dilluns, 2 de novembre del 2009

No sempre és diumenge

Espanyol 1 – Valladolid 1

Quan l’Espanyol portava ja més d’un quart d’hora guanyant, i convençut de la nova victòria, esperava un nou gol. Era aquella estona en què el diàleg Verdú- De la Penya només ens podia deixar ser optimistes. Es jugava amb solvència i el rival semblava ben poca cosa. Pensava que érem un equip que no sé perquè no guanya amb claredat. Perquè no sentencia. I també interioritzava que amb tant poca ambició, no superaríem l'eliminatòria del Getafe.


De bon començament el partit va aportar una novetat. En el poc temps que l’equip porta a Cornellà, l’equip començava atacant contra al porteria d’El Prat. En aquest cas ho feia contra la del gol de Cornellà. Només una anècdota.

L’Espanyol va mostrar-se des del primer minut com un equip amb ganes de vèncer, contràriament a la fluixa actuació de dimecres a Getafe.

Una gran jugada amb desmarcada i centrada d'Ivan Alonso, no trobava rematador i una altra gran jugada trobava a Callejón en el remat. Però un misto de peu esquerre impedia trobar el camí del gol.


Carregar a l’esquerra

L’Espanyol insistia en carregar cap a l’esquerra. No era la diagnosi d’un sastre de tota la vida. Carregaven el joc cap a l’esquerra perquè allà hi era Fernando Marqués. És dretà, però juga sempre a l’esquerra.

La primera part va servir per començar a adonar-nos-en que tant Pillud, com Roncaglia i en especial Forlin (aquest farà història) van adaptant-se. Era l’eix de la defensa de Boca, qui tenia el paper més compromès per l’absència de Pareja. L’equip contrari no feia por. Les “marrulleries” de Costa i Cannobio a pilota parada eren els únics que podien inquietar.

Però na va ser fins al minut cinc de la represa quan Fernando Marqués, ara si per la dreta, rebia un llarga i gran passada de Verdú, i davant la possibilitat de passar-la a un Luís Garcia desmarcat, ho feia de la manera més difícil i artística. De cullereta i pel damunt del defensor que el seguia. Luís la va baixar amb el pit i va marcar. Podríem dir al·leluia. Garcia portava unes quantes oportunitats errades les darreres setmanes. Molts ja ens preguntàvem per a quan a la banqueta? El cert és que darrerament només destacava en tasques defensives.


“Míster assistance”

Fernando Marqués comença a guanyar-se el nom de “Míster assistance” de Cornellà. Que continuï així....

Lluny de buscar amb ganes el gol que donés la tranquil·litat, el continuat teva-meva Vardú-de la Penya il·lusionava, però resolia res més que la possessió de pilota.

Contràriament al minut 84 Menudiani estavellava una falta a l’esquadra i el rebot ocasionava una imatge còmica en xocar de peu en el rematada dos davanters visitants. Era només un avís i quan al minut 88 vam viure a ritme cardíac la pífia del dia de Kameni i no passava res, donàvem per feta la vistòria. Finalment en una jugada confosa, amb l’afegit d’una indecisió de Facundo Roncàglia, va deixar la pilota a Menudiani que aquesta vegada va afinar la punteria.

Artur

No hi havia temps per a més. Encara que una vegada acabat el partit l’àrbitre encara va ser a temps de treure una targeta a de la Peña. No ho entenc. L’àrbitre era Mejuto Gonzàlez, aquell que sembla el germà bessó d’Artur Mas. El cert és que durant el partit es va comportar amb el mateix nerviosisme amb que es podria haver comportat el seu “sosías” en el trasbalsat cap de setmana que deu haver passat.

L’experiència ha de servir per estar més alerta i mostrar de nou, la gran professionalitat, experiència, i saber estar sobre el camp, que havien demostrat a Sevilla o la Vil·la real. L’equip continua a prop de part noble de la classificació, i s’ha de tornar a la “mitja anglesa”, mostrada a les darreres jornades.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius