Yes, we can

Espanyol 3 Deportivo 1

La permanència, o la il.lusió de la permanència, començava dissabte a les 8 del vespre. Faltaven 10 jornades i l’Espanyol i els pericos ja vivim d’altres partits. Com si fos la última jornada de lliga, coi!
La ràdio avança un penal a Huelva. A veure si és a favor del Sevilla, o més ben dit, contra el Recre. Gol de Kanouté, bé. Molt bé ! Que s’acabi ja ... i podrien ser 5 punts. Betis i Numància juguen i quin desgavell de gols. Què vull? Empat, victòria del Betis, del Numància ...... Mentre ho analitzo i assumeixo que el “Betis es musho Betis” va i empaten. Bon resultat.

Els maleïts 8 punts
Enfilo la muntanya de Montjuïc amb els números de la classificació al cap. Els hem de reduir a 5. I Pochettino vec que és valent, molt valent i deixa Luis García a la banqueta. Un senyal més que la cosa està molt i que molt malament. Solucions dràstiques a situacions molt crítiques. Estem en el punt que qualsevol cosa (dins l’esportivitat i la legalitat per ser políticament correctes) és bona si ens salvem. Llegeixo una pancarta “No nos rendiremos jamás” que sobrevola constantment en les nostes ànimes i, espero, en la de tots els jugadors, tècnics i directius.

La bogeria: mans i tot canvia
I començat el partit s’obre una finestra a la permanència, o la il.lusió de la permanència. La jugada comença en unes discutibles mans de la nostra defensa que origina un contraatac dirigit, bojament, per lo Pelat. Pim, pam, rebot dolç d’Aranzubia i gol, gol d’Ivan Alonso. Gràcies. Moltes gràcies i que s’acabi el partit ja.
Minut 39. Falta en una de les cantonades de l’area i Nené sembla que la tirarà de rosca i potser Jarque o Pareja la ficaran de cap. Apareix , una altra vegada, lo Pelat i mantè una petita conversa amb Nené. La meva mirada està concentrada en el diàleg, però no els sento. Hagués frisat per escoltar què es deien. Voldria saber, vull saber què li diu l’Ivan perquè tot seguit es produeix una altra bojeria. Gol, gol. Moltes gràcies. Espectadors i, segurament jugadors, s’esperaven una altra acció i el boig de l’Ivan ens sorprèn ..... M’encanten, com sempre, les seves bojeries!
Quan tots ja miravem el rellotge per trobar el descans, va i la nostra defensa es torna, per enèsima vegada, de vidre. Quin contraatac de llibre i quin desengany en el nostre cor. 2 a 1 i a patir, collons.

Descans amarg
El descans em serveix per continuar jugant i des de la ràdio ens arriben notícies negres, molt negres. El simpàtic Osasuna, l’estimat Rifle Pandiani, encarrila una victòria inesperada al Calderón. La puta i maravellosa magia del futbol .....

L’alè
I la segona part comença estranya, sense benzina. Als 19 minuts intueixo que la bola entra suau, tendra, tranquila a la porteria del Depor. Com li agrada a Tamudo. Però no, el remat de cap de Jarque el treu un defensa gallec. Però els pericos continuem jugant, cridant, animant a la il.lusió de la permanència. Senyors i senyores, quin espectacle està donant aquesta afició. Acollonant.


Yes, we can.
I el punt i final amb el Lopo perico i el Rufete viu. Moltes gràcies ... per si de cas 2 gols de diferència a segons del final ens van servir per respirar. Respirar a fons. 3 punts al sac, però la ràdio ens amargava el desenllaç amb la victòria final de l’amic Camacho i companyia. Als pericos ens quedava un altre partit a seguir ... baixant de Montjuïc sento que algú diu,: gol del València. Bé. Molt bé. Que perdi el Getafe si us plau. I ara ens toca guanyar, guanyar, i guanyar per passar de la il.lusió de la permanència a la permanència. Dels 8 als 6. I continuarem restant, segur. Però ho farem passet a passet. Dia a dia. Entrenament a entrenament i treballant, com diu Pochettino. Treballant.
Yes, we can.

Escrit per l’Erik van Hooft
PD: L’amic Eugeni Rius, com d’altres pericos, està de vacances.