5 més, i salvats

Espanyol 3 - Llevant 2


 Semblaria difícil imaginar que de cop i volta l'equip d'Aguirre, fos capaç de marcar 3 gols una altra vegada. Tampoc és que s'hagi prodigat en rebre'n. És un futbol ben rar. Després de molta estona de marejar la perdiu, sembla que per moments el camí del gol sigui inevitable. És l'Espanyol d'Aguirre, que tot sigui dit de pas, no és aliè al patiments crònics dels darrers minuts.


 Després d'un inici, en què la dita popular més adaptada als resultats blanc i blaus era "qui jornada passa, cap a segona empeny", amb Aguirre s'ha passat a tot el contrari, cada dia es dona un pas endavant. El més ferm i de futur, va estar segurament poder incorporar per fi a Mattioni. un jugadoràs que ens agradaria que tornés a ser el que era a Mallorca. Tindríem un gran lateral dret, amb garanties i possibilitat de desenvolupar tot un altre joc. També va jugar Longo, d'entrada.

 I a això va semblar jugar d'entrada Aguirre. Comptar amb la projecció ofensiva de Mattioni i Capdevila, per a encetar un tímid 3-5-2, deixant Forlín més enrere, amb un centre del camp més poblat i dos puntes al davant, amb el retorn de Longo, amb qui no ha perdut del tot la confiança.

 L'arrencada va ser força insegura, amb més jugades d'atac visitant que no pas local. Casilla feia un pífia estil Kameni, que no seria la primera del partit. Poc després Hèctor treia sota pals una jugada de l'espavilat Martins.



De regals

  Va caldre esperar gairebé 25 minuts per veure les primeres jugades de perill blanc i blau. I van venir seguides. Com una bafarada de bon joc. Combinacions de la trama de 5 migcampistes, de costat a costat, que no van acabar en gol de miracle. El gol podia arribar. Es començava a fer mèrits. Una targeta groga per Baena, semblava rebaixar la pujada d'adrenalina. Un regal, ho va deixar tot més pla. Un córner centrat dins l'àrea petita que Forlín volia rematar, va acabar rebotant en un front i un clatell dels defensors rivals, per a entrar absurdament a la porteria. Feina feta. Sobretot si comptem amb la gasiveria de marcadors que estila Aguirre.

  Abans d'arribar al descans, Longo tallava una pilota. Amb tot a favor, i Verdú i Sergio de companys, es va emborratxar de pilota. Hauria estat el segon.

 Un dels al·licients del partit, a banda de veure Longo i Mattioni de nou, era veure el Llevant sense el seu portaavions Ballesteros. De fet, Rodas el va suplir amb garanties, i la veterania continuava ben representada amb David Navarro i Juanfran, dos dels altres preferits, en la meva llista de bastards.

 El record del partit d'anada em va portar un mal pensament. Reforçat només començar la segona part quan Kiko feia una aturada impressionant en rematar de cap Barkero, una centrada. I dos minuts després, el sempre gentil Espanyol, retornava el regal del primer gol. Colloto tocava sense sentit, amb el cap, una pilota que queia del cel. Ruben, molt atent l'aprofitava per empatar, també de cap. Una llàstima que no gaudim dels regals.

 Semblava que l'equip es conjurava com fa 15 dies, i començava a crear de nou jugades de perill. En una d'elles Sergio va rebre un falta més a dins que a fora de l'àrea. La van assenyalar fora.

 De nou Kiko "kameni" reapareixia regalant un absurd córner. Si us plau: Més ensurts, no!



Els gols

 Però l'onada de futbol blanc i blava, ja havia començat. I no va caldre que es convertís en un marejol persistent. Dues jugadasses en dos minuts, i dos gols. Sergio i Stuani intercanviaven gols i assistència. I l'alegria tornava a Cornellà. 3 a 1, quedant 20 minuts, era per a ser optimistes. Tant, que el mateix Aguirre va fer canvis d'aquells de donar minuts a la banqueta. Tejera i Petrov, entraven per Baena i Simao. Es guanyava en toc i possessió. Una bona solució.

