Infectats de G “A”

Espanyol 0 - Getafe 2

Mes que física, aquest equip passa una grip de coco, aptitud i desconcert. Deu dies semblava temps suficient per a immunitzar-se de Getafe. Un cansament sobrevingut va fer d’un equip que va començar el partit amb certa alegria s’anés pansint fins arribar a l’avorriment total. Una llàstima, perquè contra el Getafe s’ha perdut en deu dies l’oportunitat de seguir a la copa, i la oportunitat de fer realitat aquell somni dels mes optimistes, que volien situar des del primer dia, Cornellà al mapa d’Europa.



El bon toc d’Algersuari i el seu “kic-off” no va espantar als madrilenys. Ja al minut 3 van avisar en una combinació dels seus millor elements, Soldado i León, ben aturada per Kameni. La presència de León advertia que era prohibit fer faltes a la vora de l’àrea. Afortunadament no va ser la tarda de León. Malauradament va ser la tarda de la resta dels seus companys.



Amb tot, els primers minuts no van ser una repetició d’aquell bany que havien donat els madrilenys a l’inici del partit de copa. Segurament va ser durant els primers minuts quan es va veure el millor Espanyol. Un equip que pressionava a dalt i que s’oferia en el joc. Que fàcils son les coses per a Verdú o de la Peña, quan els altres s’ofereixen. I d’aquesta manera van arribar algunes jugades que prometien gol. En paral·lel el Getafe tallava amb excessiva contundència les accions blanc i blaves. Als primers 20 minuts. Moises, Chica i Callejon van tastar d’aquest xarop d’estopa.



Tret d’un pal en una rematada a mitjes, entre Forlin i Alonso, el perillava arribar a la mitja hora de joc a la porteria de Kameni, quan en una d’aquelles juagades semi-còmiques de la defensa espanyolista, Chica salvava l’equip d’encaixar el primer gol.





Crisi dels 40





No passaven ni tres minut i a l’altra porteria ja es cantava el gol, quan Callejon va fer una gran jugada individual. El de Motril va arribar a l’àrea, i com ja comença a ser costum perdia tota la fe i es desinflava davant el darrer defensor.



Aquí començava la crisi dels 40. Dels 40 minuts. Vam trigar 40 minuts mes de joc a veure de nou perill a la porteria de Ustari.

Començava un període, de joc insuls, avorrit, de pena, amb poques coses més a destacar que les substitucions de Coro per Luis Garcia, i Ben Sahar per Tamudo. Banqueta per a les vaques sagrades.



Gran badada



Era doncs 40 minuts després quan Ben Sahar en una atrevida vaselina intentava sorprendre Ustari. Era un miratge. La prèvia a la derrota. A 12 minuts del final una rematada a la contra de Soldado quedava morta a l’àrea petita. Es produïa la primera badada que li hem vist a Pareja. Va contemplar impassible el rebuig curt de Kameni i deixava cascar-la a Casquero.



Mai hem responsabilitzat aquest gran jugador de res negatiu. En aquest cas si. Va protagonitzar amb la seva acció la desinflada general.



D’aquí al final poc a comentar. Prou simptomàtic era que Pochetino substituís a l’insubstituïble Moises. El jugador mes tàctic, donava pas al més anàrquic i despistat. Nakamura necessita un stage. Possiblement l’equip necessita un stage. Si no fos per la por a un contagi, jo els tancaria un altra cop a l’Alt Empordà.



Encara hi va haver temps per al 0 a 2, més que previsible. Diumenge al Manzanares, cal una reacció.

Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius