalona, Reus, Sant Hipòlit de V. .... o hi hem viscut un temps, i en matèria esportiva ens hem deixat agafar pel sentiment chauvinista i certament lògic de donar suport i estimar els clubs esportius de la teva ciutat i comarca, hem viscut sempre amb la sensació de tenir l'enemic al costat de casa, el Barça. El tarannà prepotent, especialitzat en fotre els altres -siguin o no de prop- ha significat la part penosa d'una història plena d'èxits que tot el país ha corejat.

Paral·lelament, aquesta actitud caïnita, s'ha implantat sense que la resta del país els aturés els peus. El darrer capítol d'aquesta història no se'n alegra únicament de fotre perjudicar els germans. Sotmet tot el país, i alhora provoca els danys col·laterals en l'esforç, els sentiments i l'economia d'aquests altres clubs que sempre han hagut de suportar la dictadura del més fort.

No ens ha de sorprendre, ni en l'aspecte nacional, ni en el psicològic, que el club més representatiu del Cap i casal de Catalunya prioritzi una supercopa d'Espanya, a una de catalana. El món del futbol professional es mou principalment seguint paràmetres econòmics. L'esport i els sentiments es deixen en un racó, encara que coincideixi amb del moments més humiliants de la nostra història nacional.

El principal problema rau en el respecte a la resta dels catalans. Aquí representats per uns altres clubs menys o més modestos que amb la il·lusió i esforç que correspon han concentrat la seva preparació en una competició que omplia el sentit del seu moment actual. Creieu que l'equip de futbol de Manlleu, tindrà al llarg de la seva temporada l'oportunitat de donar a conèixer els seus mèrits esportius, de fidelitzar una afició o de guanyar diners en drets televisius, disputant la competició de 2ªB, com ho faria en una final a nivell català? Pel mateix “Nàstic” li suposa una enorme putada, en els seus mateixos interessos econòmics i esportius deixar passar de llarg aquesta competició, tot i ser un equip de segona divisió, que en el fons somniava en poder-se enfrontar a al Barça o a l'Espanyol. Fins i tot l'Espanyol amb una dependència econòmica que l'obliga a planificar les temporades amb una austeritat inversemblant, havia renunciat a diverses opcions de ingressos econòmics, per a no faltar a la cita de la final catalana. I paradoxalment, com si es tractés d'un bomber, se significa com el samarità, que per a intentar posar solució a aquesta danys col·laterals, oferint-se a jugar un amistós a Tarragona i ressuscitant la final catalana al seu estadi.

Van a fer una” patxanga” al Marroc, i es passa dels títol més important a nivell nacional?

De què van?

No hi ha excusa, ni fent-ho Rosell, ni Laporta, ni Nuñes, ni Gamper ni sa puta mare.

Si això ho fes el Reus, el Joventut, el Granollers o el gel Puigcerdà, ja la tindríem armada. Els dirien de tot, fatxes, botiflers, traïdors.....

Els que ho han fet tenen patent de cors. Fins quan? Quan hi haurà un premsa independent que tracta aquesta colla, com el que són?

Si aquesta és la manera de demostrar que el Barça és més que un club: No, gràcies.

Que es limitin a representar l'estúpida Espanya. Està clar que la seva implicació amb Catalunya depèn únicament d'uns interessos econòmics. Vaja, més o menys com en Millet.

Barcelona és bona si la bossa sona, i si es deixen prendre el pèl, molt millor............

Aquí l'únic coportament correcte, a banda del Manlleu i el Nàstic, l'ha tingut un equip que es mal-anomena Espanyol, i que ha renunciat a uns ingressos, per ser fidel a la Suercopa del seu país. És a dir, igual que aquesta colla de mercenaris als quals no els fot cap mandra jugar de matinada al Marroc, un cap de setmana.

No sé si els catalans ens podem permetre, ni presumir de tenir aquesta mena de projecte de cavall d'Atila que ho trepitja tot, sense haver trobat encara la fórmula de no deixar-hi créixer l'herba.

Crònica escrita per l'Eugeni Rius