dilluns, 15 d’abril de 2013

Per fi Cornellà canta les quaranta

Espanyol - València 3


 Futbol, gols i emoció, sobretot als darrers minuts, quan va semblar que tot s'hi valia a l'hora de sumar. Possiblement certa laxitud defensiva, pròpia del tram final de la lliga quan tot es veu salvat, va possibilitar un bonic espectacle i la possibilitat de sumar el punt 40, considerat el més fantàstic, entre els punts fantàstics, dels equips patidors.
 No sabria acotar-li una data, però diria que feia força anys en què no m'identificava amb la voluntat de l'entrenador a l'hora d'escollir els onze homes que ha de fer sortir al camp, i que en conseqüència no em veia tant implicat en les circumstàncies que envolten el joc de l'equip en els 90 minuts de joc.

Per fi, un onze
 I em sembla que va quedar demostrat que tinc força bon gust. L'arrodoniment de l'alineació amb Mattioni i Wakasso, i sobretot allunyant Simao de la nostra vista, dona com a resultat un d'aquells "onze's" que podríem arribar a memoritzar, si no fos que l'Espanyol és aquell equip inestable que canvia d'aspecte, fons i textura, cada vegada que alguna circumstància de l'entorn organitzatiu i econòmic, fa volar coloms amb sortides normalment desencertades.
 En aquestes condicions, difícilment es podrien esguerrar les coses. Només ens podríem despistar en detalls, com la presència de Pablo Rotchen a la grada....tranquils, fa vuit anys que es va retirar jugant en un club mexicà. Intranquil·litat seguint el partit per televisió, amb els comentaris de Gustavo López, aquell "tontet" que ho veu tot de color valencià, saragossà o de la Kirchner. O finalment nervis de seguir el futbol al costat del meu pare, amb el seu constant negativisme...guanyàvem jugant bé i anava remugant que es conformava amb l'empat. Calla!
Amb Wakasso i Mattioni hi ha un equip ben compensat. Es passen les pors de les trapelleries de Colotto i Forlin, i sincerament, amb Raul Rodríguez o Baena, al migcentre defensiu, encara aniríem millor.

Sergi-Stuani, Stuani i Sergio.....i, Verdú i Wakasso
El València va mostrar cert domini, però el bon futbol el va fer l'Espanyol al llarg de la primera part, amb quatre o cinc clares jugades de gol conduïdes amb encert per Sergio i els mitges puntes. Banega va fer una de les jugades boniques que es pot veure en un camp de futbol en arribar a la mitja hora, però el perill vertader venia d'Stuani i Sergio.  Perill i força encert, només aturat per un àrbitre que no va voler veure dos penals de llibre, sobre Stuani i Sergio mateix.
A punt de la mitja part, un final en tira-línies d'una jugada d'atac, amb un centrada de 25 metres i precisa que Sergio executava des de l'extrem dret i que al segon pal rematava amorrant-la al terra, Wakaso, feia pujar el 1a0.
Mon pare encara es conformava amb l'empat, i de tant dir-ho als set minuts de la segona part, la mala sort afectava Wakaso, que va fer un rebuig en xilena sense aquella potencia del ghanès, i la pilota va quedar a prop de l'àrea, on en una combinació Banega-Canales, Kiko quedava obert de cames i rebia gol de sotana. 1a1.
Sense la mateixa empenta de la primera part, l'Espanyol es va sobreposar, tot i una lesió muscular de Mattioni, que esperem que sigui suau i de fàcil recuperació. El València va ser a punt de donar la raó al meu pare en una jugada embolicada de Soldado.

Guaita que fan ara....
A vuit minuts d'acabar, tot plegat tenia premi. Wakasso va fer una excel·lent combinació en plena carrera i pilota flotant, amb Sergio, per acabar assistint de cap a Verdú, que també en una "sotana votada" superava defensa i porter. 2a1.
Amb cert optimisme, Aguirre feia el seu canvi "amarrategui", entrava Baena per Verdú. Tot semblava resolt, tret de l'imaginari de mon pare que veu gols per a tot arreu. Quedaven tres minuts de temps reglamentari. Qui es podia pensar que quedaven tants gols com, els que havíem vist en 87 minuts.
Primer Jonas i després Soldado ens deixaven amb un pam de nas (2a3), i mon pare volent tenir la raó...llavors era jo qui es conformava amb l'empat. El tercer dels valencians havia estat en dubtosa posició, Raül que era a la banda escalfant va ser expulsat. La devia dir agrosa. Els nervis a flor de pell i jo escanyant a mon pare...quan de cop i volta gooooooooooooool! Sergio l'havia fet grossa. Difícil i ben grossa, robant la cartera a una defensa que tota junta no suma la trapelleria d'anys d'estudi al Bon Pastor.
Patapam! Guaita encara la busca. 3a3.
Contracrònica escrita per l'Eugeni Rius

Cap comentari: