Astúries mon amour.

Espanyol 1 – Racing S. 0



Si les ganes, la lluita i la concentració que els jugadors blanc i blaus hi ha posat en els dos darrers partits a casa, s’haguessin posat a Pamplona i Soria, ara ja estaríem parlant d’altra manera. Si ho haguessin fet molt abans, estaríem a dalt. No ho dubteu. I si al Molinón es torna a sortir a guanyar, amb grapa i una davantera carregada d’efectius. Si a més a més hi ha un miracle muscular, i de la Penya pot jugar, es podria somniar amb la salvació. Somniem, encara hi som a temps.

I no va jugar de la Penya....Però com a la primera part a Soria, el joc de l’equip no va ser caòtic. Se’l va trobar a faltar. Sempre se’l troba a faltar, i per fer passar aquesta angoixa, Pochetino no el va deixar a la grada. El va fer seure a prop seu. I sense tenir molt clar si Ivan estava en condicions de jugar, va fer volar la imaginació.

A mi,personalment, la visita del Ràcing em feia molta por. És d’aquells equip incòmodes, sobretot quan t’hi enfrontes a la part final de la temporada. És un equip d’aquells fet amb quatre canyes, i quatre gran jugadors que relliguen les canyes. Particularment considero Garay, Munitis, Zigic i Colsa, quatre elements per muntar un equip respectable al seu costat. Amb un bon entrenador, com Marcelino Toral la temporada passada, amb aquests equip es va anar a la UEFA. La gran troballa d’aquest any al lateral dret blanc i blau, Sergio Sánchez, era suplent en aquest equip.

Al minut tres, Zigic va estar molt a punt de marcar. Hauria estat un desastre. Però va ser molt ben controlat la resta del partit, per la defensa blanc i blava, que va jugar un dels seus millor partits. Només va caure en la trampa de fer un excés de faltes a la vora de l’àrea i cedir corners sense pensar que és la millor arma d’atac per un equip que juga amb Zigic, Crouch o Ibrahimovic. Ni amb l’Atlètic de Bilbao, òbviament.


Concentrat

Tornava Luis Garcia a l’equip. De nou a l’extrem. Un lloc on perd capacitat i on sovint ell es perd literalment, mentre busca per altres posicions. Però des de primer minut, Luis va estar molt concentrat en el seu espai i va fer jugades i centrades de cert mèrit, que podrien haver acabat en gol.

Abans però Ivan Alonso, un jugador que només fa 10 partits que juga amb l’equip, però que hi posa una voluntat només comparable als millors dies de Tamudo, havia estat objecte d’un clar penal. Una jugada que una vegada més podria haver marcat negativament , com en tantes altres ocasions.

Partit virtual

Tres clares ocasions de gol a la primera part, i cap gol. Calia buscar amb més insistència encara la porteria visitant. I Pochetino va començar el seu partit virtual. Se’n feia il·lusions i va posar a escalfar a de la Penya. En començar el segons temps.

I se’n va continuar fent il·lusions, i va caminar per la banda fins anar a parlar amb ell. Semblava que junts intentaven resoldre un partit de la PLAY STATION, quan “tamudin” Alonso va rematar a l’estil Zigic, una falta ben excutada.

Com em deia l’Eric en un sms, hauria d’haver acabat el partit. Si, acabar per no haver de patir. Ai! Quina por... cada vegada que centraven pilotes sobre l’àrea de Kameni. Però, no. No van intimidar gens. I és que som patidors de mena. Només un xut de Colsa, va accelerar el cor al més cardíacs.

Setmana Santa

La nostra setmana santa ja ha començat. Dijous sant partit a el Molinon, i diumenge la processó de “la puñalà”. No es podia trobar millor rival, el Betis de Lopera i del “Cristo del Gran Poder”. Confiem en el gran poder dels Ivans i de la resta . El poder dels partits virtuals. I la sort. Que d’una vegada arribi la sort. La necessitem. De veritat.

Escrit per Eugeni Rius