 Els nervis finals van arribar quan quedaven quatre minuts , quan de nou Martins rebia una passada avançada sense que els centrals el controlèssin, i en aquesta ocasió marcava el 3a2.

 Quedava ben poc. Tocava patir, com sempre. Quatre minuts més de descompte, i San Forlin s'apareixia per a salvar sota els pals una clara ocasió llevantina.

 Petrov, que va arribar a tocar algunes pilotes, va ser encara a punt marcar el quart. llàstima!
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Fot-li, que és de Cornellà

Saragossa 0-0 Espanyol

 Continua el futbol troglodític amb l'únic sentit de sumar punts, que no és poc. Si a un equip tant carregat de problemes en la creació de futbol, el deixes sense Verdú, ja pots caure-hi de peus que la cosa no anirà enlloc. La sort és que el rival practiqui un joc encara més espès.

 L'absència de Verdú, se solucionava amb el retorn a l'equip de Victor Sanchez, encara que de fet el recanvi no suposava ben bé una substitució posicional, ja que Aguirre acumulava Baena, Víctor i l'inefable Forlin, al mig.

 Tot plegat era sinònim d'embús, ja que els aragonesos no es caracteritzen per la creació. Així trigàvem més d'un quart d'hora a comptabilitzar un xut sota pals. Xut de Postiga. Un jugada que semblava esperonar els blanc i blaus, ja que en la següent feien la primera i darrera combinació en atac. Una jugada semblant a la de fa 15 dies, que suposava el gol contra el Celta. Stuani assistia, però Sergio no hi arribava.

Capdevila

 Això i poc més. Només dient que Capdevila, a banda de ser el llançador de córners, és el jugador més vertical, ja queda referència dels fets. Una gran jugada individual de Sergio que va quedar sense angle i obligat a xutar amb l'esquerre, per acabar no fent res.

 I poca cosa més, repartiment de targetes ja que hi va haver una mica de llenya. Corredisses amunt i avall d'Stuani -que em recorda molt Rudy Fernandez- i una altra semblança que em va deixar glaçat. Zuculini és clavat que Dani Oswaldo. Tot plegat et fa témer el pitjor.

 A la segona part, la mateixa tònica, si bé el cansament fa perdre el control i les ocasions clares van arribar. Una en cada porteria per al lluïment de Casilla i Roberto, dos dels millors porters de la lliga.

Dues ocasions

 Llàstima que no entrèssin, perquè la de l'Espanyol, un hale-hop de Rudy Stuani va estar en una de les poques alegries del joc blanc i blau. La del Saragossa, si hagués entrat no hauria passat res ja que la jugada havia quedat anul·lada per orsai claríssim.

 La història va venir marcada per una doble expulsió. La primera deixa amb 10 l'Espanyol, en ser expulsat Javi López (ha arribat el moment Mattioni?). La segona el Saragossa, per vermella a Abraham. Sort, perquè es presagiava el pitjor en els pocs minuts que els aragonesos van ser més. I és que jugar amb 10, si un d'ells és Simao, és com jugar amb 9.

 Al final 0a0 i tots contents. La setmana vinent urgeix tornar a sumar tres punts. A l'Espanyol li fan falta sis partits guanyats d'aquí a la fi del campionat. Espavileu!

 Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Rebot, xurro i a dins

Espanyol 3 – Mallorca 2

 El que segurament ha estat el jugador més destacat, Wakasso, encara no ha tornat i queden dies. Els que segurament van ser els homes més destacats del darrer partit, tampoc hi eren. Però, sense Wakasso, sense Víctor Sánchez i sense Cristian Stuani, també es pot jugar -si se'n hi pot dir jugar- i guanyar.

 És un futbol maquiavèl·lic. Els inicis de temporada amb Pochettino tampoc es pot dir que fossin preciosistes. És el que ara toca, i tant de bo duri. Qui sap si quan estiguin més tranquils, fins i tot arriben a fer tres passades seguides. Qui sap si Forlin portarà uns bons frens de disc.....

 Tot és suposar, però la realitat és la d'Aguirre i mentre sumi punts tindrà sempre la raó. Ja fa dies que li reconec l'habilitat de sumar sense jugar. I de mèrit, en té.

 La seva proposta del vespre era Forlín al mig centre amb Baena, i Rui Fonte -jo el feia extingit amb Pochettino- a la banda dreta. Embolica que fa fort.

Retrobament

 I el partit va començar amb aquella coneguda sensació de no jugar a res, i amb alguns d'aquells acaronaments que temen en el pitjors des seus imaginaris, les parelles en els seus retrobaments.

 Forlin i Marquez es retrobaven....i van anar a trompicons. Hòstia va, hòstia ve. Sort que metre tant passaven coses, com un penal que l'àrbitre es menjava dins l'àrea illenca, i sobretot una falta a prop de l'àrea, que Simao executava magistralment. Alguna cosa ha de fer bé el portuguès. Coses que no costin esforç...

 Lo de Simao era el 1 a 0. Era el minut 17, i si voleu que us sigui sincer, vaig pensar que seria el resultat final. Aguirre, segurament també.

 I si no fos que Hèctor Moreno, li regalés l'empat a Giovanni, podria haver estat així. I si Moreno, en lloc de mexicà, fos de Badalona o Santa Coloma, se'n aniria de pet a la banqueta. 1 a 1.

 Forlín i Marquez seguien agafats de la maneta. Les curtes distàncies tenen això. Marquez engaltava un refús fora l'àrea, a la sortida d'un corner, i després de fregar en Forlin, entrava a la porteria de Kiko. 1a2.

 Se'ls veia abandonant tots dos abraçadets del camp a la mitja part.

Tiesosterona, i avall.

 La reacció d'Aguirre, no coneixia de romanticisme. Calien sensacions més fortes. Més tiesosterona. Rui Fonte no li servia i va fer sortir un dels homes als quals no n'hi perdona cap. Possiblement la darrera oportunitat per Longo. I “l'spaghettinni” la va aprofitar. Molt ben aprofitada. Juntament amb el “quillo” Jlópez, van ser els que van sacsejar l'equip. Els millors.

 La reacció no va ser immediata al marcador. Va ser el joc. Com una onada que no va trobar resistència. Si a l'Ono Estadi, i sobretot al camp del Llevant, va ser l'Espanyol de Pochettino, el principal causant, a Cornellà va ser la reculada de Caparrós la que va posar més fàcil la remuntada.

 El gol s'ensumava. Hi havia dosi de dramatisme amb la lesió del porter Aouate. El dia que totes les notícies de la “culerada mediàtica” es feien ressò d'un vaixell on les rates surten una a una, l'anomenat “successor de V.Valdés” entrava al camp. Ruben Miño és igual de xuleta que Valdés, però li queda ofici per aprendre. Un al·licient més.

 Una jugada afortunada propiciava un penal a favor. Una jugada per resoldre, a l'abast de la sang freda de Verdú. Gol. 2a2, al minut 22. El geni de l'Eixample posava en evidència el porter xuleta. Ni lin diguei Miño, digueu-li “niñatu”.

Tsunami blanc i blau

 La reculada balear, venia acompanyada d'un contagi de l'estil Forlin. Pina repartia cops de colze amb permís de Clos Gómez. Luna, no tenia la mateixa sort i era expulsat. Quedaven 10 mints més el temps acumulats per la pèrdua de temps en la substitució dels porters mallorquins. La jugada, donava més ales i l'onada agafava entitat de tsunami. Aquella situació marítima que pot amb tot. Aquella història del mariner que arriba a port, i posa el peu a terra sabent que aquella nit sucarà.

 Atac amb diversos xuts, rebot, xurro, i a dins. 3a2. Decisiva intervenció dels laterals. A Capdevila l'hem vist molts anys resoldre dins de l'àrea. Trobo a faltar la jugada amb la samarreta espanyolista. La d'aquest partit contra el Mallorca s'hi va assemblar. Ell no la va fotre dins, Jlopez tampoc, però el rebot va anar a un Baena, també molt lluitador, que va fer el gol.

 L'11 contra 10, semblava decisiu, si bé dues clares ocasions de cada equip podien haver mogut de nou el marcador. Els tres punts crucials, es quedaven a casa. Els tres èxits consecutius a casa, fan de l'Espanyol un equip que va cap amunt i s'allunya del pou. Com hauria de ser. Propera estació, Saragossa!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Stuani-assistance

Espanyol 1 - Celta 0


 No es pot dir que el futbol que expressa l'equip d'Aguirre sobre el terreny de joc, sigui res de l'altre món. La novetat més gran la mostra la classificació, l'Espanyol ja no és ni cuer, ni és en places de descens. La missió d'assegurar els punt de casa es comença a llaurar.


 Les baixes de Moreno i Wakasso suposaven canvis a l'alineació. Forlín, més entonat de central que de migcampista compliria un partit més que correcte. Baena se situava al mig del camp i mostrava més prestacions i cervell que Forlín. Finalment Stuani a la mitja punta per la dreta, en una posició que va desconcertar el rival. Hores després del partit la defensa gallega encara intentava ordenar mentalment la seva posició.

 A la primera jugada Stuani era a punt de rebre una assistència de Verdú, que podria haver deixat un camí ben fàcil per encarrilar el resultat. Però a partir d'aquest moment va ser més aviat Stuani qui va assistir des del costat dret. Una feina que va seguir desenvolupant durant gran part del partit, tret de les estones en què Iago Aspas incordiava la defensa espanyolista. Aspas va ser l'únic jugador visitant que es va mostrar perillós. Una illa que calia controlar.


Stuani
 La bona notícia arribava poc després del minut Jarque, quan Sergio feia una desmarcada de llibre i Stuani li posava una pilota a l'àrea petita i el del Bon Pastor només l'havia d'empènyer al fons de la xarxa.
1a0 i poca història més. Alguna altra assistència de Stuani i alguna penetració d'Aspas.
Ara ens queda confirmar l'eficàcia com a locals i ser ben forts i incòmodes com a visitants. En si ajudarà Petrov? Segurament sí. Lluita i profunditza molt més per l'esquerre que Simao. El portuguès continua sent la gran toia que fa ben poc i regala pilotes al contrari. Enyorarem Wakasso i les seves targetes grogues fins que torni. Que torni sa i estalvi, perquè serà una bona reincorporació.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Barcelona 4- Espanyol 0

 Si dies enrere la grada es rebel·lava amb el crit “d'onze Wasassos!”, gràcies a la intensitat i l'esforç que mostra el ghanès en cada partit, la seva absència sobre el terreny de joc es va traduir en un relaxament que va resultar del tot perjudicial. Amb l'ajuda arbitral d'afegit, en 28 minuts el rival ja havia aconseguit quatre gols. Experiment per a oblidar.


 El mateix Aguirre ho va dir el dia de la seva presentació. El seu Espanyol havia de posar-hi més testosterona. Ja sabem que és el dels partits contra rivals de la “nostra lliga” quan s'ha de mostrar l'excés d'aquesta hormona, però contra el Barça, també. Dona trempera a l'afició i ompla de moral l'equip.
 Si voleu que us digui una cosa, vist el partit, pensaria malament. Com si haguessin pactat. Partit plàcid, sense cosses, ni lesions. Golejada i tres punts. A canvi, si a la penúltima jornada, el Barça ja és campió -com és segur que passarà- a Cornellà, ens deixaran sumar tants punts com ens calgui.
 Dit això, i advertint que ni en els partits de guant blanc, els àrbitres deixen de perjudicar als modestos. Veieu si són legals els tercer i quart gol. No cal estendre's més explicant detalls del partit.
 Les dues jornades vinents, jugant a casa, s'ha de guanyar si o si. Aquells punts si que són importants. Em preocupa pensar que haurem de suportar unes quantes jornades sense Wakasso. Simao no pot jugar si no s'hi esforça més.
 Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius