Espanyol 2 – Saragossa 1
Ja sé que em direu que els tres punts eren tant importants, que no es moment de posar-se amb el mal joc de l’equip. Però, si contra aquest Saragossa que és una caricatura d’equip, som incapaços de fer futbol, sumar punts continuarà sent molt difícil.
Ni el gol, que aquesta vegada si que va arribar d’hora, va ser prou decisiu per viure un bon partit i de fàcil resolució.
D’antuvi, el rival no feia por, si bé la presència de Lafita em feia desconfiar. Les darreres temporades davant el Depor ens havia posat les coses complicades. També inquietava la baixa de Kameni. Pochetino es guardava un roc a la faixa, o dos. Fernando Marqués és sempre garantia de futbol d’atac. Victor Ruiz, també es consolida cada vegada més com una garantia defensiva. Els dos quedaven a la banqueta.
Gols còmics
El 1 a 0 al minut 12, gràcies a una jugada quasi còmica, d’aquelles que sovint protagonitza la defensa blanc i blava, ens feia pensar en una tarda de futbol. Marcava Verdú, si ell i Marquez es posaven a tocar la pilota, l’èxit estaria garantit. Però l’Espanyol es va viciar tant del mal joc aragonès que va acabar per posar-se un gol dins la seva porteria. Va ser Moisès, que quan ja donava per lluitada una centrada sobre el cap d’Arizmendi, la pilota li rebotia a la closca i descrivia un paràbola perfecte, que batia un Cristhian Alvarez descol·locat.
Va ser l’únic accident i l’únic desencert defensiu. En atac poca cosa més que el gol de xurra de Verdú. Només un xut de Luis Garcia sota els tres pals en tota la primera meitat, i això que la defensa aragonesa feia aigües per tot arreu. Només la extrema duresa de Diogo, Ponzio (Pilatos) i Goni, podien suposar algun impediment.
Dos rocs
La segona part començava amb el mateix mal joc, i abans del quart d’hora, Pochetino treia els seus dos rocs de la faixa. Marques i Victor Ruiz entraven per Moises i Verdú. Els blanc i blaus no aprofitaven les facilitats de la defensa manya. Callejon en tornava a fer una de les seves. S’entretenia entrant a l’àrea amb tota l’avantatge. S’entretenia tant, que el brut Diogo li anava a fer penal i li va poder escurar la pilota, mentre l’andalús fotia un “pissinassu” que l’àrbitre no es va empassar.
Més tard, Callejon va estar molt més encertat. Cristhian li va servir de porteria una pilota que va conduir des de la banda esquerra amb velocitat fins engaltar un fort tret des de fora l’àrea. Carrizo va fer prou en rebutjar-la. Marqués, atent afusellava, sortint indemne tot i que Diogo era a punt per deixar-los dos mesos més de baixa.
D’aquí a la fi, més avorriment. Cristhian va fer una bona aturada en una falta executada per Paredes.
Tres punts, i cap a casa. De cara al pròxim partit ens queda l’al·licient del nou fixatge. Es diu Osvaldo. A veure....
Escrit per l'Eugeni Rius
dijous, 14 de gener del 2010
dilluns, 4 de gener del 2010
Tàctica amb caducitat
València 1 – Espanyol 0
Hi ha partits, que sense altre fet raonable, que la data en que es disputen, neixen carregats de tòpics.
Que si el primer partit de l’any, que si és moment de canviar, que si any nou vida nova, que si tal, que si qual... mai però, per convincents que siguin, superen el més gran dels tòpics, ni la més gran de les realitat. Senyors, això és l’Espanyol. Aquí sempre es pateix, i el pitjor sempre està per arribar.....
A banda de tot els tòpics esmentats, aquest era el darrer partit de Kameni, abans de la seva baixa forçada. Àfrica el crida, i es lògic i just que se’n recordin d’ell. I és més que segur que nosaltres ens en recordarem. Molt difícil serà, que Cristhian Alvarez ens el faci oblidar. No ens queda més opció que confiar-hi, i desitjar-li molta sort.
Ahir era doncs el darrer compromís del porter felí amb nosaltres, i ens va tornar a deixar mostra de la seva qualitat, abans de la Copa d’Àfrica.
L’equip recuperava Forlin, la qual cosa suposava fer caure Victor Ruiz de l’alineació. Tàcticament semblava un encert, si contem en què Emery deixava Zigic a la banqueta, i no eren imprescindibles els seus centímetres.
Tàctica
Pochetino va disposar sobre el camp un equip predisposat a complir una tàctica que inutilitzés el futbol d’atac valencianista, sense el seu cervell Silva, també de baixa. I l’equip va mantenir-se amb gran dignitat sobre el camp, al llarg de la primera part. Els valencianistes no funcionaven, i a la vegada estaven força preocupats pels esporàdics rajos creatius dels blanc i blaus. D’aquesta manera es pot fer el resum de primera part molt disputada, en la qual l’Espanyol va ser l’únic que va poder arribar a marcar un gol, en una magnífica jugada de Javi Marquez. Al descaro habitual, el badaloní es va plantar al llindar de l’àrea i va xutar força bé amb l’exterior del peu, però Cèsar va estar magnífic aturant la pilota. Com en el cas dels blanc i blaus, el porter va estar el millor home dels locals. Cèsar encara recorda una mala nit contra els tres taurons al Bernabeu. Dels taurons només jugava Luis Garcia, i es va quedar amb la seva cara.
De la primera part, només podem afegir-hi una circumstancia arbitral, d’aquelles que marquen els habituals arbitratges casolans. Al minut 35 es produïa la mateixa jugada amb què l’equip va topar la temporada anterior al mateix camp. Si llavors una mà involuntària de Rufete va suposar la segona groga i l’expulsió, en aquesta ocasió la mà intencionada de Albelda, va quedar en no res. Vergonyós. Albelda anava de corcoll amb la creativitat esporàdica de Verdú i Marquez, i semblava cantat que en qualsevol situació, el València podia quedar amb 10 homes.
Allau
L’inici de la segona part, ja va ser una altra cosa, el València va sortir en pla allau, i a l’Espanyol li va costar penes i treballs evitar que Villa comptes amb oportunitats, sempre resoltes per Kameni, o el pal en un dels casos. I va arribar l’hora de incorporar el gegant Zizic, la qual cosa va complicar encara més les coses. L’aportació tàctica, sempre impecable de Moises, li va tocar un sobreesforç. Se’n havia d’encarregar del joc aeri del serbi. L’allau de futbol, però, havia retrocedit, i semblava que l’Espanyol en sortiria sa i estalvi.
Un magnifica i inesperada jugada d’atac de Roncaglia, feia preocupar encara més als valencianistes, i la marededéu dels desemparats, se'ls començava a aparèixer abans de falles. Cèsar, que s’havia quedat amb la cara de Luis Garcia, no el va deixar rematar en l’oportunitat més clara del partit, quan l’asturià va rebre una pilota claríssima dins l’àrea i va fer de Callejon. I és que per més bo que sigui Cèsar i per més marededéu dels desemparats que s’aparegués, Luis Garcia te prou qualitat i tècnica per rematar sense posar-se nerviós, però no va estar encertat i es va anar escorant cap la dreta fins perdre angle i opció de gol.
Un mal presagi. Un gol perdonat que et deixa mal regust, si be ne veure el minut 90 al marcador, la il·lusió del conformista s’apoderava dels blanc i blaus. Només la decisió d’allargar el partit tres minuts inquietava un pèl. I va ser en l’únic descuit de Moises, que Zigic va arribar en avantatge a una pilota bombada sobre l’àrea i rematava a plaer, sense que Pareja ocupat de la marca de Villa, podés fer-hi res. Ni un punt, i cap a casa amb el cap cot.
Saragossa
Tornen les pors. El partit vinent es torna a presentar com una final, amb la visita del Saragossa. Els rumors de fitxatges retornen i a mi em retornen vells tremolors. Cal anar molt en compte en el tema dels fixatges. D'entrada estem parlant d'un davanter centre. Pregunto, cal fitxar un davanter centre, quan encara no hem comprovat si Ben Sahar, serveix per aquesta posició.
Estem parlant de l'Espanyol, i els que tenim una edat, ja sabem que això de fitxar no se'ns dona del tot bé. Em vénen records de quan fitxàvem paraguaians. La vam endevinar amb defenses com Ortiz Aquino i Ayfuch, ens va sortir prou bé el centrecampista Juvencio Ozorio, però de davanters, res de res. Només Re, que ja l'havien provat a Elx i Can Barça.
Llavors recordo aquell estiu de 74 quan ja ens havien venut la història del fitxatge d'Edstroëm, i vam acabar amb Aslund, una versió sueca del totxo cimentat que fabricava l'Asland a Montcada.
