De kaki i de caca

   Llevant 3 – Espanyol 2

 La tercera prova per a esbrinar, si l'Espanyol mostra aptituds per a superar com a mínim als equips que de manera més o menys declarada han d'acabar ocupant les darreres places de la classificació, va tornar a acabar de manera decepcionant. Després d'una primera part en què ens va pujar la moral de gran manera, una diarrea paralitzant va donar els tres punts al contrari.

Amb zero punts i al llindar de la frontera del descens, Pochettino va posar sobre el terreny de joc una alineació diferent. Per bé no hi era Albin. Per imperatiu, i sense davanters centres (per la venda d'Uche i Alvaro) feina debutar una de les recents incorporacions, Longo.

Un altra imperatiu, el televisiu, ens feia vestir d'un kaki militar que no m'entusiasma. Unes molèsties de darrera hora, també deixaven fora a Héctor.

Més lesions, i en van.... no sé però tot plegat porta a la reflexió negativa, pessimista i tant pròia dels pericos. I rumio... tindrem més mala sort? El Mallorca ens factura Mattioni i dos anys després encara no el coneixem. Li facturem el lesionat “crònic” Marquez, i juga sempre de titular. A veure què passarà amb Tejera. A la primera part, li van obrir el cap a València.

Ordre i concert

Però abans de tot això, l'Espanyol de Tejera agafava les regnes del partit i donava clares mostres de perill, amb un incisiu Stefano Longo, i un futbol solidari que els permetia recuperar la pilota, una vegada i una altra. Al quart d'hora el davanter italià amb cognom de campiona ciclista francesa, era objecte de penal, i com es costum a can perico, acabava carregant amb una targeta groga.

Quatre minut més tard, Longo culminava una jugada d'atac, en que marcava després d'un remat aturat per la mà d'un defensa, i una contundent pilotada que Munua encara busca. 0a1.

En ple domini, quatre minuts més i Tejera feia el 0 a 2, en una precisa rematada al llindar de l'àrea.

Entre gol i gol enviava sms i “com vas” (WatsApp). Després del 0a2, continuava traient fum el mòbil

L'Eric resolia que estàvem molt ben posicionats i que el partit estava trencat. Èrem superiors, i la Mercè sorpresa, es preguntava si estàvem bé.... fins aquell moment l'Espanyol havia estat un equip perdedor.

S'arribava al descans amb l'únic contratemps de nombroses targetes grogues, en un partit presumptament net, ja en col·leccionàvem 5. Longo, Capdevila, Victor, Rui i Alvarez. Excessiu. Més encara quan qui més va repartir eren Juanfran, Ballesteros i companyia.

La segona per cagar-s'hi

 Amb el bon regust de boca de les cessions, asseguts al sofà amb en Ramon, ja fèiem noves prospeccions....com el Mancgester City havia fitxat Maicon, els podríem demanar Zabaleta, oi?

En començar el segon temps, i abans d'adonar-nos que l'equip havia canviat de caràcter i regalava la posessió de la bimba al Llevant, Simao entrava per Wakasso. Si l'africà em sembla un esbojarrat que pot arribar a ser un bon jugador sota el divan d'un bon psicòleg, Simao no va semblar en cap moment aquell ordenat jugador del Benfica, ni tenir projecció ni possibilitat de psicoanàlisi.

Ben aviat, min 8, Juanlu engaltava una pilota des de fora l'àrea que Christian veia entrar per l'esquadra. Dos minuts després Lehl, en posició dubtosa i amb molta fortuna empatava a dos.

L'Espanyol no només havia donat a pilota al rival, s'havia desplomat i estava rebent garrotades per tots els costats sota el permís arbitral, que va trigar a la tercera entrada “assassina” de Juanfran per a ensenyar-li la targeta groga. Era el minut 12, i havia deixat KO a Joan Verdú, que juntament amb Longo i Tejera havia estat el més destacat dels blanc i blaus.

Final encara pitjor

 El partit estava empatat, i començava a fer més cara de 3a2, que de 2a3. Amb en Ramon van comença a fer apostes de si encaixaríem de penal o en pròpia porta, quan de cop i volta les coses semblaven arreglar-se. Expulsaven Iborra, i tot que no jugava Verdú, es podia pensar que alguna cosa podria millorar. Stuani i Hèctor havien entrat, però els canvis no s'havien traduït en més atac. La caguera la portaven acumulada des de la mitja part. No acabo d'entendre que collons els va explicar Pochettino al descans.

No havia acabat el partit, i al descompte, una pilota desviada per Raül, entrava a la porteria. Punt fina 3a2, i només ens queda el consol de la primera part. Quan començarà la lliga?

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

De regal en regal

Espanyol 1 – Saragossa 2

 Si a un dels defectes propis, com ho és la generositat amb els equip més fluixets, n'hi afegim un altra d'aliè, com el que tenen els àrbitres, de putejar pericos. Tenim fet el còctel explosiu que li falta al dèbil Espanyol per encarar el pou de segona divisió.

El futur immediat es presenta molt gris, encara sort que no som encara a 31 d'agost, i encara som a temps de debilitar-nos més, o a fitxar algun reforç. Ja ho veurem.

L'alineació de Pochettino presentava de nou una alineació a la qual no li pronostico massa futur i amb la presència d'Albin, que em continuo preguntant de què juga.

De tota manera una petita bafarada de fortuna posa l'Espanyol per davant al marcador, quan Álvaro possiblement s'acomiadava de l'afició amb un gol.

Camí aplanat

 Anar amb un gol per davant en el marcador, contra un rival com el Saragossa, semblava una garantia. L'Espanyol havia tingut la possessió de la pilota i li havia costat trobar forat. Preveient que el Saragossa obriria línies, em veia amb els tres punts al sarró.

Però abans d'acabar el primer temps la cosa es complicava i de quina manera.... Unes mans involuntàries dins l'àrea, que puc arribar a entendre que se senyalin com a penal, si l'home que ho fa, porta els braços desplegats com un molí de vent, no em faig el càrrec que pugui ser expulsat, ni rebi targeta groga.

Camí torçat

El penal acabava en gol i l'Espanyol es quedava amb 10 homes. No pintava gens bé...

No calia ser cap entès, per a pronosticar un mal final. No va sorprendre gens, que un Espanyol espès i amb 10 homes acabés cedint els tres punts al Saragossa. Jo que em pensava que després del “regal” de la temporada passada, en què el triomf dels manyos a Cornellà va suposar el punt de sortida de la seva reacció que el portaria a salvar la categoria, ens ho pagarien amb un altra regal.

Res de res, final 1 a 2, i esperar aque aquesta setmana es pugui contractar un fitxatge de categoria com el de Caicedo, que amb Verdú, Sergio i Simao, podrien completar un atac prou amenaçant.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Merda de dissabte

Mallorca 2 – Espanyol 1


 La queixa no seria tant per l'horari, com pel fet de jugar dissabte. El gran problema és perdre com sempre amb la innocència dels principiants, poca fortuna i els excessos de confiança. Voleu més broma que et guanyin per dos gols d'un jueu en dissabte. No havíem quedat en que era sagrat?


 Pochettino ens tornava a sorprendre amb una alineació rara. I dic rara, perquè no cal ser molt entès per a fixar-se en que hi havia molts homes que per més en forma que puguin estar a mig Agost, no crec que siguin gaire sovint a l'onze. No sé si Forlín, Albin, Víctor S i algun altre seran habituals. De què juga Albín?

Ai wakasso!
 La cosa va començar amb la salsa dels gols. Dos gols bonics. Obria el Mallorca amb Tomed i replicava Wakasso. Quin jugador Wakasso! No sé si el seu problema és el del debutant, o qüestió de coeficient. Però hi haurà molts partits que no li duraran ni 50 minuts. Espitós, accelerat, passat de voltes...quan arriba tard és targeta segura.
 Sense mostrar un domini total, els blanc i blaus, van semblar tenir el joc controlat. I si no fos per una Àlvaro innocentó, que no sabem quants TN's li quedent de blanc i blau, l'equip podria haver arribat amb avantatja al descans. Els dos porters van estar especialment bé, i va acabar en empat.

Mals rotllos
 Veure que no jugues amb l'onze tant poc convincent, no dona massa bona impressió. Més mal rotllo dona, veure l'equip contrari dirigit per Javi Màrquez, sense estar lesionat!
Tampoc m'entusiasmen les ratlles primes de la samarreta, i encara menys els mitjons ratllats.
A la segona part em van desagradar més coses. L'equip va deixar de controlar el partit, i poc a poc tot semblava anunciar aquell final tant típic dels pericos en els camps d'equips foten pudor de segona.
Els gol en contra arribava a cinc minuts del final. De nou Tomed. 2 a 1.

Tornarem a patir
 L'anomenada lliga bipolar que ells cuinen i es mengen sense vergonya, ha començat. Entre setmana tontejen i juguen entre ells els seus campionats. Els caps de setmana continuen. L'un fitxa el “papa noel negre” de l'Arsenal, i l'altra li col·loca un jugador que no vol. Com Juan Palomo, “yo me lo guiso, yo me lo como”.
Queden dies, per acabar de fitxar. Simao ja és aquí, i esperem que Caicedo i alguna altra incorporació a banda dels nombrosos lesionats, canviïn el fosc panorama. Tornarem a patir.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Atila de blau i grana

Els que hem nascut a Granollers, Badalona, Reus, Sant Hipòlit de V. .... o hi hem viscut un temps, i en matèria esportiva ens hem deixat agafar pel sentiment chauvinista i certament lògic de donar suport i estimar els clubs esportius de la teva ciutat i comarca, hem viscut sempre amb la sensació de tenir l'enemic al costat de casa, el Barça. El tarannà prepotent, especialitzat en fotre els altres -siguin o no de prop- ha significat la part penosa d'una història plena d'èxits que tot el país ha corejat.

Paral·lelament, aquesta actitud caïnita, s'ha implantat sense que la resta del país els aturés els peus. El darrer capítol d'aquesta història no se'n alegra únicament de fotre perjudicar els germans. Sotmet tot el país, i alhora provoca els danys col·laterals en l'esforç, els sentiments i l'economia d'aquests altres clubs que sempre han hagut de suportar la dictadura del més fort.

No ens ha de sorprendre, ni en l'aspecte nacional, ni en el psicològic, que el club més representatiu del Cap i casal de Catalunya prioritzi una supercopa d'Espanya, a una de catalana. El món del futbol professional es mou principalment seguint paràmetres econòmics. L'esport i els sentiments es deixen en un racó, encara que coincideixi amb del moments més humiliants de la nostra història nacional.

El principal problema rau en el respecte a la resta dels catalans. Aquí representats per uns altres clubs menys o més modestos que amb la il·lusió i esforç que correspon han concentrat la seva preparació en una competició que omplia el sentit del seu moment actual. Creieu que l'equip de futbol de Manlleu, tindrà al llarg de la seva temporada l'oportunitat de donar a conèixer els seus mèrits esportius, de fidelitzar una afició o de guanyar diners en drets televisius, disputant la competició de 2ªB, com ho faria en una final a nivell català? Pel mateix “Nàstic” li suposa una enorme putada, en els seus mateixos interessos econòmics i esportius deixar passar de llarg aquesta competició, tot i ser un equip de segona divisió, que en el fons somniava en poder-se enfrontar a al Barça o a l'Espanyol. Fins i tot l'Espanyol amb una dependència econòmica que l'obliga a planificar les temporades amb una austeritat inversemblant, havia renunciat a diverses opcions de ingressos econòmics, per a no faltar a la cita de la final catalana. I paradoxalment, com si es tractés d'un bomber, se significa com el samarità, que per a intentar posar solució a aquesta danys col·laterals, oferint-se a jugar un amistós a Tarragona i ressuscitant la final catalana al seu estadi.

Van a fer una” patxanga” al Marroc, i es passa dels títol més important a nivell nacional?

De què van?

No hi ha excusa, ni fent-ho Rosell, ni Laporta, ni Nuñes, ni Gamper ni sa puta mare.

Si això ho fes el Reus, el Joventut, el Granollers o el gel Puigcerdà, ja la tindríem armada. Els dirien de tot, fatxes, botiflers, traïdors.....

Els que ho han fet tenen patent de cors. Fins quan? Quan hi haurà un premsa independent que tracta aquesta colla, com el que són?

Si aquesta és la manera de demostrar que el Barça és més que un club: No, gràcies.

Que es limitin a representar l'estúpida Espanya. Està clar que la seva implicació amb Catalunya depèn únicament d'uns interessos econòmics. Vaja, més o menys com en Millet.

Barcelona és bona si la bossa sona, i si es deixen prendre el pèl, molt millor............

Aquí l'únic coportament correcte, a banda del Manlleu i el Nàstic, l'ha tingut un equip que es mal-anomena Espanyol, i que ha renunciat a uns ingressos, per ser fidel a la Suercopa del seu país. És a dir, igual que aquesta colla de mercenaris als quals no els fot cap mandra jugar de matinada al Marroc, un cap de setmana.

No sé si els catalans ens podem permetre, ni presumir de tenir aquesta mena de projecte de cavall d'Atila que ho trepitja tot, sense haver trobat encara la fórmula de no deixar-hi créixer l'herba.

Crònica escrita per l'Eugeni Rius

Indignació també a la graderia

Espanyol 1 -  Sevilla 1

 Segurament es tractava del dia indicat. I afortunadament els seguidors blanc i blaus van poder mostrar la seva disconformitat amb el coll fora l'aigua. Ja feia dies que li tenien, i segurament això els donava raó i tranquil·litat per a expressar-se amb contundència. Tot i veure que flirtejar amb Europa no és sinònim de res, van bramar amb gust i ganes, mentre veien com Tamudo posava una cirereta final que més aviat els donava la raó.

Era el comiat d'una temporada calcada a moltes d'altres, des de l'òptica blanc i blava. Buscant semblances, val més el tarannà Cornellà, que el de Lluís Companys. I així, amb aquesta mitja alegria i mitja frustració, s'empeny un altra any, una altra temporada.

L'afició, viu al dia i ja no se'n recorda d'aquells patiments. La gent ja és de Cornellà. Ben diferent que els que organitzen la lliga, que encara ens deuen tenir a la casella dels "equips ascensor" i no se'ls va acudir altra cosa que fer-nos jugar a l'hora dels equips que s'hi jugaven tot, encara que la missa estava del tot dita.

Una veritable desgràcia, ja que m'hagués fet més gràcia seguir amb més atenció la lluita Saragossa-Rayo-Vila-real-Sporting-Granà, que no pas la religió blanc i blava. L'emoció ens va quedar en segon pla, al marcador simultani, i ens vam concentrar en observar els darrers minuts de molts dels nostres sobre la gespa de Cornellà.

Adéu a uns quants

Diuen que en seran tants, els que se'n van. Amb ganes i desganes. El mateix Weiss, que devia estar contentíssim per la premier guanyada pels seus "citizens", és dels que voldria seguir. Diuen que Coutinho també, i perquè a Romaric no li han donat dret a vot. "Aquí se vive mu bien" .D'altres com Marquez, no en volen ni un minut més, i alguns que han vist com les gasta la directiva i l'entrenador amb les seves fòbies, no els disgustaria gens emigrar.

I si la temporada present ens en ha recordat de passades, us puc assegurar que també s'assemblarà terriblement amb la vinent. Arribarem al 30 d'Agost amb el que ens queda, i a tres quarts de dotze de la nit ens arribarà la poca il·lusió a cabassos. I l·lusió evidentment en forma de cedits i "obres de caritat" d'equips potents del continent que no saben que fer-ne dels seus "Coutinhos", "Dídacs", "Romarics"......... Jo em demano   Pedrito, Gago, Aduriz, Senna, Essien, Granero, i el retorn de Coro.Total, si l'any que ve ens ho hem de jugar al darrer segon com el Vila-real, Coro està mostrant eficiència en la lluita de rescat del Girona.

Bromes a part, és evident que als Cristians Alvarez-Gomez-Alfonso (a veure si juga ja), Verdú, Raul Rodriguez, Mationi sà, ( i no sé si continua algú més) se'ls ha de completar.

Revàlida Víctor

Si, també Uche i Victor Sànchez. Vaig veure el partit amb els ulls de revàlida. Vaig voler examinar si Victor és apte per a jugar al mig centre, amb prestacions comparables o superiors a Marquez, Gomez o Tejera, que sona per l'any que ve. El cert és que el vaig veure poc participatiu. Força cohibit.

Va ser un partit amb poca història, més enllà del que he analitzat extensament, després d'una segona volta estil ós, és a dir de hibernació.

Pochetino tornava a posar Raül de lateral, Forlin al darrere amb Héctor i Javi López de correcamins al mig camp. Raül va ser el que van mostrar més versatilitat fins que es va lesionar, i amb Baena al camp tot va tornar a la normalitat.

El Sevilla va merèixer sobradament el gol, que va arribar al descompte de la primera part. Una defensa "amb xip vacacional" va deixar campar lliure a Negredo, que la única ocasió en que no es va posar en fora de joc, va aprofitar un de les clàssiques errades en passades compromeses. 0 a 1.

L'Espanyol havia fet molt poca cosa. entre d'altres una gran ocasió de Weiss, que contràriament al que el caracteritza va voler buscar el lluïment d'Alvaro, que va veure com li robaven la cartera, o un excepcional slalom de Coitinho, d'aquells que justifiquen una tarda d'avorriment.

Coutinho, però, encara va ser a temps per a acomiadar-se amb un gol, en resoldre molt bé una gran jugada de Verdú. Però això ja va ser a un quart d'hora del final. Mentre tant la gents es va distreure amb el simultani i els "carrussels" radiofònics. Gol en el Sardinero! Gol en la Rosaleda!. Expulsión en el Alfonso Perez Muñoz! I així tot un seguit de cantarelles que configuraven la fesomia d'una jornada i d'una temporada.

Agafeu-vos ben fort.

I és que el germà del Texeira Vitienes que va ser el protagonista de l'ensarronada del Camp Nou, no va voler tancar la temporada sent menys que el seu germà i la va "armar" a Getafe, poc abans que Falcao i Tamudo, li acabessin de donar forma a tot plegat.

Vila-real i Sporting a segona amb el Racing. Sobren comentaris. En baixen tres i maricón l'últim. El malt regust que deixa tota la història fantasmagòrica de la rajola "castellonense", arriba de bon grat a l'afició gironina. L'ambició per Europa s'ha traduït en baixar d'una tacada a segona el primer i a segona B el segon equip. Un avís per al Màlaga i tants d'altres com el Llevant.

Vet aquí un gat vet aquí un gos....

Finalment, gol en el Madrigal! Gol en Vallecas! Orsai, però Tamudo és tant "puta" com sempre. Més "puta que bonic" s'amaga en un suposat de no intervenir a la jugada, i acaba intervenint a tope. Si senyor. Ja convé que equips fluixets com el Rayo, Saragossa i Llevant segueixin a primera. De cara la temporada vinent, a banda dels que pugen, ja cal començar a veure si existirà algun equip més fluix que el nostre. D'això en diuen prevenció. Agafeu-vos ben fort!

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius