La imprecisió de la centrada i invertir en un valor segur

Espanyol 1 - Saragossa 1

Me’n adono que quan fa ja força jornades, i teníem gairebé els mateixos punts, us assegurava que ja tenia ganes que tot plegat s’acabés, la cosa no només responia a un desig. Mirat des de qualsevol punt de vista era el millor que podia passar.

Mirant la classificació, n’hi deu haver més d’un d’equip que també deu trobar la lliga massa llarga. Tot plegat em fa pensar, reflexionar i recordar, aquelles temporades no tant llunyanes en que a les darreres jornades anàvem com bojos, darrera dels punts. Quan ens enfrontàvem amb equips que no s’hi jugaven res, i els guanyàvem sense jugar massa bé, sovint pensava que entre els equips hi havia una mena de pacte, d’avui per mi, demà per tu. Si realment fos així, per a la temporada que ve tindríem un fotimer de punts assegurats.

Realment quan no s’inverteix el temps en el patiment, hi ha temps per a d’altres doses.


Analitzant la classificació, hi ha un seguit d’equip que porten els bolquers incorporats. Per experiència nosaltres també sabem què és estar cagat de por.

El Saragossa va visitar l’estadi en aquest estat catatònic. La cara del seu quart entrenador Manolo Villanova, és la del pobre perdedor (em recorda el Magu). El seu central Sergio Fernàndez acostuma a colapsar-se quan llegeix unides i ordenades les lletres t,a,m,u,d,o. Sense Diego Milito, la seva potència golejadora,no és el mateix. Sense l’altre Milito, ni Ayala, la seva defensa, sembla inexperta.

Tot podia fer pensar que podia ser un dia ideal per a tornar a fer gols. No calia oblidar, però que aquest equip, amb o sense bolquers, van a vida o mort, sobretot quan el marcador se’ls posa en contra.

Sense donar clars senyals de perill, els homes de Valverde van sortir al cap amb una actitud i organització que feia ser optimistes, tot i que la primera rematada perillosa va ser els “manyicus”, en un xut des de fora l’àrea que va fer lluir al Kameni de les bones tardes.

Atenció, que de les males experiències no n’aprenem. L’Espanyol va tornar a jugar la primera part amb la porteria de Kameni mirant el sol. Sort que en aquest cas, el sol no brillava amb gaire intensitat.



Ni per a una truita

Hi va haver algunes jugades a cada àrea. Al darrer quart de la primera part el partit es va desinflar, tot coincidint i no hi busqueu la gracieta fàcil, amb una jugada en que Moisés i Oliveira va anar per terra, i el espanyolista va acabar rebent una puntada als ous, que no se’n faria profit ni per una truita.

La segona part va guanyar en emoció, sense que el joc fos molt millor, ni que cap dels dos equips es mostrés gaire superior. Les ocasions més clares van ser per als espanyolistes. El major protagonisme va ser per a l’àrbitre Iturralde González. Per lo bo i lo dolent.

Només començar el segon període un defensor aragonès va robar amb la planta del peu una pilota que rondava el cap de Tamudo, i allò del joc perillós que surt a tots els manuals del bon arbitratge no va ser assenyalat. Un minut després, però, Iturralde si que assenyalava mans en una d’aquelles jugades que a mi mai m’han explicat del tot. On és, que el cos deixa de ser cos, i passa a dir-se braç? Riera va controlar una pilota amb l’húmer, amb aquest punt on braç i espatlla es troben. Iturralde va veure-hi mans. Jo hi vaig veure un gol com una casa de pagès perquè Moises va aprofitar el control per marcar xutant des de fora l’àrea.



Centrada imprecisa

Davant tanta anormalitat, Valverde va provar de reanimar el partit fent entrar Jonathan per Tamudo. Sense una evident millora del joc, el gol va arribar i de manera inesperada. Riera fa una centrada des de la seva banda. Un centrada tancada. Molt tancada. Tant tancada, que d’anomenar-se centrada, passa a dir-se vaselina amb cantada afegida del porter. Gol, un golàs. Era el minuit 13.



Deu minuts més tard, Gabi es tira dins l’àrea perica, després d’haver estat empentat fora l’àrea per un Chica, que acabava d’entrar furiós al camp perquè l’àrbitre no el deixava reincorporar-se després d’una lesió. Per sort, Iturralde va veure que era fora l’àrea.

I si Riera va estar imprecís a la centrada i això va significar un gol, poc després va ser Luis Garcia qui estava imprecís, però en la rematada a boca de canó en una centrada de Rufete que havia acabat d’entrar per Valdo, feia un misto que podia haver agafat els bombers de imprevist. I que podia haver estat el 2 a 0 quasi definitiu. Aquella típica jugada en que tots pensem el mateix: Ara perdonem i al final ens farà falta.....

El Saragossa podia haver empatat un minut després, però Oliveira va projectar a les boires una rematada desafortunada.

El partit començava a prendre un caire d’aquells que no m’agrada. D’aquells en què sense haver-hi un joc fluït per cap dels dos equips, la pilota s’apropava sovint amb perill a les dues àrees. I així quan quedaven 8 minuts per acabar, en una falta llançada des de fora l’àrea, a la tanca defensiva Rufete desviava al pilota amb el braç. Penal. Pica Oliveira i gol. 1a1.



D’aquí al final res a destacar. Em temia que perdíem.....



L’eix del Besós

La cosa acabava en empat. Els “manyicus” contents de collons i nosaltres amb aquella careta que no se’ns acaba de posar bé del tot. Si com apuntava a l’inici de la contracrònica, la derrota és a canvi d’alguna cosa ja ho notarem. Recordeu: O bé la temporada vinent guanyem inesperedament a la Romareda , o Sergio Garcia arriba al l’estiu a preu mòdic, per formar amb Tamudo una mena d’eix del Besòs que pot fer tremolar Europa, si ens hi volen. Perquè allò de Dario Cvitanic ha caducat com tant d’altres fitxatges de la historia blanc i blava. Resignació.


((Contracrònica d'Eugeni Rius))