Canelons?
I llavors no cal anar tant lluny...ja tremolo quan sento la procedència dels darrers fitxatges GyE de Jujuy (com el ós iogui), Tiro Federal, Deportivo Morón, Arsenal de Sarandí. Ara aquest tal Stuani de l'Albacete, és del departamnet Uruguayà de Canelones.
A veure, és que no som capaços de trobar coses menys rebuscades. De Collbató, de Manresa, de Tremp, de Buenos Aires o Montevideo, de River o Peñarol. Collons! Ja tremolo, quan sento que hem de fitxar un “tio” que ve de Sarandí, Jujuy o Canelones. I mees quan tenim tant recents els empatxos de Nadal.
Més serietat i eficàcia. Això cal exigir al cos tècnic, i si no, ja tenim Ben Sahar. Provem si funciona....
Escrit per l'Eugeni Rius
Hi ha partits, que sense altre fet raonable, que la data en que es disputen, neixen carregats de tòpics.
Que si el primer partit de l’any, que si és moment de canviar, que si any nou vida nova, que si tal, que si qual... mai però, per convincents que siguin, superen el més gran dels tòpics, ni la més gran de les realitat. Senyors, això és l’Espanyol. Aquí sempre es pateix, i el pitjor sempre està per arribar.....
A banda de tot els tòpics esmentats, aquest era el darrer partit de Kameni, abans de la seva baixa forçada. Àfrica el crida, i es lògic i just que se’n recordin d’ell. I és més que segur que nosaltres ens en recordarem. Molt difícil serà, que Cristhian Alvarez ens el faci oblidar. No ens queda més opció que confiar-hi, i desitjar-li molta sort.
Ahir era doncs el darrer compromís del porter felí amb nosaltres, i ens va tornar a deixar mostra de la seva qualitat, abans de la Copa d’Àfrica.
L’equip recuperava Forlin, la qual cosa suposava fer caure Victor Ruiz de l’alineació. Tàcticament semblava un encert, si contem en què Emery deixava Zigic a la banqueta, i no eren imprescindibles els seus centímetres.
Tàctica
Pochetino va disposar sobre el camp un equip predisposat a complir una tàctica que inutilitzés el futbol d’atac valencianista, sense el seu cervell Silva, també de baixa. I l’equip va mantenir-se amb gran dignitat sobre el camp, al llarg de la primera part. Els valencianistes no funcionaven, i a la vegada estaven força preocupats pels esporàdics rajos creatius dels blanc i blaus. D’aquesta manera es pot fer el resum de primera part molt disputada, en la qual l’Espanyol va ser l’únic que va poder arribar a marcar un gol, en una magnífica jugada de Javi Marquez. Al descaro habitual, el badaloní es va plantar al llindar de l’àrea i va xutar força bé amb l’exterior del peu, però Cèsar va estar magnífic aturant la pilota. Com en el cas dels blanc i blaus, el porter va estar el millor home dels locals. Cèsar encara recorda una mala nit contra els tres taurons al Bernabeu. Dels taurons només jugava Luis Garcia, i es va quedar amb la seva cara.
De la primera part, només podem afegir-hi una circumstancia arbitral, d’aquelles que marquen els habituals arbitratges casolans. Al minut 35 es produïa la mateixa jugada amb què l’equip va topar la temporada anterior al mateix camp. Si llavors una mà involuntària de Rufete va suposar la segona groga i l’expulsió, en aquesta ocasió la mà intencionada de Albelda, va quedar en no res. Vergonyós. Albelda anava de corcoll amb la creativitat esporàdica de Verdú i Marquez, i semblava cantat que en qualsevol situació, el València podia quedar amb 10 homes.
Allau
L’inici de la segona part, ja va ser una altra cosa, el València va sortir en pla allau, i a l’Espanyol li va costar penes i treballs evitar que Villa comptes amb oportunitats, sempre resoltes per Kameni, o el pal en un dels casos. I va arribar l’hora de incorporar el gegant Zizic, la qual cosa va complicar encara més les coses. L’aportació tàctica, sempre impecable de Moises, li va tocar un sobreesforç. Se’n havia d’encarregar del joc aeri del serbi. L’allau de futbol, però, havia retrocedit, i semblava que l’Espanyol en sortiria sa i estalvi.
Un magnifica i inesperada jugada d’atac de Roncaglia, feia preocupar encara més als valencianistes, i la marededéu dels desemparats, se'ls començava a aparèixer abans de falles. Cèsar, que s’havia quedat amb la cara de Luis Garcia, no el va deixar rematar en l’oportunitat més clara del partit, quan l’asturià va rebre una pilota claríssima dins l’àrea i va fer de Callejon. I és que per més bo que sigui Cèsar i per més marededéu dels desemparats que s’aparegués, Luis Garcia te prou qualitat i tècnica per rematar sense posar-se nerviós, però no va estar encertat i es va anar escorant cap la dreta fins perdre angle i opció de gol.
Un mal presagi. Un gol perdonat que et deixa mal regust, si be ne veure el minut 90 al marcador, la il·lusió del conformista s’apoderava dels blanc i blaus. Només la decisió d’allargar el partit tres minuts inquietava un pèl. I va ser en l’únic descuit de Moises, que Zigic va arribar en avantatge a una pilota bombada sobre l’àrea i rematava a plaer, sense que Pareja ocupat de la marca de Villa, podés fer-hi res. Ni un punt, i cap a casa amb el cap cot.
Saragossa
Tornen les pors. El partit vinent es torna a presentar com una final, amb la visita del Saragossa. Els rumors de fitxatges retornen i a mi em retornen vells tremolors. Cal anar molt en compte en el tema dels fixatges. D'entrada estem parlant d'un davanter centre. Pregunto, cal fitxar un davanter centre, quan encara no hem comprovat si Ben Sahar, serveix per aquesta posició.
Estem parlant de l'Espanyol, i els que tenim una edat, ja sabem que això de fitxar no se'ns dona del tot bé. Em vénen records de quan fitxàvem paraguaians. La vam endevinar amb defenses com Ortiz Aquino i Ayfuch, ens va sortir prou bé el centrecampista Juvencio Ozorio, però de davanters, res de res. Només Re, que ja l'havien provat a Elx i Can Barça.
Llavors recordo aquell estiu de 74 quan ja ens havien venut la història del fitxatge d'Edstroëm, i vam acabar amb Aslund, una versió sueca del totxo cimentat que fabricava l'Asland a Montcada.
Canelons?
I llavors no cal anar tant lluny...ja tremolo quan sento la procedència dels darrers fitxatges GyE de Jujuy (com el ós iogui), Tiro Federal, Deportivo Morón, Arsenal de Sarandí. Ara aquest tal Stuani de l'Albacete, és del departamnet Uruguayà de Canelones.
A veure, és que no som capaços de trobar coses menys rebuscades. De Collbató, de Manresa, de Tremp, de Buenos Aires o Montevideo, de River o Peñarol. Collons! Ja tremolo, quan sento que hem de fitxar un “tio” que ve de Sarandí, Jujuy o Canelones. I mees quan tenim tant recents els empatxos de Nadal.
Més serietat i eficàcia. Això cal exigir al cos tècnic, i si no, ja tenim Ben Sahar. Provem si funciona....
Escrit per l'Eugeni Rius
diumenge, 20 de desembre del 2009
Espanyol 2- Almeria 0
Quan intervenen dos mags
L’evident millora que va mostrar l’equip en el més escandalós dels robatoris de l’anomenat “any prodigiós”, va ser una pista a seguir per arribar a les festes de Nadal en un posició mes còmoda, i més relacionada amb la qualitat de
Calia encarar les festes amb un plus de tranquil·litat. Tampoc calia fer el ridícul coms uns que jo sé, que per posar-se a l’altura del Nadal religiós i tradicional, l’altra dissabte van fer el caganer demanant el final del partit a l’arbitre-col·lega, i aquest dissabte es van passar els darrers minuts resant davant el pessebre esperant que els cagues el tió. Es tractava de recuperar la confiança en el conjunt. Trobar-se a si mateix. I la cosa no estava massa clara. Hi ha un detall que s’explica per si sol. L’equip encara no te clar, com ho tenen tots els equips, de quina porteria escull a l’hora d’atacar en cadascuna de les parts del partit. L’equip va començar la temporada atacant cap a El Prat, i ara intenta convèncer-se, que cal començar per Cornellà. Evidentment encara estan fets un embolic.
Els tres mags
I van trigar encara uns minuts a trobar-se. Abans Soriano havia posat a prova Kameni,i en procés de la recerca d’un mateix, Callejon va errar en la jugada que com sempre pot canviar el partit i mai arriba. El dia que Callejon la clavi, haurem trencat un mala asturgança.
L’equip combinava amb facilitat, la disposició de Màrquez i Verdú com a conductors del joc blanc i blau era tota una garantia. Les estones en que Pochetino ha fet coincidir sobre el camp a dos dels tres “mags” de l’equip, De la Peña, Màrquez i Verdú, han estat estones de futbol de veritat, futbol en majúscules. I la culminació d’aquesta fantasia no va arribar fina el minut 44. Abans Soriano havia posat a prova, de manera molt seria a Kameni, en una falta molt ben executada.
Però tornem al minut 44. Verdú, va conduir un jugada amb sentit per la banda dreta i va centrar dins l’àrea. Molt a prop de porta. I en lloc d’aparèixer el lluitador Ivan Alonso, va arribar-hi Màrquez, que no es va conformar en rematar, si no va empalar la pilota amb l’exterior del peu, per fer-li seguir una paràbola pel damunt del porter que va entrar per l’altra pal. Pura fantasia. Imatge per somniar. Es trencava amb una altra anècdota terrorífica, l’equip portava 535 minuts sense marcar, sense gairebé xutar a porta.
“Comor?”
I venia la reflexió.... com és possible que Màrquez, hagi jugat tants pocs minuts aquesta temporada? La miopia de Pochetino en vers Màrquez, no és singular. El “flamant” seleccionador nacional tampoc l’ha convocat pel partit de dimarts.
A la segona part, l’equip va sortir a sentenciar sense atabalar-se. Dos rematadors sense experiència ho podrien haver fet, però Moises i Pareja, van demostrar perquè no juguen habitualment de davanters. Verdú si va acostar més, en una altra jugada de fantasia amb Màrquez, que va acabar al travesser en una rematada artística. I no va ser fins al minut 80 quan Coro va aprofitar una altra jugada amb intenció de Màrquez, que havia xutat sec i fort des de fora de l’àrea i Alves havia fet prou rebutjant
Lateral
En resum, noves i bones sensacions. Pochetino ha d’anar aclarint la situació i incorporant jugadors a l’equip. Ben Sahar i Nakamura són a
Bon Nadal i bon any, més perico i amb més sort.
((Contracrònica: Eugeni Rius))
dijous, 17 de desembre del 2009
Barça-Iturralde 1 – Espanyol 0
Indignant
Com ja ve sent habitual, en l’eterna competència amb l’altre equip de la metròpolis, els dies previs al partit, ja havien estat prou indignes. Tothom feia referència a l’absència de Messi. Certa. El menyspreu estava una vegada mes contra els blanc i blaus, amb un rosari de lesionats, entre els quals, el jugador que havia estat clau en el darrer derbi.
A Pochetino li tocava fer un equip de circumstàncies. Si a les lesions hi afegim les darreres ensopegades, calia començar de zero, pujant o no a Montserrat. L’absència de Moises es presentava detreminant. Calia tornar a experimentar.
La defensa “barrufet” necessitava de l’aportació en centímetres de Victor Ruiz. Al mig del camp el seny de Verdú. Davant la lluita d’Alonso. Al bon posicionament de l’equip sobre el camp, Guardiola hi va fer la seva aportació, deixant a
M’equivocava
Nomes començar, Coro tenia una bona oportunitat, dins l’àrea. Era en un restaurant abonat a una plataforma digitat, per poder veure el partit. Ja se sap, el pericos no som d’aquest món i no tenim dret a que els bastards que hi fan negoci, ens el deixin veure si no paguem per veure Madrid i Barça. Li vaig comentar a món pare, que ja havíem fet més que els darrers dos partits i mig, i que em temia que no tornaríem a veure noves opcions de gol. M’equivocava.
Contràriament al que passa en els estadis dels equips de part alta de la classificació, Kameni no va estar la figura de l’Espanyol. En prou feina va intervenir. Les poques oportunitats de fer gol del Barça es van errar en el xut final o les va interceptar Kamini o la defensa, en el seu procés d’elaboració. Contràriament, Valdés ala primera part va ser de nou el salvador d’un equip amb fortuna, en estar molt ben col·locat quan Verdú va llançar un xut enverinat des de fora l’àrea.
“Piscinassu”
Quan tot semblava que el partit arribaria a la mitja part amb un esperançador
Barça i Madrid, son iguals. Gaudeixen del mateix benefici arbitral. Davant el dubte, sempre els xiulen a favor.
Només ens queda per confirmar si els coberts que no van aprofitar al migdia, Dani i els seus directius al Drolma, els van aprofitar Iturralde i els seus assistents.
Encallats
A la segona part, Pochetino va voler posar un equip amb mes vocació atacant. Va aparèixer de nou Javi Marquez i ens va agradar. Va desaparèixer Verdú, i no ens va agradar, tot i que era per un home d’atac. Callejon, però va tornar-se a encallar quan va encarar porta amb prou avantatges, per presentar-s’hi i afusellar. L’encallada mes gran va estar en el futbol d’atac que ha fet famós a Guardiola. A la segona part l’equip de casa va repartir tanta o més bronca que el visitant, i als darrers minuts va demanar el xiulet final, com un equip caganer. De fet en dates prenadalenques, el paper de caganer es fa mes fàcil d’assumir. L’unica alegria de la nit la vaig trobar de tornada a casa i amb la il·luminació nadalenca del carrer de casa meu. Es blanc i blava.
Tot i la derrota, l’equip ha de sortir enfortit d’aquest enfrontament. Esperem el retorn de Moises i Marqués, i que Pochetino confiï mes en Verdú, Ben Sahar i Marquez. Any nou, vida nova i que Pochetino hi posi mà. Deixem enrere un any convuls, on el mes positiu ha estat la bona imatge donada al Camp Nou, sempre millor al rival. L’equip s’ho ha de creure. Podem.
((Contracrònica: Eugeni Rius))
dilluns, 7 de desembre del 2009
Espanyol 0 – Racing 4
Desesperant
Si a més de jugar malament, perds i te’n foten quatre, ja no cal dir gaire més. Tot ens porta a pensar que la cosa va molt malament. Contra el Racing, Pochetino va intentar donar la volta a al truita, inventant una alineació condicionada per les baixes.
Ja fa jornades que res no surt be, ni els experiments de Pochetino. L’any passat totes les decisions eren encertades. Ara es comença a dubtar de tot.
Els aficionats, per mes negatius que siguem, sempre ens sembla creure que tenim la solució a qualsevol problema del nostre club. La tàctica, l’alineació, els gols, els canvis....
Em sembla que els de l’Espanyol ja no sabem on donar-la. I sembla que el nostre “entrenador salvador”, tampoc. O ja no domina el grup, o ja no se sap imposar o ja no demostra el coneixement de la lliga que va demostrar l’any passat. Sense gaires dubtes i amb èxit, l’any passat va saber resoldre amb asos a la màniga, la sempre delicada baixa de Moises i De la Peña.
Víctima Verdú
Ara, en teoria i amb un planter escollit per ell, no li sap trobar solució. Possiblement volia castigar a algú per la desfeta del Manzanares. Verdú, va ser víctima. Jo creia que sense De la Penya i Verdú, la responsabilitat hauria de recaure en Javi Màrquez. El invent Forlin-Baena, era nomes en la seu cap. Ni Verdú, ni Màrquez, ni Nakamura, en
Davant, el gran beneficiat era Ben Sahar. Ja li tocava. Però tenim ganes de veure’l dins l’àrea.
I com fa quinze dies, el primer quart d’hora de l’equip va ser el millor. Ganes i intenció. Com fa quinze dies, i tants d’altres va ser l’estoneta en què Callejon va tenir l’opció de marcar i errar. Ho va fer en una gran passada de PIllud. Lo de Pillud també va ser l’única acció bona de l’argenti, en una tarda per oblidar.
A porteria nomes hi va xutar Ben Sahar, i en orsai. A la primera part, a banda d’això, el Racin va poder fer dos gols, un de cap de Morris i un de claríssim de Tchite, que va errar a boca de canó i sense Kameni davant.
Futur sense esperança
La història de la segona part, és per a oblidar. Els gols en contra van anar caient sense posar-hi oposició, fins a quatre vegades. No vaig ser dels que amb la substitució de Tamudo per Ben Sahar vaig abandonar el campi tancar la tele, però que voleu que us digui, vaig perdre tota l’atenció pel futbol. Que fluix! I és que fa molts dies que la cosa és fluixa i preocupant. Farà un mes que un amic em felicitava per la marxa del nostre equip. L’amic Pedro Wang no és un gran aficionat. Ho segueix mirant la classificació de tant en tant. Es el mateix que l’any passat em va dir que ens salvaríem quan estàvem derrotats a
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
